dia gris

Diumenge de pluja, avorrit i buit. Encara em queden dos dies de festa, però amb una llista de deures bastant llargueta. No em ve de gust fer-los, només vull llegir, llegir, llegir i llegir. Vull omplir-me d'alguna cosa, però no sé ben bé de què; vull submergir-me en la història dels protagonistes, vull oblidar-me del meu entorn per uns dies.....no m'agrada, no hi veig res de bonic, és més, crec que m'he cansat. Vull anar-me'n ben lluny, veure cares i paisatges nous, per trobar aquella cosa que em falta, per omplir el got, tota sensació de buidor que últimament sento. No vull dir que aquesta buidor sigui negativa, simplement no m'agrada sentir-la, necessito rebre coses, i noto que no passa res. Però.....marxant ho trobaré? O em sentiré encara més buida i sola? O potser és que sóc massa exigent amb els meus sentiments?

Yo, también

- No sé si es bueno seguir adelante...y si no te gusto? Yo ya soy feliz así. Estar contigo contigo es lo mejor que me ha pasado en la vida. No lo estarás haciendo por pena?
- Lo estoy haciendo porque yo también te quiero.
- Yo no he hecho nunca el amor.
- Yo tampoco. Me he acostado con muchos hombres en mi vida, pero nunca he hecho el amor.
- Con muchos muchos?
- Más de los que cabrían en este hotel.
- A mi me da igual, te quiero como eres.
- Daniel, si lo hacemos no quiere decir que seamos novios, y tienes que saber, que si sufres, tendrás que disimular todo el tiempo y estar feliz cuando te vea. Necesito que entiendas que esto es sólo hoy, nada más.
- Y nada menos.

1, 2.....................

- Va, haig de marxar...és tard i tinc coses a fer...
- Vale, compto fins a tres, ens separem i marxes
- D'acord, comença
- Un..................................................dos..........................................
- I...........?
- Ja està, no hi ha més
- :)

potser

Potser l'única manera que tindríem de no fer mal, un mal irreparable a les persones que ens volten, seria tractar d'esdevenir, encara que només fos per un moment, allò que elles són, mirar a través dels seus propis ulls la nostra realitat.


-Maria Aurèlia Capmany-

Up & down

Day by day, we try to reach the stars. However, there are times that not only we can see them...


Haig d'aprendre a fer que no m'afecti tant el que l'altra gent em diu...a confiar més en mi mateixa, a no doblegar-me quan em diuen una cosa negativa, i menys si no és certa...Sí, haig de de fer-me més cas a mi mateixa, a ser una mica egoísta. 

days like these...

Com odio aquests (pocs) dies de baixón que em vénen sense avisar....en què en cada moment tinc ganes de plorar i no sé ben bé per què! Dies en què sento com si el món es movés a gran velocitat i jo tingués els peus lligats amb una cadena al terra, sense poder moure'm, només observant la resta de la gent rient, parlant, estimant-se, enfadant-se...i a mi ningú em veiés. Dies en què em sento sola, sí, molt sola, com si no li importés a ningú. Dies en què només em veig les coses més defectuoses de mi mateixa, arribant-me a odiar! Dies en què vols cridar i plorar però no sé on ni com fer-ho, per por a que no hi hagi ningú per consolar-me. Dies en què només tinc ganes d'estar de mal humor amb tothom, de no ser amable. Dies en què em costa molt, somriure de debó. Dies en què em vull aïllar de tot i de tothom. Dies en què dubto si estic fent el correcte, en què em vull fer enrere de tot, per no equivocar-me i no patir.

Dies en què necessito que em diguin que m'estimen, que algú està al meu cantó, que simplement amb una mirada de complicitat em facin sentir que no estic sola, que em regalin una abraçada.

Per sort......sé que aquest sentiment de "tristesa" s'anirà algun dia o altre, potser demà mateix. I precisament aquests dies fan que t'adonis de lo valuosos que són els dies en què tot sembla perfecte! Algú em va dir un cop....per estar content, abans s'ha d'estar trist!

29 S

És indignant que totes les mesures contra la crisi siguin socials i no hi hagi retallades en la despesa militar, ni mesures fiscals que afectin els que més tenen."

