Estic disposada?

Quan em van preguntar per primer cop la típica pregunta de Què vols ser de gran?, vaig contestar, ben segura de mi mateixa, que m’agradaria ser pediatra. No obstant, amb els anys, aquesta resposta ha anat patint algunes variacions. Sempre he tingut al cap, des de ben petita, la idea d’ajudar a gent més desafavorida i més necessitada, per tant, en els meus pensaments infantils vaig fer una barreja entre medicina i cooperació i el resultat fou Metge sense fronteres. Aleshores, jo em pensava que l’única manera d’ajudar a gent menys afortunada era en l’àmbit de la medicina, però amb el temps em vaig adonar que no era així i que podia ajudar de moltes altres maneres. 

Mica en mica vaig anar descobrint el món de les ONGs i el meu somni era treballar en alguna d’aquestes organitzacions, però és clar, no hi ha cap carrera per especialitzar-te únicament en això. 

Recordo que a 3r o 4t d'ESO anava mestre per mestre preguntant què havia d'estudiar a la universitat per  treballar en una ONG, per dedicar-te a l'ofici de l'altruïsme i la solidaritat , no pas com una cosa temporal (fer una donació, anar un estiu a un país empobrit, viatjar solidàriament...) i ningú em responia el que jo volia sentir. Em deien que no hi ha cap carrera per especialitzar-te única i exclusivament en això, sinó que havia d'estudiar qualsevol grau i després, paral·lelament, col·laborar i endinsar-me en aquest món, el de les ONG. 

Tot i així....sembla que des de que vaig saber que no em podia especialitzar en res concret per exercir el que podríem anomenar, el somni de la meva vida, el cap se m'hagués omplert d'altres preocupacions, com si hagués oblidat què volia fer en aquest món. És cert que en cada moment he sigut conscient que m'agrada aquest món, però aquell desig de donar la meva vida als altres, sembla com si s'hagués difuminat una miqueta. 

I avui, dia 10 de setembre de 2010, després de veure un vídeo (el que linko més abaix) d'en Jaume Sanllorente, periodista creador de l'ONG Somriures de Bombay, és com si hagués recuperat aquell desig, aquell somni, i tornés a estar segura del que vull fer i on vull arribar, tot i ser més conscient del que comporta.

Veure el vídeo, les imatges, llegir el llibre i tot plegat, m'ho ha tornat a recordar. Admeto que em faria "por" endinsar-me en un d'aquests països tota sola, com en Vicenç Ferrer o en Jaume Sanllorente, i anar creant els meus projectes altruïstes enmig de països tan poc segurs i envoltada de dificultats socials, culturals i ecnòmiques.....Suposo que a mesura que vaig creixent i madurant m'adono de tots els riscos que comporta, cosa que fa uns anys no veia i tot em semblava molt clar i fàcil....

Quan llegia el llibre de Somriures de Bombay i quan he vist avui el vídeo, en ambdós casos em venien, sobtadament, ganes de plorar, em sentia IMPOTENT. Que per què? Doncs perquè em sento responsable del que passa, doncs perquè sé que vull ajudar, però no sé molt bé per on començar, doncs perquè no vull que aquests pensaments se'ls acabi enduent el vent, doncs perquè no vull que la gent em tatxi d'il·lusa que vaig pel món ajudant per realitzar-me a mi mateixa....doncs perquè sé que és una cosa molt difícil d'assolir, que el camí és llarg i ple d'entrabancs, i perquè tinc dubtes de si seré capaç.
Buuf....feia temps que no em sentia així....feia temps que no sentia aquesta decisió i ganes de complir el meu somni, és com si l'hagués recuperat d'algun bagul ple de pols. Estaré disposada a passar llargues temporades lluny dels meus, a sacrificar-me per gent que no conec, a donar-ho tot sense esperar res a canvi? Sé que encara tinc temps per pensar en tot això, que potser acabaré fent altres coses, etc., ho tinc tot en compte, però si tinc aquest somni des de fa més de 10 anys, per què s'hauria d'esborrar ara?
Crec que ara per ara, sent una adolescent de 17 anys, sé per on puc començar....amb els meus propis diners faré una donació a l'ONG Somriures de Bombay. I per què aquesta? Doncs per què m'ha marcat, perquè potser si no hagués llegit el llibre del seu creador no estaria escribint aquestes línies, ni hagués vist el vídeo, ni m'hagués emocionat davant la idea de fer el meu somni realitat, algun dia.

