Postcards from anywhere

guaranteed

2012-02-28T21:24:00.001+01:00

Tenir només ganes de dormir fins tard, quedar-te ben enganxada als llençols, anar al sofà, enxufar-te a llibres que et transporten a les teves inquietuds, te les recorden, no fos cas que se t'oblidessin, tapar-te amb la manta.....veure-ho tot gris. El cel està baix i pesat, igual que el teu cos, no tens forces ni ganes de res, ni d'escriure, ni de parlar, ni de sortir, ni de fer les classes. Res. Estar sota mínims, sentir-te sola. Sentir-te inútil, mentre els teus van fent les seves vides, lluny de tu. On sou energia, vitalitat i alegria? Es van quedar amb els últims dies, entre festa i festa, entre acte i acte, entre riure i riure, entre sopar i sopar. És el que té donar-ho tot i gaudir tan al màxim la vida i el present...que a vegades et quedes sense forces i com arribes a estar al cim de la muntanya, només pots fer que baixar, ja sigui caminant xino xano o en caiguda lliure. Sentir tanta calidesa aquests últims dies....que ara tot sembla fred i buit. Necessito moure'm i sentir-me activa, útil, fer coses, i per això sé que no aguantaria tots aquests mesos així, sort que marxo. Ara ja és segur. Però no m'envaeix un sentiment d'eufòria, sinó més aviat de por. Una mica de por. De marxar tants dies, tan lluny, i saber que molts dies estaré sola fent les meves rutes. A vegades quan tens a les mans allò que tant havies desitjat i somiat, t'espantes, perquè és tot tan gran, que no saps per on començar a assimilar-ho.

Com pot ser que a la que jo deixi de lluitar i estirar del carro i estar en la meva "fase àlgida" de donar-ho tot, tot s'enfonsi? Un moment, que miro la definició que tenia entesa de "relació", i efectivament, apareix que és una cosa de dos, de donar i rebre per les dues bandes. Doncs alguna cosa falla. Molts cops ho donaré tot i estaré al 100% o al 90%, però no sempre....a mi també m'agrada que m'animin, em recullin i lluitin per mi.

http://www.youtube.com/watch?v=zr5mCBFejIE

màgic, únic, especial i intens.

2012-02-26T19:39:00.000+01:00

Gairebé dues setmanes sense tocar això....Potser exagero si dic que no he tingut temps d'escriure, però és ben cert que no he tingut el temps necessari per escriure sobre aquests dies de carnaval, Ranxo, festes i sopars, ja que....no ho sé, els he viscut tant, que no vull fer un escrit qualsevol, sinó que m'agradaria poder transmetre totes les sensacions el millor possible.
No exagero que esperava aquesta setmana des de la festa major. Sabia que participaria de dins a la festa del Ranxo, com a pubilla, tindria bastants actes i cosetes a fer, veuria a la gent del poble, hi hauria festa, tradició, ambient de poble....!!
Segurament sóc de les poques persones que dóna tanta importància i li posa tanta emoció i sentiment a aquests dies....per molts aquest acte és un dia, o dos, com cada any, i ja està, aquí s'acaba. No ho sé...per a mi ha sigut tot molt especial, màgic, únic i intens, no puc transmetre-ho d'una altra manera. Hem dormit poquíssim, hem conegut gent...increïble, hem col·laborat amb tradicions, hem ballat, hem fet el burru, hem estimat, hem compartit....
Sabia que no es repeteria mai més, tot això, almenys en aquestes circumstàncies essent pubilla, i per això he intentat absorbir cada cada segon, exprimir cada paraula, mirada, moviment al màxim, aprofitar l'oportunitat. Viure-ho. Potser per això ha sigut tan intens i màgic, per saber que tot era qüestió de dies. Volia aturar el temps. Tenia ganes d'abraçar tothom, de fer coses....veia els nens petits ballant disfrassats per la passarel·la, i me'ls hagués menjat, només mirant-los ja em transmetien una felicitat....sumat de l'ambient de carnaval. La xocolatada, amb tots ells.......cada dia em sorprenen més, cada dia són més especials, cada dia me'ls estimo més, cada dia em sento més d'una gran família anomenada Esplai.
Sona tan cutre dir tot això amb paraules....però no m'importa gaire la veritat, és la més simple realitat.

I sentir aquella sensció de festa major.....d'estar envoltada de gent que aprecies, i anar aquí, allà, ballar, aprofitar la nit. I si amb una no n'hi hagués prou....dues! I aniries abraçant a tothom, i dient a tothom lo meravellosos que són....però......tot queda dins teu i només surten petites mostres.

Diumenge a les 10. Em sentia estranya entre tots ells. Dissabte a les 23h. Em sentia una més. No hi ha secret, són gent senzilla, humil, natural, amb qui de seguida t'hi poses a parlar, a fer fotos, a riure, a donar-los les gràcies, amb uns més que amb d'altres, per tema d'edat, simplement, i ja esteu pensant quan us podeu tornar a veure tots junts. Aquella gent amb qui et sents còmode a partir del segon minut d'estar amb ella. I veure des de dins tota la feinada que fan, per conservar una tradició tan nostra, de Vidreres....no té preu, de debò. I encara has d'escoltar alguns que t'agraeixen ells a tu la teva col·laboració!
Em fa gràcia....parlar com si fos una vidrerenca de tota la vida.....però i què? M'hi sento, i és el que compta.

No sé....no tinc gaire més a dir....o potser diria tantes coses més, però em fa vergonya. Gràcies a tots....als que apareixeu a les fotos, als que no, als que estàveu allà, als que vau participar, als qui estimeu Vidreres i el Ranxo i la seva gent.

Gràcies a tots per fer-me feliç.

http://www.youtube.com/watch?v=0G45I91KLFQ

sense escrúpols

2012-02-13T13:01:00.000+01:00

Com és habitual en els humans, ens encanta classificar, etiquetar, tenir-ho tot racionalitzat, ordenat. Saber què va passar, què passa i què passarà. Doncs bé, avui mentre buscava informació per fer un treball de psicologia pel curs de monitors he trobat una de les moltes classificacions que un home desconegut ha fet sobre les personalitats i maneres de ser dels humans. Tracta sobre l'essència i els valors de cada individu. Matisaria bastant, però no la trobo gaire desencaminada. Aquí va:

-Valors, el Bé, lleis.

- Intelectualitat, objectivitat, ciència, científics.

- Estètica, art, forma

- Religiós, esperitualitat

- Política, polític, domini, poder.

- Societat, amor, sociabilitat.

- Utilitat, pràctics, econòmics.

Jo m'hi veig clarament en un punt. Qui no s'hi vegi potser és que no té una personalitat gaire definida, o potser simplement és que es veu en més d'una, i ja pot ser, o no. Segurament una sempre ens domina més que les altres, no?

I de què depen ser una cosa o altra? L'educació que rebem? Tant a casa com a l'escola? Els amics amb qui creixem? Les experiències que vivim? Els canvis? En el meu cas...crec molt que sense el canvi més important que de moment he fet a la meva vida, no estaria en el punt on crec que estic, i per tant no seria com sóc. O potser sí! No ho sabré mai....i és que sempre se'm passa pel cap...com seria la meva manera de ser si no m'hagués traslladat de poble (i tot el que això comporta)? És magnífica l'existència d'aquest misteri....perquè...què més dóna? Ara és ara, el present, m'agrada com sóc i com he anat evolucionant, què importa la resta?

És la voluntat el que ens fa ser d'una manera o una altra? "Jo vull ser tal! D'aquesta manera!" I l'esforç que hi posis a ser més tal i més qual, al final donarà els seus fruits i et convertiràs en la persona que volies ser? Potser, qui sap. La veritat és que jo ho faig. Fa uns anys enrere em vaig proposar que no volia comprar-me roba innecessària (i menys al Zara i a totes aquestes empreses estafadores), si tenia l'armari ple!, volia viure d'una manera més simple, sense coses supèrflues, treballar més l'interior i no la carcassa, també em vaig proposar que no volia que m'afectés tant el que la gent pensés o digués de mi, si jo creia que feia el correcte. Ara em miro. No vaig desencaminada. Qui té ideals i filosofia als 12 anys? Te'ls vas construint tu mateix a partir del que vius. Tot això i més són ideals..filosofies de vida, que només tu decideixes com vols que sigui a partir del que veus i escoltes i reps de l'exterior. La vida és canvi! És un viatge! La vida és prendre decisions a cada passa, és triar si vols anar per aquell camí o l'altre, si vols que durant aquest tram el teu acompanyant sigui aquest o aquell, si vols enfilar-te a l'arbre o bé excavar les arrels i descobrir el seu passat, si prefereixes saltar les pedres o topar-hi i treure-les del mig, etc. Decisions que marquen com vols ser, on vols ser, amb qui, on vols arribar....i anar fent, passet a passet.

Per què la gent que abunda és com és? Perquè el que rebem de l'exterior són tot d'imatges i informació orientada a cuidar la imatge, a comprar, a competir. Programes de televisió on has de competir amb la resta per guanyar el bote de diners, anuncis de cremes corporals, roba, colònies, cotxes, telèfons mòvil, de milions de marques diferents! I has de comprar la millor, per ser el millor. Més més i més. Pel·lícules i sèries i espectacles amb protagonistes guapos i guapes amb uns cossos perfectes, que canten i ballen i vesteixen bé, i són bones persones, i són perfectes, i viuen en una casa maca i tenen un nòvio perfecte, i s'enfaden però sempre s'acaben demostrant el seu amor tan profund, i tot això apareix a sèries dirigides a persones des dels 5 anys fins a les àvies! Qui no vol tenir aquesta vida?! Què volen ser totes les nenes de l'escola? Com la Hanna Montana! Volen ser guapes i riques i ballar i cantar bé! I els nens? Rics, milionaris, futbolistes! I sembla que puguis fer-ho realitat perquè amb tants anuncis!, i que és el millor estil de vida, i després aquesta gent surt al carrer i se'n riu de la gent que no va a la última, que no vesteix tan bé, que té algun trastorn mental, que és "lletja" perquè surt dels cànons, que és més "gorda", i comencen els col·lectius marginats, i volem encaixar dins nosequin pot com els que la tele ens ensenya! Però no veiem que és ridícul!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Fem pena, pena pena pena tots plegats!!! Us heu aturat per uns moments a pensar en tot això? Heu observat el vostre voltant? No tenia pensat fer aquest escrit, però fa dies que hi penso, potser perquè he fet canvis a la meva vida bastant intensos que surten de lo "normal", i em sento un bitxo raro! Però òstia, no! I m'he passat nits pensant tot això, i m'entra un nus a la gola, i m'entren ganes de plorar, perquè la gent no desperta, vol ser feliç en un món de mentira, buscant a l'exterior, quan tot està dins nostre, i m'agradaria sortir del món, que de fet m'hi sento, a fora, aquests dies, i assaguda a la lluna, agafar el planeta terra i sacsejar-lo ben fort perquè tot torni al seu lloc, ens traiem de sobre totes les bajanades que ens han dit i siguem més humans.

Som éssers humans? Enserio? Doncs no m'ho crec! Per molt que la ciència digui el contrari! No som humans! Som bèsties, som més ferotges que tots els animals de la selva junts!!!!!!!!!!

Motius no me'n falten!!!! Odio anar al supermercat, ho odio! Odio anar a supermercats plens a vessar de menjar, menjar que molt el llançaran a les escombraries, i penso en tots els milions i milions de supermercats que hi ha en el món ric, tot el menjar que hi ha en ells, i és que.....com poden dir els informes d'ONGs i els diaris i els informes de l'asquerosa ONU que hi ha mil milions de pobres i afamats al món?! Algú m'ho pot explicar, perquè a mi no m'entra al cap. Per què no agafem tots els camions i avions que transporten armes als països "pobres" i canviem l'armament per la meitat del menjar de tooooooooooooooots els supermercats!? Us imagineu la imatge? Camions plens plens de menjar repartits per tooooooooooooot el món?! Per què no enterrem totes aquestes armes sota terra, enlloc dels residus nuclears? Com podem restar indiferents a que uns ho tinguin tot i els altres rees?! Espera, ric en què? En diners? Però no veiem que estem pobres de tota la resta?! Estem afamats de tendresa, amor, solidaritat, humanitat, empatia. Sabeu que el 0'16% de la població mundial s'apropia de l'equivalent al 66% dels ingressos mundials anuals? He llegit més d'un cop que la fam es podria haver acabat molts cops, que els diners que es necessiten són els mateixos que el món es gasta en despeses d'armament durant un mes o així. No us fa vergonya formar part d'aques món? És realment trist. Som ben curiosos els humans....No ens agrada que ens facin mal, que ens tirin una pedra al cap, que ens donin una bufetada, que ens empenyin, que ens estirin dels cabells...en resum, que ens facin mal, però llavors fem la guerra, i tirem bombes, i matem i assassinem, i robem i insultem i enganyem i piquem. En canvi, ens encanta que ens diguin les coses bones que fem, que ens diguin que ens estimen, que ens acariciin, ens encanta fer l'amor, que ens abracin, que ens facin un petó....i per què ens costa tant fer-ho? Fem més mal que plaer als altres. Per això dic, que tots els valors s'han capgirat. El món necessita una bona sacsejada. I que despertem de la poció enverinada que algú ens ha donat. Com podem tenir tanta por de tot? Por d'estimar, de viatjar, de viure, de morir, de fer-nos mal, de caure, de fracassar, de perdre diners, de tot!

Com podem quedar-nos indiferents a que algú llanci un paper al terra davant nostre? Com podem continuar vivint igual malgrat saber que el clima perilla? Bé, de fet no perilla, el clima està canviant perquè nosaltres l'hem forçat, i els que patirem les conseqüències serem nosaltres, però és igual. Sembla com si no ens n'adonéssim que formem part d'una humanitat, que som tots iguals i que aquell arbre, i aquella muntanya i aquell riu és casa nostra. Estem encegats per ser els reis del món i els millors.

Com podem separar persones pel color de pell, per la seva religió, per la seva roba, pels seus diners, per la seva llengua? Per què ens separem tant de tot? Per què només generem odi si ens vam crear a partir de la més pura expressió de l'amor? Odiem el que sigui diferent a nosaltres i volem superar a aquells que són igual que nosaltres.

Com uns presentadors de telenotícies es poden passar un quart d'hora parlant de l'estat de la gespa d'un camp de futbol, del dolor que té aquell jugador a l'ungla del peu, de fer 34435 estudis sobre les jugades de tal equip, etc? No hi ha més notícies per informar la gent? Se'n parla mai dels conflictes que hi ha a parts del planeta que són invisibles per a la majoria? Se'n parla del comerç d'armes? Per què no se'ns informa de coses importants?! Per què no ens interessa! Si fem veure que no ho sabem, no ens en sentim responsables. I així vivim, en una societat mediocre. Sí, és un text molt negatiu, però és com veig el món, podrit. I de tant en tant trobes alguna flor que comparteix aquests pensaments amb tu. I el que més anhelem és que el món acabi ple de flors ben vives.

Com podem robar el peix al nostre veí i deixar-lo sense res i després barrar-los el pas quan vénen a buscar-se la vida al nostre territori?

Diuen que si la gent descobrís com funciona el sistema financer, hi hauria una revolució demà pel matí. Però ens han de tocar els diners per adonar-nos-en? És que no ho veiem? Clar, com no ens afecta a nosaltres, passem. Òstia! Del que hi ha crisi és d'empatia! Si ens uníssim tots...no sé....si siguéssim més tolerants en tot...Per a mi són aquests problemes tan bàsics que trobo i sento que s'han de solucionar i que de debò tenen importància. Després hi ha tots els problemes d'independència, com a casa nostra, i les vagues i manifestacions perquè ens pugen el preu d'allò i ens baixen el sou o el que sigui. I està clar que si és injust s'ha d'aturar, i jo seré la primera a protestar, però dins meu algo es remou molt més fort quan veig tot el panorama amb els problemes tan bàsics que he dit abans que no pas una manifestació per abaixar el preu del metro. No sento la mateixa força revolucionària per lluitar per la independència que per lluitar contra les desigualtats nord-sud. No sé ben bé com explicar-ho. Qüestió de valors, suposo. No tots els temes d'injustícia ens toquen igual entre uns i altres. Tot i que....Catalunya ha de ser independent i els preus del metro han de baixar ja!

Volia fer un escrit per un concurs dient tot això, enviant aquest missatge, però amb forma, és a dir, posant-ho maco, atractiu, per poder guanyar el premi. Fa dies que volia treure tot això, però com tenia al cap que ho havia de fer d'una manera maca, acabava per no fer-ho i encara m'ho guardava més endins i la bola creixia.Veieu? Un clar exemple, ja que al final no ho he fet, m'ha fet mandra, requeria esforç posar maco tot això, i per centrar-nos més en la carcassa, oblidem el més important, el missatge, perquè segur que si ho hagués fet m'hagués deixat coses i no m'hauria sortit tot tal i com ragen els meus pensaments. Aquest escrit mai podrà guanyar un concurs literari. I aquesta és la trista realitat. Qui hagi llegit tot això, ole tu. Però demà continuaràs fent la teva vida, oi? Jo segurament també, però...és que no sé ben bé què fer. Em sento diminuta i impotent. Canvia el que no t'agradi. Vale, he plegat d'estudiar perquè no m'agradava, pots canviar de casa, de poble, de roba, de manera de pensar fins i tot! Però com canvies alguna cosa del món que no t'agrada? M'agradaria tenir un megàfon i cridar des de la lluna i que em sentís tota la humanitat. Crec que per això vaig començar ciències polítiques, ja que els polítics són els únics que sembla que tota la gent els escolta, tenen el poder de parlar davant de tot el món si volen, de fer discursos, convèncer, però llàstima que no aprofiten aquest poder. M'hauré de conformar estudiant alguna altra cosa més modesta, i anar divulgnat pel meu compte, mitjançant revistes, documentals, reportatges, diaris....jo què sé. Però és que després llegeixo llibres d'alterperiodisme i al·lucino amb el que s'hi diu! Com de manipulats estan tots els mitjans, mostrant només el que es ven, el que interessa al públic.

Canviar és difícil, però continuar pel mateix camí és senzillament suïcida.

No ho sé...durant aquests dies és com si s'hagués despertat algo dins meu o els meus valors haguessin dit prou! Han arribat a un límit. Potser és que la rutina no m'engoleix i tinc temps per pensar realment en l'important. I si veig una burla a algú que és gras, o que l'insulten o li fan mal, és que no podré aguantar-me. Perquè n'estic farta. No penso passar per alt cap més injustícia, per petita que sigui, tot i que només sigui una conversa entre amics que parlen amb to racista o sense respecte o el que sigui. No penso tenir escrúpols.

la vida és canvi

2012-02-12T23:04:00.000+01:00

Avui en dia hi ha gent que sap el preu de tot però el valor de res.
Has de disfrutar amb el que tens i no amb el que no tens. Tot i que la societat actual no ens ajuda a fer això, ja que fa importants les coses supèrflues i supèrflues les coses importants.
Però tant si es compleixen com si no els nostres projectes i somnis i expectatives, hem de continuar, continuar vivint l'aquí i l'ara.
"La civilització consisteix no en la multiplicació, sinó en la reducció de necessitats." Gandhi.

Ens passem un terç de la nostra vida treballant, com a mínim, i la majoria de la gent no gaudeix amb el seu treball, eus aquí el gran problema. No veiem que hem de gaudir amb el present, amb el que estàs estudiant/treballant/fent? Quan tenim les necessitats bàsiques cobertes (sostre, abric, menjar), passem a les següents, com la de tenir una bona feina, un temps d'oci, una vida social plena...però és que ens ha d'agradar el que fem, som i on estem. I sinó, canvia-ho.
La persona és el viatge, un viatge que canvia a cada moment, i has de viure cada dia aquest viatge. Només tenim el present.
Pensar en les preocupacions és pensar en el present del passat, i aquí ja no podem intervenir en res!

D'altra banda, també hi ha coses que no es fan i no costen res! Atendre un malalt amb un somriure i una cara afable, estrényer el braç d'un pacient, o del teu alumne, o fer-li un copet amb el colze a un amic fotut, o una mirada tendra a qui sigui..... ens costa, ens costa massa. I no ens adonem que aquests petits gestos fan el viatge més agradable i ens fan gaudir més del present. Quan ens n'adonarem?
Quan aprenrem aquesta lliçó tan bàsica? No veiem que tots volem viure? Sinó, per què ens espanta tant estar malalts i ens provoca tan malestar estar en un hospital, etc? Per què la nostra vida perilla, i només quan passem per auqests moments ens adonem de les coses importants.

http://www.tv3.cat/videos/3940230/Ramon-Bayes-pateixen-les-persones-no-els-cossos

ja ho veieu, avui no hi ha forma, només contingut, frases deixades anar, inspiracions arrel de documentals, reflexions... tampoc crec que sigui gaire important, l'important és enviar el missatge. És simple.

...

I parlant de treballar d'allò que t'agradi....em ve al cap el programa recent estrenat de TV3, MESTRES, en què se'm van quedar gravades un piló de frases i imatges, de gent que gaudia plenament amb la seva feina, i era preciós. "Has d'empényer els alumnes, no protegir-los"; "Has de fer que se sentin especials, creuar la mirada amb cadascun d'ells, fer que notin que els estimes"; "S'ha de potenciar la qualitat de cada alumne, després de descobrir-la, és clar"; "Un bon mestre ha de portar a les espatlles una bona dosi de paciència, comprensió, vocació i il·lusió"; "Si en saps d'allò que expliques, et guanyes el respecte dels alumnes"; "Has d'estimar la teva feina, fins al punt que no et vulguis jubilar i tots els dies et semblin vacances".
...
Els bancs han rebut 14 bilions de dòlars per salvar-se. què s'ha de fer? controlar tot el sector financer.
taxa a les transaccions financeres. taxa d'un 0'1%--> 600.000 milions euros/any
reconvertir l'economia en una economia ecologista.
I amb aquests diners....cobrir les necessitats socials del nord, als països del sud i frenar el canvi climàtic. les 3 grans crisis actuals. Aliances de ciutadans. necessitat d'unitat, tots estem enfront els mateixos problemes

una entrevista interessant...
http://www.joharigautier.com/blog/articulos-de-actualidad/ferran-iniesta-%E2%80%9Cel-temor-a-todo-lo-que-nos-rodea-es-lo-que-nos-lleva-a-procesos-de-destruccion-masiva%E2%80%9D

Als 16 anys hem de fer el primer pas, escollir si volem treballar, seguir estudiant, o fer una formació professional. Als 18 hem de fer el gran pas, escollir una carrera! Però.....no és un joc, no és com escollir optatives, és encaminar-te pel teu futur, sense pensar-ho gaire, ens estem hipotecant a una cosa incerta. Com volen que decidim el nostre futur sense haver viscut ni experimentat ni viatjat ni comparat? Com i qui ens desperta el "gusanillo" d'interès per als diferents temes del món? I si als 25 anys descobreixo que m'apassiona la cuina, però com a casa mai he cuinat i m'ho han fet tot....o si tinc clar que vull especialitzar-me en estudiar les societats africanes, però mai he viatjat al contintent africà, i quan hi vaig, no m'agrada, i veig que lo meu són les societats asiàtiques? Immersos en una societat ansiosa, on el lema és "quan abans millor! i quant més millor!", sense projeccions de futur...no tenim temps per pensar gaire, només per avançar amb el cap baix.

http://www.youtube.com/watch?v=nsHcZiTSaBI

shalom?

2012-02-11T16:29:00.000+01:00

Per ella el món s'ha aturat, o potser és ella que ha baixat d'aquest món de presses i poc humà en què som arrossegats per la corrent. No forma part de la gent que va d'aquí a allà a contrarellotge pensant verbs en futur. On són? Per què no viuen el present? Criatures enverinades per la societat que han oblidat el més important, l'aquí i l'ara. Entre els carrerons, es troba una barrera d'àvies que li impedeixen el pas, però no tracta d'avançar-les, sinó que es queda darrera seu, escoltant, res més.

A la teva terra, va dir el petit príncep, els homes cultiven cinc mil roses en un mateix jardí...i no troben el que busquen. I malgrat això, el que busquen podria trobar-se en una sola rosa o en una mica d'aigua. Però els ulls estan cecs, és necessari buscar amb el cor.
El petit príncep s'adormí, el vaig carregar en braços i vam seguir el camí. Estava emocionat, semblava com si carregués un petit tresor. Em semblava també que no hi havia res més fràgil a la terra. A la llum de la lluna, vaig mirar el seu pàlid front, els seus ulls tancats, els seus dèbils cabells ondulant al ritme del vent, i em vaig dir: "el que veig aquí és només una carcassa. El més important és invisible. El que més m'emociona d'aquest homenet és la seva fidelitat per una flor, és la imatge d'una rosa que resplendeix en ell com la flama d'una làmpara, fins i tot quan dorm." És necessari protegir les làmpares: un cop de vent pot apagar-les...

Els rituals són necessaris. Són el que fan que un dia sigui diferent a la resta, una hora, de les altres hores. Si quedem cada divendres a les 5, estaré tota la setmana pensant-hi, i quan sigui divendres a les 4, estaré eufòric i encara més neguitós, i descobriré el preu de la felicitat! En canvi, si véns a qualsevol hora de qualsevol dia, mai sabré quan preparar el meu cor.

Són les 90 pàgines més dolces i sinceres que per a mi, existeixen sobre la Terra. No me'n recordava de tot el que despren aquest petit llibre, un llibre que si pogués, el faria llegir a tothom, que hauria de ser obligatori des de l'escola bressol fins al doctorat, que hauria de ser un discurs d'un polític, i un sermó d'una mare o pare al seu fill o filla. No recordava tota la filosofia tan bàsica que se'n pot extreure. Cada pàgina conté algun detall que et fa emocionar, d'alegria, i també de pena, per veure que la realitat és ben diferent.
No he sabut estar a l'altura d'explicar un conte d'aquestes caracteristiques. Se m'ha quedat gran, enorme.

i assaguts al sofà...

2012-02-06T22:14:00.001+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=2IZrEdgBBFs&feature=related

Dues guitarres i veus hipnotitzants. Gent desconeguda. Dues bones amigues. Vi. Espelmes. Un sofà. Nit. Calidesa. Senzillesa. Bon ambient.
...vam caure abraçats...
Ell.
...ens vam besar...
Un parell d'hores sentint-lo al cantó, física i emocionalment, al ritme del dolç so de les guitarres. Captant les frases que els músics deixen anar i que ràpidament assimilem a les vivències personals. Cançons. Moments. Frases que t'apunyalen al pit i et remouen tot.
...i la inconsciència...
Només ho estaré pensant jo? Pensarà el mateix o es limitarà a escoltar la cançó sense llegir entrelínies? Dubtes que sembla que mai es resoldran però que ho fan en l'abisme de la nit, mentre la resta del món dorm, fins i tot el nostre conscient, mentre l'inconscient es deixa endur pel tacte dels nostres cossos.

http://www.youtube.com/watch?v=Z8zlIuUQM1k&feature=related

TOUCHED!

2012-02-04T22:37:00.000+01:00

És simple, oi? Sembla harmoniós, senzill, pacífic, serè, bonic. És vida. Crec que la vida és senzilla, però no entenc per què la compliquem tant i tant? Tenim tantes pors....que es resumeix en una: por a no ser feliç. I en canvi de seguir un camí (que no vol dir que sigui recte), fem voltes sobre ell mateix, tornem enrere, tornem a passar pel mateix lloc, fem dreceres, etc. Ens han educat així, a no exterioritzar emocions, a fer el correcte, a cumplir, a no explotar, a ser racionals, som éssers racionals, això és el que ens diferencia de la resta d'animals! Som madurs, som éssers humans, serens, capaços de controlar absolutament tot, som invencibles, creixem i avancem pel simple fet de demostrar que som forts....en fi, tornem al cas, que això és un altre tema. Com pot ser tot tan senzillament senzill? Ens mostren una targeta de color vermell, i erre que erre fem tot el possible a classificar-la com a una targeta ataronjada. Perquè el color vermell fa por, és molt fort, massa vistós. I anem camuflant i camuflant, i ja no sabem ni de quin color és la primera targeta que ens han ensenyat, que és la que realment importa, ara hi ha tants colors que és tot un embolic. Però...és senzill, si de bon començament haguessis acceptat que la targeta era vermella, i si després canviava de color i anàvem errats, doncs no passa res. Ens enrabiem, cridem, plorem, exterioritzem i seguim. En el fons, som nens, actuem com nens, però ho camuflem, i no se'ns dóna gens bé...

