Crec que és el meu
moment preferit del dia, el moment en què torno a casa amb bicicleta i em sento
relaxada i amb la ment en calma. Sentint l’escalfor de la bufanda i els guants
en el meu cos enfilo camí a casa després d’un altre dia intens. I és que el
simple fet d’estar al cantó de nens més d’una hora ja fa que el dia sigui
intens, no sé si a tots els educadors els deu passar, però almenys jo, quan
estic amb ells, em torno una nena més i tota preocupació que tenia al cap
desapareix i tots ells em fan estar al present al 100%, fent que tregui el
millor de mi i obri els cinc sentits al màxim per fer que tot sembli tan
magnífic, estimulant i intens. I és que si jo gaudeixo ells ho noten i es crea
un ambient màgic on tot és curiositat, sorpresa , joc i màgia. És gratificant
però alhora esgotador, així que no és estrany que la tornada se’m faci més
feixuga a cada nova pedalada. Però alhora em reconforta, sentir la suau brisa a
la cara, sentir-me en moviment, calcular a la perfecció cada gir i cada
semàfor, intentar millorar el rècord del dia anterior per intentar arribar a
travessar aquell semàfor abans es posi vermell, fluir amb la baixada, veure les
botigues de sempre, gent passejant, tornant de la feina, sentir-me acompanyada
per altres ciclistes pel carril bici...i les llums. Les llums dels semàfors,
dels cotxes i motos i bicis, alternant-se entre vermelles i blanques, de les
botigues que sembla que em mostrin el camí, mirar a dalt i veure també les
llums dels edificis, més tènues, d’aquells que tenen la sort d’estar ja a casa
descansant.
Em sento viva i satisfeta amb tot el que he donat i també rebut
durant el dia que ja arriba a la seva fi, i submergida en la immensitat d’estímuls
que la ciutat m’ofereix, aconsegueixo tenir el cap absort en els meus
pensaments. Pensaments que van més enllà del què faré per sopar o a quina hora
m’haig de llevar el dia següent. Pensaments que s’originen com gotetes d’aigua
que cauen en un paper blanc, i l’impregnen.
Encara que sigui
una rutina, sempre hi ha petits detalls que van canviant, per exemple els
ciclistes, o els semàfors, ja que si en un m’he esperat fins al final, després
tots els següents seran diferents a si hagués travessat un en vermell. O el
cel. Al tornar sempre a la mateixa hora, a mesura que passen els dies aprecio
els diferents tons que té el cel, més negre, més fosc, i ara cada cop més
clar...regals que cauen, literalment, del cel, i em deliten amb només mirar-los.
Quan més a prop de casa estic més va creixent aquella sensació de felicitat en
només imaginar-me arribar, saludar a qui hi hagi, fer-me un te, treure’m les
sabates i posar-me còmode. És el moment del dia en què puc dedicar-me temps exclusivament
a mi després de tot el dia, carregar-me i fer allò que em retorna la meva
energia per afrontar el dia següent.
Al cap i a la fi, trobant la bellesa a aquesta rutina d’aquest any, fa que
em senti viva, i és la prova que estic gaudint del que tinc i del que faig, del
present moment amb els cinc sentits.