Silencis

És curiós que, quan ens succeeixen aquelles petites coses que ens acompanyaran la resta de la nostra vida, aquelles que ens marquen fins al fons, aquelles que no les oblidarem ni que volguéssim, aquelles coses tan IMPORTANTS, ja siguin curtes, intenses, inesperades, agradables o desagradables, no sapiguem què dir. Ens quedem en blanc, bloquejats davant la situació, igual que un nen petit quan mira els seus dibuixos preferits, immòvil.

Suposo que algú intel·ligent va decidir robar-nos la raó quan ens trobéssim en una situació així, per tal de no espatllar el moment, per tal de no pensar, sinó simplement sentir l'essència d'aquell moment. I què intel·ligent que va ser!

Però....tinc un dubte, i m'agradaria preguntar-li a l'home/dona intel·ligent del paràgraf anterior. Què passa quan aquest bloqueig no se'n va, tot i ja haver passat "el moment"? És bo o dolent, no reaccionar?

Busca'l

Segons el diccionari, Do: 2 1 Qualitat natural.


Mai no m'havia parat a pensar en aquesta paraula fins avui. Estic llegint un llibre en què el protagonista té el do de desvelar els secrets més profunds d'algú i sentir amb el seu cor només mirant-lo. És un pèl inversemblant, però no el fet de posseir un do, una qualitat natural, tal com diu el diccionari. 


De ben segur que tothom en té, de dons, però no ens parem gaire a pensar en quin és. Podem saber, més o menys, les nostres virtuts i defectes -tot i que al meu parer, és molt subjectiu- però sempre tenim algun tret que només posseïm nosaltres i ningú més, i molts cops el veuen abans els altres que nosaltres mateixos.


M'hi he parat a pensar i ja he trobat el meu, crec. Omplir a les persones. M'explico: quan vaig pel carrer, sempre vaig mirant tot el meu voltant, ja siguin persones, edificis, objectes, escoltant converses, etc., i m'encanta saludar amb la mà ben oberta i un gran somriure a aquells que conec. Hi ha una dona del meu poble que només em sona, sé que el seu fill és company de la meva germana, i res més. Doncs amb aquesta dona sempre coincideixo pel poble, i els primers cops jo li somreia, i ella no feia res. Després li deia un fluixet "hola", i ella em somreia dissimuladament. Més endavant li deia un "hola" sense embuts, i ella em contestava. Ahir, per les fires del poble, me la vaig trobar i va ser ella la que em va buscar amb el cap i amb un gran somriure als llavis va aixecar fins i tot la mà per saludar-me, com si ens coneixéssim de tota la vida. Em vaig quedar molt parada i vaig començar a pensar en l'evolució del simple fet de saludar. Potser si jo mai li hagués somrigut ni dit res, ahir ella no hagués somrigut per aquell instant en què ens vam creuar.
El mateix em passa amb molta més gent. Quan vaig pel carrer m'agrada saludar, em sento viva i alegre, i potser és això el que vull transmetre, la meva alegria, un simple somriure. La de gent que he conegut només pel simple fet de saludar!!!!! Si ens parem a pensar, quan saludem normalment somriem, i és aquí on vull arribar, m'agrada que la gent somrigui, crec que ho fem massa poc, i aquesta és una bona manera. 
L'altre dia, a la feina, estava jo tota seria pendent de l'ordinador i va entrar un noi amb un gran somriure a la seva cara i va pronunciar un alegre "Bon dia!". Efectivament, em va fer somriure, i tot seguit li vaig donar el que m'havia demanat, un mapa de Vidreres. Va marxar igual de content, i a mi, em va alegrar el dia. Em vaig quedar parada de com el dia pot canviar de rumb per un simple intercanvi de paraules acompanyades d'un somriure. La vida està feta d'això, d'aquests senzills moments, d'allò que donem sense esperar res a canvi. 