I quan aconsegueixes desfer tot l'embolic de colors i et quedes amb el primari....quin pes et treus de sobre! I què fàcil hagués sigut fer-ho des d'un bon principi...però bé. Ara tens la targeta entre les mans, i pot servir, o no pot servir. Però almenys t'has adonat que a mesura que ens fem grans, ens afegim complicacions a les coses més simples i bàsiques de la vida, com l'amistat o l'amor. Però com són l'única cosa que no podem controlar, doncs és millor donar l'esquena i mentir dient que ja no som nens. De debò...tot és molt molt senzill, els sentiments són senzills, els sentiments són els mateixos des de que naixem fins que morim, els sentiments són els trocets de nen que portem a dins, i oi que aquests últims són senzills? Doncs els primers també. Només es tracta d'exterioritzar-los, afrontar-los cara a cara, dir-los en veu alta, i adonar-se del que et provoca dir allò. Senzill com contemplar una sortida de sol enmig del camp d'un dia pur i clar. No em creieu? Jo tampoc m'ho creia, fins avui. I m'ha costat 17 mesos arribar a aquesta conclusió. M'ha costat 17 mesos adonar-me d'una cosa, d'un sentiment, fins que l'he dit en veu alta, he fet un parell d'afirmacions amb l'ajuda d'un futur psicòleg meravellós i després d'un mar de llàgrimes per veure el que acabava de descobrir, m'he sentit en pau amb mi mateixa d'una manera brutal, com la foto. Segurament és aquest pas el que ens volem estalviar, no? El fet de xocar contra la realitat, de vessar llàgrimes. No ho sé. Que plorar està mal vist? El que potser no és tan senzill és encaixar les conseqüències d'aquests sentiments, ja que no només depen de tu, però això és una altra història.

http://www.youtube.com/watch?v=dAuZTqtBHos

no me'ls puc treure del cap

2012-02-02T23:03:00.000+01:00

Sembla que la ciutat ho hagi fet expressament. bé, potser la ciutat no té res a veure, però és igual. Tot plegat. Sigui el que sigui, gaudir de l'últim trajecte en tren Barcelona Sants-Sils amb un paisatge com el d'avui, no té preu. M'han brindat un últim regalet, potser? Sé perfectament que no és l'últim viatge en tren fent aquest recorregut, però sí que ho és sota les circumstàncies en què han estat fins ara. Ja no sóc una estudiant barcelonina de dilluns a dijous, com a molt els dimecres, però lo d'estudiant, res. Es diu ràpid, després de tot el que he viscut...Però la neu m'ha ajudat a no posar-me excessivament nostàlgica. I és que....el món vist sota una capa de neu sembla més bonic, més pacífic, més feliç, més centrat en les coses importants, tot i que potser els mitjans de comunicació i algunes persones en facin un gra massa! No ens enganyem.....qui es pot aguantar el somriure i el neguit intern al veure caure volves de neu? Sempre aferrant-nos a tot allò que surt de la monotonia...i que així sigui per sempre, i més si és gratis.

Sincerament...ho trobaré a faltar, el fet de caminar i caminar pels carrerons dels barris més pintorescs, de voltar amb el bicing amunt i avall competint amb els altres ciclistes, de fer plans per les tardes per descobrir indrets nous de la ciutat, de les tardes jugant amb la Blanca cantant i ballant, dels sopars de burritos, el fet de sentir-me petita en un lloc tan gran, observar la gran diversitat de gent....Us trobaré a faltar. Hi ha hagut moments asquerosos, però tot consisteix en quedar-se amb les coses bones de cada etapa, i afortunadament, en tinc molts, ben guardadets dins meu.

Et trobaré a faltar, a tu i a tots els grandiosos moments que hem compartit. És curiós...el que em vas dir al mes de setembre...s'ha complert en aquests últims dies, t'adones? No sé què faré sense poder-te veure cada dia. Per molta gent que haguem conegut i molts llocs que haguem descobert...a vegades el més meravellós és el que sempre ha estat al teu costat en els llocs més insignificants. T'estime.

http://www.youtube.com/watch?v=pOVdBPyjMlg&feature=related

La memòria només recorda els llocs on s'ha estimat o s'ha patit.

no! encara no!

2012-02-01T23:11:00.000+01:00

No sé si a més gent li passa, però personalment sóc d'aquelles persones que creu que mai tindrà cap enfermetat ni tindrà cap problema amb la seva salut, ja que no hi ha motius, faig esport, menjo saludablement, evito qualsevol producte que diuen que és cancerígen, intento no passar massa estona amb els objectes electrònics, no fumo, no bec, no sé.....tonteries que et fan creure que viuràs una vida saludable i llarga.Doncs no, quan menys t'ho esperes....la vida et dóna un toc d'avis per fer-te veure que som realment vulnerables. De tooots els mals i enfermetats que poden existir, tinc sort d'haver patit el menys dolent de tot. Però...collons si m'he espantat. Fora victimismes, només pretenc explicar la situació que he viscut avui per primer cop i que espero que no es repeteixi mai més. Estar atontada, cansada, començar a suar, suar i suar, tenir calor, fred, marejar-se, veure tot borrós, tenir ganes de vomitar, mal de panxa....patir una lipotímia. Pensava que em moria! No sabia què m'estava passant, volia mantenir la calma, però era impossible i he hagut de demanar ajuda abans no caigués al terra. El cap se m'ha anat una mica, i enmig de tot aquest procés, he vist llum, quan veia tot molt borrós i notava que perdia el coneixement, llum i imatges. Primer una corda que venia de dalt, i no podia agafar-la perquè no tenia prou forces, i sabia que si l'agafava tot passaria i em tornaria a trobar bé, però no hi he arribat. I just en aquest moment no podia parar de cridar per dins: "no no encara no" Vull viure! No vull marxar encara!" I seguidament els ulls se m'han ennuvolat massa i tot ha començat a fer voltes fins que m'han estirat sobre una mena de taulell. I ja està, de seguida m'he recuperat. Quina ximpleria...una baixada de pressió i em poso com una moto i en faig una pel·lícula gairebé. Però m'he espantat, la veritat, per molt que això li passi a molta gent i sigui una cosa ben normal, no em fa gràcia....es passa realment malament. Serveix per adonar-te que hem de valorar estar bé, de debò, si ja m'he posat així per tan poca cosa, imagina't el patiment que deu passar tota la gent que pateix tantes malalties.....no sé, no sé com dir-ho. M'he adonat, també, bé, o he afirmat, que estic totalment enamorada de la vida, que no vull marxar, vull viure viure i viure. Quan estava en els moments "crítics", no m'he espantat perquè em trobava malament, sinó perquè alguna cosa superior a mi m'estava vencent, no podia controlar al meva salut i m'impedia viure! M'he espantat perquè he vist la possibilitat de desaparèixer del mapa, i és horrible! Tinc tantes coses a fer encara!!....i m'han vingut al cap imatges de la gent important i que més estimo en aquest món. Sí, sóc una exagerada....però és com m'he sentit!! Suposo que com mai em passen coses d'aquestes, no hi estic acostumada. Tot i que si morís, per moltes coses que encara tinc a fer, no m'empenediria....perquè com sempre dic, s'ha de viure la vida com si no hi hagués un demà, fer allò que et ve de gust avui i no un altre dia, demanar perdó, perdonar, tractar de no enfadar-te amb la gent, dir el que sents a la gent, dir T'ESTIMO! tants cops com ho sentis, no quedar-te res per tu. I crec que això, dia a dia em surt millor. Suposo que el fet que tinguem un final, fa que la vida sigui interessant i meravellosa. I encara més, si no saps quan arribarà aquest final. Sabeu? A cada segon pots perdre la vida! Oi que no us deixa indiferents? Doncs va gent.....aprofitem aquesta vida, que és un regal. CARPE DIEM.

què? com? ........improvitzarem :)

2012-01-31T22:52:00.000+01:00

és el temps que has perdut amb la rosa el que la fa tan important

"más vinooooo!"

2012-01-29T18:36:00.001+01:00

Marató de cap de setmana de sopars, esplai, bromes, frases mítiques, balls i infinits riures....."Maaaaaaaaás vino! Que el ritmo no pare! Grabulosa! Grabulosa! Les calces em fan nosaaaa! Ai si t'enganxo!" Anar amb ells és com estar dins una bombolla d'alegria, festa, bon rotllo....són increïbles.

http://www.youtube.com/watch?v=y6QBaZHltJw&feature=related
...

Sempre he dit que la meva princesa i pel·lícula preferida de Disney era Mulan, la guerrera, la que desobeeix el seu pare i s'endinsa en una gran aventura, la que lluita i s'arrisca per assolir un objectiu. Fixem-nos en les altres princeses, en què tot és rosa, perfecte, són maques, bones persones, amb cara de no haver trencat mai cap plat, obeeixen sempre, mig bledes, submises. Per exemple, la Ventafocs. Malgrat les seves germanastres la maltractin, la seva madrastra la domini com vulgui, la privin de tot, ella segueix obeint, callant, essent submisa. Traducció? Si et comportes bé, no fas gaire soroll, aguantes com un xaiet, ets bona persona, no et rebel·les, fas el correcte, el que has de fer, aconseguiràs el teu objectiu, casar-te amb el príncep, tot vindrà sol, per art de màgia, en forma de fada madrina, per exemple. Quins valors són aquests? On les princeses no es valen per sí soles i no criden el que senten i pensen? Així eduquem als nens? A treballar dur, a obeir, a dependre de forces superiors.....i nosaltres com a individus què? "Seu bé, això és dolent, no ho facis, fes els deures, no t'embrutis amb el bassal!" Els nens són una bomba de rellotgeria! Són energia pura! han de córrer, fer-se mal, caure, plorar, riure, abraçar, embrutar-se, jugar, trencar les normes....exterioritzar les emocions....sí, això que amb els anys es va perdent, una pena. "La literatura infantil normal i corrent, des de sempre, i fins actualment, tendeix a accentuar l'statu quo".

Un petit text on es recull el que intento explicar....sobre la literatura subversiva infantil, aquella que fa una crida al nen imaginatiu, interrogant i rebel que tots portem a dins, renovant la nostra energia instintiva i actuant com una força que ens impulsa al canvi, boníssim: http://www.epdlp.com/texto.php?id2=1691
I per qui en vulgui més i més complet....http://www.fundaciongsr.es/pdfs/nslc.pdf

...

Conflictes. Què és un conflicte? Un xoc de necessitats o/i interessos. Hi ha un món exterior del qual rebem informacions i estímuls, els quals processem, i d'aquest procés en surt una reacció. Per tal que no es generi un conflicte, podem canviar la informació que rebem del món? Què fa que reaccionem d'una manera o una altra? La por a no satisfer la necessitat que volem en aquell moment. Però sense por, no hi hauria acció. Llavors ens hem d'aturar i reflexionar si veritablment hi ha perill que la meva necesitat no es vegi satisfeta. Quan estem immersos en un conflicte hem de connectar-nos amb les nostres emocions. Mitjançant filtres processem la informació que rebem: experiències, la nostra cultura, els nostres valors i les zones sensibles.
Una dona arriba a casa a les 11 de la nit, després d'una llarga jornada de treball, cansada, obre la porta i es troba els nens encara jugant, el sopar encara per fer i l'home jugant a la play o mirant el partit de futbol. Les seves zones sensibles es comencen a activar, de què té por? Ella volia descansar i sopar, i té por que això no pugui fer-ho. Com reacciona? Hi ha dues possibilitats.

1. Per la via ràpida (autopista): actuar sense pensar. Començar a cridar i a enfadar-se amb el seu home.
2. Per la via més lenta (nacional): usant la part pensant, processant la informació i reflexionant sobre la decisió a prendre. D'aquesta manera es deixa de veure tot com una amenaça contínua.

Hem de verbalitzar les necessitats que tenim per tal que els altres ens entenguin i puguin tenir-les en compte.
D'altra banda, també hem d'estar nosaltres receptius i baixar una mica. Molts cops hi ha explicacions per a tot i no cal fer-ne un gra massa. L'exemple anterior. Hi ha causes biològiques! Des dels poblats prehistòrics, quina era la feina dels homes i les dones? Els homes sortien a caçar, havien de passar-se hores i hores mirant en un punt fix, a l'animal en qüestió, per caçar-lo. Només feien allò, observar, estar per una sola cosa, simple. Les dones es quedaven a casa, tenien cura dels fills, feien vida social amb les altres dones per tal de tenir bones relacions i que quan una faltés, les altres se'n poguessin fer càrrrec del seu fill o filla, tenien cura de l'espai on estaven, cuinaven....estaven pendents de més d'una cosa. No trobo que sigui pas dolent, simplement es repartien la feina, tots treballaven per igual i punt. Doncs aquestes característiques perduren fins als nostres dies. Els homes són capaços d'estar pendents d'una pilota durant gairebé dues hores sense moure ni el cul ni els ulls d'allà, són capaços de centrar-se molt en una cosa, sense importar res més, sense estar pendent de res més ni amoinar-se. Les dones, no. Una dona si la poses a mirar un partit de futbol, potser sí que el mirarà, però també, de tan en tant, pensarà en el que farà després, o desviarà la mirada cap a un altre punt, o es posarà a parlar sobre una altra cosa amb la del cantó, etc. Estic generalitzant, segur que hi ha nois que detesten el futbol, però se centraran en altres coses i seran capaços de quedar-se aborts només en allò, i també hi ha dones que els agrada el futbol, és clar!, segur, i que es queden clavades mirant-lo. Però més o menys és així! Jo penso en el grup d'amics dels meus pares quan queden per sopar i mirar el futbol. Sempre és la mateixa història: sopen i quan comença el partit ells van al sofà i no es mouen fins que el partit acaba. Elles es queden a la taula, comencen miran-lo, però de seguida es posen a parlar sobre el seu fill, o sobre aquell producte tan bé de preu o el que sigui. I repeteixo....no trobo que sigui pas dolent. Sinó que és normal que siguem diferents, i això ens pot enriquir moltíssim. No som iguals (en drets i deures sí, òbviament). El nostre cervell està constituit de manera diferent, i moltes coses les fem i pensem diferent.

Tornant a l'exemple. Doncs si som una mica conscients d'això, d'aquestes diferències biològiques, podrem controlar més les nostres reaccions, ja que la dona, a l'obrir la porta i trobar-se el panorama, potser no comença a fotre tants crits, sinó que dialoga més, baixa una mica del seu emprenyament, perquè sap que l'home no ho fa expressament perquè ella no pugui descansar ni menjar. Ara bé, tampoc és qüestió de callar i aguantar cada dia el mateix i fer el que cadascú vulgui. Diàleg i comprensió. Entendre's un mateix i entendre els altres.

L'hipotàlam és la part del cervell que estimula la violència i la reproducció. Centrem-nos en aquesta última. Quan una dona abraça un home i comença tot un seguit d'actes carinyosos i d'afecte, automàticament a l'home aquesta part del cervell se li activa i es posa en marxa. A la dona, en canvi, no tant. L'home s'engrescarà i voldrà arribar fins al final. La dona, potser, només volia aquelles mostres d'afecte i res més. Llavors ve el típic discurs de: Només m'estimes per això! Una simple abraçada i petó i ja ho interpretes tot malament! Només penses amb allò d'allà baix!" I l'home no entendrà res...."si has sigut tu que has començat!". Altre cop estic generalitzant, però són només exemples. Altre cop, explicacions biològiques. L'home està preparat per reproduir-se cada dia si vol, la dona no, només 4 o 5 cops al mes. Dit en altres paraules, els homes poden deixar embaraçada una dona cada dia si volen, les dones, en canvi, només es poden quedar embaraçades quan estan en els dies fèrtils, que són uns 4 o 5 al mes. I això no ho vam triar, és així i punt, és la naturalesa. Per aquest motiu, l'hipotàlam dels homes està més "alerta" i sempre té ganes, mentre que el de les dones està més calmat. I no sempre s'encén quan hi ha mostres d'afecte. No vol dir que la dona només tingui ganes de fer-ho 4 o 5 dies al mes, en pot tenir ganes cada dia, també, però en molts casos potser en les dones costa més que s'encengui aquesta part del cervell, i té a veure amb aquestes causes ancestrals.
Sabent això, potser no pensarem que la nostra parella només ens vol per això, sinó que és un fet normal i ho hem d'acceptar. Altre cop, comprensió.

...

Les vegades que veiem que un dels nostres somnis es fan realitat són ben poques....potser per això costen d'assimilar. Però el gust que proporciona tocar amb la mà el núvol més dolç que feia tant de temps que contemplaves des d'abaix, és indescriptible. Està demostrat que res no bé sol, sinó que s'ha de sortir a buscar, fent el possible, per molt que molts cops costi i es vegi tot ennuvolat. No...encara no m'ho crec. Què diré quan us vegi les cares a l'aeroport? Quina cara posaré al veue-us? Ploraré? Plorarem? Tindrem temps d'explicar-nos 10 anys en un mes? Què portaré a la maleta? Tindré prou memòria a la càmera per emmagatzemar tots els moments? Què farem allà? On anirem? Què veurem? Ens portarem bé? Hi haurà feeling d'amics més enllà del de cosins? Em reconeixerà la meva àvia? Voldré marxar quan el meu avió surti el dia següent..........?

gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies !!

winter winds

2012-01-25T22:01:00.003+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=4i8ml0XnR4k&feature=relmfu

T'ATREVEIXES A VIURE?

Sí? I com?

"Nadie se sumerge en una aventura esperando resultados mediocres. La gente, pese a tener un chasco nueve de cada diez veces, desea tener al menos una experiencia suprema, aunque sólo sea una vez. Y eso es lo que mueve el mundo. Eso es el arte, supongo."

El otro problema de la felicidad referida al bienestar es la minimización del dolor, que implica el intento de eliminarlo: el dolor ni siquiera debe existir, debe desaparecer de la vida humana. Querer eliminarlo no sólo nos puede llevar a la pérdida de la experiencia adquirida por contraste, que es la que hace patente el placer, sino también a la pérdida total de orientación en la vida. (…) Pues el dolor es la espina que una y otra vez nos obliga a reflexionar sobre la vida entera, el dolor atrae necesariamente la preocupación que es capaz de volver a encauzar a un individuo. Esto no lo produce el placer.

...

Article d'aquells que s'han de guardar a la pàgina de favoritos i rellegir-los tants cops com faci falta...recomanable 1000%!!

http://www.lavanguardia.com/magazine/20120119/54245109494/lo-que-quiero-ahora-angeles-caso.html

"Tengo la sensación de que empiezo a entender un poco más de qué va esto llamado vida" Copiaria tantíssims fragments que crec que és millor clicar a l'enllaç i llegir-ho directament.

És genial veure com algú posa en paraules tots els sentiments i pensaments que ronden pel cap a tanta gent. Amb articles així es crea una cadena positiva entre la gent que pensa de la mateixa manera, i t'adones que estàs menys sol i que el món no és tan dolent com diuen...Una dosis d'humilitat, senzillesa, reflexió i amor per la vida.

El que realment importa són les persones. Però on s'apren a ser millor persona?

I've got my heart anywhere but here

2012-01-24T15:31:00.000+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=KA1LYTWtVQ0

This town is colder now, I think it's sick of us
It's time to make a move.

Stop and stare
I think I'm moving but I go nowhere

You start to wonder why you are here not there...

Estic dins un globus que ja ha efectuat la seva sortida...i s'enlaira i s'enlaira i s'enlaira. Mentrestant, només puc fer que observar el paisatge que es dibuixa als meus peus, captant els últims instants fins que tot desaparegui sota els núvols. Com una espectadora.

Sento que ja no pertanyo, sento que haig de marxar, sento que no m'omple agafar la bici i fer camí cap a la universitat, sento que l'ambient d'aquesta és una merda i haig de marxar. Ja no tinc la mentalitat oberta per intentar fer que les classes, la gent, els profes i l'ambient m'agradi, no puc. Ja no miro la gent amb curiositat, sinó amb estranyesa, com si fossin tots uns desconeguts. No tinc ganes de formar part del mateix lloc que ells, de parlar-hi. Em sento estranya i sola aquí. Ostres! Però què fas? Ei...que no passa res...que a la vida hem d'anar rere allò que ens ompli, i si no és així, hem de canviar, anar a la recerca de coses noves que ens facin sentir còmode. Els canvis fan por, perquè són desconeguts i incerts, però al final, en treus la part bona. Crec que per fi estic convençuda, sí. Almenys ho he intentat!! Trobaré a faltar tots els racons que he descobert de Barcelona, i tots els que em quedaven, però ella segueix aquí, i això em tranquil·litza.

FINS UNA ALTRA!

http://www.youtube.com/watch?v=c5d9SGuhnns

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó...

Cal que amb una esperança trenqui la tristor

create, live, love, get lost, travel, meet, help, feel....

2012-01-23T01:15:00.000+01:00

getting lost will help you find yourself.

A vegades és una merda saltar tan amunt, perquè caiem bastant fort per una simple brisa, però aquí estem, sents? Ets meravellosa, som meravellosos, i estem junts, en les baixades i en les pujades. Quan estiguis trista...només has d'escoltar aquella cançó que ens fa posar els pèls de punta i recordar que no estàs sola i que tens gent al teu voltant que t'estima per lo meravellosa que ets. T'estimo. I recorda, rere cada núvol sempre està el sol, només has de fer l'esforç de voler-lo veure.

Que no se me'n vagi aquella sensació....que tant m'agrada.

És increïble com una coseta tan petita i senzilla et pot transformar per complet l'estat d'ànim en una tarda. Increïble. T'adones que tot és molt simple, i que les complicacions i preocupacions les creem nosaltres. Necessitava una dosis seva!

if I could only disappear...

2012-01-21T00:42:00.000+01:00

Només vull posar-me al llit, tapar-me amb la manta, tancar els ulls, arronsar les cames i dormir. Desperteu-me quan tot hagi passat, quan torni a sortir el sol. Sabeu ? Tinc por a les tempestes i ara hi ha una de bastant forta. Intento treure el cap però fa por, s'està millor a dins. Només em surt ser covarda, què hi farem. No tinc ganes de riure, ni de veure a ningú, però alhora crido silenciosament per dins que algú m'ajudi i em porti el sol en una safata. Quan miro a fora, veig algo negre...i sé que és tasca meva pintar-ho de colors, però...no puc. No sé ni quins colors fer servir. Com podia anar tan errada? El vaixell està a la deriva, i cau en picat en picat en picat en picat........................fins al fons del mar.
No saber quina direcció prendre, ni què fer i què no. Em sento lligada a moltíssimes coses. No veus que fas tot sense pensar? Et guies per impulsos, per sentiments, pel cor....i no amb el cap. Així vius, al màxim, aquí allà, això allò, aquest aquell. Tot. Ho vols fer tot, ho vols tot. I pum. Xoques amb la realitat. No vas escollir bé perquè no vas pensar-ho bé. I si no vas aconseguir allò, perquè no vas marxar? Aleshores tenies diners, ara no. I ara vols marxar. I quà faràs listilla? Els diners no cauen del cel, saps? Treballar? Quan? Al matí? Ho deixo tot ja? Deixo el pis? Les classes? Deixo de viure a Barcelona? Però és que també m'agrada saps? A les tardes? Ja faig coses, cursos i tallers i històries. Renuncio? A què? A les classes, a viure a Barcelona, o a les activitats de la tarda? Treballo? De què? A on? Marxo? Sí, és una de les poques coses que tinc clara. Quan? I després què? Quan ho parlo amb els meus pares si no paro per casa? Haig de parar, aturar-me, i pensar una mica amb el cap. I si marxo per evadir-me? I si...i si....quina merda més fastigosa. Però per altra banda em sento egoïsta per preocupar-me tant i que m'afectin aquestes "tonteries". Tinc família, salut, amics, menjar i sostre....i m'enfonso per tan poca cosa...sempre igual. Fa fàstig tenir-ho tot, fem fàstig els humans, sempre volent allò que no tenim. Odio ser tan sentimental, per molts cops que digui que és la millor manera de viure. Merda de crisis existencials. I el que més em fot és veure que estic com al principi, com aquells dos primers mesos negres....i pensava que la cosa havia anat millorant, però l'únic que he fet és tapar la foscor amb parxes, és a dir, fent tot de coses que m'omplissin el buit que tenia a causa d'haver estat decepcionada amb la universitat i la carrera. Sempre tapant buits, inconscientment, per tapar el dolor. Però és que aquesta merda setmana no he tingut ganes de res, només de perdre'm pels carrers de Barcelona, com si alguna cantonada o algun desconegut em pogués donar la resposta a tot. No entenia aquest malestar, creia que era per motius sentimentals, que potser també, però no era la causa principal. Fins avui, que començo a parlar del tema amb la meva mare i exploto. I fins que no he explotat, no m'he adonat que es tractava d'això: d'estar perduda i no tenir les coses clares, i voler-ho fer tot però veure que és impossible. Avui divendres, pràcticament l'únic dia a la setmana que tinc lliure i relaxat per estar a casa, còmode, tranquil·la, sense horaris, per reflexionar amb mi mateixa i amb la meva mare. Sí, avui ho he vist bastant clar. I ja és alguna cosa. Bona nit.

http://www.youtube.com/watch?v=JS8m44KjGGU&feature=related

I'm not here
This isn't happening
I'm not here, I'm not here

http://www.youtube.com/watch?v=FodfkqfJrhQ

Cançons que em fan tremolar...i fan també que el meu món tremoli.

paciència, força i empenta

2012-01-20T13:46:00.001+01:00

Reconec que molts cops em fa pal anar al curs de monitors els dijous a la tarda. Em quedaria a Barcelona, faria coses amb els amics, potser sortiria de festa, i pujaria el dia següent sense cap mena de presses. Però quan són les 21.45 del dijous i torno a casa amb bici, no canviaria aquest curs ni l'horari ni cap cosa per res del món. Ahir no feia gaire fred, així que els pensaments no se'm congelaven amb l'aire fred que impactava contra la meva cara quan tornava cap a casa, sinó més aviat el contrari, dins meu era un volcà d'emocions i reflexions, amb un nus a la panxa i a la gola que em torturava. "Estàs bé, Laura?" Sí sí....és que estic molt cansada -era cert-, i la classe d'avui m'ha...impactat? Emocionat? Encantat? Tot...

És curiós, sempre arribo a casa i vomito a la meva mare tot el que hem fet amb pèls i senyals, tot el que em rigut, totes les anècdotes, si alguna cosa no m'ha agradat...però ahir no podia. No podia parlar, no em sortia res. Potser el meu cap encara estava paint-ho tot.

El professor ens havia avisat, "serà una classe un pèl tostón, de llegir les diapositives i escoltar, amb no gaire activitats, només les que heu portat preparades vosaltres que les anirem fent intercaladament amb la teoria". La classe tractava sobre les discapacitats psíquiques dels nens i nenes (autisme, hiperactivitat, síndrome de down, síndrome d'angelman, de rett...) i com hem de treballar amb aquest col·lectiu quan ens hi trobem en un esplai, menjador, etc. En Marcos, el professor, potser va estar un parell d'hores parlant sense parar, només escoltant els nostres comentaris i intervencions, i de tant en tant deia "Perdoneu per tota la teoria eh, sé que es pot fer pesat". Però és que totes el vam contradir. Estàvem embadalides mirant la pantalla i escoltant-lo, fent comentaris de vivències personals del tema. Mai havia vist en les seves cares tanta admiració i interès per alguna cosa. M'incloc. Reconec que a vegades havia de desconnectar i intentar desfer el nus de la gola que sense poder evitar-ho em pujava cap als ulls. No sé...m'emocionaven les seves paraules, algunes de les crueltats que deia sobre gent que no sabia acceptar aquests col·lectius, exemples de casos reals de la seva filla, discapacitada mental, etc. El nostra obectiu? Fer que aquestes persones se sentin integrades dins el col·lectiu de nens i nenes sense cap discapacitat. Com ell deia, "vosaltres sou les persones extraordinàries que heu d'evitar la marginació d'aquests col·lectius, ensenyant-los les seves virtuts i talents, ensenyant també a la resta de nens i nenes "normals" que són com ells, etc. Com? Amb paciència, força i empenta. Molta, molta paciència. Anar al seu ritme, a poc a poc, estar-te quatre mesos per fer una figura de fang, corrent el risc que un dia al nen o nena li agafi una rabieta i et tiri totes les figures que heu fet al terra. I mossegar-te la llengua. I amagar la ràbia i la impotència i les llàgrimes. Tot el que deia....se'm feia com una muntanya amunt. De 20 persones que volen treballar amb aquest col·lectiu, només 4 o 5 tenen la força sufucient per fer-ho. Només la voluntat, no és suficient, i no tothom val per això.

