Quan
el major desig d’aquest darrer any està gairebé complert, quan ja el palpo,
oloro, veig i sento, em paro uns moments a mirar enrere i somric. Podria
somriure per moltes coses, però el que em fa més gràcia és adonar-me que,
sincerament, només una sola persona ha cregut en mi i en aquest somni i sabia
que podia fer-se realitat. Bé, dues: jo. Però somric pel fet, també, que encara
que ningú, absolutament ningú, hi hagués cregut, a excepció de mi, ho hagués
aconseguit. Això sí, amb molta més força i perseverança i fe. M’era inevitable
parlar amb to optimista del meu somni quan estava amb ella, no calia dir gaire
res i ens ho dèiem tot, m’ho deia tot i li agraïa sense ser gaire conscient.
L’esperança i força que em transmetia era brutal i m’empenyia a seguir
creient-hi. Potser perquè des del primer moment ella ha viscut aquest somni amb
mi i m’ha acompanyat des dels primers instants, aquí i allà.
En
pocs dies es farà realitat el que he estat gestant en la meva ment durant 11
mesos, sense pausa, sense dubtes, amb moltes pors, però sempre amb confiança en
mi i la vida i ell. Creem creient, diuen. Sóc de tenir les coses clares, de
creure i tirar-m’hi fins al fons en el que sigui que es tracti, i no em puc ni
imaginar com de dolços els resultats seran. Perquè encara que ningú hi hagués
cregut, amb la meva ment i el meu anhel nascut des del cor, és més que
suficient. Anhels que et fan vibrar cada cèl·lula del teu cos.
~ ~ ~
Fa poc
vaig esbrinar que un dels meus valors, és a dir, aquells impulsos subtils que
em mouen, és el dinamisme. En el seu moment el vaig interpretar com a sinònim de moviment, de no deixar de
veure i conèixer coses diferents amb el pas del temps, d’estar aquí, i després
allà, conèixer això, i després allò altre. Moure’m per descobrir. Sóc bastant
així, m’apassiona viatjar, no vull repetir pel·lícula ni llibre ni bar ni
carrer per cercar-ne de nous i enriquir-me amb la novetat. Sovint les cames
se’m mouen soles quan estic massa temps ajaguda i més en un mateix indret. Dinamisme. Podríem dir que la novetat, el fet
de veure i fer coses noves em fa sentir molt viva. No obstant, des de no fa
gaire, estic com acceptant un nou tipus de dinamisme, un de més passiu.
Apreciar el descobriment de coses noves però sense necessitat de fer grans canvis
físicament, és a dir, sentir-me bé estant ajaguda en una taula d’un bar durant
dues hores fent el mateix, aparentment, o en una roca davant el mar sense
necessitat d’avorrir-me. Romandre en el mateix lloc, ser conscient del que és, amb tots els sentits, del que
m’envolta, de la superfície on estic recolzada, de les olors que em vénen, dels
sorolls, de tots els colors i moviments que la meva vista pot abastir, de cada
sensació corporal que em produeixen els estímuls externs, com el vent, o el que
sigui. I poc a poc, anar sentint calma...i després pau. Fer venir a la ment
només pensaments del més estricte present. I el més sorprenent és comprovar
com, encara que sembli que jo estigui quieta i no passi res, és quan es
produeix el major moviment! Apreciar com canvia el color del cel, com els
cambrers es van canviant, com la gent arriba i després marxa i sempre hi ha
noves cares, com els sorolls van canviant d’intensitat segons els minuts, com
la beguda que tenia davant ara ja està buida, com els vaixells arriben i el
port s’omple. I malgrat tot, jo he estat, aparentment, immòbil. Observar el que
és. Perquè ho és tot.