I tornant al meu do, el d'omplir a les persones, sempre els vull oferir el millor, vull que se sentin bé, que no pateixin ni que se sentin inferiors a ningú, vull ajudar-los, ja sigui als amics i familiars com a desconeguts. De petita sempre em posava al cantó dels nens i nenes de la meva escola que rebien les burles dels companys, sempre els intentava protegir,i és que la superioritat és la cosa més horripilant que pot haver-hi. No puc suportar que algú es posi amb una altra persona, que se n'aprofiti i se'n rigui, no puc. Suposo que és per això que em preocupo per aquelles persones menys afortunades que jo, per tots aquells que viuen al Tercer Món. Crec que com a ésser humà que sóc, tinc part de culpa de la situació i molta responsabilitat per acabar amb ella. Si tothom pensés així, crec que el món aniria una mica millor, però si d'alguna cosa està mancada la societat és de responsabilitat i sensibilització! Ens guiem abans per aquella joia tan preciosa o per si tinc molts amics que per recollir un paper del terra o per estar una mica conscienciat de les desigualtats que hi ha.
Ja m'he tornat a desviar, bé, potser no tant. El do és aquest, les ganes que tinc de que tothom se senti bé amb ell mateix, d'ompir-los, d'evitar que pateixin. Puc ser de moltes maneres, però mai mai mai em veuràs despreciant i ridiculitzant a algú, per molt malament que em caigui (abans em callaré).


Avui, dinant, m'he parat a pensar en el do de la meva mare i la meva germana, i els he trobat de seguida. La primera té el do de fer-te sentir en pau, en harmonia, transmet tranquilitat davant de qualsevol situació, per això molt sovint sento converses pel telèfon amb les seves amigues que li expliquen els seus problemes i ella les ajuda tant com pot, les tranquilitza, les aconsella. És un sol, així és. Amb una simple abraçada és capaç d'animar-me quan em sento fluixa o trista. Pel que jo veig, crec que tothom l'adora, m'incloc, i no és per menys.
El de la meva germana, en canvi, és el do de la lleialtat. Li encanta guardar secrets, aconsellar-te, compartir coses amb tu i ser una amiga confident. És una persona que mai et fallarà, i sempre estarà disposada a ajudar-te, encara que tu li hagis fet males passades, no és gens orgullosa ni rencorosa. 


Potser si els pregunto a elles quin creuen que és el seu do, em contesten un de diferent al que he descrit jo, ja que els altres valoren més aspectes de nosaltres que nosaltres menyspreem i viceversa. 


I tú, quin és el teu do? Si encara no ho saps, a què esperes per buscar-lo i explotar-lo?

Crazy little thing called love

De veritat existeix una línia que separi l'amistat d'alguna cosa més, com del desig o l'amor, per exemple? O són només limitacions meves?

Nit de Festa Major. Música a tot volum, gran quantitat de gent al teu voltant, cares conegudes, cares que et sonen, cares d'estranys, cares que t'agradaria conèixer, tothom saltant, rient i ballant. En un principi ets un d'ells, un més que es vol divertir i es deixa portar per les bategades que ressonen dins el teu pit causades per l'alt volum de la música, però de sobte tot s'atura, després d'aquella abraçada tot canvia. Ell, el que havia estat una de les persones més especials de la meva vida, ara ho continua siguent, però en un altre "nivell". Com s'atreveix a entrar un altre cop per la porta gran sense avisar, així de sobte, fent-me sentir indefensa i desprevinguda?

Quasi un any sense sentir aquella sensació, em pensava que mai més la tornaria a sentir amb ell, però ja veus que mai pots dir mai més. Em falten dits per comptar totes les abraçades que ens hem donat, i per què una ho canvia tot? Sé perfectament la resposta, per què ell va ser el primer en tot, el que em va obrir a un nou món, amb el que vaig descobrir i sentir tot, i també l'últim, de moment. Ningú més ha estat capaç de fer-me sentir el mateix. Els records amb ell van sortir del seu amagatall, de l'amagatall que vaig crear fa molt de temps, per temptar-me, i ho van aconseguir. Per què només van sortir els bons, de records? Què passa amb els no tan bons? Perquè també n'hi ha, i els has de tenir en compte. Però aquell dia de festa major l'amistat amb ell va voler fer-me una mala passada, vaig començar a sentir que la música s'anava allunyant, que tot començava a anar més lent, que la gent es movia, encara que jo estigués aturada, amb un nus a la gola i confusa pel que acabava de passar. Per a ell, en canvi, va ser un moment carinyós amb una persona especial, res més. Però a mi em va tocar, em va marcar, i deixant enrere la gent, la música i la festa, les meves cames van sortir disparades buscant algun racó on poder-me desfogar. Soledat i confusió descriurien aquell moment.

Per què és tan difícil distingir entre amistat i amor? Pot existir, de debó, una amistat entre un noi i una noia sense que mai se't passi pel cap pujar un esglaó més en la vostra relació? Jo pensava que sí, però ara no n'estic tan segura. El desig sempre vol treure el cap, i a vegades és difícil controlar-lo.