És realment complicat. I et canvia bastant la vida. Tots hem pensat alguna vegada en la possibilitat de que el nostre fill o filla ens sortís amb alguna discapacitat, ja sigui mental, sensorial o motriu. Què faríem? El tindríem o no? Sabríem que no seria com la resta, que és un pèl diferent, llavors, estaríem disposats a volcar-nos i fer que aquestes diferències s'escurcin dia a dia? Tindríem la paciència i la força i l'empenta necessàries? Com deia en Marcos......és que....et canvia la vida, referint-se als valors i als costums i a la visió de la vida..."Un dia un pare em va dir que la seva filla va agafar una pedra i la va tirar contra una farola i la va trencar, i és clar, es va posar com una moto. El que donaria jo perquè la meva filla NOMÉS agafés una pedra, la tirés a una farola i la trenqués. Crec que la felicitaria."

Vam fer una activitat sobre com actuar amb un nen o nena amb paràlisi cerbral. Sí, aquelles persones que només es poden comunicar mitjançant moviments oculars. Ens vam haver d'imaginar que una dia estàvem fent una activitat amb els nens i nenes de jugar a bitlles, i és clar, ell o ella també voila jugar. Doncs havíem d'adaptar el joc a les seves capacitats. Després d'un muntatge de tubs i instruccions per tal d'adaptar el joc a ell, ens vam adonar que la lògica del nen discapacitat no era tirar les ampolles -les bitlles-, sinó passar la pilota per entre aquestes. I nosaltres, les que miràvem, només estàvem pendents de que tirés una bitlla per felicitar-lo. I ell, ja era feliç amb tirar la piloteta i que passés entremig. La nostra lògica no té res a veure amb la seva. És un altre món, el seu món. I hem de saber entrar-hi i intentar apropar-nos al seu funcionament.
http://www.youtube.com/watch?v=K0usZT3LGOQ

Un dia a la universitat vaig estar parlant amb 3 amics, debatent sobre el món, les persones, etc. No ho recordo molt bé. Total, un d'ells va dir una cosa que crec que se'm quedarà incrustada al cervell durant moltíssim temps: "és que jo faria manipular la genètica! Sí! Oitant! Faria que totes les criatures de 5 anys amb càncer terminal, o qualsevol discapacitat física o mental, desaparegués! Faria desaparèixer totes aquestes malalties!" Hauríem d'acceptar-ho com un fet natural, el fet que existeixen aquestes malalties, o bé són injustes i si poguéssim acabar amb elles, ho hauríem de fer? És complicat....però jo, opino com ell. Sempre dic, si tingués una vareta màgica, a part de repartir amor entre les persones, acabaria amb totes les injustícies tan brutals que hi ha, i potser aquesta seria una d'aquestes, no ho sé. Aaaaaaaaaaaaaah enserio quina ràbia! Per què no hi ha ningú que pugui donar una resposta a això?! És just que passi això? S'ha d'acceptar? Sóc cruel si vull eliminar totes aquestes malalties? Les estic rebutjant indirectament? No......només vull l'absència de dolor, no per ells, sinó pel seu voltant, la seva família. Però és que potser no pateixen! I només són imaginacions meves....però totes les rabietes que agafen perquè se senten diferents què? Potser actuen com si fossin criatures de 3 anys, però també tenen sentiments i són conscients de quan els estimen i quan no.

http://www.youtube.com/watch?v=TFAx0j0-4f4 (100% recomanable)

Una cosa bàsica per tractar amb aquest col·lectiu és saber usar bé la veu. No cridar-los sota cap concepte, parlar relaxadament. Però és que no només amb aquests nens i nenes, sinó que ho hauríem de fer amb tots, no cridar-los. Arrel d'això, ens vam posar a comentar, sobretot les que estan fent pràctiques a menajdors, sobre com de diferent és la realitat, en què la majoria de monitores de menjador escridassa els nens i els parla malament. Llavors...el cap se me'n va anar un altre cop a vivències personals. També aquell dia a la universitat, un dels 3 nois, amb el qual vam compartir la infància i l'amistat al mateix poble i escola -i ara ens tornàvem a retrobar a la universitat- va esmentar la nostra monitora de menjador, la Pepi. Quant feia que no sentia el seu nom? Els ulls se'm van obrir com dues taronges i no vaig poder evitar que els records m'avassellesin. No era una monitora com les altres. Aconseguia crear una diferència entre aquells que ens quedàvem al menjador i els que no. Ho ben asseguro, aquella dona ens va canviar les vides. Ens va marcar. Potser érem massa petits per adonar-nos-en i per valorar tot el que deia, però quan ara ho recordem, a tots se'ns posa un aire de tendresa que no podem amagar. La recordo perfectament. Era una dona gran, comparat amb l'estereotip de noies joves que solen ser monitores de menjador. La seva veu era melosa, però també aspra, denotava saviesa tota ella, tenia els cabells com una ovella, tal i com ella sempre deia. Vestia hippie, tot i que aleshores jo no en tenia ni idea d'aquests estils i és ara quan puc catalogar la seva manera de vestir. Somreia molt. La relació que tenia amb ella....no sé com descriure-la. En part l'estimava, en part l'odiava, crec que com la majoria. Ara, si em retrobés amb ella, l'admiraria. És una d'aquelles persones que són....bones. Era una boníssima persona, amb uns valors de la vida increïbles, sobretot de tolerància i respecte vers els altres. Recordo que molts cops estava ocupada atenent mares i les ajudava a resoldre els seus problemes, no necessàriament sobre el menjador dels seus fills. Sempre ajudava, a qui ho necessités. A mi, a 4t de primària, em va ajudar amb un problema amb una amiga que ens odiàvem bastant. No recordo molt bé la conversa, però recordo el lloc on ens vam ajuntar les 3 i la sensació que vaig sentir respecte tot el que em deia.

Recordo, també, que bastant sovint ens explicava contes, no sé si inventats per ella o no, sobre gent d'altres cultures, on sempre hi havia algun missatge moralitzador. De fet, sempre ens donava lliçons morals. I per això l'odiava, ja que vam perdre moltes moltes hores de pati a causa de les seves xerrades sobre l'amor cap als altres, la tolerància per tothom, el respecte, etc. La titllava de "pesada!". Potser vam perdre hores de joc, però tot el que vam guanyar....llàstima que no n'érem conscients. Quan tens 10 anys, l'únic que vols és jugar. En resum....ens feia millors persones, ens inculcava valors bàsics per anar per la vida, a fer d'aquesta un lloc millor i més justa. Anava més enllà d'ensenyar-nos a agafar bé els coberts, ens ensenyava a ser conscients que molta gent passa gana i que no hem de queixar-nos del menjar que tenim davant (si escoltava l'expressió "què asco!" ens feia fora del menjador i aquell dia no dinàvem), a ser conscients que som uns privilegiats. Ens ensenyava a estimr-nos i, sobretot, a estimar els altres. I no us podeu imaginar el que passava quan algun nen o nena no tenia respecte cap a un altre i l'insultava per la seva religió o color o situació econòmica. Llavors sí que cridava i tremolava tota l'escola. Poso la mà al foc que cap de nosaltres oblidarà aquesta dona mai mai mai a la seva vida. Tots portem un trocet d'ella dins nostre, i potser ni ens n'adonem. N'estic segura. I em sento orgullosa d'haver-me creuat amb una persona com ella, i d'haver anat a la millor escola del món.

En fi..tornem al punt d'inici, en què sento que un simple curs de monitors del lleure m'omple molt més que quatre classes del grau de ciències polítiques. Sento que tot el que ens ensenyen al curs és molt més important a al vida que no lo del grau, que és fred i buit...No sé com descriure-ho....joder. És que és impotència...i si cap grau m'omple? I si no vull estudiar a cap universitat? Què passa? Seré una perdedora la resta de l ameva vida i no trobaré feina? Així és com ens ho pinten! Quina ràbia! No he trobat res que m'agradi per estar-m'hi durant 4 anys, i no vull malgastar 4 anys de la meva vida, possiblement els millors. Necessito alguna cosa que senti que m'ompli, que tracti amb els éssers humans, que canvio coses, que ajudo, que ensenyo i aprenc alhora, però no vull fer magisteris ni treball social ni educació especial ni res d'això...Jo què sé, ja ho trobaré suposo. Suposo que el que aprenc al curs m'agrada perquè sé que només són un parell de sessions d'aquell tema, i després farem alguna cosa diferent. Em trobo com al setembre, odiant el que faig, i sense saber el rumb que prendre al timó. La diferència és que ara el vaixell no se m'està enfonsant, sinó que mantinc la calma i vaig gaudint de les vistes sabent que quan menys m'ho esperi, tornaré a encarrilar el vaixell cap a algun port. I és que a vegades no és pas dolent navegar sense rumb, sense rellotge, sense cap destí, sent simplement un ocell que va per lliure agafant el millor de tot el que viu.

http://www.youtube.com/watch?v=WM6TUvzb5WM&feature=fvst

vull estimar tots els racons de la ciutat

2012-01-19T00:55:00.000+01:00

Jocs que ja ens sabem de memòria, jocs d'idiotes i de cecs, jocs interminables, jocs de perdonar i oblidar i estimar. Retrobaments per patir junts. Jocs que no tenen un punt i final. Jocs on s'ha s'improvitzar per sentir la seva essència. Volíem canviar el món...i el món ens va canviar a nosaltres.

Només recordem els llocs on hem estimat o patit.

"Yo siento que nunca puedo olvidar a alguien con quien he estado porque cada persona tiene sus propias características. Uno no puede reemplazar a nadie. Lo que se perdió, se perdió. Cuando termino una relación me lastima muchísimo. Nunca me recupero del todo. Por eso tengo mucho cuidado al involucrarme porque me duele mucho. Incluso cuando solo me acuesto con alguien, en realidad no hago eso, porque extrañaré las cosas de esa persona. Me obsesionan las cosas pequeñas.
Veo en todos ellos pequeños detalles, muy propios de cada uno, que me conmueven y que extraño, y que siempre extrañaré. Nadie se puede reemplazar porque todos están hechos de pequeños detalles específicos y preciosos."

http://www.youtube.com/watch?v=7z2vEwF0f2s

Conèixer-se és...simplement, deixar-se veure. Quan som joves creiem que a la nostra vida coneixerem moltíssima gent amb qui podrem connectar de manera espectacular. I els dies passen, i els anys també...i comproves que aquesta gent amb qui hi ha un autèntic feeling és ben escassa. Quan la trobis, no la deixis escapar.

(Antes del amanecer -1a part- i Antes del atardecer -2a part) Directa i emocional, no hi ha més.

tres dos un transformació!

2012-01-18T00:31:00.000+01:00

Simplement, anem a destemps. I per calmar les pors ens clavem punyals que ens semblen flors però que en realitat són de foc. Ingenus...del foc a les flors només hi ha una metamorfosi. Potser ni això, potser és el mateix amb diferent nom i amb diferent forma. No hi ha separacions, és tot un cos sol, una fusió, una mescla de colors i sentiments i forces, que creix i decreix, com un cor que batega després de fer l'amor. I amb poques paraules i pocs gestos, pot canviar el rumb de tota passió. Sí.....remolins de passió i fugacitat que s'escolen entre allò que no diem i fem i allò que no fem i diem. Si tinguéssim una escala al nostre abast per poder sortir del remolí, a cas ho faríem? Què ens quedaria, sinó? Seríem focs apagats i flors pansides...potser.

http://www.youtube.com/watch?v=oBIxScJ5rlY&ob=av3e

A decir verdad, no sabemos lo que incita al hombre a recorrer el mundo. Curiosidad? Anhelo irrefrenable de aventura? Necesidad de ir de asombro en asombro? Tal vez la persona que ha dejado de asombrarse está vacía por dentro: tiene el corazón quemado.
El camino: he ahí lo que anhelan. Nada conservan en su interior por mucho tiempo, y como su naturaleza no soporta el vacío, siempre necesitan nuevo alimento, no pueden vivir sin absorber. El hecho que han descubierto y comprobado hoy mañana habrá dejado de fascinarlos. Tienen que partir hacia nuevos lugares y nuevos hechos. Absorben y expulsan con la misma facilidad.

clarianes

2012-01-16T17:06:00.001+01:00

Què es pot fer en una situació en què trobes a faltar una persona, la vols veure, i parlar-hi, però quan la tens davant, l'únic que vols és passar d'ella? És tot insuportable, i n s u p o r t a b l e. No ho aguanto, i no sé què fer. Com si estigués submergida en un remolí negre i fosc i se m'emportés cap abaix, lentament però amargament. Però és curiós, només em sento així d'angoixada quan hi penso i em trobo sola, ja que quan faig altres coses i estic amb gent, i fins i tot parlo del tema, no és que m'immuti gaire, sóc jo, alegre, i faig la meva vida, tenint-ho tot molt clar. El problema està en quan se'm passa pel cap la possibilitat de perdre'l. No m'ho va deixar prou clar l'altre dia? Doncs? Què més vull? Em sento malvada i egoista, però per altra part em sento la víctima, indefensa i impotent.
Esperem que el malestar sigui conseqüència d'aquest dia gris i plujós i se'n vagi aviat, quan el vent bufi ben fort.
A vegades és odiós ser tan impulsiva i sentimental. I actuo com un terratrèmol: tot està en equilibri, tot clar, però de sobte, per algun petit fet, tot se sacseja i fa trontollar tot, per uns minuts, tot és negre, però al cap de poc, tot torna com abans, torno a ser jo, veig la part bona i positiva de les coses, ho tinc tot molt clar, recordo el que és i el que no, el que sóc i el que tinc, i tot torna a la calma. Al principi del post estava en ple terratrèmol, a mesura que he anat escribint, parant, mirant la tele, parlant amb la meva tieta, fins arribar a aquests moments, tot torna a la calma. I em sap greu ser així, perquè a vegades el meu terratrèmol causa danys a persones properes a mi...per dir coses que no hauries de dir.

El que està clar és que és insuportable sentir-te que depens d'una persona i que aquesta, està fent la seva vida com si res, ben feliç, al marge de tu, o això et sembla. Millor ser independent i fer la teva, com has fet aquests últims mesos.............. No sé si aconseguiré l'estabilitat en aquest merder, jo crec que sí, i sé que el temps acabarà de posar-ho tot al seu lloc. Però és que a vegades....m'entren uns rampells d'impaciència que no puc controlar. No vull pensar-hi més, no tinc ni ganes. Vinga va, amunt! Confio en mi. I en tu. Respiro fons, penso una mica amb el cap i veig que tot continua igual. Els meus sentiments no han canviat, només ha florit un de nou: la por. Si no hem canviat, si hem superat tot i més, res té perquè canviar. Que cadascú surti a buscar la seva felicitat sense oblidar la que ens proporciona estar un al cantó de l'altre. Endavant!!!!!!!!!!

Fàstig d'entrada. Fàstig de dia. Fàstig de futur laboral que tinc, o que no tinc gens clar. Fàstig de sentimentalismes.

clarianes. depen d'on bufi el vent.

i una lluna mig plena mig buida, ataronjada, de fons...

2012-01-15T02:23:00.001+01:00

Sempre és el mateix: fa molt que no els veus, ara es presenta una oportunitat, t'ho muntes com pots, molts cops portes als teus pares de cul pel tema dels trens, et fa un pal immens, tens mil coses a fer, no saps ben bé què faràs ni on acabaràs, però tens ganes de veure'ls, moltes. I sempre, les ganes són més fortes que tot. Arribant a l'estació de destí, t'alegres d'haver-te decidit a venir, i quan marxes, maleeixes no haver-te quedat més estona. Marxes amb mil petites anècdotes, amb el cap i el cos sense cap malestar, tot lo dolent s'ha esvait, i reafirmes que tots ells són....l'hòstia.
Com pots passar-t'ho tan bé en tan poca estona? Com pots marxar amb mal de mandíbul·la de tant riure? No sé....no sé com expressar-ho. Com em fan sentir quan estic amb elles i amb ells...tot tan diferent a com ho vaig deixar..ha anat millorant tot. Laura, fa molt de temps que vas marxar...què et pensaves?! Sí....el temps vola, ara pertanyo a un altre lloc, però quan hi sóc, em sento com a casa, per com em fan sentir. Avui ha sigut especial. Quan el grup s'ha separat, quan quedàvem potser uns dels més propers, ens hem trobat amb els meus pares. Abraçades per aquí i les típiques frases de mare que fa temps que no veu als amics de tot la infància de la seva filla. Alguns més atrevits que d'altres, però....han sigut uns instants...màgics, que observava com si fos una espectadora, cada somriure de tots vosaltres, cada paraula, cada tot. És com si res hagués canviat, com si fóssim vilassarencs tots quatre. I agafar el cotxe i fer el recorregut, tots quatre, que solíem fer sempre per tornar a casa: sortir del centre, i tirar carrer envall, passada la fleca i la fruiteria, observant per la finestra els edificis, cada cop amb menys gent, i arribar a casa, aparcar i anar cap el portal. Se m'ha rmogut nosequè per dins....quant feia que no fèiem aquell trajecte plegats, com si tornéssim a casa després d'un sopar. I per uns moments, semblava que el cotxe s'hagués d'aturar allà, haguéssim d'entrar al portal, fer una ullada a la porta que dóna al jardí, agafar l'ascensor runyós de portes manuals i pitjar el botó amb el número 3. Però el cotxe ha passat de llarg. I de seguida enfilàvem l'autopista, deixant enrere tots els records que creia que mai més floririen. M'alegra saber que encara conservo records tan vius. Em sento orgullosa d'haver viscut en aquest poble, d'haver viscut tot el que he viscut en ell, de tots els amics que he fet i que conservo després de tants anys. Em sento afortunada de tenir-los....encara. Gràcies per ser com sou, tan..genials, gràcies per fer-me sentir així, de debò. Sou únics, està més que demostrat.

http://www.youtube.com/watch?v=SKYWOwWAguk

Ha sigut un dissabte molt normal, molt. Però ha tingut alguna cosa de commovedora. Bé, no es pot començar de millor manera el dia que cantant i ballant durant quatre hores. Al curs de monitors som tot dones, gairebé, moltes d'elles grans, amb ganes de parlar, passar-ho bé, i és clar, a vegades som cotorres, ens queixem, ens barallem i ens cridem entre nosaltres...però avui ha estat diferent. Motiu? La musique. Rrrrrrrrrreafirmo l'extraordinari poder d'unió que té en les persones, així com és capaç de crear una bombolla de pau i harmonia, de bon rotllo. Mai havia vist el grup tan bé des de que porto fent el curs. Semblàvem criatures, cantant, ballant i rient com boges. Jo la primera. Fins i tot les més tímides. No hi ha fronteres per la música, és capaç de fer sentir relaxat a tothom, absolutament tothom. Ha sigut.....bonic, molt bonic tot plegat. M'hagués agradat fotografiar les cares de moltes de nosaltres quan fèiem els balls i cantàvem.....simplement no es poden descriure. Perquè després diguin que és difícil ser feliç.

Després anar a reunir-se amb els caparros, el grup excursionista. Ha sigut poca estona però feia molt que no els veia, i m'ha encantat. En tan sols uns minuts ja m'he impregnat de la seva senzillesa i alegria, d'aquell to de veu tan de pagès que s'enganxa i d'aquella manera de fer tan natural i simple que creen una atmosfera de companyerisme brutal. Fa goig estar amb gent així, tan arrelada als valors tradicionals, de poble, que es fan estimar i fan que estimis encara més el lloc on ets.

No ho sé...ha sigut un dia en què m'he sentit com un ocell....he anat volant, allà on el vent em portava, a indrets no gaire usuals, aprofitant cada bona vibració que les persones de cada lloc m'oferien, i he marxat. No he notat el pas del temps, de tan absorta que he estat en el present...De fet, aquests dies m'estic adonant de moltes coses...i una d'elles és que el temps vola, aquest any ja faig 19 anys. És moltíssim.....quin pànic! Sento que els anys em trepitgen les soles de les sabates, i vull córrer i córrer perquè no m'atrapin!!!!!!!!!!!! Vull ser sempre un ocell, i sentir-me com m'he sentit avui....ni molt alegre ni depressiva, sinó lo just. Estar bé on estàs en aquell moment, no desitjar res més, sentir-te relaxada i en pau. Ara són les dues de la matinada i em sento en pau amb mi mateixa, després de donar-hi moltes voltes a molts temes i dubtar d'aquest fet, ja que he reflexionat sobre alguns aspectes que fins a dia d'avui no m'havia plantejat, però que estic disposada a començar de nou i a arreglar tot el que he fet malament. Tant en temes laborals com sentimentals. He passat de la confusió a la claretat en poques hores, i encara queda treure la pols a molts aspectes, perquè sóc així, necessito tenir les coses clares per avançar, i cada dia la tres a unes quantes, però de seguida altres s'omplen de pols. Jo ja m'entenc. No us hi esforceu, és complex. Tracta de buits i rencors i èpoques revolucionàries i ideals i fer sense pensar i dubtes i pors. Dos temes que em porten maldecaps, però me'n sortiré, n'estic segura. Com? Aquí teniu la resposta:

Gràcies per fer-m'ho veure, bé, per recordar-m'ho quan a vegades sembla que se'ns oblida. No et fallaré!

ja puc deixar de nedar a contracorrent?

2012-01-14T01:33:00.000+01:00

Ho tinc clar, molt clar!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Som-hi......estic impacient.

Perquè amb el temps aprens a ser un pèl egoïsta, per poder assolir la felicitat. Aprens que les relacions humanes són complicades, però sempre, el temps ho acaba posant tot al seu lloc. Aprens que has de mirar per tu, que has de fer el teu propi camí, i a no tenir por de perdre els amics, perquè si els cuides, no marxaran, malgrat ells facin el seu camí, també. I si marxen, és perquè no mereixien estar al teu cantó. Aprens a mirar endavant, i aprens a no dependre tant dels altres, a decidir sobre el que sí, i sobre el que no. Aprens a trepitjar fort i a fer-te la teva pròpia vida. Aprens a seguir endavant malgrat tot el que passi. Aprens dels errors, que serveixen mooooooooooolt per a no cometre el mateix més endavant. Aprens a valorar-te i a valorar certes persones. Aprens, també, a no tenir en primer lloc aquell qui no et té a tu en el seu primer lloc. Aprens que després de la nit, sempre surt el sol. Aprens a caure, però sobretot a aixecar-te. Aprens la manera d'assolir els teus somnis. Aprens a saber qui cal mantenir al cantó, i qui no. Aprens que ets el que dónes. Aprens a estimar, a confiar, a ser sincer, amb tu i amb els altres. Aprens que viure intensament és la millor manera de caminar per aquest llarg camí.

Tinc unes ganes boges de fer el que em surti d'allà baix, a fer-ho per mi, perquè em ve de gust, a ser un pèl egoïsta, a viatjar sola, a viure la meva vida. Per què? Perquè avui he sabut amb certesa el que porto intentant descobrir des de fa poc més d'un any.....i amb això puc continuar el meu camí tranquil·la, sense cap por. La por més gran que tenia, per fi s'ha esfumat rere les muntanyes amb una posta de sol espectacular. Saber que aquella persona et valora tant com tu la valores a ella, adonar-se, per fi, que la balança no està desequilibrada, sinó que forma una línia horitzontal, i que per les dues bandes s'està disposat a estar així durant molt, molt de temps. Sóc feliç. Afrontar cara a cara totes les pors que tens, buscar els orígens per poder véncer-les, buscar els motius de les nostres accions irracionals que ens provoquen malestar i dubtes, i per fi destapar-ho tot. Fer diana, ben endins. Crec que ara, cadascú pot fer la seva vida, perquè els dos sabem molt bé el que hi ha i el que no i el que som l'un per l'altre.

gràcies per aquest gran dia my friendddddddddd!

2012-01-12T17:00:00.000+01:00

Per més que ho intenti, no puc. En la nostra relació no hi ha lloc per explicacions. Simplement, anem improvitzant, saltant obstàcles com podem. I si algun dia entenguéssim tot això, deixaria de ser igual i perdria la gràcia, oi?
Acabar una nit discutint durant tot el camí a casa, fent-nos mal, molts cops deixant anar barbaritats que a saber si de veritat les pensem, amb un nus a la gola i amb ràbia per fer entendre a l'altre el que un sent. Amb ganes de plorar i enviar-ho tot a la merda, amb ganes de marxar i allunyar-nos l'un de l'altre. Començar cridant i acabar parlant més decentment, seguit dels silencis. Hem aconseguit fer entendre una mica més a l'altre com ens sentim i quin és el nostre punt de vista? No ho sé, però almenys hem expressat els nostres sentiments, ens hem confiat coses que estaven ben al fons de nosaltres.
Després d'uns minuts ens quedem xerrant durant més d'una hora de....tantes coses que no les recordo, com si vinguéssim de prendre el cafè una tarda qualsevol.
I al matí següent comencem el dia amb plena energia, rient, xerrant, participant en pel·lícules de carreres i dispars entre els pompis que ens fa entrar a classe radiants. Seguir el matí jugant mentre escoltem de tant en tant la primera classe interessant de la carrera.
I el dia acaba radiant. Malgrat tot. No em puc imaginar ningú més amb qui tenir una relació així de peculiar, amb qui es barregin tantes coses i amb qui pugui saltar tants tants obstàcles. Som.....invencibles! En poques hores hem recuperat tot el temps que no hem passat junts durant les vacances. Trobava a faltar la connexió tan única que hi ha entre els dos. Et trobava a faltar. Trobava a faltar totes aquestes converses i riures i jocs. Trobava a faltar trobar-te a faltar.

Som algo raro...que més val no entendre-ho ni tractar d'explicar-ho amb paraules. Se'ns dóna millor ser valents i improvitzar. Ets el que em manca per tal que la imatge es vegi nítida. Ets, molt gran. Ets el meu millor amic. T'estim.

Per a mi, un amic és aquell que malgrat conegui tot de tu, lo bo i lo dolent, t'accepta i t'estima tal com ets. I després de les pedres amb què es troben continuen fent el camí plegats.

i obrirem una altra porta en direcció a la mentida...

ella tenia dues llunes en tota sa caraaaaaaaaa....les obria i les tancava......

Les endevines?

he sagrestat el sol!

2012-01-08T17:38:00.001+01:00

Doncs vinga....a tornar a la rutina. Diumenge, aixecar-se tard, dinar, dutxar-se, fer la bossa, agafar el tren de les 19.02 i rumb Barcelona.
Què cert que és allò que diuen....lo bo dura poc! O potser és que se't fa curt, i en el fons és llarg. Sigui com sigui, de la llista que em vaig fer de tot el que havia de fer durant les vacances, no n'he fet ni la meitat, però he fet tantes altres coses que no m'havia proposat....molt molt molt millors. Tinc com un buit, per ser conscient que la rutina que portava fent durant aquests dies i que tant m'agradava s'ha acabat, però m'e'n vaig a la ciutat amb uns quants quilos de més, i no precisament de turrons i canalons, sinó de tot el que he après i tot el que m'he enriquit durant tots aquests dies. A més de roba i tàpers m'emporto tot de moments d'aquells que quan els recordes, no pots amagar el somriure d'orella a orella. Tot de petits moments feliços. Màgics.

I el millor de tot.....descobrir persones....increïbles, amb qui has estat pocs dies, però ha sigut tot tan intens i honest, que sembla com si la confiança existís des de sempre.

Trobar-les a faltar, tenir ganes de veure-les, abraçar-les, parlar, riure!!!!!!!!! Com certes persones es poden infiltrar tant en la teva vida en tan poc temps? Tan vulnerables som? Què coi, les relacions humanes són l'hòstia, i que no canvii mai! :) Sabeu? Us estimo, molt! Tenia ganes de dir-ho. I que consti que no ho dic a qualsevol.

Nits improvitzades que acaben resultant...fantastiquéeeeeeeeeee! 4 amics amb ideals, guitarres i sofàs, suficient.

http://www.youtube.com/watch?v=IGMabBGydC0&ob=av2e

alto volta!

2012-01-07T16:48:00.000+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=eu2iv-vMKT8

Imagina't que al final de la teva vida se'n fés un llibre de totes les teves vivències. Només depen de tu que sigui del tamany d'una revista de publicitat o del tamany d'un diccionari. Jo el vull omplir i fer que els lectors no puguin deixar el llibre de lo interessant que és, fer-los plorar, i riure, i sentir tot el que jo he sentit, i que tinguin ganes de somiar, i fer tot el que he fet jo i...que gaudeixin tant com ho he fet jo a l'escriure'l. Cada dia és un nou episodi, per què no fer-lo interessant?

