Quants cops ens han preguntat "Ei, com estàs?!", o "How are you?", i hem contestat gairebé inconscientment que molt bé, amb un somriure, mentre realment, per dins, pensem en el merda dia que hem tingut o totes aquelles preocupacions que encara no hem expressat a ningú. Normalment evitem parlar sincerament de nosaltres, dels nostres sentiments, a no ser que siguin aquells amics o amigues amb qui realment ens sentim a gust. Gent que tindrà més facilitat que d'altres. Quants cops ens amaguem...i seguim caminant, sense afrontar allò obscur que ens ronda per dins i ni sabem posar-li nom. Tampoc ens han ensenyat.
Com cada dimecres, durant dues hores vaig a l'escola de pràctiques a fer d'observadora i "aprendre" del mestre i de la classe en general. Avui aquest ens ha demanat que passéssim per les taules per si els alumnes tenien dubtes o simplement per corregir a aquells que haguessin acabat. Un exercici era relacionar uns dibuixos amb la seva definició i l'altre era un qüestionari sobre ells mateixos: color preferit, color de la motxilla, etc. En anglès. I així ho he fet...anar passant, fins que al tercer nen amb qui m'aturo, l'ajudo a contestar les preguntes. Arribem a la última, que deia "How are you?". Amb un anglès barrejat amb aleman entenc que està trist. I l'ajudo a escriure "I am sad". M'ha sobtat la seva resposta, així que he estat una estona més amb ell, he vist que tenia els ulls molt plorosos i li he preguntat per què estava trist. Amb senyes i amb la barreja de les dues llengües he entès que està trist perquè els seus pares s'han separat. I que el seu pare ha trobat una altra dona.
Se m'ha glassat el cor. I el primer que m'ha sortit dir-li ha estat mirar-lo als ulls, i fer-li un gest de que l'entenia perquè m'havia passat el mateix, més o menys. Li he preguntat quan havia passat i m'ha respost amb una paraula en aleman que no he entès fins que he preguntat per la traducció a una altra noia. "Ahir". Li he tocat l'espatlla i ha marxat cap a un altre cantó de la classe, dient entre dents "I love my dad and my mum..".
El que m'ha sobtat no és la història en si, ja que s'ha convertit en una cosa gairebé normal avui en dia, sinó la facilitat en expressar, amb una paraula i a l'instant, com se sent. Em sento trist. Obert fins al punt de confessar-ho a una desconeguda, una noia d'un país llunyà que només ve un dia a la setmana durant dues hores i que ni tan sols parla el seu idioma. Em sento així, i què? Sincerament...m'ha donat una llissó.
Què és el que ens fa a les persones tancar-nos més amb els nostres sentiments, normalment els no tan agradables, a mesura que creixem?