Per sort, tot van ser instants de confusió, ja que ara ho veig tot com abans d'aquella màgica abraçada, tot i que no descarto la possibilitat de tornar a sentir el que vaig sentir, i sé que aquest fort sentiment d'apreci que li tinc no m'abandonarà mai. I és normal, però no m'ha de fer jugar males passades, és l'únic que demano.

Entre línia i línia

Llegint el llibre que em té captivada des de fa dies, estic asseguda al llit, deixant reposar l'esquena a la paret i amb la finestra a la meva dreta. Només cal girar una mica el cap i....què privilegiada...quines vistes tinc al meu davant: camps verds amb grans bales al fons i algun que altre arbre movent les seves fulles, sempre amb el preciós blau cel de fons, com si d'una postal es tractés.

He parat de llegir aquelles intrigants línies per mirar el paisatge, però no dura gaire, ja que de seguida em vénen al cap moments que hem passat junts, tu i jo. Són molt pocs, però són suficients com per fer-me sentir viva i feliç, per saber que hi ets, no gaire lluny de mi, o això és el que vull creure. 

I llavors és quan la realitat em sembla més bonica i interessant que la ficció del llibre que tinc entre mans.

next station: the sky!

Now my feet don't touch the ground!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Diuen...

Diuen que si es pot estar en silenci amb una altra persona sense sentir-se incòmode és que realment hi ha química entre ells.

Un dilema moral...

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20100823/dispareu-som-cooperants/447153.shtml

"Els llocs més perillosos per al personal humanitari, com és el cas de l'Afganistan, Somàlia o el Sudan, són a la vegada els llocs on les necessitats humanitàries són més grans. I amb la contínua disminució de la seguretat, el personal d'auxili s'enfronta sovint a un dilema moral: ¿mantenir una assistència humanitària vital per a les víctimes o protegir-se ells mateixos? Aquesta és només una de les raons per admirar el seu compromís i coratge. Hem d'actuar decididament a nivell internacional per fer canviar les estadístiques d'una de les feines més perilloses del món. Europa, com a principal donant global d'ajuda humanitària i com a actor polític de primera magnitud, té la intenció d'assumir de ple la seva responsabilitat".

No podem permetre que matin treballadors humanitaris perquè, al matar-los, maten també la nostra fe i la nostra esperança en la humanitat.

 

Que desagradable és descobrir que el món està ple de gent estúpida...

Algu diferent....

                         I used to waste so many time

                             Worrying about stupid things

                            Waiting the phone ringing

                                 Wondering if you really love me.

                        Now I have no concerns

                          And all my biggest wish is see

                            The sun coming through my window

                            Every single morning.

                                     Because hey, baby, the world turns round so fast

                              If you don’t wake up now

you’ll miss a lot of wonderful things

So try to smile at yourself

Try to feel the fresh wind on your face everytime

Let’s draw a colourful picture

Let’s run away from trouble

And just for a moment

I feel like everyone dares to be happy

I feel like it’s time to be free at last

I’m ready to sing as loud as I can

I want to go anywhere with anybody

Just to feel the sun shining above my head

And reach the sky with my finger

Because hey, baby, the world turns round so fast

If you don’t wake up now

you’ll miss a lot of wonderful things

So try to smile at yourself

Try to feel the fresh wind on your face everytime

Because hey, baby, the world turns round so fast

If you don’t wake up now

you’ll miss a lot of wonderful things

So try to smile at yourself

Try to feel the fresh wind on your face everytime

Lletrista: Laura Marés

PRÒXIMA compositora musical: Laura Marés

Existir...

No m'agrada tornar a la normalitat, no vull caure en la possibilitat de la monotonia, vull viure, viatjar i comprendre, sentir, influenciar-me dels altres, aprendre de tot, córrer, tocar la guitarra, pujar altes muntanyes per veure les vistes, riure amb els meus, ajudar a aquells que tenen poc però alhora molt, estirar-me a la platja de nit i mirar les estrelles, xerrar pels descosits, contemplar com surt el sol al cantó d'aquella persona especial, submergir-me al mar i veure un nou món, abraçar la meva família, vull estimar-te, tocar-te, fer-te mil carícies fins que ens adormim mirant una pel·lícula, però el que no vull mai, mai, mai, és perdre les ganes de fer totes aquestes coses, serà llavors quan la meva vida ja no tingui sentit.  

Perquè per a mi, existir significa saber apreciar allò que ens ofereix la vida, sense diners ni coses materials pel mig, simplement amb allò més simple i humà: nosaltres mateixos i els altres.