Crec que és important tenir el control d'un mateix, del teu vaixell. Només tu ets el timoner, no hi ha ningú més. Si no agafes amb força el timó, estrellaràs el vaixell. Tant se val si és petit o gran, bonic o lleig, d'or o de paper, n'has d'estar enamorat, acceptar-lo, i no deixar-lo mai, seguir fins al final, amb l'únic objectiu d'arribar a l'horitzó. I xocaràs amb desenes d'icebergs! I passaràs per moltes tempestes, però es tracta de protegir-lo amb totes les teves forces i seguir i seguir...perquè cada dia surt el sol. Hi ha qui el mar sempre el veu embravat i negre, i d'altres que sempre el veuen brillant i preciós. Tot depen de com miris per les ulleres de llarga vista.

1. Coneixe't
1.1 Saber quins són els teus defectes i les teves virtuts
1.1.1potenciar les virtuts
1.1.2 intentar corregir els defectes
2.Saber què volem, on volem anar, i amb qui
3. Valorar el que tenim, des del més petit al més gran
3.1 Sobre com i per què estar enamorat de la vida
4. Tenir inquietuds, somnis, aspiracions
4.1 Sobre com tenir els peus al terra però el cor volant
5. Aprofitar cada moment, cada oportunitat
6. Anar pel mar amb un vaixell petit...
6.1 ...per poder fer grans coses
7. Arriscar-se caure i aixecar-se
7.1 sobre les baixades i pujades de la muntanya russa
8. Estimar-se per poder estimar
8.1 Sobre el que som el que donem
9. No fer el que no voldries que et fessin
9.1 Sobre com hem d'actuar amb els altres i amb el món
10. Fer una mica més de cas al cor que al cap.
10.1 Perquè la vida pot ser meravellosa
Epíleg. Somriure i riure fins a no poder més.

Aquests serien els capítols del meu llibre.

***

M'encanta descobrir personatges que valen la pena. Tot i que costi trobar-los, més que res, perquè no se'n parla. THOMAS SANKARA.

http://es.wikipedia.org/wiki/Thomas_Sankara

Revolucionari marxista que dirigí l'actual Burkina Faso durant el 1983-1987, amb ideals antiimperialistes, en contra el capitalisme monopolista i el neoliberalisme financer. Va portar a terme la reforma agrària per reduir la fam i impulsar l'autosuficiència, i les campanyes d'alfabetització del país, va dotar les dones amb ple drets (prohibint la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats i la poligàmia, oferint llocs de treball dins el govern a dones, etc.), va rebutjar tota ajuda internacional del BM i l'FMI, va promoure la salut pública amb una campanya de vacunacions, va construir una extensa xarxa de carreteres i ferrocarrils, va plantar més de 10 milions d'arbres per evitar la desirtificació del Sahel, etc.

Com sempre, morí assassinat, amb aquestes paraules: "Malgrat els revolucionaris, com els individus, siguin assassinats, mai es podran matar els seus ideals".

va reduir els sous de tots els funcionaris públics, inclús el seu propi, prohibí l'ús de xòfers del govern i els bitllets de primera classe d'avió.
Es va redistribuir la terra dels terratinents feudals i es va entregar directament als camperols. La producció de blat augmentà en només 3 anys de 1700kg per hectàrea a 3800kg per hectàrea, fent del país autosuficient en menjar.
Es va oposar a l'ajuda exterior, dient que "el que t'alimenta, et controla".
va sostenir que els pobres i explotats no tenen l'obligació de retornar els diners als rics i explotadors. Va idear la creació de la unió de les nacions africanes per rebutjar la deuda externa.
Es va negar a instal·lar un aparell d'aire acondicionat al seu despatx, per evitar luxes innecessaris.
Obligà als funcionaris públics a destinar un mes de salari a projectes públics.
Convertí una botiga d'aprovisionament de l'Exèrcit en un supermercat obert a tothom, el 1r en tot el país.

http://thomassankara.net/spip.php?article1094&lang=es

laaaaaa la la la la laaaaaaa!

2012-01-04T23:34:00.001+01:00

Sensació d'estar sota mínims, la pell et bulleix, el cap i les cames et fan mal, ulls borrosos, son. En fi, cansanci. Després d'11 dies intensos, alguna que altra festa pel mig, la pujada al Matagalls i la preparació del poble medieval, ja no es pot demanar més al cos. Però me'n vaig a dormir a més de sentir-me rebentada, amb una sensació....no sé ben bé com descriure-la...de plenitud? Alegria? Felicitat? Satisfacció? Privilegi? Tot plegat suposo....és increïble. Són tots increïbles. Tingués el dia que tingués, era entrar a les 15.00 al pavelló i el bon humor s'infiltrava dins teu, amb els "saludus" tan càlids i els uuuuuuuuuuuh! de si feies tard. He quedat al·lucinada amb la involucració de tots els monitors, per fer d'aquest, un parc infantil espectacular. Sí, és una feina, però també anàvem a passar-ho bé, per fer passar bé els nens. No puc creure que ja hagi acabat. El temps ha volat, però tot el que m'emporto...és massa. Sentir-te feliç quan algun nen o nena volia jugar amb tu, i veies en els seus ulls que s'ho passaven bé amb tu, i volien més i més, i et somreien, i t'explicaven les seves històries, i et seguien i t'agafaven de la mà, i mica en mica, la confiança creixia, igual que amb els monitors. El primer dia sense PIV i ja els he trobat tots a faltar, bé, de fet he trobat a faltar tota la rutina, l'assignació de places, l'adrenalina dels primers minuts saltant als llits elàstics, muntant als segways, els berenars, l'atabalament d'alguns dies, les rotacions, el comodín, els mil riures i converses i marujeos de punta a punta del pavelló, les reunions i valoracions, les cançons....no sé, tantes coses. Es respirava bon rotllo, alegria, vitalitat, i això és el que compta, almenys per a mi. Diria mil coses més....però...no cal. A l'esplai, tot s'ha de viure-ho per entendre-ho bé i estimar-ho.

Una experiència que m'ha commogut, i per les nits no m'ha deixat ni dormir....de debò, era tant l'esberament que portava a sobre que em costava dormir i somiava amb els tallers i els crits i els nens i els inflables i totes les bromes. La conseqüència de viure-ho tot tan intensament suposo...

I començar el dia amb una bona caminada, d'improvitzat, i entre la natura, la gent, i les converses de viatges, han fet un matí encantador.

http://www.youtube.com/watch?v=vlSh_6xqUAE

Anar a dormir amb el cos fet pols però amb un somriure d'orella a orella i les ganes i les il·lusions al 100% per acabar aquestes vacances demà amb tots ells, l'últim dia, per ara.

algú ja riu, i surt el sol.................vola!

2012-01-03T01:09:00.001+01:00

No somos sino peregrinos
que, yendo por caminos distintos,
trabajosamente se dirigen
al encuentro de los unos con los otros.

Antoine de Saint-Exupery

Feia temps que no m'aixecava de mal humor. Deuria tenir els meus motius. Però és increïble la manera com se m'ha passat. Només entrar dins la millor llibreria de la ciutat, els mals pensaments s'han esfumat, i m'he sentit en un altre món, lliure, envoltada de bones vibracions, amb l'esperit aventurer i somiador posats altre cop en marxa. Cada cop que hi entro m'agrada més...i veig que no sóc l'única! Avui hi he anat amb el meu pare i també n'ha quedat enamorat. L'he hagut de treure a la força quasi perquè faria tard a la feina.

Impossible sortir d'aquí amb les mans buides. Només entrar ja t'entren ganes de viatjar i moure't, de llegir aventures dels altres i fabricar la teva pròpia. Llibres que acompanyen durant un viatge, guies, manuals per fer la volta al món, per visitar ciutats, per trobar el millor hotel, consells per viatjar amb pocs diners, els llocs més increïbles del món, informació detallada de cada país, mapamundis, llibres de muntanya, d'escalada, de cicloturisme, de religions d'arreu del món, llibres de sensibilització, per fer un món millor, llibres de fotografia i periodisme i reportatges, llibres d'experiències de viatges de tot tipus...tot de material que no trobes a qualsevol lloc. Llibres per a persones inquietes, somiadores i amb ganes de moure's de manera responsable i diferent.

http://www.youtube.com/watch?v=DdxKd3HhWe4

les paraules són vent, les obres ciment

2012-01-02T00:28:00.000+01:00

Més enllà de tot el que es digui, debati, proposi, lamenti, dubti, aconselli, prometi, el que quedarà, el que realment importarà, serà el que es faci. No hi ha cap idea millor que passar a l'acció.

Així que, fora preocupacions i pors, que allò que vulguis i allò pel que lluitis, tornarà si actues, deixant enrere totes les paraules.

sempre hauria de ser Nadal. Adéu 2011!

2011-12-31T02:08:00.001+01:00

http://www.nytimes.com/interactive/2011/12/25/sunday-review/2011-pictures-of-the-year.html#/?slide=107

~ ~ ~

Sí. És simplement un dia, però si no ho celebréssim, potser passaríem per alt moltes coses. És un dia per fer balanç, per mirar enrere i recordar, per proposar-se millorar, o seguir igual, o quedar-se indiferent, tant se val! Per adonar-se que el temps passa, què dic, vola! Per ser conscients que estem vius i que ho hem d'aprofitar. Per posar-se nerviós al pensar què ens passarà a partir de demà....per moltes coses! I com no, una excusa més per sortir de festa i estar amb els que estimes!!

Aquest ha estat un any important, ple de canvis, ple d'experiències i sensacions noves. I que m'ha sorprès per tots costats. Tot el que tenia pensat, no ha passat, i tot el que no m'hagués imaginat mai, sí ha passat. Perquè la vida, és increible. Creia que a bcn començaria una vida espectacular, que faria moltissims amics, que serien com jo (compartiríem inquietuds i gustos), sortiríem de festa, compartiríem mil coses, etc., em veia vivint en un pis d'estudiants, em veia enamorant-me d'algun noi de la classe, em veia (inevitablement) distant amb la gent de sempre, del poble.....doncs....tot al revés.....descobrir gent del teu poble increble, i unir-te més amb ells que amb els de bcn. I estar, també, més unida amb els amics de sempre. I és que a vegades, no cal anar gaire lluny per trobar coses fantàstiques.
M'atreveixo a dir que el 2011 ha sigut un dels millors anys de la meva (encara curta) vida, si no el millor. Però tinc la sensació que cada any dic el mateix. I si he après una cosa...és que s'ha d'aprofitar tot, absolutament cada oferta qe se't planti davant, i si no hi ha cap, has de sortir a buscar-la. Amb 18 anys, no pots estar aturat, és un pecat. Any de tempestes amoroses, però he après que sempre sempre sempre, després de la tempesta ve la calma. I he comprovat, que el temps posa tot al seu lloc.

Si hagués de definir el 2011 amb una paraula, aquesta seria intens i mogut.
Només començar, tot el gener ple d'aniversaris...i no uns qualsevols, sinó els 18 dels amics més propers. I adonar-se que...són (som) molt grans, en tots els sentits...

Febrer...més aniversaris, dies freds però amb gent al costat que els fa una mica més càlids. I la primera escapada, aquest cop no gaire lluny, a la Seu d'Urgell. Simplement inoblidable.

Març, el mes dels viatges: primer a Dublín, de regal d'aniversari. El primer viatge a l'estranger completament sols, on també va ser inoblidable: festa, mil anècdotes, l'anglès, la ciutat, l'alberg.... Dos dies, però més que intensos. I després a Dinamarca, d'intercanvi, viatjar des de dins, no té preu.

També altres coses més culturals...que no passen gaire sovint, i marquen...

I els petits moments que per tonteries, es converteixen en grans dies...

Abril. Un altre viatge, a Madrid, per aprendre art, per acomiadar el curs i l'institut, per tot. No millor que el de Roma, però genial igual.

Un dels meus dies preferits de l'any, Sant Jordi, també aquest any va ser perfecte...entre roses i llibres i amics, al matí a Bcn i a la tarda a Girona.

El lipdub de l'institut, genial per trencar amb la rutina i que a més va quedar increïble!

I petites celebracions que commemoren els 4 anys d'estar vivint a Vidreres.

Maig. Alguna cosa estava canviant...algú s'anava fent cada cop més i més present a les nostres vides. No sabíem si era un fet puntual o anava per llarg. M'agradava, i no sabia quant d'important es convertiria per a mi aquella persona...Gràcies.

Un mes revolucionari, pel moviment 15M, al qual ens hi vam unir sense cap mena de dubtes, i tot i que ara les places estiguin buides, el sentiment hauria de perdurar dins de cadascú no només quan les coses van baldades, sinó quan també van bé. I és que la indiferència mata.

I també va ser el primer cop que col·laborava a la fira de tractoristes, al vivia des de dins, i em va encantar. I a més, amb una parada de comerç just, per una bona causa, més no es pot demanar. Solidaritat, ambient de poble, artesania, família, tradició.

Arribem a l'equador, al juny, al mes més intens, més.....especial. S'acabava tot, però també començava tot. Aniversaris de persones molt especials, i el meu, exàmens decisius per al meu futur, fi de la vida d'estudiant d'institut, la graduació, adéu a tots els companys...arribada de l'estiu i vacances. Es diu tot molt ràpid però...quan em poso a recordar aquells dies i tots els moments, encara se'm posa la pell de gallina.

Segurament el mes que he plorat més, tant d'emoció com de tristesa.

Juliol! El penúltim viatge de l'any, però el més llarg! Tot el mes a Anglaterra, immersa en una família i envoltada de gent d'arreu del món. Gent que ja han deixat la seva petita impremta en mi. Un mes molt diferent i enriquidor, amb coses bones i dolentes, però que tornaria a repetir sense dubtar-m'ho!

I comencem l'agost amb un altre viatge, Mallorca, per fi amb elles! 6 dies només per nosaltres, per espavilar-nos, per conèixer, per viure, per riure, per gaudir, per tot! I així ho vam fer. Juntament amb Dublín, un dels millors viatges...si és que tot es basa amb els acompanyants, aquest és el secret d'un bon viatge. Increïble, encara quan miro les 456664 fotos, ric com el primer dia dels milions d'anècdotes. El show de Truman! Un viatge de broma....el primer totes juntes, però no l'últim! "Dáis pena!"

La resta del mes, a disfrutar de l'estiu per aquí a prop, de festa en festa i descansant a la muntanya més alta de Catalunya...

Amb coses tan simples com amics i la natura, van ser uns dels millors dies de l'estiu...

Setembre. Va començar d'una manera excel·lent, espectacular, i va acabar desastrosament...
Últims dies de llibertat vacacional exprimits al 200%, amb la festa major, que van ser del millor de l'estiu i de l'any. Gaudir tant amb els concerts, amb la gent, ballar i cantar i riure i de tot durant 4 dies seguits, ser escollida pubilla...què més es pot demanar?

Un gran concert...

I el primer acte, ple d'orgull i il·lusió..

I començar la vida a barcelona, la vida universitària. I que no t'agradi res: ni la carrera, ni la gent, ni la ciutat, ni estar amb la teva tieta, trobar a faltar el teu poble, l'institut, la vida anterior, la família. Un dels canvis que més m'ha costat.

El mes d'octubre va ser negre. No vaig veure la llum enlloc, estava enfonsada, era infeliç, parlant clar. Desitjava que arribés el cap de setmana, i els diumenges m'entrava la depressió i intentava que les llàgrimes no caiguessin de camí en tren. Una veritable merda. Però després de la foscor, ve la llum. I tot és qüestió de canviar el xip. Que no t'agrada la carrera? Aprofita la resta! Aprofita la ciutat! Mou-te, aprofita la teva cosina petita, intenta fer feliç la teva tieta, intenta obrir-te amb la gent i segur que coneixes algú amb qui puguis conectar! I així va passar només començar el novembre, tot era qüestió de temps. Ara, estic encantada, amb la ciutat, els companys, la meva tieta, torno a estar feliç, malgrat no m'agradi el que estudio, però què coi, això té solució! Que la carrera no ho és tot.

Mitjans de novembre...descobrir gent interessant dins la pompeu, fora dels pijus materialistes superficials que abunden.

I també al novembre, començar a formar part d'una família, l'esplai. És una de les millors decisions que he près aquest any, i sé que tot just comença tot...Ara per ara, estar immersa durant 11 dies treballant en el PIV, ja és un regal.

I acabar l'últim mes fent petites coses (sopars barats, musicals, anant a veure les estrelles, xerrar, debatre, riure...)amb tots ells...els de sempre, els incondicionals, els....millors, per sobre de tot, siguem com siguem, i tinguem les diferències que tinguem, perquè sempre ens acabem ensortint de tot.

I per sorpresa de tots...comprovar que el fet d'estar tots separats durant la setmana i fer coses totalment diferents, ens ha unit encara més. I això, vol dir moltes coses (bones). I encara que la teva vida s'amplii, no hem d'oblidar el que portem a l'esquena, sempre i quan la relació sigui justa, és clar.

Gràcies a tots per formar part de la meva vida, com ja vaig dir l'any passat, l'únic desig pel 2012 és continuar igual o millor (difícil!) amb vosaltres al cantó. Bé, i si no és demanar massa, desitjo que al 2012 hi hagi més amor entre amics, entre germans, entre pares i fills, entre parelles; més "sí!"; menys discursos polítics i més fets; menys intervencions de pau i més ètica de bancs, empreses i governs; més bones notícies que de dolentes i catastròfiques; més altruisme; més consciència ambiental i social; més llibres i menys reality shows; més llàgrimes per perdre un amic i menys per perdre un portàtil o mòvil; més esforç per ser millor persona i menys per anar més a la moda; més humanitat, i menys avarícia....QUE TINGUEU TOTS UN BON ANY!! PERÒ JA SABEU QUE TOT DEPEN ÚNICAMENT DE VOSALTRES I LES VOSTRES DECISIONS.

http://www.youtube.com/watch?v=tvTi8D5paMA&feature=related

Avui que la fred du tants records
ara que sobren les paraules
ara que el vent bufa tant fort
avui no em fa falta veure't
ni tan sols parlar....per saber que estàs al meu costat
És nadal al meu cor.

spongebob

2011-12-30T00:58:00.000+01:00

Diuen que els humans sempre esperen alguna cosa a canvi després de les accions que fan, ja siguin bones o dolentes (en altres paraules, que l'altruisme és inexistent). Jo sempre he cregut que no és necessari que sigui així. Però potser anava errada. Ara bé, a què ens referim amb "alguna cosa a canvi"? Si et sents bé realitzant una determinada acció, és el sentiment de satisfacció el que busques, sentir-te bé. Si dónes o regales desinteressadament, potser el que pretens és veure somriure la gent, fer-la feliç, perquè la seva felicitat en part és la teva felicitat. I si dónes a gent desconeguda, potser el que busques és que la gent valori el que fas, i et regali paraules maques, i et doni les gràcies. I jo em pregunto, què hi ha de dolent, en tot això? Molta gent critica la gent que busca tot això, i llavors per ells ja no són altruistes. Però a cas interfereixen (fereixen o violen o el que sigui) en els sentiments dels altres? Són feliços els que reben, i els que donen, amb coses molt simples. Quin problema hi ha?
Durant aquest últim mes tinc ganes de regalar, de regalar tot (abraçades, paraules maques i sinceres, postals, fotos...), de fer feliç, perquè últimament ho estic jo al 100%. I m'espanto. Què buscaré jo a canvi? Doncs no ho sé ni jo. Segur que deu haver-hi alguna cosa, per petita que sigui. Potser el que he escrit abans, veure somriure tota aquella gent amb qui em volco? Que se sentin bé? Escoltar un "gràcies Laura!!"? Rebre una abraçada d'agraïment?

Què collons?! Per què ens estranya tant veure la gent feliç i fent feliç els altres?! Tot és un bucle...si ets bo, sincer, regales, dones, estimes, ajudes....tot això ho reps tu a canvi. Perquè som el que donem. Llavors ja no sabem si tot és causa o conseqüència! La felicitat és un estil de vida, i cada dia té un grau diferent, i cada dia t'has d'aixecar amb la intenció d'assolir el grau màxim del termòmetre de la felicitat, i cada dia has d'intentar ser millor, ser més bona persona, i abans de passar-nos un quart d'hora al mirall del lavabo, l'hauríem de passar estirats al llit, pensant què pots canviar dins teu perquè lo de fora canvii a millor. Cada dia hauríem d'estimar més, demostrar més, fins que acabem odiant-ho tot, i llavors tornar a començar. Res de reservar-se. És només un estil de vida. Jo procuro tenir-lo, i és recomanable al 100%. Ara bé, no intentis d'imposar-lo, perquè molts cops topes amb murs i surts escaldada. I molts cops també hi haurà fortes devallades, per sentir tant, però és part de la vida, no? Si procurem tenir només moments bons, acabarem per tenir moments mediocres. La vida és massa curta per ser moderat.

Dies sensibles. Tinc ganes de plorar. Trobo a faltar coses i persones. M'emociona tenir certes coses i persones a prop meu. Estic satisfeta d'haver aprofitat cada oportunitat, cada petita tonteria, que m'ha portat on sóc. Que m'ha aportat tantes coses, tantes emocions. Treballar sis hores cada dia i no voler que acabi la jornada, i començar-la amb il·lusió, agradar-te el que fas, i amb qui estàs, no poder dormir dels nervis, aprendre tantíssimes coses...no ho sé. Cada dia arribo a casa amb uns quants quilos de més, de tot el que m'he enriquit com a persona. I malgrat tot el cansanci, tenir una energia inexplicable per fer lo possible i l'impossible. I és que a la vida hem de ser com una esponja, absorbint cada minut, cada moment. I diria tantes coses més....que no sé com començar, aixíque millor acabo, que és més fàcil.

http://www.youtube.com/watch?v=cHlf08yTPiU

globalització de la consciència

2011-12-28T14:29:00.002+01:00

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20111227/54243377963/joan-antoni-mele-dejas-que-tu-dinero-financie-armas-y-contaminacion.html

"Pregunté a un banquero por qué invertíamos en armas, y me dijo: "Es que si no lo hacemos nosotros, lo harán otros". ¿Qué argumento es ese?"

"Eso le dije a los del 15-M: "Cuando parecíamos prósperos, ¿dónde estabais? ¿Por qué no ocupabais las plazas por los pobres del mundo?". Nos quejamos sólo cuando nos toca a nosotros. ¡Lo primero es cambiar uno!"

"el dinero es la sangre del organismo social: muévelo para que alimente proyectos útiles a la sociedad."

"Con dos millones de impositores, la sociedad sería otra: las personas estarían por delante de los números. La especulación es el cáncer de nuestro tiempo."

"Crecer por crecer es destructivo. Es hora de cambiar la globalización de la economía por la globalización de la conciencia."

"Enseña a tus hijos que no se trata de ganar dinero, sino de ganar la vida. Sustituyamos consumo material por consumo espiritual."

"llenemos la vida de amigos, conversaciones, libros... Prioricemos la cultura, el respeto al medio ambiente. ¡Demos sentido a todo lo que hagamos! Admiremos a los buenos por encima de los listos."

"que no nos pase que por pensar que podemos hacer poco, acabemos por no hacer nada."

VINGA VA HOME! DESPERTEM! QUE ESTEM EN MANS DE DELINQÜENTS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! SI NO FEM RES, ÉS COM SI TOLERÉSSIM TOTES AQUESTES BARBARITATS.

més.....www.interferencies.cc

~ ~ ~

El més segur és que tot plegat sigui un fet puntual :)
Però que ha de servir per millorar, això sí.

WARNING

2011-12-27T00:07:00.001+01:00

Què està passant? Vols acabar l'any malament amb tots ells? Doncs és el que sembla....Però és que no aguanto més, no sé ben bé què em passa, o sí, i em fa fàstig la situació, però no puc actuar d'altra manera. No puc callar. De fet, no vull fer-ho, tampoc. Crec que ja he callat prou.
Acabes de conèixer i descobrir nova gent, nous ambients, i t'estan encantant, et sents bé, còmode, tot són riures i bon ambient, companyerisme, etc. I t'hi trobes tan bé que comences a comparar això amb el que has tingut fins ara. I t'adones que has callat massa, que hi ha certes coses que no tens perquè tolerar-les, perquè no t'ho mereixes, perquè tu no els tractes així. I que potser no han d'estar tan valorats com els tens. Sempre dic que som el que donem, doncs llavors hi ha un error, perquè jo no els porto en bandeja, parlant clar. Ho dono tot, absolutament tot per ells, ho són tot, els tracto bé, els dic les coses bones, els vull veure feliços, perquè la seva felicitat és la meva felicitat. Llavors, per què haig d'acabar plorant amb certs missatges? Per què haig de riure les gràcies al que sempre s'està enfotent de mi, encara que sigui mig en broma? Per què haig d'aguantar sempre crítiques i comentaris que enfonsen dels mateixos? És que, no puc més. I fins ara era el que hi havia, però és que s'ha acabat. Els moments bons són excel·lents, tot és fantàstic, però si cada cop hi ha més moments amargs que dolços....potser que ens ho fem mirar. Sento ràbia, molta ràbia, tinc ganes de plorar. Ràbia per sentir tot això, perquè en el fons me'ls estimo moltíssim, però si les coses no canvien, sé que els acabaré perdent, ràbia de sentir-los cada cop més lluny, i ganes de plorar perquè és trist sentir això, i no sé si sentir-me culpable o víctima o jo què sé. No obstant, és curiós, perquè dins el grup, ara començo a sentir-me millor i a tenir més confiança amb aquells que tinc una relació equitativa, és a dir, que em tracten com jo els tracto, bé. Fa un any la relació amb aquestes persones era diferent a la que estic tenint ara. Ja ho diuen, que el temps posa tot al seu lloc.

S'acosta cap d'any, una nit per estar amb els amics més propers, els que estimes, de passar-ho bé i punt! El sopar que estem organitzant, m'està portant més mal de caps que altra cosa. Em fa moltíssima il·lusió, i sé que fem el que fem ens ho acabarem passant genial, però és que cada maldecap que tenim, és una passa enrere en els ganes que tinc d'anar-hi. La festa de després. Hi ha diverses propostes, tothom vol anar a llocs diferents. Per què no em fa res anar a un lloc diferent del seu? Per què hi ha alguna força que em tira cap el lloc on sé que pot haver-hi gent amb qui pugui estar bé i passar-m'ho bé? A cas no t'ho passes bé amb ells de festa? Doncs no gaire, la veritat. Quan vénen barraques o concerts o qualsevol festa fora de Vidreres, i diem d'anar-hi, tremolo. Sé el que passarà, com sempre. Alguns agafaran i marxaran, desapareixeran, et quedaràs molts moments penjada, sentint-te absurda, després començaran a comentar jugades de ties, et sentiràs encara més absurda. Mil coses que fan que no gaudeixi gaire quan sortim de festa a llocs on no hi ha gaire gent coneguda i depens del grup. És normal el que fan, i no els puc retreure res, però també és inevitable que jo em senti com em sento. La festa major de Vidreres d'aquest any, va ser brutal. La millor de totes. I vaig estar amb gent "nova", vaig conèixer un piló de gent, ells no hi eren enlloc. Però bé, tampoc vol dir res això.

I jo ja no sé si tot aquest merder és un fet puntual i s'esvairà quan tot torni a la normalitat, o és l'inici d'alguna cosa....no gaire bona. Tinc por. Molta.

Perdó..

la pel·lícula de la setmana

2011-12-23T00:11:00.001+01:00

Durant tota la setmana he anat veient l'anunci sobre la pel·lícula de la setmana de TV3, que en aquest cas era Sempre al teu costat, Hachiko. Molts cops em proposo de mirar-les, però sempre acabo per no fer-ho, ja sigui per cansanci, perquè se m'oblida, perquè em surten altres coses....Però avui ha sigut diferent. Estava sola a casa, he arribat abans de tenis, i tenia en ment que volia mirar la pel·lícula. Perfecte. Alguna cosa de l'excessiva publicitat que n'han fet aquests dies em deia que la mirés. És d'aquelles pel·lícules que no tenen gaire d'emocionant, però hi ha alguna cosa que fa que no te'n puguis anar ni al lavabo ni a la cuina a buscar algo de fruita. No pots, et té captivada, malgrat la poca acció, però saps que passarà alguna cosa que no et pots perdre de cap de les maneres.

A tothom qui llegeixi això, mireu-la, si us plau. El més segur és que no us agradi i us avorreixi. És extremadament senzilla. Simplement narra la història d'un gos. Un gos que el traslladen del Japó a Estats Units i un cop a una estació dels Estats Units, surt de la caixa i es perd. Un home, professor de música d'una universitat, el troba. Després de molts estira i arronsa se'l queda a casa seva, amb la seva dona i la seva filla. El gos acompanya dia sí dia també el seu amo a l'estació, on agafa el tren per anar a la feina, fent sempre el mateix recorregut, i el ve a buscar a la tarda, quan el tren arriba. És la seva rutina. La pel·lícula és simplement això. Fins que passa una cosa. Que fa que tot canvii, o no.