Sé que ara per ara, no m'afecta gaire la reforma laboral i el pla d'ajust que el govern vol aplicar, però per què no paren de fer reformes i retallar als que menys han causat aquesta crisi i als que "menys" tenen? En canvi, els que han contribuit més a crear-la, els rics capitalistes, són els que menys en surten perjudicats, més aviat al contrari. En què els ha perjudicat, la crisi, als esportistes d'èlit, als grans empresaris, etc? En gaire res, continuen guanyant la mateixa barbaritat de calers. Què fa el govern destinant milers d'euros a institucions bancàries internacionals per a veure si es pot sortir d'aquesta crisi? No seria millor invertir-los en coses més efectives i profitoses? Tot plegat és una paradoxa, és absurd, tota la política és aburda, i els diners, més. Però és veu que ambdues coses mouen el món. Això sí que és absurd. I trist.
Em costa entendre el fet que siguem incapaços de gestionar els diners envers serveis socials que garenteixin les necessitats fonamentals de la població, de la majoria! Doncs no, ens dediquem a engreixar els rics, la minoria.
Retallar drets als treballadors i acontentar els que ens han portat a la crisi, ja que la reforma laboral incrementa el poder empresarial, els subvenciona, mentre que els treballadors podran ser acomiadats sense gaires problemes. No veuen que aquestes reformes només provocaran més desigualtat?

I mentrestant..........................

- 600 milions d'euros es gasta l'Exèrcit Espanyol en 10 dies
- Els futbolistes guanyen les mateixes fortunes
[...] I no escric més coses per no fer-ho dramàtic...

De debó hi ha crisi?
Jo crec que l'única crisi que hi ha actualment és la de falta de coherència.

somethings is going wrong

Davant meu tinc un llibre en anglès que ha d'estar llegit per demà. Em queden unes 70 pàgines, són les 11 de la nit i avui nit he dormit unes 3 horetes. Què faig escribint al blog?
Ni idea....però necessito escriure...i és que he arribat a la conclusió que a vegades tancar-te en el teu món i treure-ho escribint lletres és millor que parlar de les teves inquietuds i preocupacions amb algú de carn i òs.
No, no és cert, no hi ha res com poder confiar en algú, però sí que és cert que les paraules et surten millor quan les escrius que quan les dius en veu alta.

Ja són massa moments en poc temps en què se'm fa un nus a la gola i desitjaria sortir corrents d'aquí, de la realitat, aturar el món i anar-me'n....fugir. Què està passant? Sóc jo? Són els altres?
Escribint no solucionaré gaire cosa, osigui que a tocar de peus a terra i a afrontar-ho, a suportar-ho, i a tirar endavant, sí. :)

Decepcions

Avui he llegit aquest text en un blog que visito molt sovint:


"De vez en cuando necesitamos un día. Un día para llorar, para gritar, para odiar y querer al mundo a la vez, para desahogar todas esas cosas que dejamos en nuestra cajita de seguridad sólo por si acaso. Para pensar en lo que ya no está y en todo lo que hemos conseguido. Un día para coger todo el aire que podamos y respirar muy muy profundo, para preparar cada pequeño cambio en nuestra vida. . Y no sé hacia donde voy, nunca lo sé. Lo que sí sé es con quien quiero ir. También sé que una sonrisa robada por alguien en el momento justo puede salvar un mal día. Que las cosas también pueden estar destinadas a salir bien.  Que aunque a veces me rodee de nubes negras sé que muy dentro hay algo que brilla tanto que a veces tengo que cerrar los ojos para creérmelo. Eso voy a hacer. Voy a cerrarlos y a seguir creyendo. Aunque a veces tenga la sensación de que todo se desmorone alrededor. Aunque quiera salir corriendo algunos días sólo para asegurarme de que realmente quiero regresar. Porque me cansé de tanta vida gris, de que cada pequeña cosa que haga no se vea y se pierda entre las nubes. . de lo superficial, de lo práctico. Nunca fui una persona práctica, prefiero lo complicado, el día a día, el subir peldaño a peldaño y llegar hasta arriba. No quiero cogerme a un globo que suba y se pinche al mínimo soplo de aire. Y voy arrastrando mi propio peso, mi maleta siempre más llena que nunca. Me lo voy llevando todo hasta que encuentre un lugar seguro donde quedarme. Donde pueda tragarme todos mis miedos, que no me asalten tantas dudas cada vez que intento desabrochar el cinturón de seguridad. Sé que sola conseguiría muchas cosas, quizá más de las que pienso. . pero ahora, ahora necesito a alguien que me arrope. Porque se acaba el verano, porque todo empieza a estar frío otra vez y no quiero comenzar a helarme.  Alguien que haga de abrigo, de paraguas, de paracaídas. . Y ahora voy a salir al calor un día más, a recorrer las calles y a respirar profundo este cielo azul. Necesito una tarde que me cosa la sonrisa en la cara, aunque el efecto se pierda en cuestión de horas. Y es que no puedo, no puedo. . no quiero sentirme más así".