No vull continuar, tampoc vull descriure més detalls, perquè és tan preciosa que no vull espatllar-la amb paraules supèrflues.

Simplement....és un exemple, una lliçó de lleialtat, de l'amor més sincer i pur, i ens recorda que mai hem d'oblidar a aquells a qui estimem. Bé, però cadascú pot treure les lliçons que cregui, que no són pas poques.

No hi ha pel·lícula que no m'emocioni, per la més mínima cosa, però arribar a plorar, ja és una altra cosa. Em costa més, em fa vergonya, perquè normalment hi ha gent al cantó. Però quan la miro jo sola, quan els ulls se'm posen borrosos m'espanto, però no hi ha cap fre que aturi tot el que està a punt de sortir. I efectivament, avui l'habitació s'ha convertit en un veritable llac. No exagero, mai havia plorat tant amb una pel·lícula, ha superat a Diamants de sang, ha sigut una cosa....m'he quedat uns cinc minuts post crèdits mirant la televisió sanglotant i retenint imatges de la pel·lícula. I a sobre quan et diuen que està basada en fets reals! Que una història així ha passat de veritat! Com pot ser? Com pot ser que existeixin sentiments tan profunds? Com pot un gos arribar a fer això? És és....simplement increïble.

Estàtua commemorativa del cas real de la pel·lícula, a l'estació de Shibuya, Japó.

Segur que quan torni a llegir això en fred, demà, riuré i em semblarà una xorrada, però és el que té escriure el que sents al moment, que surten els sentiments tal i com són, sense deixar pas a la part més racional. Per què avergonyir-se?

Quan ens adonarem realment que ens podem morir en qualsevol moment? Quan valorarem el que tenim i viurem la vida al màxim, com si fos l'últim dia? Per què callar els sentiments i pensament? Per què fingir? Per què moderar-se? Per què no fer el que realment volem? Per què??????????????????????????????? Que tot vola, senyors.....tot. Efímer.

totes al vaixell!! Que vénen cocodrils!

2011-12-22T16:57:00.000+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=0LqzsV-HJnI

Quant més temps passa que no escric, més coses tinc a dir, però més caòtic tinc el cap i no sé per on començar.
A vegades la teva identitat trontolla, mires al teu voltant, després et mires a tu, i penses..."què fots?" "tens un problema o el problema és dels altres?". Diuen que em ve del meu pare, el fet de reconèixer de seguida aquells amb qui pot haver-hi química i amb els que no. Quan toquen canvis, haig de reconéixer que ho passo malament. No vull ni puc fer-me amb tothom. Sí, potser sóc oberta, però amb qui vull, amb qui crec que podré connectar, per la manera de ser o de pensar o el que sigui. Tant a l'institut com ara a la universitat, sempre hi ha un grup de gent amb qui no em surt paraula alguna. I sé perfectament les característiques d'aquesta gent: el típic grup de "pijos" que ja tenen el seu grup fix des del primer moment, que volen caure bé a tothom, que es fan els simpàtics però després no intentis anar més enllà perquè et fotran una barrera, que et miren per sobre l'espatlla, que van amb aires de superior. I a mi això, em rebenta. Per molt que siguin bones persones, per molt que potser compartim interessos comuns, o tinguem una ideologia semblant, és que serà impossible que em surtin les ganes de relacionar-me amb ells. I jo almenys, noto a la primera aquest tarannà de superioritat que despren una persona. I ja està, només cal això. A l'institut hi havia el típic grupet, al viatge a Anglaterra d'aquest any, més del mateix, a la universitat, encara pitjor. I llavors, quan es fan sopars o coses socials, com aquest dimarts, tothom parla amb tothom, i jo m'ho miro, com si estigués a fora i mirés una obra de teatre, tot i que els que fan teatre són la majoria d'ells. Quina necessitat hi ha de fer un somriure fals, intercanviar quatre paraules i fer-se el simpàtic? Si després no hi haurà res més....no sé. Doncs bé, estic sentada a la punta de la supertaula, amb els de sempre. Però de cop arriben dues noies, em sonaven de vista, tot i ser de la classe, havíem coincidit a l'ocupació. No vam trigar ni 10 segons a començar a parlar. I no vam parar fins que vam marxar! Per què amb elles sí? Per què amb la majoria de la classe mai m'he ni saludat? Tampoc veig la necessitat....És com si els etiquetés, i em sento malament, per ser així de..."selectiva?"...però els requisits tampoc són tan exigents....simplement, ser natural. Em faig amb qui no em fa sentir incòmode quan hi parlo, amb qui no m'estarà somrient i després criticarà les sabates que porto o m'evitarà quan ens tornem a creuar pel carrer. Em faig amb qui puc ser jo mateixa, sense fingir res. Té lògica, no? Ara sembla molt fàcil, però quan veus tothom relacionant-se entre ells com si es coneixessin de tota la vida, i tu només amb aquells pocs que t'has fet, et sents una mica absurda, fora de lloc, sola, estúpida, antisocial. Potser vull trobar el meu ambient des del primer moment, i axò costa, es fa poc a poc. Perquè a vegades et pots sorprendre, i les aparences poden enganyar. I dia rere dia vas descobrint, encara que siguin només uns pocs, gent increïble. Per què cal més? :)

I la nit anà millorant....feia temps que no ballava tant i no m'ho passava tan tan tan tan bé! Fins al punt que et surtin butllofes als peus!!!!!!!!!!!!!!! Perquè després diguin que si no beus, és un avorriment. Doncs ho trobo penós. No el fet de beure alcohol, sinó la manera com ho fa tanta gent. Pots sortir de festa i beure el que sigui, per refrescar-te, perquè et ve de gust, perquè t'agrada, per beure alguna cosa, etc. Fantàstic, i si a sobre t'animes, doncs millor. Perquè és cert que molts cops, si beus, pots estar més actiu, et deixés anar més, etc. Però és penós beure "a la força" només per posar-te a to, per poder gaudir de la festa, per transformar-te completament. No ho sé...jo al·lucino quan veig la gent empassant nosequina beguda amb cara de fàstig, perquè no els agrada, però és igual, ho han de fer de totes maneres per poder passar-s'ho bé, per poder fer i dir tot allò que són incapaços de fer quan són "normals". Tantes capes tenim que no podem mostrar-nos tal i com som i necessitem l'alcohol per anar-les traient? Però bé, tampoc vull semblar una iaia avorrida, que cadascú faci el que vulgui.

~ ~ ~

I continuem descobrint més i més raconets de la ciutat...és curiós veure que cada barri té les seves particularitats: un tipus de gent, un tipus de botigues, un tipus de carrers i edificis...

Carrers no gaire il·luminats, estrets i enrebessats, botiguetes artesanals de bijuteria, de coses de casa, de roba, un piló de botigues ecològiques i de comerç just, llibreries antigues (un llibre a 1'80€!!), fleques delicioses, supermercats amb menjar típic de tot el món, places pintoresques de novel·la, jovent amb skates, ambient de poble, tot molt bohemi. Sí, una tarda a Gràcia. És com el barri alternatiu, on et tornes boja mirant tots els colors de les botigues i tots els productes tan originals i diferents! I d'alguna manera, no sap tant de greu comprar i consumir, o almenys a mi, com si ho fessis al Zara o al Corte Inglés.

http://www.youtube.com/watch?v=CknuCTRAW_I&feature=related

Què faré tants dies sense vosaltres???????????????????????????????

Què faré sense els nostres vaixells, i les teves sessions de fotos, i els cocodrils i taurons i desfiles de modelo, i contes i sense els teus crits de bon matí? Què faré sense la cosa més preciosa del món?

Que aquesta alegria i innocència no s'esborri durant aquests dies en què tot és difícil i diferent de cada any. No deixeu mai de somriure, si us plau, per molt dur que sigui aquest Nadal. Us estimo.

pintant el temps lliure de colors

2011-12-18T22:21:00.001+01:00

Acabar amb mal de cap i de mandíbula de tant riure (potser no és gaire difícil en mi però...a vegades hi ha extrems!). Dóna gust estar 24 hores amb gent així, en aquest ambient. El temps, passa volant. En fi, que per entendre-ho s'ha de viure. Gràcies a tots...per aquest intens i boníssim cap de setmana, no sé com us ho feu però sempre em feu quedar amb més ganes de vosaltres i de tirar endavant l'esplai.

http://www.youtube.com/watch?v=Aihu16RyYp8&NR=1&feature=endscreen

~ ~ ~

“There´s tools and colours for all of us,
to lend from nature to make the world
more understandable and beautiful”.

Dies en què el cel et desfà...et passaries hores mirant el cel sense cap núvol, net, lluent, potent, sec, fred, llis, mentre el sol es filtra entre les fulles dels arbres, es reflexa en l'herba, t'acaricia la cara, i va adoptant, poc a poc, colors més intensos. Cels que et fan veure la vida de colors, només cal respirar-los i sentir com s'endinsa la seva puresa per tot el teu cos. No sé per què però...només observant paisatges així, ja sóc més que feliç. Un espectacle totalment gratis, a l'abast de tothom, fàcil de trobar, però difícil de descriure, valorar i emmagatzemar. Sort que no hi ha paraules per descriure el més preciós d'aquesta vida, entre d'altres coses, imatges així...

La meva vista preferida...

“Sufrimos demasiado por lo poco que nos falta y gozamos poco de lo mucho que tenemos”

2011-12-17T02:02:00.000+01:00

Perquè és absurd ser tan exigent per trobar algú a qui estimar. El feeling sorgeix amb qui menys t'ho esperes, de cop, d'imprevist, no tens temps per pensar i valorar si ell s'adapta als requisits que tu t'has imposat. És massa irracional com per poder controlar-ho. I quan t'hi trobes, no t'ho has de pensar en res més, ni en el físic, ni en terceres persones (dependria molt del cas, no podem fer i desfer relacions al nostre gust com si res), simplement llançar-se a la piscina i aprofitar la connexió tan increïble que s'ha creat entre dos éssers. Potser és amb qui menys t'ho esperes, i el que menys encaixa amb les teves "expectatives" de parella ideal, però....i què? La vida real és molt millor. :)

No sé d'on nassos estic traient l'energia aquests dies per sentir-me així de bé, d'invencible, de forta, d'enèrgica, d'il·lusionada, d'alegre, de feliç. Qui ho diria, una setmana d'exàmens? Però és que fins i tot passan-te hores a la bilbioteca i no movent-te gaire, pots treure meravelles d'aquests dies! Mil riures a casa, mil moments intensos amb ella, amb qui se'm cau la baba a més no poder, mil anècdotes de portes de vidre, veïns, senyors amb problemes gastrointestinals, llargues converses ben entrada la nit, riures amb els companys, problemes de lavabo al tren, agradables trajectes d'anada i tornada amb algú especial al cantó, estudiar, estudiar estudiar.....fins i tot es fa agradable la rutina! Sembla increïble però....ha estat una de les millors setmanes del que portem de curs. Sí, el cervell treu fum, i a estones estic espessa, però són moments puntuals, que amb qualsevol cosa, queden enterrats. És el voltant que canvia el meu estat d'ànim o és el meu estat d'ànim que fa que vegi millor el meu entorn?
He dormit poc, molt poc, cada dia em sentia rebentada, i encara em queden bastantes coses a fer, però...no sé, hi ha una força superior! Sento que dormint perdo el temps, de tant bé que m'ho passo desperta.

I avui, dia rodó. De moment, el millor examen que he fet, després un bon dinar a un restaurant tibetà, després d'un trajecte amb el bicing mogudet, converses i atacs de riure fins arribar a l'estació i camí cap el poble.

Sí, per fi, una de les millors hores de la setmana, l'entreno de tenis, que avui ha sigut una classe particular. Per què una de les millors hores? Per molts motius! Primer perquè és l'únic moment en què faig esport degudament, quan corro, descarrego forces, m'activo, etc. A qui li agradi fer esport i el sentiment que provoca, ho entendrà. Em permet oblidar-me de toooooooooooota la resta de coses, sobretot dolentes, torno a estar en contacte amb el poble (l'única activitat que queda de la rutina d'abans: berenar, anar al poble, agafar la bici, marxar a entreno contemplant els camps de Vidreres i escoltant música), veig a gent que només veig els divendres, i el meu amic, que casualment és quan ens expliquem més coses i xerrem més, és diferent a quan quedem tot el grup, no ho sé, i m'agrada. I...per suposat, doncs ell. No sé si serien unes de les millors hores de la setmana, per no dir les millors, si ell no ens entrenés. De fet...crec que no m'importaria passar-me les dues hores sense tocar pilota si només estiguéssim xerrant i rient (bé, o almenys la majoria del temps). De fet, reconec que el que més em motiva de tot no és jugar a tenis en si (que també!), sinó l'estona que passem mentre juguem, que és el mateix que estar impacient per veure'l? No ho sé....és una d'aquelles persones que mica en mica s'ha anat infiltrant en la meva vida, que mica en mica les distàncies s'han anat escurçant, que mica en mica hi ha més confiança, i descobreixes una persona fantàstica, i és molt més que un entrenador de tenis, un cop de sort haver-la conegut :). Em sento bé al seu cantó, molt bé, i espero que sigui així durant molt de temps. I no em vull enrotllar més perquè tampoc sé com escriure tot el que penso i sento i tampoc ho acabo d'entendre gaire...
Després petita reunió d'un incipient projecte i cap a casa...que demà ens espera un dia complet! Bé, fins diumenge! Minicolònies esplaieres per organitzar i pensar i redefinir, que pinten mmmmmmmmmmmolt bé!

Perquè.....de la més infinita grisor i monotonia, sempre se'n pot extreure algun color ben viu.

20 segons!

2011-12-14T17:59:00.001+01:00

Homes i dones, pensen de manera diferent, afronten els problemes de manera diferent, emfatitzen la importància de les coses de diversa manera i experimenten el món que els envolta a través d'uns filtres totalment diferents. Els propis sistemes que usem per produir idees i emocions, formar records, conceptualitzar i interioritzar experiències i resoldre conflictes, són diferents. I..per què no ens hem adonat abans? Perquè els científics només han estudiat fins fa poc els homes.

Ell pensa...Per què cada petit problema ha de convertir-se en un drama? Per què quan el problema s'ha solucionat ha de continuar parlant d'ell?
Ella pensa...Com no pot adonar-se que estic malament? No li importo res! Tant se li'n fa que sigui infeliç!

Homes--> capacitat de desconnexió
Dones--> estem en tot.

Motius? Hormona cortisol, que les dones tenim en més quantitat, fa que ens sentim més estressades que els homes en la mateixa situació.

Totes les diferències neurològiques i biològiques són qüestió d'hormones.

Tant homes com dones descartem mútuament excel·lents relacions perquè aquella persona és inadequada d'alguna manera: massa baixa, no gaire atractiva, no lo suficient ben vestida, no suficient rica o intel·lectual, massa jove, massa gran, d'una altra religió...Per què? Per la pressió social.
Un consell? Despren-te de totes les velles idees que tinguis sobre l'aspecte del teu Príncep Blau: l'edat que tindrà, la roba que portarà, el que et dirà quan el coneguis...i així, tindràs moltes més possiblitats de trobar-lo. Que l'important és connectar amb la personalitat i el caràcter! Si hi ha feeling, que el físic no et faci enrere! i és que les dones caiem en l'error de perseguir un amor imaginari que vagi amb el nostre estil de vida. I no. La parella ens ha de complementar, no fer joc amb la nostra vida. Ens ha d'aportar el que no tenim.

Enamorament: cor a 100 per hora, mires constantment el correu, si tens un email nou el llegeixes cent mil cops per desxifrar cada paraula, tot en ell és perfecte, us passeu la nit xerrant i fent l'amor, i al dia següent, malgrat no haver dormit, vas flotant en un núvol a treballar.
Per què ens enamorem? Perquè ens sentim fenomenal! No és només un estat emocional, sinó un estat motivador, tan fonamental per la nostra supervivència com menjar, ens impulsa a connectar amb un altre ésser humà. Ens enamorem perquè és molt agradable i perquè el futur de la nostra espècie depen d'aquesta agradable sensació.
L'amor és un camp en el que els dos sexes es comporten d'una manera molt semblant, malgrat només sigui per un temps. Elimina les diferències entre nosaltres.

Ceguera amorosa. No advertim els defectes i mal hàbits de l'altre, si ho féssim, la majoria de parelles no passrien del primer mes. Quan "despertem", ens preguntem en què deuríem estar pensant! En realitat, no pensàvem, o almenys no ho feia la nostra part crítica del cervell. A vegades es diu en conya, però l'amor és una droga, és addictiu, ja que és quan actua la dopamina, un neurotransformador de benestar que crea motivació i plaer, el mateix que passa quan esnifem cocaïna. L'addició al plaer ens estimula al ment.

Les dones tenim més facilitat per escoltar les paraules pronunciades i descodificar el missatge que contenen. Usem més part del cervell a l'escoltar i crear paraules. La dopamina també controla el llenguatge.

Les dones, també, interpretem millor les senyals no verbals, per tant, es creen diferències de sensibilitat.

Els homes mai recorden, les dones mai obliden. Però malgrat totes aquestes diferències biològiques, saber com ens comportem -i com ens comportem junts- ajuda.

(I és que és molt més interessant entretenir-se a fullejar un llibre de psicologia que estudiar 100 pàgines d'història política i democràcies i estats del benestar, durant una relaxant tarda de biblioteca). Alhora que confirmo més que això, no és lo meu. No sé ben bé el que vull 8bé, sí, algun estudi més proper a l'ésser humà, a la reflexió, a la seva manera de ser, de comportar-se, de pensament, filosofia, història, humanitats, sociologia, antropologia....), però sé perfectament el que no vull, perquè, senzillament, no m'omple.

~ ~ ~

Obligo a tots els lectors d'aquest blog a veure aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=PAVbsjHsEIo&feature=player_embedded

Així és com hauríem de prendre'ns la vida, senyors, portant sempre un somriure a la cara, perquè, sense adonar-nos, alegrem la vida dels altres. I com deia en algun altre escrit, per què ens costa tant dir les coses bones de la gent? És que...quan ens ve un pensament bo al cap sobre una persona, no ens ho hem de pensar dues vegades, l'hem de vomitar, deixar-nos estar del què pensarà o de la reacció de l'altre. Crec que a tothom li agrada rebre afecte, amor i compliments, així que, per què no en donem? Som el que donem, està claríssim. Si sembres mal humor, enveja, falsedat...això serà el que rebràs. És tan senzill com això. Són un cúmul de subtileses que molts cops diem..."bah" per vergonya o pel que sigui, però són el més important que hi ha, jo crec, per tal que regni la felicitat entre tots nosaltres.

Una filosofia de vida que a mesura que passa el temps es va difuminant i costa més trobar, en un món amb presses, tecnologia punta i materialisme. Però si us plau, ompliu-vos el cap amb bons pensaments, mireu sempre amunt, regaleu, doneu sense esperar res a canvi, perquè tota la resta vindrà sol. Estimem una mica més, perquè regalar felicitat, ens farà alhora feliços a nosaltres. No sabem mai qui es pot enamorar del nostre somriure. Siguem sincers, no costa tant. Canviem el xip. I quan ho fem, ens sentirem radiants. I serem invencibles.

Jo, em sento invencible molts cops. Com avui, en què tot surt bé malgrat hagis fet un examen nefast. Però...senyors, hi ha vida més enllà d'un examen, o de qualsevol entrebanc! Sempre hi ha un altre esglaó esperant-te. Bf....és genial. No sé què em passa però em sento genial. Per ser sincera amb la gent? No ho sé. Per moltes coses! Com si estigués enamorada d'algú, o d'alguna cosa...potser ho estic de la vida. Tinc ganes d'escriure, de llegir llibres, menys els que haig de llegir per la uni, tinc ganes d'estimar, de donar més i més. Tinc ganes de sortir al carrer, passejar, mirar la gent, entrar a bars i pubs i escoltar música, tinc ganes de llevar-me d'hora i anar-m'en tard al llit per aprofitar el dia, tinc ganes de disfrassar-me i riure, i ballar, tinc moltes ganes de posar-me la música a tot volum i ballar, tinc ganes de fer somriure la gent, de dir-los coses bones, perquè al món hi ha molta gent que val la pena, tinc ganes d'anar a la uni per trobar-me amb tot de gent, coneguda i desconeguda, parlar amb ells, intimar més, descobrir coses, observar nois guapos simplement per entreteniment, tinc ganes de descobrir llocs nous de la ciutat, perdre'm amb algú, tinc ganes de fer coses amb els meus amics, que són millor que tot l'or d'un banc, tinc ganes de dir-los que els estimo, tinc ganes d'estimar, de sentir, sí , ja ho he dit, però és que en tinc moltes, de ganes. Sóc una afortunada...i s'ha d'aprofitar. Sóc completament feliç amb el que tinc i el que no tinc. Sóc feliç de viure amb la meva tieta i la Maria i la meva cosina. Cada dia és diferent, cada dia és millor que l'anterior, Infinites estones de riure a més no poder, però també de moments difícils que entre totes l'ajudem a superar. Perquè la vida pot ser complicada i injusta, però és fantàstica...hi ha més motius pels quals somriure que no pas pels que plorar, i molts més pels que lluitar que no per desanimar-se. Com, per exemple, obrir la porta de casa i que la porta del davant s'obri alhora i surti un noi guapo. Ara bé, s'ha de saber valorar.

Fes que cada dia sigui millor que l'anterior.

Ara, marxar? bf....no voldria eh. Estudiar? Què? marxar a estudiar fora? Sí...però ara? l'any que ve? Potser...Però estic tant bé aquí...
En fi, CARPE DIEM.

pumba!

2011-12-13T11:57:00.000+01:00

A vegades m'agradaria poder disparar un làser fulminant amb la mirada, o tenir un puny d'acer, per descarregar contra aquella gent imbècil que de tant en tant es creua en la teva vida. no per matar-los, sinó per donar-los un petit "toc" i avisar-los que així no poden anar per la vida.

L'altre dia al tren. Increïblement, trobem lloc, darrera uns seients de 4, on hi havia dos nois i una noia. Amics que xerraven, comentaven, etc. Amb un portàtil davant, anaven mirant fotos, del facebook crec, però no seves, sinó d'altra gent. Comentari aquí comentari allà. Bueno, el que molta gent fa, no? Però passar-se tot el punyetero trajecte (1h 10 minuts) dient frases com: Hòstia, aquesta és super lletja! Aquesta té algo, però bueno, no val gaire. Però què li trobes a aquella, amb el nas que té! muahahaha! Uaaaa! A la Pepeta no cal mirar-li la cara, només amb les tetes que té ja és suficient! Doncs jo aquesta sí que me la faria eh, és molt més guapa que la seva amiga, que sembla una... Si hagués de triar, em quedo amb aquesta. Però tiu, què li veus a a...

....

Es que llega un momento, es que te cansa...com algú va dir. M'havia de mossegar la llengua, perquè a sobre ho deien gairebé cridant. Com m'hagués agradat deixar anar algunes parauls tipo: Però us heu vist a vosaltres, carallots! Furcius! Abans de jutjar tant, mireu-vos al mirall! I per si no ho sabíeu...darrera una cara bonica o lletja, unes tetes o un nas gros, hi ha una persona, un caràcter, un món. Apa, descobriu-ho.

Imbècils.

Cas 2.
Estic a la biblioteca del barri, desconnectant una mica abans de posar-me a estudiar pel segon examen, de demà. Hi ha una noia al meu cantó, que ara la miro de reüll no fos cas que estigués llegint aquestes línies. Fa una estona li ha sonat vàries vegades el mòvil. Al final l'ha agafat però no he escoltat bé què deia. Al cap d'uns cinc minuts es presenta un home al seu cantó, la comença a cridar. Em pensava que era l'encarregat de la biblioteca que l'estava cridant l'atenció per alguna cosa. Però no, era algun conegut seu, amic o parella. L'ha començat a cridar, crec que deia que per què nassos no li agafava el mòvil, que portava no sé quanta estona no sé on, que què s'havia pensat, i finalment, li ha tirat un objecte a la taula amb força.
No em vull imaginar a casa com deuen ser algunes situacions on no es fa el que aquest home vol, perquè si en públic ja fa això. I a més, segur que no era per tant! No deu conèixer què són els modals i el respecte.

A tots ells, un bon cop de puny en tota la cara no els aniria malament!

En fi, tornem a posar-nos a l'estudi, que segur que és molt més fructífer que criticar la gent, però és que a vegades, aquestes coses em poden. Vinga va, que en queden 3 només. C'mon c'mon c'mon!

llei de vida?

2011-12-10T17:40:00.001+01:00

Només cal un parell d'horetes per recordar més de 10 anys. I adonar-se que tothom ha agafat camins tan diferents i allunyats, però que en qualsevol moment es poden tornar a ajuntar, com ahir.

Persones que t'han marcat la infància i ara...tot és passat, records, imatges mig borroses. Trobar-te amb ells després de tants anys (les 4 o 5 trobades espontànies no compten gaire), ser present al seu aniversari, abraçar-les, dir-los felicitats i com si res hagués canviat. Però no, tot és fred, diferent. Les coses han canviat. Cadascú ha fet la seva, tots hem canviat.

Fins i tot trobar-te amb situacions incòmodes, veient fotos de quan éreu petits i no reconèixer-te. Moments que estan guardats amb pols ben endins de la caixa forta, fa massa que no es toquen, que no es recorden, que no se senten. I per molt que els camins s'ajuntin durant unes hores, després tot tornarà a ser igual, cadascú tornarà al seu camí, fins la pròxima, quedant els records més i més enfonsats.

Mirant àlbums de fotos de vosaltres, i després els meus, veig com cada vegada cadascú fa més la seva.

I per primer cop, sento que la distància sí influeix, sí importa, res és el mateix! La distància i el temps són com dues pedres a la sabata per mantenir les coses immovibles! Per molt que quan ens trobem sembli que mai ens haguem separat, ara que les nostres vides comencen a ser més complexes i hi va entrant més gent i anem fent més coses, tot canvia, i de debò, em sento lluny...i odio aquesta sensació. És com si fos una espectadora de les vostres vides, no un personatge d'elles, i que vosaltres no sapiguéssiu res de la meva...Potser és que estem en un moment complex, de noves etapes, de molts canvis, i tot trontolla, perquè no saps el que ve ni el que podràs mantenir, tot ve de cop. I fa massa que no compartim estones. I suposo i espero que quan passi més de dues hores al vostre cantó, deixi de ser una espectadora i visqui la vida al vostre cantó, com sempre hem fet, amb distància o no. Perquè....sou i n c r e ï b l e s. I mai, mai mai mai mai en tindré prou d'estar amb vosaltres. Us estimo com no us podeu imaginar.

http://www.youtube.com/watch?v=CaBEYU4nNzI&feature=related

Ens en sortim...

Per què costa tant dir les coses boniques?! Per què ahir no els cridava que les he trobat tant a faltar, perquè no els explicava tot el que havia de dir-los, perquè no les abraçava tal i com tenia ganes de fer, aquelles ganes boges d'estrényer-les i cridar i riure sense parar, perquè no els deia que tenia por que m'oblidessin i que jo mai ho faria, i que jo sempre les estimaria, i que són....les millors? Per què?

unloading....

2011-12-08T23:50:00.000+01:00

Quan, de bon principi, dius a tot que sí, després et veus obligada a dir un no en la majoria de coses. Simplement, perquè no arribes a tot i acabes per no fer res ben fet. Exàmens d'estudis i extres, concerts, festes d'aniversari, sortides, feina, cursos, extracció de queixal, família, amics, esplai, nous projectes......... Masses coses per a pocs dies. Se solapa tot i és llavors quan has de prioritzar. I voldries ser a tot arreu, dividir-te, si cal, però és impossible, i acabes per sentir-te malament, amb la sensació que res et surt bé i que acabaràs per defraudar a la gent i allunyar-la. Però...és que sona tan malament la paraula "no"! Bé, i tots els seus derivats...no puc, no em va bé, no en tinc ganes, no compteu amb mi, no tinc temps, no hi sóc....

I el més perillós, és que no trobis temps per lo realment important.

Felicitats Ivetinya! No m'oblido de tu. T'estimo molt molt molt. Ets d'aquelles persones...úniques? Sí, que costa trobar gent amb la teva manera de fer i pensar, i per aquest motiu et fas tan imprescindible cada vegada més a la meva vida. Cada moment que passem juntes, és com un esglaó més de confiança, riures i anècdotes. Fins aviat!