No sé si tothom, però almenys jo, algun cop m'he sentit així, i no sabria descriure-ho amb millors paraules que aquestes. Per això he enganxat literalment el text, borrant, això sí, algunes coses. 
Hi ha dies que ja t'aixeques amb el cap ennuvolat, que penses que res ni ningú te'l podrà arreglar. Però també hi ha dies que, a mesura que van passant les hores, veus que tot es va tornant més i més fosc, i que tot es va ensorrant al teu voltant, i com bé diu el text, són aquells dies en què vols sortir corrents per assegurar-te que realment vols tornar. 


Hi ha dies de tot, i avui, afortunadament, no és un dia d'aquests. Però m'ha sigut inevitable no posar-me melancòlica al veure aquest text, el qual descriu tan bé els dies no tan bons. 
Ahir nit per exemple, podria relacionar-la amb aquestes paraules. Ahir nit vaig tenir aquesta sensació de que tot el que està al meu voltant s'esvaïa, o era jo que ho havia acabat allunyant? No, no ho crec. No era tristesa ben bé el que sentia, ni melancolia, sinó més aviat decepció. Decepció per un parell de persones que havien estat (o haig de dir són?) tan importants per a mi. El primer ja em va decebre fa bastant temps, ara farà un any, quan va haver-hi una confusió entre nosaltres i tot se'n va anar en òrris. Em pensava que amb el temps ho superaríem, però veig que no, tot ha canviat, la boníssima relació d'amistat que teníem ha desaparegut per complet...ja no existeix aquella química, ni aquell bon rotllo entre ell i jo. El vaig emmerdar en una gran merda, si jo no li hagués confessat els meus "confusos" sentiments, estic segura que res hauria canviat. Però ho vaig fer, i ell es va fer il·lusions, -o això diu- i després quan jo em vaig aclarar, ell va quedar decebut i tocat. Sí, em sentia fatal, i em falten racons de memòria per comptar tot el que vaig fer per tal que no es perdés l'amistat d'abans, per tal que no m'ho tingués en compte, per tal de fer-li saber que encara m'importava i que no el volia perdre......però no va servir (de res). I, després de gairebé un any, així estem, com gairebé dos desconeguts que parlen de la noia de l'altre classe, o d'aquell professor, o del temps...Quan abans ens ho explicàvem ABSOLUTAMENT TOT. Tot el que va passar posteriorment em va fer molt de mal, i jo intentava fer que m'entengués, com jo l'entenia a ell, però la seva reacció no va poder ser pitjor: ignorant-me quan passava pel meu cantó, no em dirigia la més mínima paraula, es comportava la mar de bé amb altres noies.....i jo darrera seu pregant-li que no deixéssim perdre l'amistat, i que ho sentia molt. Però res. 
Vaig haver-me d'acostumar a la nova situació....i vaig continuar amb la meva vida...relacionant-me amb altra gent, continuant anant amb la resta de la colla, etc. Pensava que amb el temps tot tornaria a ser com abans, però ara veig, claríssimament, que no serà aixi, mai més. Va ser un punt final, i em sap greu, i estic decebuda. El vaig allunyar jo? Suposo que ell no veurà els fets com els he pintat jo, segur que ell diria que això el va doldre molt, massa, que el vaig fer creure coses que en realitat no eren, que vaig jugar amb ell....però jo li dic: tothom té dret a equivocar-se, no? A confondre sentiments! I a més en aquella època....quan feia 2 setmanes que ho havia deixat amb el meu primer i últim xicot. Suposo que el dolor et va encegar, no ho sé. I de debó, em sap greu, tant com pel que et vaig fer sentir, com pel que som ara: gairebé res -comparat amb el que érem abans-. I em fot veure com et comportes amb altres noies de la mateixa manera que et comportaves amb mi, fent bromes, fent-les riure, agafant ràpides confiances, etc. Encara ara, a vegades trobo a faltar aquelles trucades telefòniques diàries que duraven hora-hora i mitja...amb ningú més he tingut una relació així. I també em fot saber que, encara que llegeixis això algun dia (poc probable), ja no podrem recuperar aquella època. Ja és passat.