Els minuts van en caiguda lliure! I cada matí que obro els ulls m'agafa més vertigen, s'esgoten els segons, passen les hores i em sento absurda, amb mal de queixal, amb mal de cul d'estar al sofà i a la cadira, amb mal d'ulls i amb mal de cervell de llegir tant. Llegir coses que sé que pararé de fer-les, que no m'omplen. Però, a cas m'omple alguna cosa? Així com no agradar-te res és un problema, que t'agradin masses coses també ho és, perquè acabes per no profunditzar en res i fer tot a mitges, malament. No m'agrada la idea d'estar 4 anys fent una mateixa cosa, vull aprendre de tot, saber de tot, conèixer allò, i lo altre, influenciar-me de tot una mica. Però es veu que les coses no van així. Si no estem rodant en una roda de hamster, llavors ens preocupem per no seguir el ritme, i només els valents són capaços d'aturar-se, pensar i preguntar-se..."és això el que m'agrada?" "és això el que vull?" I només els valents són capaços de canviar el rumb de les seves vides, de fer un gir de 180 graus al timó del seu vaixell. I poder començar de nou. I quant som de fràgils i vulnerables! Subordinats a l'engranatge establert, sense poder de decisió ni canvi. Merda dies...Necessito aire pur que em renovi el cervell.

trepitjant fort

2011-12-07T23:24:00.000+01:00

La música. Segurament una de les coses més poderoses que existeix, seguida de l'amor. Uneix persones, canvia estats d'ànim, fa recordar moments, espanta totes les preocupacions, emociona, arriba, se sent. Després d'un concert, o d'un musical, tothom sembla feliç, recarregat, com nou. Ahir mirant Cop de Rock em venien ganes de saltar damunt l'escenari i posar-me a ballar, sentir cada cop de bateria, la guitarra, les veus....les llums, el so. I encara que la trama sigui simple i cutre, emociona, no pots deixar de moure les cames, la gallina de piel, la respiració s'accelera, et sents capaç de tot! El que remou la música és incapaç de fer-ho qualsevol altra cosa. Igual que la literatura. No entén de fronteres, ni sexe, ni edat, ni color, ni religió, ni ideologies. Simplement...et fa volar, somiar, sentir. Tocar de peus a terra pero amb el cap i el cor ben amunt...!

http://www.youtube.com/watch?v=mZuEyn8Abho&feature=related

~ ~ ~

Casualitats? Atzar? Sort? Coincidències? Accidents? Bah. Recollim el que sembrem. El que importa són les nostres decisions i les nostres accions, som responsables de la nostra vida, només nosaltres, som el timoner del vaixell, el pilot de l'avió, som qui dirigim la nau, no hi ha més. Fa por eh? És més fàcil ser una marioneta en mans de l'atzar, doncs no, tot el que ens succeeix, bo o dolent -perquè, està clar, no vol dir que si actues bé, tot surti bé, ja que al món no estem sols-, és una lliçó per aprendre coses de nosaltres mateixos. No només estem en aquesta vida per treballar, consumir i divertir-nos, hi ha molt més, molt molt molt.

~ ~ ~

La burocràcia estatal organitza, administra i controla la vida social en el seu conjunt; des del naixement a la mort, l'home està sotmès a l'Estat; però, a més, ja que la divisió social del treball ha portat a la desigualtat, a una distribució desigual dels productes del treball, l'Estat compleix la funció de mantenir i perpetuar aquesta desigualtat, és a dir, manté la relació de domini d'unes classes sobre les altres, l'explotació de l'home per l'home.

Marxisme...moviment ideològic, paraules de caire ètic i transformador, que actuen més com a un ingredient crític de rebuig de molts aspectes de la realitat fàctica que no pas com a un model pròpiament alternatiu.

I és ben cert que les coses bones de la vida sorgeixen de forma natural. Quan ens centrem en ser feliç per un mateix, la resta ve sol; quant més lliure i independent ets, més unit estàs als demés.

Diverses maneres de prendre's un matí assoleiat d'estudi...lluny de sostres i parets i llibres.

tout le reste est littérature

2011-12-06T11:22:00.001+01:00

Baixo a Barcelona, sí, em ve de gust, les vull veure, i així també estudiaré més, perquè aquí...no hi ha qui es concentri. Així, també, quan baixin demà ells ja estaré aquí per anar al musical.
Sembla mentida...baixar a la ciutat voluntàriament? Marxar de casa, del seu costat, dels camps, del cel pur i l'atmosfera de pau per trobar-me amb trànsit, estrés, soroll i grisor?
Doncs a mi, la ciutat no em sembla tan grisa, ni tan estressant, ni tan monòtona, ni tan dolenta. Cada vegada la trobo més atractiva i acolorida i excitant.
És cert, costa trobar paisatges o escenes en què em donin ganes de treure la càmera i congelar el moment tan bell que estic presenciant, però és una sensació diferent, és voler que ella, la ciutat, et capturi a tu, i no al contrari. Deixar-se portar, endinsar-se per carrers, olors, gent, sempre per primera vegada. Sentir el moviment a cada bategada, no aturar-se. Ja tindrem temps per descansar.

Sorprenentment, avui la ciutat està diferent, està descongestionada. No hi ha gairebé ningú pel carrer, les boques de metro estan buides, les botigues tancades, com a molt 4 cotxes a cada semàfor, l'entrada de la Pompeu deserta....Vale, és festa, però em pensava que Barcelona mai dormia. Doncs no. I baixar pels carrers escoltant la ràdio, on les cançons que sonen et semblen fantàstiques pel dia que fa, assoleiat i càlid...i et vénen ganes de tancar els ulls i sortir volant tot pedalejant. Cada carrer és un món. I em quedo amb el passeig lluís Companys, allà sempre hi ha alguna sorpresa preparada, alguna cosa diferent que et commou. Els matins d'entre setmana, molta gent, amunt i avall, caminant, amb bici, amb presses, gent fent footing, etc. Per les tardes, nens tornant de l'escola, algun que altre músic, parelles passejant i buscant intimitat rere les palmeres, pintors i artiste de tota mena, desenes de turistes fotografiant l'Arc de Triomf. Per la nit, moltíssima gent patinant i amb l'skate, fent girs i voltes i mil històries, encara més músics, els últims turistes, alguna que altra parella, i molta gent fent esport. I avui, m'he trobat amb un grup nombrós de musulamans representant una missa, com si fossin en una mesquita, tots ajaguts damunt una tela blanca, sense sabates, carregant una tomba, tot decorat amb inscripcions en àrab. I un músic. Idílic. Potser tot semblava idílic per la cançó que sonava...http://www.youtube.com/watch?v=hLQl3WQQoQ0&ob=av2e Tot i que seguidament ha començat una que ha reflectit millor el meu estat d'ànim...http://www.youtube.com/watch?v=2oX2FSv4Rys&ob=av2n
Barreja de sol, calidesa, bona música, sentiment d'independència i energia, i tranquil·litat per començar el dia.

Tot es tracta de buscar alicients que ens alimentin per encarar el dia amb optimisme. I per afrontar pàgines i pàgines denses de política, història, guerres, relacions internacionals, etc. Eh, doncs un dels llibres m'està agradant molt. Segurament mai me l'hagués comprat pel meu compte, però ara que ens el fan llegir, el trobo interessantíssim. Però alhora m'estressa saber que em faran preguntes sobre allò, i em posaran una nota, i que potser no aprovo, i s'acaba tot. Quina és la gràcia? I sempre el mateix: imposar llibres i matèria i contingut, per tal que ho empassem com burros i després ho vomitem, ens posin una nota, ho oblidem i al cap d'uns anys rebem el nostre títol universitari. Porto una hora a l'ordinador de la biblioteca de la Pompeu, ja són les 11 i pico del matí, quan m'he aixecat a les 8.30 per estudiar, però ja ho faré, a cas no és profitós escriure? Per què només els estudis? Ahir vaig anar a la biblioteca del cantó de casa, però sempre que hi vaig m'entretenc mirant llibres de filosofia, història, literatura, viatges....i al final em queda poc temps per fer el que anava a fer, "estudiar". M'emportaria desenes de llibres per llegir pel meu compte, però és clar!! ningú em podrà avaluar d'allò, i no em donaran cap reconeixement, malgrat hagi adquirit infinits coneixements, i no em quedarà temps per "lo important", els estudis. Les obligacions no ens agraden, està clar, i ho fem forçats, i al final acabem per no aprendre res, i no ens agrada ni ens motiva res. No ho sé, no podrien proposar-nos lectures, i si no ens agrada, tenir la possibilitat de deixar el llibre i agafar-ne un altre, i llavors, després, amb la resta de companys, debatre i comentar allò que em llegit. La lectura seria molt més agradable, no? No, sempre a competir, a fer-ho de la manera més individual possible i a fer que ens cansem de tot i acabem per odiar absolutament tot.
Va, a ser un més, com tots els del meu cantó, a empassar llibres, a llegir sense entendre, a memoritzar sense motivació, amb l'únic objectiu d'aprovar l'assignatura i poder sortir de festa quan acabin els exàmens.

el temps passa, les coses canvien. Però no tot.

2011-12-03T02:34:00.001+01:00

Entrevistes cada 7 anys a un grup de persones nascuts al final del franquisme. Els van entrevistar quan eren adolescents per primer cop, amb 15, 16 o 17 anys, i així successivament, fins que han arribat a la quarentena. Són gent normal, res d'extraordinari. I llavors, on és la gràcia, es podria pensar? Doncs a vegades, amb la gent normal és amb la que més ens identifiquem, la que més ens arriba. L'objectiu d'aquest reportatge generacional? Saber què pensa aquesta gent del món, quines són les seves preocupacions, ideologies, somnis...I veure la seva evolució. Una generació que va viure els primers anys de la democràcia, que no van haver de patir el que van patir els seus pares i avis, on ho van tenir tot fet, on no hi havia gairebé res pel que lluitar, com molts diuen, on tot estava a l'abast, on el sistema capitalista i de consum s'instaurava amb força.

Entrevistes en moments de la vida clau, on els entrevistadors es troben, al cap dels anys, amb persones que han passat de les inquietuds d'adolescència fins a persones immerses en el món laboral, amb hipoteques per pagar, amb mil i una històries personals viscudes, amb il·lusions pel futur, etc. Postadolescents o preadults? I en molts casos, veus com s'han complert els seus somnis, o com han hagut de patir, en resum, com han evolucionat amb els anys.

I el que sobta és veure que el jovent de fa 20 anys no ha canviat gens ni mica. Alguns on la seva màxima preocupació és anar a la moda, d'altres que pretenen canviar el món i critiquen el model consumista i superficial, d'altres més conformistes que només els preocupa trobar parella, d'altres que passen dels estudis i de la política, etc. Jovent de tot, com sempre ha estat, com sempre serà. Però potser és a partir d'aquest moment en què el jovent surt més "passota" i mediocre, ja que amb la democràcia instaurada, per què havien de lluitar? Els semblava que tot anava bé, no calien gires ideals, no interessava la política. Ho teníem tot tan fàcil i mastegat, aquell model de govern ja estava bé, comparat amb el franquisme que havien hagut de patir els seus predecessors. I mica en mica....el conformisme creix, i el ramat augmenta en nombre.

Però....tot i que cada edat tingui les seves inquietuds (ideals, política, família, economia, feina, amics...), hi ha un tema estrella que no canvia, que provoca les mateixes sensacions més enllà de l'edat i de l'epoca. L'amor. Només cal observar la cara dels entrevistats quan se'ls pregunta sobre això i comprovar que és el que més els toca, el que els remou per dins, el que ens fa estar vius, d'alguna manera. "Tens parella?", "Estàs enamorat?", "Què és per a tu l'amor?", "Creus en l'amor per a tota la vida?". I la cara adopta tons vermellosos.....les mans comencen a suar, el cor s'accelera i costa parlar clar i sense riure. I et ve al cap la imatge d'aquell noi o noia. I te'n surts del pas com pots, siguent més o menys sincer amb tu mateix.
Potser aquesta és la força que ens empenya a viure, més enllà de la moda, la feina, les ideologies...la que ens fa seguir endavant. De la que patim més, però també la que ens regala més coses i ens fa ser feliços. Un noi de 15 anys, a la primera entrevista, va confessar que mai havia tingut nòvia, i que no podia seguir així, que estava aterroritzat per quedar-se sol tota la seva vida. Després d'uns quants anys, d'uns quants desenganys amorosos, d'unes quantes experiències a la butxaca, es va casar i va tenir dos fills. És l'home més feliç del món. L'amour...que et fa venir ganes de plorar però alhora ets feliç, que t'encega fins a l'extrem i no ets capaç de veure res més. Sí, coses inexplicables, jo què sé, que surten de llocs inimaginables i et fan fer coses impensables.

Als 15 anys tot és increïble, als 23, tot és real.

http://www.tv3.cat/ptv3/tv3TotsVideos.jsp?idint=196941238&seccio=video

(Últim vídeo a tv3 a la carta)

~ ~ ~

No crec en les casualitats. Podria estar vivint en un pis d'estudiants, sortint de festa cada setmana, fent torns de neteja i de cuina, convidant gent al pis a dormir, etc. Era el que tenia en ment des de feia molt de temps. Però les coses van anar com van anar, m'ho vas proposar i em va semblar perfecte. Ja tindré temps per fer la resta de coses, per ser el primer any....a veure com va. Reconec que els primers dies van ser durs, molt durs, negres, pesats, eterns, dolorosos. Sí, veure't m'enfonsava. Em transmeties soledat, angoixa, tristesa, pessimisme...Volia marxar corrents, temia obrir la porta i no saber què em trobaria. No tenia ganes de res, només de marxar. Van haver-hi extrems extremíssims. No sabia què fer per ajudar-te. No sabia si te'n sortiries algun dia, i allò em turmentava. Si tot plegat va ser una merda, no imagino com devies estar tu per dins, després del que et va passar, després que la vida et fes un gir de 190 graus. M'has ensenyat moltes coses...en què agafar-te quan la vida et fot una patada, en què el meu tiet és un pèl fill de puta, parlant clar, en què l'amor a vegades és complicat, però sobretot ara és quan més t'admiro. Des de fa uns dies que sembla que tot va millor, que es veu llum al final del túnel. No sé d'on has tret les forces, les ganes de tornar a fer coses, no sé com has pogut apretar el botó d'ON altre cop, ni com has pogut recuperar il·lusió per les coses tan ràpidament.

Potser aquesta coseta blava és un motiu. I el que deia....no crec en les casualitats. Si t'ha passat tot el que t'ha passat, és per algun motiu, i n'has d'extreure la part bona. Jo no seria a casa teva ara mateix, no faries totes les coses noves que fas, no tindries la relació que tens amb ella. Quan ens vam fer aquestes fotos, jugant tota una tarda a l'habitació, em vaig adonar de tot això. Era realment feliç, estar amb ella, explicant-li contes, jugant a marineres i vaixells i taurons i cocodrils, donant-li el iogur de postre, fent ioga sobre el llit, mullant-me amb les seves babes, contagiant-me amb el seu riure innocent, fent-nos pessigolles...i també estant amb tu. He descobert que més enllà d'una tieta de no sang, hi ha una persona increïble, meravellosa, amb qui puc compartir tot, perquè ens assemblem, tenim els mateixos ideals, ens ajudem mútuament amb els nostres problemes diaris, ens aconsellem, riem i fem broma sense parar, ens en fotem de tot i tothom. Fins al punt que....t'has convertit en una de les persones a qui més estimo del món. Fins al punt que quan sóc a Vidreres, et trobo a faltar, i quan sóc de camí del metro a casa, m'entra un somriure al pensar que us veuré. T'adones que no estàs sola? Ets increïble. I plegades, ens en sortirem, ens menjarem el món si cal. Perquè segurament, ens hem ajudat mútuament sense adonar-nos-en en coses diferents. Tinc la possibilitat d'estar més a prop de la meva família i ser feliç, compartint mil moments, i potser jo a tu t'he transmès una mica de companyia, esperança i ànims per seguir endavant. La meva segona casa, la meva segona família.

http://www.youtube.com/watch?feature=endscreen&NR=1&v=6QyVil0dwhk

Que les coses meravelloses no es tornin una monotonia. Que no se'ns oblidi l'important. Regalar abraçades i paraules sinceres a qui de debò ho sentis. Em proposo fer-ho més sovint. Algú s'anima? Tenir algú així al cantó no té preu...i molts cops ni m'adono, només quan no hi és, sento que em falta alguna cosa. Sí, aquella ànima bessona, que som diferents però alhora iguals, que alguna força superior ha fet que ens unissim, i ha fet un llaç massa fort....que no hi ha qui el trenqui. Diuen que d'això se'n diu "millor amic", però és que...és molt més que això. És com....un germà? Una expressió que es diu molt però pocs cops és totalment real. I jo, només m'atreveixo a dir-la amb tu.

Crec que sempre ens quedarem curts per dir-nos-ho tot. Per moltes imatges i paraules que fem servir. Però....que no es dongui res per suposat. Okei?

the Boss

2011-11-29T18:38:00.000+01:00

Nou rècord en el trajecte uni-casa en bici. Les cames, les quals han estats sis hores i mitja de peu, passant fred, quietes, amb nervis, avui han pedalejat com mai, com si hagués de donar la volta al món en un sol dia. Havent dormit unes quatre hores i poc, m'he aixecat al sonar el despertador i cap a fer cua. Sense gens de mandra, sinó més aviat amb ganes. Ha estat el primer cop que he fet una bogeria així, però la causa ho mereixia. S'ha col·lapsat tot, però la gent aguantava, i cada minut que passava, més glòria senties per estar allà. I per fi, al comprar l'entrada, adrenalina pura i dura per tot el cos, satisfacció i felicitat per un acte una mica consumista (però un capritx és un capritx! i un dia és un dia!). Costa expressar tota la barreja de sentiments...per fi el veuré. Per fi sentiré les seves cançons en directe, una cosa de la llista que podré tatxar. És massa! No és un concert qualsevol, és el concert del meu cantant preferit, al primer que hi vaig! Emoció emoció i emoció!!!!
Tornant a casa, amb les entrades a la motxilla, amb el solet acariciant-me la cara, escoltant la ràdio, em sentia una privilegiada, tenia el cap a mil indrets menys a Barcelona, i les cames m'anaven soles. Em sentia no només capaç de pujar una muntanya corrents, sinó de travessar oceans i pedalejar fins a l'últim racó de terra del planeta! Per què? Òbviament perquè se m'ha complert un gran somni, i també, no ho neguem, perquè les coses, últimament, estan sortint massa bé...en tots els aspectes.
Aquella sensació de sentir-te destrossada físicament però radiant per dins, i veure que la teva força de dins, pot més que el cansanci i la son.

http://www.youtube.com/watch?v=TiCxqhu9cio&ob=av3n

See u soon.

smashing pumpkins

2011-11-27T22:58:00.000+01:00

Consol per a les dificultats (sentir-se desgraciats)...Nietzsche dixit:

No ens hauríem de deixar impressionar per les aparences."L'home prudent extreu la llibertat del dolor, no pas del plaer" (Scopenhauer).

A la realització personal s'hi arriba reconeixent el dolor com a pas natural i inevitable del camí per aconseguir qualsevol cosa bona. Homes amb una vida plena: superhomes (p. ex. Montaigne, Goethe, Galiani, Stendhal...)--> curiosos, artísticament dotats i sexualment vigorosos. Malgrat el seu costat fosc, tenen coratge, ambició, dignitat, voluntat de caràcter, humor i independència, enamorament. Tots eren artistes.
NO divorciar-se de la vida, sinó CAPBUSSAR-S'HI. "L'art és el gran estimulant de la vida".

Els grans projectes humans no s'aconsegueixen sense un grau de patiment. Les fonts de les nostres alegries més grans i dels nostres dolors més intensos es toquen.
Ningú no és capaç de fer una gran obra d'art sense experiència. En l'espai entre allò que volem arribar a ser i allò que som en el present, ha d'haver-hi dolor, angoixa, enveja i humiliació. Patim perquè no podem aconseguir a la primera els constituents de la perfecció.

Rere una obra mestra, hauríem de fixar-nos en els patiments que va fer front l'autor.
La filosofia: fe extrema en el potencial humà (tots podem fer grans coses) + resistència extrema (superar els obstàcles del camí).
Tothom pot arribar al cim, però costa (metàfora de la muntanya):

"Només els pensaments que vénen al cap durant una caminada tenen valor".

El que fa que les persones arribin a la seva plenitud és l'actitud amb què accepten el dolor. "L'art de viure està a trobar utilitats a les adversitats" (Montaigne). És a dir, a interpretar sàviament el dolor. L'angoixa i l'enveja ens poden ensenyar coses. Fer que de les arrels de les dificultats brollin flors de bellesa i amor.

Nietzsche ens insta a resistir. En comptes de beure cervesa a les terres baixes, acceptem el dolor de pujar els cims, a viure perillosament. Tant el cristianisme com l'alcohol tenen el poder de convencer-nos que el que havíem pensat que era deficient en nosaltres mateixos i en el món, no demana atenció. Ens debiliten la voluntat de cultivar els problemes. Són els dos grans narcòtics d'Europa. Asseguren que les bases de les muntanyes són magnífiques. S'inventen un credo (dels dèbils) de conformisme, d'evitar el dolor, de no lluitar.

I és que abolir el dolor és una idiotesa. És com voler abolir el mal temps.

Lluitar per ser feliç, ser algú que ha deixat de negar.

Les dificultats són un requisit fonamental per a una vida acomplerta.

Els consols de sacarina són una crueltat, i no un ajut.

"No tot allò que ens fa sentir millor ens és bo. No tot allò que fa mal ha de ser dolent."

Nietzsche, ets el meu Déu (encara que sigui una paradoxa).

~ ~ ~

Els grans projectes humans no s'aconsegueixen sense un grau de patiment. Les fonts de les nostres alegries més grans i dels nostres dolors més intensos es toquen.

Sí...tinc un gran projecte, que m'està matant i enlairant alhora, per moments. Un projecte que no em deixa respirar, que em té amb una pressió a la panxa constantment, que em fa tremolar quan hi penso, que no em deixa dormir, que em fa somriure inconscientment, que m'accelera el cor al recordar paraules i imatges....no, no exagero, i això és el més greu de tot.

Boníssim cap de setmana, que m'ha donat unes boníssimes vibracions per tota la setmana. Plans d'última hora fallats però....no hi ha alegria sense patiment!!!!!!!!!!!!!!! El desig de l'estel fugaç va fallar, però...no deixaré de somiar. No sé si ara hi ha més certeses o no, però el que sí hi ha, són més ganes per lluitar pel que vull.

arual

2011-11-26T21:44:00.000+01:00

[...]Parlant d'enveja, bé, més que enveja és respecte, els Joves tenim un gran referent, si ens diguessin: "què voleu ser de grans?", respondríem sense cap dubte: "volem ser el Grup Esplai Vidrerenc". Aquesta gent són Déu, són capaços de fer venir gent de tot el món a treure pedres del Castell de Vidreres i, a sobre, cobrar-los per fer-ho!

(Missatge urgent al Sr Camps, contracti ràpidament algú de l'Esplai com a promotor econòmic de Vidreres. A partir d'aquell moment la paraula crisi desapareixerà de la vila).

(Extret del Rec clar)

Poc a poc m'hi vaig endinsant....sense voler-ho, sorpreses que et té preparada la vida. I a cada passa, quedo més meravellada. Veure grups de gent, de joves, que són molt més que una entitat de lleure o esportiva. Són una família. Hi ha unió, alegria, vitalitat, il·lusió, esforç per assolir els seus objectius. Només cal estar uns minuts al seu cantó i totes les preocupacions o estats d'ànims negatius surten volant. Potser és perquè hi tinc algun que altre amic dins de cada entitat, però no exagero cada paraula que dic. Només cal comprovar-ho passant pel pavelló un dia de partit o pel local del Grup d'Esplai Vidrerenc un dissabte després de dinar. I arribar a casa al vespre amb un somriure a la cara, amb ganes de ballar, i córrer. Ser feliç amb gent així. Cert, els conec poc, però l'atmosfera que es crea només entrar en contacte amb ells és més que suficient per sentir-te radiant. Arribar amb una mica de por, sentir-te fora de la seva colla, sentir-te petita en els dos sentits, però ràpidament aquests pensaments se'n van, parles amb un, amb l'altre, i ja ets un més.
Mirant fotos de la web de l'Esplai, no he pogut treure'm de sobre el somriure....i només se'm passava pel cap..."Per què no els he "descobert" abans!!". A dia d'avui, Vidreres encara m'agrada més ( i ja és difícil), i els vidrerencs, encara els trobo més vius que mai, més genials.
I tinc ganes d'estar encara amb més contacte amb el poble, unir-me a més entitats, ser una vilatana encara més activa, donar encara més pel meu poble, ser de la comissió del Ranxo, de la Fira de Tractoristes, de l'Esplai, del Tenis, del Grup Excursionista! I portar la banda de pubilla amb orgull, perquè m'estimo el meu poble, i tota la seva gent.

Cada classe del curs....és un nou descobriment de facetes interioritzades que estaven amagades. Com no les fem servir, no saps com les tens des de l'últim moment en què les vas fer servir. Pujar a una tarima i actuar. Quan m'ho feien fer a la primària, m'amagava entre la gent perquè no se'm veiés, em posava vermella, no volia parlar, ho passava realment malament. Avui, després d'un piló d'anys, hi he tornat. He fet de narradora, m'he tirat pels terres, he creat una història. La primera que s'ha quedat bocabadada he estat jo. No sabia que podia fer tot això, no sabia com he canviat. Allò que diuen....fins que no ho proves, no ho saps!
I avui totes elles m'han regalat: una màquina de fer realitat els somnis, un somriure, dues guitarres.....gens malament.

There's no more time for today. Retalls d'altres etapes ens esperen a Can Magí.

square one

2011-11-25T01:35:00.000+01:00

"No pensar en el futur, no oblidar el passat i viure el present, l'únic temps verbal realment útil"

http://www.youtube.com/watch?v=f-fYcpxmvrk

"Si vols conèixer realment una persona, dóna-li molt de poder"

***

Per això ens creem rutines, per no pensar, per no equivocar-nos, per caminar sense pensar on anem i què volem, per no tenir temps per lo important, per no tenir temps per ser originals i fer coses diferents. Ni per dir les coses importants.

Veure com una classe del curs de monitors de lleure pot ser més enriquidora que dos mesos de Ciència política. Vale, impossible comparar-ho, però per què ha de ser tant semblant? Per què una ha de ser tan freda i distant i objectiva, i l'altra tan propera, real i càlida? A cas no estudiem el nostre comportament, el dels humans? Un es basa durant el temps de lleure, mentre que l'altre és més "professional". Poques classes, et deixen anar un rotllo, t'obliguen a anar a seminaris merda on fas 4 coses a corre-cuita, et posen una nota sense ni saber qui ets, examen final i una altra tungada d'assignatures. Què aprens, així? A anar a la teva bola, fer 4 coses relacionades amb la "política", assistir a seminaris on el més preocupant és la nota, poc debat, i adéu. Quina merda és, aquesta? Se suposa que som els futurs politòlegs, polítics, administratius, del país. Així creixem, en un ambient fred i individual. On queda la recerca, la investigació, la cooperació en grup, els debats (vale, en fem un cada dimarts, si és que es pot dir debat, on a corre-cuita abans no acabi la classe d'una hora parlen 4 persones diuen la seva opinió per tal que els compti la nota de participació, les agulles marquen les 3 i adéu. Tot com un engranatge. I així arribem a l'últim dia de classe del trimestre, amb la sensació de no haver cardat res, aprendre 4 coses comptades i amb una relació amb els companys gairebé nul·la. Ara a empollar com una aspiradora tot el contingut de les matèries, vomitar-ho, i passem al trimestre següent. Sincerament, no m'ho imaginava així. Sincerament, gaudia molt més fent feina a batxillerat que aquí, fins i tot els professors eren més entregats, hi havia més contingut!

Espero que depengui del grau, o de la universitat, i no sigui tot així.

http://www.youtube.com/watch?v=qe2JmhjeQBY

I l'altra cara de la moneda, els dijous tarda i dissabtes matí. Tornar a revifar la imaginació, la creativitat, alguns valors i maneres d'expressar. Són activitats per nens, però primer les hem d'aprendre nosaltres. Plasmació de valors en l'art, fàcil dir-ho però difícil de fer. Dibuixar els moviments d'una persona ballant, pensar una paraula important i després dibuixar allò que et transmet. Activitats on les paraules queden buides, es passa a l'acció, s'actua no amb el cap, sinó amb els impulsos. Posar-se a ballar, a dibuixar, a pintar, a modelar fang...activitats que totes teníem ofegades als racons de les nostres ments i les hem anat traient a poc a poc, sense vergonya. M'he sentit llunyana, rovellada...dubtant què dibuixar i pintar i el més trist, dubtant de les meves capacitats. I si no em surt bé? I si no és així? I si se'n riuen? Tot d'interrogants que aturen les accions i cada dia ofeguen més la nostra creativitat. Com deia en una entrada de fa poc, ens ensenyen que només hi ha un camí, una manera de fer bé les coses, un mal i un bé, i tots els camins alternatius queden ofuscats. Doncs no. Alliberem-los! Els nens tenen tots els sentiments a flor de pell, diuen el que pensen i senten, ploren, riuen, fan tot quan els ve de gust, sense pensar-s'ho massa. Nosaltres....mica en mica anem guardant-nos allò més profund dins nostre, ens fa vergonya dir-ho, treure-ho...què pensaran de nosaltres? Per què ens costa tant dir "t'estimo", o començar a trepar un arbre, o començar a ballar sense motiu, o dir coses bones a algú? Ens tallen les ales, i nosaltres molts cops les talles als altres, inconscientment. Els valors bàsics van quedant en segon terme. I no hauria de ser així, no creieu?

Família, amor, somnis, serenitat, sol, alegria, música, salut, felicitat, profunditat, autonomia, pluja.

Són les paraules que entre totes hem dit. Paraules molt importants per a nosaltres, cadascú amb el seu motiu. M'ha impactat la paraula "pluja". No ho entenia. Quan la noia ho ha explicat, la veritat és que no m'he quedat gens indiferent...L'ha escollit una dona que ve de l'Índia. Fa un any que és aquí, i per cert, per parlar el català que parla, deu haver fet un esforç immens, i el motiu de la seva paraula era ben senzill: sense pluja no hi ha menjar. No sé com devia viure aquesta dona al seu país, ni els motius pels que es va traslladar a Catalunya, però sí es veu com els seus valors se situen molt més a prop de la humilitat que de la resta de totes nosaltres. Bàsic. El menjar, poder conrear, poder sobreviure. Les altres paraules estan molt lluny de la seva. Felicitat, salut, alegria....és inútil si no tens què menjar. Ho donem per suposat i comprovem que no tothom pot pensar el mateix.

Bff....si ja m'agraden els caps de setmana a Vidreres, ara encara més. Sortir cada dissabte com nova, malgrat hagis tingut una mala setmana. Tres hores són suficients. L'ambient que es respira....de ganes, d'il·lusió, de senzillesa, d'innocència, de bondat. Per alguna cosa tothom eleva pels núvols l'esplai de Vidreres. Ara començo a entendre-ho tot.

~ ~

Las personas recuerdan aquello que quieren recordar y no lo que en verdad ha sucedido. Pues cada individuo la tiñe del color que más le conviene y prepara en su crisol particular su propia mezcla. De ahí que sea imposible desentrañar el pasado tal como realmente fue; sólo podemos acceder a sus muchas variantes, a versiones más o menos verosímiles o que mejor se ajusten a nuestras expectativas. El pasado no existe. Sólo existen sus infinitas interpretaciones.

El hombre medio no muestra especial interés por el mundo. A él ha venido y en él se ve obligado a vivir, y no tiene más remedio que afrontar este hecho lo mejor que pueda y sepa: cuanto menos esfuerzo le exija, tanto mejor. Mientras que la absorbente empresa de conocer el mundo requiere un esfuerzo gigantesco y una dedicación absoluta. La mayoría de la gente tiende más bien a desarrollar habilidades contrarias: mirar para no ver y escuchar para no oír.

Personas como él [Heródoto], útiles para los demás, en el fondo son muy desgraciadas, porque a la hora de la verdad están condenadas a la más absoluta de las soledades. Es cierto que buscan a otros congéneres; pero incluso cuando -a veces- les parece que los han encontrado en tal país o ciudad, cuando ya los han conocido a fondo, un buen día se despiertan con la sensación de que nada les une a ellos, que pueden marcharse de ese lugar en cualquier momento, pues de pronto descubren que las ha deslumbrado otro país y otra gente, y que el acontecimiento que ayer mismo las fascinaba ha palidecido, perdiendo todo sentido e importancia.

Dime cómo te vistes, cómo te comportas, qué costumbres tienes, a qué dioses adoras y te diré quién eres. El ser humano no sólo crea cultura y vive en su seno. El ser humano la lleva dentro, él escultura.

Al fin y al cabo, el viaje no empieza cuando nos ponemos en ruta ni acaba cuando alcanzamos el destino. En realidad empieza mucho antes y prácticamente no se acaba nunca porque la cinta de la memoria no deja de girar en nuestro interior por más tiempo que lleve nuestro cuerpo sin moverse de sitio. A fin de cuentas, lo que podríamos llamar “contagio de viaje” existe, y es, en el fondo, una enfermedad incurable.

Escuchar, recordar y tal vez apuntar. Así es como, a partir de una situación como ésta, nace el reportaje.

"mal de mar"

2011-11-23T11:40:00.001+01:00

Consol per als mals d'amor...Scopenhauer dixit:

Si vols obtenir plaers de la vida, has de donar valor al món.

El cos mana sobre la ment, no som tan racionals com creiem.

L'home té una voluntat de viure, una força inherent de l'ésser humà, l'impulsa a estar viu i reproduir-se, lluitar per la supervivència malgrat les malalties, etc. I en aquests casos, la raó no hi té lloc.

El romanticisme domina la vida, més enllà dels fracassos i de l'estabilitat i la reproducció.

Hem de tenir una postura més tolerant vers l'amor.

"Per què ell?" "Per què ella?" Per què valorem una persona per sobre de totes les altres, per què fixem el nostre desig en una? I encara que no tinguem els mateixos interessos, continuem obsessionats? "No som lliures d'enamorar-nos de qualsevol". La nostra voluntat de viure ens condueix cap a gent que pugui augmentar les nostres possibilitats de produir descendència maca i intel·ligent, i ens separa d'aquella que reduiria aquestes possibilitats.

L'amor és la manifestació conscient de la descoberta d'un co-pare ideal per part de la nostra voluntat de viure.

La persecució de la felicitat individual i la persecució de tenir descendència sana són dos conceptes que s'oposen, i l'amor ens fa entendre el contrari. El més perfecte no et farà més feliç (la majoria de vegades).

Rebuig i fracassos:

Quedar esbalaïts per la profunditat de les ferides que causa el rebuig és ignorar el que implica l'acceptació. No hem de pensar que hi ha alguna cosa entre nosaltres que ens fa indignes de ser estimats. Simplement, es fracassa perquè no encaixàvem amb una persona en particular per fer un fill equilibrat. No hem d'odiar-nos. Amb el temps trobarem algú que li semblarem meravellós. Potser nosaltres hauríem estat feliços amb la persona estimada, però la natura no: una raó més poderosa per afluixar el nus amb què lliguem l'amor.

Els artistes i els filòsofs donen forma a aspectes de les nostres vides que reconeixem com a propis, però que per nosaltres mateixos no els hauríem entès amb tanta claredat. Quan els llegim, ens sentim menys sols i confusos. Ens ajuden a convertir el dolor en saviesa.

És un consol, també, veure que el nostre cas és un, d'entre milers. Històries d'amor i desamors. El nostre patiment no és una maledicció individual, es fa més comprensible.

Tranformem les nostres llàgrimes en coneixement.

La vida es como una montaña rusa, tiene bajadas y subidas, pero es tu elección gritar o disfrutar del paseo.

fisions

2011-11-22T18:38:00.000+01:00

sempre intentant encaixar, agradar els altres, unir-nos a la majoria, buscar ser acceptats per quants més millor, participar en tots els percals per fer-nos veure, alçar la veu innecessàriament, fer somriures falsos, expulsar paraules buides, anar en ramat, tot, per a què? De debò creiem que així serem més feliços?
Tenim por de ser ànimes lliures, de fer el que realment volem, ofeguem els nostres desitjos més profunds i els nostres pensaments més innats per tal d'adaptar-los als dels altres. Oblidem per què som especials i ens centrem en competir amb els altres per ser millors, per ser iguals. Si tothom fa això, potser que jo també ho faci, no? Si tothom pensa així, serà per alguna cosa, no?
Tenim por de ser originals, és molt més fàcil ser una fotocòpia, així, si algun cop actues malament, no seràs l'únic. Tenim tanta por a fallar, que no arrisquem, no fos cas que ens tractin d'inútils. Ens horroritza la idea de ser diferents i traiem tot allò que no va amb la majoria de la nostra realitat quotidiana, titllant-ho de "raro". Prou...siguem nosaltres mateixos. No cal tenir milers d'amics, portar-se bé amb tothom, encaixar a tot arreu, sortir de festa constantment...la felicitat és molt més senzilla....es troba en aquelles accions que tenim amagades en la nostra essència i que molts cops encara no hem descobert.

Per què des de que naixem ens ensenyen que només hi ha un camí? Aniquilem la creativitat i l'originalitat. I així anem...en una societat de consum, on tots som productes, on l'art i la filosofia i les literatures queden marginades, ja que no serveixen per a res, en canvi, l'economia, les empreses, etc., són hipervalorades, és el que es vol. Seguir models establerts, crear crear segons les lleis, produir, competir, vendre, uniformar, passar de llarg....ser una peça més de l'engranatge.
Vigila no et mullis! No surtis de la línia quan pintis! Des de petits els manem que hi ha una cosa que està bé, i una altra que està malament. Quin mal hi ha en què un nen surti a trepitjar bassals? Què passa si el nen o nena vol sortir-se de la línia perquè vol pintar més enllà del dibuix? Límits innecessaris que inconscientment imposem al nostre voltant, perquè nosaltres mateixos hem estat educats així. I és d'aquesta manera quan creixem sense saborejar la diversió que comporta trepitjar els bassals, i no ens atrevim a dibuixar i pintar per por a fer-ho malament. Moltes vegades, segur que hem pensat que els petits són més valents que nosaltres per fer moltíssimes coses. A més edat, menys creativitat...

Consol per a la incapacitat...Montaigne dixit:

Estem molt lluny de ser criatures racionals i serenes (com es creia a l'Antiguitat). Som criatures histèriques i inconscients, ànimes vulgars i pertorbades. Els animals, són, moltes vegades, un exemple de seny.
El cos està en contraposició absoluta amb la dignitat i la intel·ligència de la ment--> hem d'acceptar el nostre embolcall físic com un fet de la nostra condició, que no podem canviar. I deixar d'estar en guerra amb ell.

La veritable saviesa s'ha de conformar sense prescindir del nostre jo més innoble, ha de contemplar amb senzillesa el paper que tenen la intel·ligència i l'alta cultura a la vida de qualsevol i acceptar les exigències vigents del nostre cos.

Coneixement:

Erudició: llatí, grec, gramàtica, literatura...
Saviesa: tot allò que podria ajudar la persona a viure millor.

Només allò que millora la nostra vida val la pena entendre-ho.
Les preguntes dels exàmens haurien versat sobre els reptes de la vida quotidiana: amor, sexe, mort, malaltia, fills, diners, ambició --> utilitzar paraules senzilles, del carrer, ja que no s'és més savi per usar paraules difícils i avorrides!
Portar una vida corrent i virtuosa que lluita per ser sàvia però sense allunyar-se gaire de la follia, és fita suficient. Un pagès pot ser molt més savi que un erudit catedràtic.

d'aquí uns anys

2011-11-21T00:19:00.003+01:00

s'avorreixen de ser nens i volen créixer ràpid, per després tornar a voler ser nens.
desperdicien la seva salut per fer diners i després perden els diners per recuperar la salut
anhelen el futur i s'obliden del present i així no viuen ni el present ni el futur
viuen com si mai anessin a morir, i moren com si no haguessin viscut mai

I no entenen que...
no poden fer que ningú els estimi, sinó deixar-se estimar, que el més valiós a la vida no és el que tenim, sinó a qui tenim, que una persona rica no és qui més té, sinó qui menys necessita
que el físic atrau, però la personalitat enamora
qui no valora el que té, algun dia s'empenedirà del que ha perdut i qui actua malament, algun dia rebrà el seu càstig
si vols ser feliç fes feliç a algú, si vols rebre, dona una mica de tu
envolta't de bones persones i sigues una d'elles
a vegades, a qui menys esperes, és qui et farà viure bones experiències!
mai arruinis el teu present per un passat que no té futur
una persona forta sap com mantenir l'ordre a la seva vida
***

us pensaveu qe la vostra sorpreseta m'havia passat desapercebuda????????jijijijiji
porto tot el dia pensant què dir-vos, quines paraules utilitzar per agrair-vos-ho i mostrar el qe sento, però no em vénen paraules...qe puguin estar mínimament al vostre nivell. no sé què dir-vos, quan alhora us diria de tot. sí! heu sentit bé! la laura no té paraules!!!!!!!!!!!!!!! jajajajajajajajaja

no sé pq ho heu fet.....vale sí, rconec qe m'ha ENCANTAT, i m'heu fet emocionar, però no........no sóc més q ningú per rebre tot això. Sona molt típic, però mentre anava descobrint totes les sorpresetes, era el qe em passava pel cap..."perque? perqe a mi? No, no cal nois!"

ja us ho he dit, no estic gaire insiprada (deuen ser les primeres radiacions mortíferes del nou govern), però alhora m'agradaria expressar-ho tototototoot!! bé.....suposo qe ho intento fer dia rere dia, lluitant per cadascun d vosaltres, pq sou el meu tresor.

Us heu parat a reflexionar sobre el nostre grup (potser hauria d dir família, ja jajaja)? Mireu-nos. SOm diferents, som especials, som únics. Cadascú d nosaltres valem or, imagineu-vos si estem units! Som tonelades de riquesa! I això es nota, es transmet. Som independents, inteligents, honestos, bons, vitalistes...som una passada, us n'adoneu? Què ens importa el que diran d nosaltres? Què ens importa no anar cada dissabte d festa loka? Ens conformem amb la presència duna part o tot el grup per fer qualsevol totneria: estar 3 hores dins un cotxe xerrant, mirar les estrelles, mirar pelicules, estar una estona al pub....el lloc el creem nosaltres, i sempre és perfecte.
I encara mireu més enllà. Com, mica en mica, ens hem anat consolidant, i és que els amics es van "formant" poc a poc. El meu 1r contacte va ser amb en pol, tmb amb en pere, en toni, l'arià va venir després....l'angel estava per allà, però fins fa uns mesos no teníem aquesta relació, després en sergi, qe com sempre diem, una d les millors coses del 2010, i per últim l'altra noia, la sandra, l'últim ingredient per fer un plat exquisit, complet. I tots som el nucli, quan falta algú, ja no és le mateix, pq cadascú d nosaltres té la seva essència que fa qe els altres ens enriquim. La felicitat només és real quan es comparteix, q diuen.

M'he llegit només un cop totes les vostres cartes, ho tornaré a fer, i tinc frases de cadascú d vosaltres incrustades al cervell. Alguns m'heu sorprès, cap a bé, altres m'heu tret somriures, altres alguna llàgrima, però tots tots tots, m'heu fet sentir, mentre ho llegia, la persona més feliç de l'univers. Si hi hagués alguna manera per calcular-ho, segur que el màxim l¡hauria assolit jo. I no precisament pq m'elevaveu pels núvols, sinó pq és increible com puc tenir gent així al meu cantó. Gent qe és capaç de dir-te tot això, de ser tan sincera i fidel. Ja ho sabia q per a mi ho ereu tot, però esqe encara m'ho heu confirmat més. Mireu, si us sóc sincera, aquesta setmana a la pompeu, em vaig sentir molt feliç, vivint a bcn, i vaig conèixer gent fantàstica, i el meu cap va volar...inconscientment em vaig apartar d tots vosaltres, i potser se m'havien oblidat algunes coses, ja no em sentia tan dependent d vosaltres....havia perdut una mica la fe, però....què equivocada anava. Com diu en toni, anem construiunt melodies i tons a la cançó d la nostra vida, però el groove és sempre el mateix, és la peça fixa, la q no es mou, les teves arrels, i auqestes, sou vosaltres. Pq passi el qe passi, canviem com canviem, anem on anem, poso la mà al foc qe costarà trencar aquestes arrels, serà gairebé impossible. Pq.....tenim masses records, massa coses bones per oblidar-ho. i els qe ens queden....

Ja queden enrere auqells dies en qe em sentia pels terres, perduda i amb por de construir el meu propi camí. Pq havia d fer-ne un d nou si ja m'encantava elq e tenia? Doncs bé....poc a poc m'heu donat la confiança per canviar el xip, i seguir endavant, pq m'heu demostrat qe passi el qe passi, allà hi sereu.

Com sempre dic, som el qe ens envolta, així qe, si sóc com sóc, en gran gran gran part és gràcies a vosaltres.

De debò nois.....sou....l'hòstia. Crec que amb aquesta frase resumeixo tot. Agafeu aire per l'abraçada que us espera a aquells qe encara no us he vist!

Encara escriure tantes coses més!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Però....tenim tota una vida per anar-les recordant

Bona nit malpariiiiiiiiiiiiiiiiiiiits!

El meu groove. Ni per tot l'or d'un banc ho canviaria. Awesome.

***

"Ei! Tot millor o què? Sí....ja t'ho noto, amb aquest somriure que tens avui, ja l'has recuperat altre cop!"
I per dins et volia dir "És clar! Com vols que no somrigui amb aquesta cara de tonta quan et tinc al davant!"
M'agradaria mirar-te fixament, agafar-te la cara i dir-te, sense presses..."Ets increïble, noi".
Els primers dies després de conèixe't, quan pensava en tu tot se'm removia per dins, sentia un sentiment de pau interior brutal, com mai amb ningú m'havia passat. No sentia els típics nervis, o vergonya, o incomoditat, o gelosia....sinó pau. Per haver-te trobat. Saps? Tenir-te al cantó ja és suficient. I sé que tot just ara comença tot.

una bombolla dins la pompeu

2011-11-19T00:24:00.001+01:00

Són una minoria
Són reals
Són diferents
Són propers
Són ambiciosos
Són somiadors
Són desperts
Són idealistes
Són lluitadors
Són actius
Són valents
Són intel·ligents
Són solidaris
Són el motor
Són els que fan història
Són els transformadors
Són capaços de tot
Són el futur.

Dels vents d'Amèrica Llatina venien les paraules..."El més bonic d'un revolucionari és que sigui capaç de sentir en el més profund del seu ésser qualsevol injustícia comesa, aquesta és la qualitat d'un autèntic revolucionari". Injustícies properes o llunyanes, petites o grans, legals o il·legals.

Miren més enllà de les seves sabates de marca i el seu futur egoïsta en una empresa. Volen un futur decent i digne, just i lliure. Molts els criticaran, els rebutjaran, els menyspreuaran, però no abandonen, saben el que volen, i lluitaran fins el final.
Gent així és la que per a mi, val la pena, la que organitza, es mou, es qüestiona, reflexiona durant hores i hores després d'una jornada de feina intensa, gent que ajuda, coopera, fa dubtar els altres, busca alternatives. Gent amb contingut, sense carcassa, sense res a amagar, sense exteriors superflus. És difícil ser així en un ambient com el d'aquesta universitat. Amb només dos mesos, ja m'estava deprimint veient l'ambient individualista, conformista i fred de la gent d'aquí, sense aquesta bombolla hauria estat molt còmode deixar-me endur i ser una conformista més, sense alçar la veu per res, sent una multitud, un ramat que només busca el seu benestar. Formar part del rovell de l'ou, de la gent activa, conscienciada i amb ideals ha sigut una calada d'aire fresc.

Naixem revolucionaris o ens hi tornem?
D'on surten les ganes de lluitar de la gent? De ben endins de cadascú. Hi ha qui les té, i qui simplement, no les té. Hi ha a qui li crema la sang per dins quan veu una injustícia, i a qui li rellisca. Es pot canviar? No ho sé.
Personalement, a casa no m'han inculcat aquest ideals de lluitar per les injustícies. Fins als 16 anys no vaig envoltar-me de gent amb una mica de tarannà revolucionari.
Per què amb només 7-8 anys ja volia treballar en ONGs?
Per què sempre m'ha importat conservar el medi ambient?
Per què mai m'ha agradat vestir roba de marca ni seguir les modes?
Per quèen plena adolescència vaig decidir no comprar-me més roba (mesura anticapitalista)?
Per què mai m'ha agradat la música comercial, la que tothom escolta?
Per què mai m'ha agradat anar a les discos i arreglar-me?
Per què mai he acostumat a comprar-me grans objectes de tecnologia sofisticada?

El més important és veure que mai he deixat aquests principis, mai m'he deixat influenciar, per molt que a vegades costi. Potser és que tothom neix original, amb ganes de tot, però la societat ens ofega, oprimeix la nostra creativitat, els nostres valors, i imposa els seus, i ens despista amb coses supèrflues. Ens aparta de la lluita.
No ha sigut fins fa poc que no m'ha importat ser així, un pèl diferent a la resta del jovent. Però he vist que hi ha gent així, que li importa més arreglar-se el cor abans que el cabell cada matí.

Tot això ho vaig escriure dimecres a la tarda, mentre feia el curs de les Nacions Unides. Com pretenien que escoltés totes les tonteries de si EUA té dret a veto perquè nosequè, o que en conjunt hi ha uns 57.000 funcionaris (molts d'ells innecessaris) treballant a les NU, etc. Ximpleries, incredulitats, tot sense contingut, sense ímpetu, tot llunyà...què diferent del que va venir després! Vaig sortir pitant cap on estàvem ocupant la pompeu. I em vaig afegir a un debat sobre l'educació. Escoltar coses que de debò ens afecten, coses reals, gent amb veritables ganes de canviar coses, de pensar, i no d'obsessionar-se a arribar a dalt i no cardar res. Arguments molt interessants sobre com hauria de ser el sistema educatiu, sobre com la creativitat queda ofegada, sobre que hi ha més món més enllà del títol universitari. Com si tota aquella gent m'anés llegint els meus pensaments, tot el que deien, coincidia. I tot el que vam fer després....més debats, xerrades, tallers per treure'ns la por del cos, assemblees, elaboració de pancartes, repartiment de la feina, etc. I dijous...el gran dia.

Potser pensareu que aquesta gent són 4 gats "hippiecolgaos", amb rastes, bruts, sense res millor a fer, que xerren una mica i se'n van a fumar quatre porros i a beure cervesa, que aprofiten aquestes situacions per fer merder. Doncs què equivocats. He vist gent que dormia 2 o 3 hores per la nit perquè es quedava fent feina, escribint octavetes, organitzant coses, pensant, etc. No hem parat de treballar, de proposar, d'arribar a consensos en debats de més de 3 hores...Organització i voluntat de fer coses al 100%.
Acabar rebentats però aixecar-se amb la cançó de "Bon dia" i començar un nou dia amb les mateixes il·lusions. És només l'inici, Queda molt camí, i no hem de desistir. Per aconseguir una política més propera, per buscar camins alternatius, perquè així no podem seguir, per alçar la veu i convèncer. És difícil, però no anem desencaminats. Fa falta pujar d'esglaó.

Un seguit d'empreses (Banco Santander, Telefònica...) han posat de relleu les tendències que han de seguir les universitats de Xarxa Universia (unes 1.070 universitats d'11 països d'Iberoamèrica) cap a un "model universitari nordamericà", ja que es considera que les universitats espanyoles careixen de la cultura empresarial i de la rendibilitat pròpia de la societat nordamericana. Totes les retallades en educació, són realment necessàries? Què volen? Que només els rics puguin accedir a la universitat? Els estudiants no hem creat aquesta crisi. Cada cop més s'estan privatitzant més les universitats, incrementant els preus, destruint el finançament públic, aplicant el pla de Bolonya, que no et permet treballar, sinó que obliga a assistir a classe, a no veure més enllà de la nota, a obsessionar-se en ser el millor i rendir al màxim, per tal que puguis tenir assegurat un lloc de treball en alguna bona empresa. Farsa. No som màquines, som estudiants als qui se'ls està traient veu i vot, que pensen que hi ha més vida entre classe i classe, però que no deixen d'esforçar-se. El sistema de seminaris ha reduit l'experiència universitària a una continuïtat de amb l'ensenyament secundari: sortir de classe per fer una pila de deures. Quan farem recerca? Quan estudiarem els continguts de l'asseignatura?

http://www.youtube.com/watch?v=nMqFUaQXCbM

Prendre consicencia de la situació de la institució on estudiem, posar en comú els nostres greuges, realitzar debats sobre la universitat i el món que ens envolta.

PENSAR ÉS FÀCIL. ACTUAR ÉS DIFÍCIL. I ENCARA ÉS MÉS DIFÍCIL ACTUAR DE LA MANERA QUE UN PENSA

Experiències d'aquelles que et deixen una mica en estat de shock....de com t'han omplert, cada racó de la teva ànima, fent-te millor persona, i que no pots parar de recordar, cada moment, cada cara, cada paraula, cada fet. Imatges que es congelen, per sempre més.

la va trobar a una sala mig buida

2011-11-12T22:55:00.002+01:00

L'únic que m'interessa del diari que regalen:

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20111108/54237644117/lo-triste-es-no-haber-sido-capaz-de-amar-a-mas-personas.html

"Hay demasiada gente en el mundo que vive en condiciones miserables y se acepta tranquilamente; es espeluznante. A la crisis financiera se suma la crisis moral, esa incapacidad de mostrar sensibilidad hacia los demás, y tiene consecuencias catastróficas."

"En las sociedades en las que vivimos, cada vez es más difícil hacer esa distinción entre las necesidades esenciales y las que no lo son. Nos proponen cosas por todas partes, los objetos nos estorban. Nos creamos necesidades artificiales de las que somos cada vez más dependientes. Nos rodeamos de obstáculos que paradójicamente nos impiden llevar una buena vida."

"No fue un sacrificio. A los 20 años me tentó la carrera política, pero comprendí que no podría. Se trata de un oficio en el que hay que mentir constantemente. Es el caso de los partidos que están ahora en el poder en Europa; todos pretenden hacernos creer que ellos tienen soluciones. Me cuesta mucho creer en la política."

"...rebelarse contra los aspectos de la realidad que son intolerables. Hay que estar dispuesto a trabajar seriamente en nuestro mundo interior."

***

Consol per a la frustració... (Sèneca)
Quan el desig topa amb el mur de la realitat, es produeix la còlera. Com reaccionem a les frustracions? Depenen del que entenem per normalitat. Si plou, no ens agrada, però no ens enfurismem extramadament, perquè estem familiaritzats, sabem que algun dia o altre ha de ploure, que és un fet natural. En canvi, si creiem que tenim dret a obtenir una cosa i ens la neguen, topem amb la crua realitat i ens ofusquem. Per tant, la còlera la causa la convicció.

Hem d'estar més preparats a les decepcions, ja que l'existència no és perfecta i ho hem d'acceptar.
Ens enfadem menys, quan esperem menys. Res no ens hauria d'agafar d'imprevist. La nostra ment ha d'estar atent a qualsevol desgràcia. Pensem que el Bé ens donarà una recompensa, i el Mal comportarà un càstig. I és que no sempre podem relacionar el destí amb els nostres valors morals.

És tan fàcil caure en l'equivocació d'acceptar l'innecessari i refusar el possible, com en la de refusar el necessari i anhelar l'impossible.
La raó ens permet entendre quan els nostres desigs entren en conflicte amb la realitat i ens ofereix la possibilitat de sotmetre'ns, de manera voluntària i no pas de mal humor, a les necessitats. No podem triar els fets, però sí l'actitud amb què els encarem.

Creiem que podem alterar els nostres destins i confiem i patim en funció d'això. Estem subjectes a coses inevitables, hi ha forces superiors als nostres desigs.

***
Una de las partes más difíciles de la vida es decidir si alejarte o intentarlo un poco más...

No importa cuento tiempo piensas que has perdido o desperdiciado, nunca es tarde para aprovechar lo mejor de cada momento.

Esperar poc i donar molt és un bon mètode per trobar l'equilibri interior.

És trist posar un punt i final als capítols de la vida, però si no ho fas, és impossible redactar més històries.

M'encanta l'olor del poble a primera hora del matí i cap al vespre....quan els carrers encara estan prou buits, quan el terra és moll de la humitat, quan les llars de foc es comencen a encendre o a apagar-se, quan pots escoltar el caliu de la nit a dins les cases, mentre tu ets a fora, sentint el gèlid aire que et congela les galtes, olorant l'arribada de l'hivern a cada passa.

en tinc ganes, moltes. Em sento prou forta.
No importen els obstàcles, si al cap i a la fi, tornes a ser tu mateixa.
Em sento que res em pot fer mal, capaç de donar-ho tot, amb ganes de fer tot.

Tinc ganes de redactar més i més i més històries...

everybody needs somebody (to love) !!

2011-11-06T16:12:00.000+01:00

Dijous a les 7 de la tarda. Aconseguiré la feina. L'aconseguiré, l'aconseguiré, l'aconseguiré. Em sents? Em pots sentir?????????????? Sí, l'aconseguiré! I guanyaré uns quants diners, pocs o molts, no ho sé, només vull els suficients per pagar 1.200€. I et vindré a veure, primer a tu, i després a tots els altres. T'ho prometo. Però tu m'has de prometre que aguantaràs, sigues forta, sents? Només et demano uns dies....és qüestió de dies, ja veuràs. Aguanta si us plau.......

Quan tot són bones notícies i les coses van tant bé....t'entra una por al cos per saber que tard o d'hora les coses començaran a baixar. Sí, només començar el dia ja ha aparegut una mala notícia. Però bé, queda tot compensat amb el dia d'ahir...

24 hores sense parar. Aquests són els dies que m'agraden a mi. Gent aquí, gent allà, cares noves, cares amigues, en cotxe cap aquí, cap allà....crec que en la tarda d'avui vaig conèixer més gent que en els 4 anys que porto a Vidreres. Gent jove, vull dir. On és la gent jove? Pensava sempre....doncs ja està. Primer tota la gent de l'esplai. Em vaig presentar amb les mans buides, amb incerteses...què havia de fer? M'acceptarien? Doncs ja em veieu traginant caixes amunt i avall, netejant terrers, muntant armaris....xerrant amb l'un, amb l'altre...com si portés tota la vida. Capacitat d'algunes persones de fer-te sentir bé de seguida.

I després, amb els nervis a la panxa, començar la nit tan esperada des de feia dies. Sincerament, no tinc gaires paraules...sona típic, però és la veritat. Nits que es viuen, no es descriuen. Conèixer gent tan al·lucinant no té preu. Gent que et sona de vista, com a molt, que els veus llunyans, intercanviar paraules per primer cop i sentir-te, al cap d'un parell de minuts, com si els coneixessis de tota la vida. Gent senzilla, natural, agradable, divertida, honesta....no sé, em sentia feliç, realment feliç entre tots ells. El meu somriure era permanent, no podia posar la cara sèria, mirés on mirés, trobava algun motiu per somriure. Increïble.

http://www.youtube.com/watch?v=Tblreo4pGn8

Els nervis de ser la petita van anar desapareixent, gràcies a la confiança i calidesa que em transmetien tots, que feien que em deixés anar i m'incorporés còmodament a les seves converses i mil bromes. No cal anar gaire lluny per trobar gent així, no cal estar a Barcelona, ni marxar a fer la volta al món, gent que val la pena està per tot arreu, però a vegades costa coincidir. Però com sempre dic...el temps sempre et porta a tot arreu, sempre posa les coses al seu lloc. Sempre i quan siguis tu mateix i avancis sense pors.

No vaig atrevir-me a fer cap foto...volia emmagatzemar aquells moments, però és igual no crec que se m'oblidin. Acabar sentint-te un d'ells, acabar abraçant-te amb algun d'ells, emocions a flor de pell, el regal, la música, els balls, les mirades, les petites confessions...tot. Hi haurà pròxima? Qui sap. Però saber que existeix gent així ja em fa sentir feliç, saber que estan molt a prop, i que quan me'ls trobi, podrem intercanviar 4 paraules i algun que altre riure, ja és suficient.

GRÀCIES. A TU EN ESPECIAL, I A TOTS.

A vegades, els records no ens deixen veure amb claredat el que tenim davant, el present. Com si el cos estigués al present però el cap i el cor en el passat. Et donaria tot si et pogués estimar. I cannot stop dreaming.

I like the way this is going

2011-11-04T20:20:00.000+01:00

I quan la setmana laboral arriba a la seva fi, inconscientment començo a fer balanç sobre els últims dies, amb el balanceig del tren i el canvi gradual del paisatge, que va del gris al verd.
Recordo tot allò que he anat retenint al cap durant la setmana: fets interessants explicats a classe; riures entre classe i classe, i també fora d'aquestes; a casa, mil i una anècdotes enmig d'un ambient peculiar però més que agradable; xerrades interessants de gent encara més interessant; passejades per llibreries d'un altre món; immersions en llibres al·lucinants; mil pensaments i reflexions entorn el que m'envolta; cares de gent diversa que em creuo anant en bici, o pel passadís, o a l'ascensor de casa, d'imprevist, que alegren la vista!; enamoraments platònics de mil nois que no veuràs mai més.
I començar a somiar, a sentir-me bé amb el present i a imaginar-me el meu futur. Sentir que tot va bé....i témer caure un altre cop....però bé, c'est la vie.

http://www.youtube.com/watch?v=0qlcXTjogJY

-On és la Laura?
-Fent la volta al món!

Sempre en moviment, sempre rient, sempre amb il·lusió, sempre aixecant-se, sempre regalant i esperant amor, sempre somiant.

Una setmana awesome.

Agafar el tren del migdia, arrossegant la maleta atrotinada i somriure tot pensant: m'encanta! (I...no em faria quedar-me aquí!)
Ni els dies grisos ni la pluja han pogut amb la capa de llum que porto a sobre....no sé quant aguantarà, però què més dóna?! Hic et nunc.

Per fi....

I sempre cap amunt, superant-ho tot. Arribant al cim, que les vistes són fantàstiques.

***

Pots llegir per llegir (plaer, aïllar-te del món, sentir...) o llegir per saber, per conèixer, no limitar-te a només sentir. Anar més enllà. I és que poder conèixer és poder fer, que és poder canviar.

Ahir vaig veure per primera vegada en tota la vida que porto llegint els diaris (vale...no és gaire, però és igual) i mirant les notícies per al tele, una notícia veritablement important. Cal dir que aquesta ocupava un espai considerablement petit, però bé, més val això que res. "Al ritme actual, farien falta tres planetes Terra per cobrir les necessitats al 2.050". Ni recordo quant va ser el primer cop que vaig llegir aquesta dada-tot i que no costa gaire d'imaginar, només cal mirar al nostre voltant-, fa massa temps! Per què surt ara, això, en un diari més o menys important? Per què mai es parlen d'aquests problemes? Massa catastròfics? Per no incloure més males notícies? Només interessen els morts de l'Àfrica quan s'accentua la sequera, després s'oblida la notícia, igual que amb les víctimes de terratrèmols o tsunamis. Se'n parla un, dos tres o quatre dies. I mai més. La política abunda. I sempre és el mateix. Les línies de les borses, amunt i avall...avall i amunt. Què hi ha d'impactant, vivint en un model capitalista?
La meva tieta es va quedar amb la boca oberta quan va llegir la notícia. I com ella, segur que milions de persones. Molta gent no s'adona. Simplement perquè no s'informa lo suficient. Només es troba en llibres i revistes especialitzades titulars així. No arriba al públic en general com arriben les notícies de política i economia anteriors. I hauria de ser al revés. Informar que no estem superpoblats, que si els africans no es desenvolupen és per culpa nostra, que si hi ha escalfament global, és per culpa nostra, informar sobre el que es gasta el govern en armament, sobre com robem peix del llac de Tanzània i ens el mengem nosaltres.....potser així la gent es mouria més, aixecaria més la veu, seria més conscient. Sabria com actuar. No perdré mai la fe en les persones. Som capaços de canviar les coses. Però primer ha de saber.
Crec que aquest és un dels motius pels quals vaig decidir estudiar periodisme.

***

La filosofia per a consolar diverses situacions de la vida quotidiana d'abans, d'ara i del futur.

Consol per a la manca de popularitat...

Convencionalismes. Ens sembla impensable que la societat pugui anar tan errada i alhora que nosaltres siguem els únics d'adonar-nos-en. Apaivaguem els nostres dubtes i seguim el ramat, perquè no ens podem imaginar a nosaltres mateixos com a pioners de veritats difícils i fins aleshores desconegudes.
Associem el que és popular amb el que és correcte.

Tinguem opinions pròpies! Qüestionem-ho tot, fins i tot el que sembla de sentit comú, com feia Sòcrates.

Consol per a la manca de diners...

El que és necessari i essencial per a la felicitat i el que no:
-Natural i necessari--> amics, llibertat, reflexió, aliment, roba, aixopluc.
-Natural però innecessari--> casa gran, banys privats, banquets, carn, peix, servents.
-Ni natural ni necessari--> fama, poder.

Per què si les coses cares no ens aporten la veritable felicitat, ens atrauen tant? Perquè els objectes cars ens semblen solucions plausibles a necessitats que no entenem. L'art ens pot ajudar a corregir això.
I jo afegeixo....un dels descobriments més apassionants de la vida...és adonar-se d'això, que la veritable felicitat es troba amagada en una posta de sol, o en una conversa amb un amic, o en un petó, o en menjar un exquisit pastís de xocolata, o en llegir un magnífic llibre, o en escoltar cançons, és a dir, estimar les coses "petites". Sembla fàcil però....amb els temps que corren, es fa cada cop més difícil, i a sobre, ens fan creure que amb totes les coses superflues que ens posen als televisors, serem més feliços.

I tot això, ho va dir un antic, Sèneca. Segurament sempre serà així.

benvinguts altre cop

2011-11-02T23:58:00.000+01:00

Wow..................em torno a sentir capaç de pujar una muntanya corrents. Com trobava a faltar aquest sentiment que abans era tan present. Em sento jo, altre cop, viva, desperta, alegre, amb forces, amb ganes, amb tot. Capaç de tot. Independent, optimista. No vull tancar els ulls, hi ha massa coses a veure, i més en una ciutat. Des que he arribat que els ulls i la llibreta treuen fum. Queden 7 minuts per les dotze, per que acabi el dia. Un dia complet, actiu, un dia dels meus, un dia normal però a la vegada especial. Tinc ganes d'aprendre més i més i més...pel meu compte, investigar, llegir, escriure....Ràfagues que et fan sentir bé...d'on respires un aire més que pur. I vénen de tot arreu!!!!!!!!!!!!!! D'amics, d'amigues, de tietes, de llibreries, de passeigs en bici, de classes anormals.

5 minuts. Podria escriure parrafades i parrafades de coses que he anat anotant avui a la llibreta. No vull que se m'escapi res. Però avui és només dia de sensacions, d'emmagatzemar dins meu, de quedar-m'ho per a mi.

4 minuts. S'acosten bons dies, però tampoc vull espatllar-ho. Així que prou dosis d'optimisme.

3, 2, 1...Avui ha sigut un bon dia, i punt. Ja tocava. El cel està clar, blau blau blau, amb un gran sol que brilla amb força, i sembla que es reparteix entre la demés gent. Oh.

SOM-HI

2011-10-30T21:40:00.000+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=6aGhUjAdoZE&feature=related

Em menjaré el món !

la vida és el que passa mentre fas plans per tenir tot lligat
si el món es mou jo no puc estar aturada!
Hi ha tantes coses a fer i em queda tan poc!

No pots continuar caminant endavant mirant enrere constantment. Està bé girar el cap, per no oblidar-te d'on vens, qui hi ha i qui ets, però no pots viure permanentment així, per molt que t'agradi. "No vull fer-me gran", pensava l'altre dia. No pots aturar la teva evolució, però sí que pots mantenir per sempre l'esperit somiador i innocent que et caracteritza. Per molt que el cos creixi, l'esperit el podem mantenir jove per sempre. La vitalitat, els somnis, la innocència, la ingenuitat, els ideals...que no morin mai. Més enllà del que et diguin, més enllà del número que posi a les espelmes del pastís d'aniversari. Són números. I la vida, és molt més que això. Tens un camí enorme davant teu. Deixa't anar, corre i salta, sense por, a cada cantonada trobaràs sorpreses que et faran feliç, o et deprimiran, o et faran riure, a cada pas pots estimar noves coses, nova gent, i si vas mirant enrere, t'ho perdràs. Deslliga't les sabates i surt corrents, tots t'estan esperant. Sí, aquells que encara no coneixes, allò que encara desconeixes. Mira el camí, és verd, frondós, abundant, pur, simple. No podem fer el camí més llarg, però sí més ample!

Salta, Laura! Salta amb totes les teves forces cap amunt i endavant, sense por a perdre el que tens darrera! Sí, viu la teva vida, per tu. És teva, et pertany.

2011-10-29T15:01:00.000+02:00

-Què fas quan tens mal de cap?

*Prendre algun analgèsic.

-Mai deixes que surti? Que segueixi el seu curs?

Veus, sempre ofegant, eliminant, matant el dolor. El que sigui per no sentir. No volem patir, volem estar en pau, no sabem res, no sabem què és el dolor, el patiment! No tenim valors! Perquè no ens falta de res!

Aquí ho senten tot, fins a quebrar-se els ossos. Extrany i pur sentiment el de patir...hi ha tant de coratge...

(Amar peligrosamente)

***

Dies en què aquesta frase....la clava: puedes amar tanto a una(s) persona(s) que tan solo el miedo a perderla(s) haga que lo jodas todo y acabes perdiéndola(s).

Per què em fa la sensació que no em coneixes gaire? Com si estiguessis aïllat en el teu món, i no t'importés res més, i no veiessis més enllà. Com si et cridés i no em poguessis escoltar. Perquè estàs lluny....molt lluny. O almenys així et sento. Per què tinc ganes de veure't però quan et veig, vull que desapareguis? Només sé que trobo a faltar el meu gran amic Pol, les nostres estones, els nostres riures, les nostres abraçades úniques, els nostres moments de complicitat. I estic cagada de por per perdre't. Per què no pot ser tot com al mes de juliol i agost????? On ets? Qui ets? Ahir crec que tot això es va solucionar....però el neguit que porto a dins no se'm treu. No sé ben bé què em passa, età clar que el problema el tinc i jo, i em fot no poder-lo solucionar. Dec estar en un període de transció, i el fet que estiguis lluny físicament, m'està matant. Sí, em brillen els ulls quan et veig, i sento la necessitat d'abraçar-te i dir-te que t'estimo moltíssim, que per què? No perquè t'estimi com algo més, sinó perquè et trobo a faltar. I el canvi ha sigut molt brusc, suposo que m'estic adaptant a viure una mica més sense tu. I costa. És com caure des d'una altura considerable, i estar patint els efectes de l'impacte. Dos caigudes lliures en poc temps, per causes diferents, una de laboral i l'altra de sentimental, costen assimilar.

L'única raó per aferrar-se als records és perquè aquests són els únics que no canvien quan les persones amb les que els vivim, sí.

Vinga va, Laura, ves allunyany més persones, més amics, digues coses sense pensar, sigues tan bleda de sentir-te malament per tot, carrega contra els altres....trés bien. Que per què? Doncs segurament pel mateix motiu, per la mateixa frase de l'inici. Què se suposa que haig de fer si allò que diuen em fa mal? Aguantar? Però és que tot et fa mal! Potser que ens ho fem mirar.....i més aquests dies. Dies en què m'agradaria posar-me una capa d'acer i ser invencible, impenetrable, insensible. Totalment. O amagar-me dins una cova fins que tot això passi....

***
La gent t'estimarà pel que ets. I algunes persones t'odiaran pel mateix motiu. Acostuma't a això.

http://www.youtube.com/watch?v=IxTmftNiDs8&feature=related

Oi que quan escoltem música ens agrada posar-la al màxim? Oi que només així la sentim i és capaç d'emocionar-nos? Oi que la música a un volum baix, gairebé imperceptible, no és res, no ens remou res per dins? Doncs potser passa el mateix amb la nostra vida. Per què no la vivim intensament i sentim cada moment? Per què no posem el nivell al màxim i pujem la intensitat? Sí, potser patirem més, plorarem més, i riurem més. Sentirem molt, molt, molt més. I al final, això ens enriquirà.

Per què no paren de venir-me al cap dies com....aquells que vam anar a la pica, amb tots ells...dies com el dia de l'elecció de la pubilla i l'hereu, en què vaig conèixer gent fantàstica i em vaig sentir estimada i agraïda més que mai. Ambdós uns dels dies mes feliços d'aquest estiu i dels que he viscut mai. I en tots ells, he patit, he gaudit, he estimat. Al màxim. Què estrany enyorar-te de la felicitat. Ja no recordo el seu gust...

Hoping the sun will at least look at me...

entens els missatges de la pluja?

2011-10-28T01:09:00.000+02:00

http://www.youtube.com/coldplayvevo

Hi ha moltes coses que separen les persones. Les ideologies polítiques, les religions, el color de pell, a l'escola ens separen per edats, a la feina per més o menys intel·ligent, a la societat per si som rics o pobres, etc. Sempre en constant competició, hem de ser més que l'altre, estar per sobre seu, allunyar-nos del camí dels altres i fer el propi, sense aprendre, sense mirar, sense escoltar, encegats per arribar noseón que sembla ser que ens ha d'omplir. I sovint oblidem coses que uneixen les persones. No us ha passat mai estar parlant amb una persona i de cop trobar que us agrada un mateix llibre, o una mateixa afició, o compartiu un grup de música? No us brillen els ulls? No us sentiu més units a aquella persona? No us sembla que el món té més sentit, que hi ha gent meravellosa? No us sentiu una mica millor? I és que quan trobem semblances ente nosaltres, ens sembla un fet extraordinari.

Potser és per aquest motiu pel qual a molta més gent se li posa la pell de gallina quan va a algun concert, o quan comparteix les sensacions i sentiments sobre un llibre o una pel·lícula, que no quan escoltem un miting d'algun polític ambiciós o les propostes d'un economista.
Amb tot, sé que les diferències són inevitables i en part són bones, sinó....quin avorriment que a tots ens agradés el mateix, que tots fóssim iguals i que tinguéssim la mateixa filosofia de vida. Tot és qüestió de no ser individualistes, de no comparar la nostra economia i tot el que tenim (des del nostre físic fins a les coses materials) amb la del veí. Centrem-nos en allò que tenim en comú: els problemes, els sentiments, les aficions, les qualitats de l'un i de l'altre. No ens donaria més confiança? Més seguretat, no ens sentiríem tots més units, més plens? "Per què sóc més lleig, més dèbil, més poruc i més pobre que aquell? Com pot ser d'X religió? És inconcebible! I a sobre del Madrid!", doncs no, : "Uala! A ell també li agraden els Sex Pistols, i també va en bici al cole, com jo. Ostres, com pot ser que practiqui el budisme, que m'expliqui en què consisteix, que jo no en tinc ni idea.".
Hem de fer que les diferències també ens uneixin. No sempre s'aconseguirà, però almenys s'ha d'intentar, perquè és impossible portar-se bé amb tothom, però segur que amb la majoria hi ha alguna cosa en què som semblants. I potser ens passem la vida desconeixent-ho. Tampoc vull sir que s'hagi de tolerar tot, sempre hi ha uns límits. Mentre no perjudiquin a ningú, quan no vulnerin els drets humans ni els sentiments de les persones, llavors no hi ha escusa.

Assistir a concerts com aquests o veure-ho per televisió, et fa adonar que milers i milers i milers de persones senten exactament el mateix que tu en aquell moment. I això, és increïble. És l'únic bo que li trobo al futbol, per exemple, que uneix a gent d'arreu del món, més enllà de si són rics o pobres, japonesos o africans o europeus, dones o homes, d'esquerres o de dretes, i això, no té preu. Moments de la vida en què tot cobra sentit. No hi ha més. Sentiments a flor de pell que només es poden materialitzar quan es comparteixen.

I no cal ser en el concert en directe. Quatre parets d'una habitació ja serveixen. Una hora i quaranta minuts amb la teva germana montant el concert a la vostra propia habitació et fa sentir pels núvols! I com es troben a faltar aquells matins...amb la veu del papa a cau d'orella, amb els gemecs de sempre de la teva germana, obrir els ulls i el primer que veus és la cara de son de la teva germana, que quan per fi s'aixeca, posa música i és llavors quan està llesta per començar el dia. Sempre justes de temps. Cadascú fa la seva, no s'intercanvien gaires paraules però és una atmosfera agradable, sana. Aconsellar-la sobre si aquella jaqueta li queda bé o no, o si el cabell li queda millor recollit i suelto. I marxar totes dues juntes, bé en cotxe, bé caminant, bé en bici, sempre discutin els minuts abans per decidir el mitjà de transport. Crits de la mama perquè fem tard, però sempre el "que tingueu un bon dia" final. Ubi sunt?

Com m'agrada observar la pluja des de la finestra, amb els mitjons d'estar per casa, una manta embolicada pel cos, i la casa ben a les fosques. I quan et canses, començar a llegir i quedar-te adormida, amb el soroll del goteig que va disminuint. Per què a molta gent li agraden els dies de pluja? Perquè li agrada realment o perquè com sempre veiem sol, ens agrada allò diferent, per trencar amb la monotonia (i sempre volem el que no tenim)? segurament per ambdues coses. Perquè qui aguantaria 300 dies de pluja? Jo, no.

I per què no sortir al carrer???????????????????????? A sentir cada gota com impacta contra el teu cos i com vas quedant xop a mesura que avancen els minuts. Que la roba se t'enganxi al cos i que a les sabates hi portis dos llacs. Mirar cap a munt i donar gràcies, no a Déu, sinó a la naturalesa i al món sencer per sentir-te bé, viva, per formar part de la Terra. Estendre els braços (a lo peliculero) i tancar els ulls. I llavors entendre el missatge de la pluja. No deu ser tan dolent com diuen....

el got sempre està ple

2011-10-23T16:06:00.000+02:00

Perquè tots podem amb tot, podem superar els problemes, les dificultats, els baixons, els túnels....però s'ha de tenir la força per creure-ho. I fer-ho. Tot està dins el cap, i hem de canviar l'actitud, no buscar la llum fora de nosaltres, al final del túnel, sinó dins nostre.

El dolor és l'agulla que se'ns clava i ens obliga a reflexionar sobre la vida. Però si tenim por de trobar respostes, d'encarar la veritat, llavors no tenim res a fer, i continuarem lligats a la frustració i a l'amargura. És com descordar-se les sabates.
És cert que a vegades ser forts ens fa quedar sense forces, és llavors quan hem de descansar, retirar-nos, i tornar a agafar forces, les quals es troben dins nostre, això sí, sense perdre mai la fe de trobar la solució a tot, que no és el mateix que aconseguir allò que es vol, sinó agafar camins alternatius, estar en pau amb un mateix. I mentre ho busquem, no perdem l'essència que ens fa ser qui som.

Quan tractes d'entendre-ho tot,
no entendràs res.
La millor manera és entendre's un mateix,
i llavors entendràs tot.

The more faithfully you listen
to the voice within you,
the better you will hear
what is sounding outside.

Que només tenim el present. De records no vivim, i el futur el construim amb el que fem i som al present. Fora pors del futur! Sé el que tinc, el que sóc, i el que vull. No sé el que tindré, ni el que seré, ni què voldré, però...què més dóna?
Som diumenge, no m'enfonsaré, no comptaré el dies que queden per dijous, ni fugiré quan acabin les classes. Plou, però dins meu el cel està més clar que mai. I si es torna a ennuvolar, cridaré el sol amb totes les meves forces.

autumn

2011-10-22T15:18:00.000+02:00

és terriblement humana aquella espècie de mania persecutòria al focus d'infecció.
Estimar allò que fa mal.
I que, quasi sempre, ens acabi fent mal tot allò que estimem.

Moments en què dubtes si el millor estil de vida és pujar muntanyes i caure en abismes cíclicament. Bucles que maregen i túnels que ofeguen i oprimeixen. Borrar una i dues i tres vegades frases diferents. No saber ni què escriure. Ni cap a on anar. Cansada d'exagerar coses que en realitat són insignificants, però no poder. Perdre't buscant les causes del teu malestar. Vull un període de pau. Vull que arribi el fred als carrers, vull olorar aquella olor a xemeneia barrejada amb fred, natura i poble, vull que caiguin les fulles, i que tot s'acabi per tornar a començar, i menjar castanyes i moniatos pel carrer, i anar amb bufanda i amagar les mans gelades sota les mànigues o butxaques, vull passar tardes a casa tapada amb una manta, vull que arribi la tardor.

http://www.youtube.com/watch?v=aU6EIMnpFlM

Ya hace algún tiempo salté y caí justo aquí.
Aquellos safaris sin fin
se esfumaron sin avisar.
Hoy lo he vuelto a notar,
cada nube es un plan,
se transforma al viajar
y no pesa y se va.
Somos nubes, no más.

Como hojas que danzan al viento,
así nos elevará el tiempo y nos hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar ...

la fossa de les marianes

2011-10-21T17:13:00.000+02:00

El lloc més profund de la Terra.

Aquí em trobo avui. Amb els peus tocant fons, envoltada de mar i amb el cap a punt d'explotar. Bueno, ara només es pot anar cap amunt, no? O no.

entre els carrers del món

2011-10-20T22:55:00.000+02:00

No m'imaginava fins a quin punt seria certa la frase que tant deia fa uns mesos..."quan anem tots a estudiar a Barcelona ja res serà igual".
Veure que els teus amics van fent plans, van fent la seva vida, van ampliant les seves amistats, es van allunyant, d'alguna manera..i per a mi, ells encara són els primers, i no em calen més amics, no en vull...Ells són els millors! Però no pot ser. Tens un camí davant, igual que ells, que l'has d'anar construint, una mica més sola, una mica més madura, obrir horitzons sense perdre mai de vista la costa.
Tinc por de deixar d'estar a les seves vides, i molt en el fons sé que no serà així, però quan dubtes d'on estàs, és inevitable que alguna cosa dins teu els cridi i ells no et puguin escoltar, simplement perquè no has aixecat la veu. Però bé...si pensaves que després d'una setmana merda, després d'anar guardant la bola, avui dijous quan els veiessin aquesta es desfaria, anaves ben equivocada, al revés, les pors han augmentat, i la bola ha crescut. Per què? No ho sé, com tampoc puc explicar tot el que sento i se'm passa pel cap, no ho entenc ni jo.

Migdies voltant amb bici per la ciutat, esperant trobar allò que em falta en alguna cantonada, en algun rostre, en algun carreró. I voler-ho compartir amb algú....i és que la ciutat em fa sentir petita, perduda i sola. Malgrat m'ofereixi paisatges i racons dignes de fotografiar i emmagatzemar. En efecte, la felicitat només és real quan es comparteix.

Que no ens faci por vestir diferent, pensar diferent, escoltar música diferent, fer coses diferents, viatjar diferent....ser diferent a la majoria. Siguem fidels a la nostra filosofia i ideals i avancem amb pas ferm, deixant que entrin idees noves, amb la ment oberta, però sense perdre la nostra essència en cap moment. Només gent així, aquella que no es deixa endur per la corrent i busca la bellesa de les minories, dels camins alternatius, fa coses importants, i és capaç de canviar coses, capaç de tot.
I tot això, per què? Doncs perquè el que estudio m'està fent oblidar i dubtar de la meva filosofia, com si el sistema estigués bé i hem de passar per ell sense canviar-lo. Veure coses a les classes que no t'agraden gens, però callar, no alçar-te quan desitjaries cridar i fer-los veure tantes altres coses! El que donaria per anar a classe amb brillantor als ulls i que cada matí m'agradés aturar el despertador per començar el dia. Serà temps? No ho sé. No sé ni si el que no m'omple és la carrera o la vida universitària en si...

I entre carrer i carrer, entre parada i parada de bus, baixar en una que et crida l'atenció. Llibres a l'aparador, llum tènue, grans vitralls, poca gent, un espai ampli. Si aquest blog fos una botiga, seria aquesta. Globus terrestres i mapamundis per les parets i sostre, llibres de viatgers i de viatges, i guies i llibretes, i quaderns de viatgers, i diaris, i consells pràctics i de tot, a banda i banda de totes les parets! Llibres de recomanacions, llibres d'experiències, llibres d'ecoturisme, llibres per dones viatgeres, llibres per temàtica de països, llibres acompanyants dels teus viatges, etc. Atles, llibretes, enciclopèdies, mapes digitals i tradicionals, accessoris varis per viatjar....tot dins una atmosfera...no sé com definir-la....colors ataronjats, llums no gaire forts, olor a Terra, a mar, a muntanya, a aventura. Immens, era immens. Passar-se hores allà mirant i remirant, aamf. I almenys, deixar que el teu cap voli i viatgi a algun indret inhòspit, mentre els teus peus continuen a Barcelona.

Sólo aquellos que se arriesgan a ir demasiado lejos pueden saber hasta dónde se puede ir. (T.S. Elliot)