L'altre cas és més recent, és més, està passant ara. Ella, la meva veïna i amiga des que vaig arribar a Vidreres, fa 3 anys. Hem estat inseparables, era el meu suport "femení". Fèiem coses insignificants, però que amb ella eren úniques: anar al poble a fer una volta, anar a tenis amb bici i mantenint llargues i intenses converses! coses així.....i ara no en queda rastre...ella ha trobat un altre grup d'amigues, més nombrós, més com ella. Sí, érem molt diferents entre nosaltres, però ens ho passàvem bé, saps?! Era de les poques amigues NOIA que tenia (per no dir l'única)....i ara ja no hi és...ha desaparegut....s'ha allunyat de mi, o l'he allunyat jo? Ha trobat un grup amb el que potser compartix més coses en comú, amb el qual potser se sent més còmode...jo potser no li he anat molt al darrere, i ja no hi ha rastre de trucades, ni de sortides tontes al poble, ni de volts amb bici ni de quedades divertides per fer qualsevol cosa! Ja no hi és. Tant de sobte. No sé cuidar les amistats, o el problema és dels altres? No ho sé....suposo que ni blanc ni negre....tot això deu tenir un to més aviat grisenc...I no sé amb quins colors arreglar-ho, si és que es pot. 
Reconec que a vegades m'atabalava la seva xafarderia i odiava com podia arribar a ser de materialista i superficial, però mai li vaig dir, mai li he retret res, mai mai mai. I ella a mi tampoc, per ser com sóc, tan diferent a ella, hagués tingut el mateix dret que jo de dir-nos les nostres diferències, però mai ho vam fer. Ens acceptàvem, i tot i que no teníem gaire en comú, ens encantava xerrar de les nostres coses....de qualsevol cosa! Però ara ja no té temps....els pocs dies que ve aquí queda ràpidament amb les altres amigues, i ara que té xicot...ni la veig. La relació s'ha tallat com si d'un arbre es tractés. Noto que no li importa massa la meva vida, que té altres preocupacions i distraccions al cap, i que jo he passat en segon terme. Per a mi, ella ara també. En una amistat, és com en l'amor, quan un dels dos no dóna, l'altre ho nota, i s'acaba perdent tot. No podria haver compaginat les dues coses?! Jo sempre l'he portada a tot arreu! L'he presentada a TOTS els meus amics!I ella, quan ha trobat el seu "grup", s'oblida de tota la resta. No és ràbia, és decepció. Les coses podrien haver anat d'una altra manera, però des del mes de juliol que res és igual que abans. Fins dissabte, que ens vam trucar (al cap de molt!!!) pensava que les coses encara podrien anar bé, que encara podríem recuperar part d'aquella magnífica relació...I és que la trobava MOLT a faltar....però tot es va ensorrar quan vaig veure el panorama. En un cap de setmana vam dir de veure'ns dos cops, i els dos em va fallar. Quan li vaig explicar un fet que m'acabava de passar amb un noi, es va quedar bastant indiferent. Ja ho he dit, ara té altres distraccions al cap. No pretenc ser el seu centre del món, però tampoc l'altre extrem. I sabeu la cosa més irònica? Ara li haig d'organitzar jo el seu aniversari, comptant amb les seves "fantàstiques" amigues, el seu xicot, i jo i la colla de sempre. Veurem com acabarà tot.
Ara acabo de veure unes fotos d'ella i la seva nova "gran amiga" Sandra. Somrient, felices, fent-se sessions de fotos com les que ens solíem fer nosaltres, al camp, disfrutant de la natura, de l'amistat....m'ha canviat, és així de simple, i a mi no em queda més remei que contemplar-ho des de la finestra de l'oblit. No vull ser dramàtica ni fer-me la víctima, però és que ara no em surten altres paraules...Tinc un nus a la gola i necessito treure'l, necessito cridar....ai, no! Que encara espantaré a més amics i amigues!!!!!!!!!!!!! Millor callar, sí.

Sota un desmai

I agafats de la mà anaren sota aquell arbre, sota un gran desmai. Sí, aquell era un bon lloc per tenir una mica d'intimitat, per demostrar-se tot el que havien callat durant tot el dia. Primer un petó, després un altre de més llarg i càlid, després una carícia....i així van estar una bona estona, sense gairebé intercanviar una paraula. Era llavors quan s'adonaven que aquestes eren supèrflues, allò que sentien no es podia expressar amb cap paraula, només amb gestos, mirades i somriures, i així ho feien. Les coses més especials i profundes s'espatllen quan les volem descriure en paraules, només cal deixar-se portar i sentir.
Tots els dubtes que ella tenia feia una estona van anar desapareixent, com si el vent se'ls emportés molt lluny d'allà, i aleshores se sentia còmode i estupendament bé al cantó d'ell. Ella li regalava un tendre i sutil petó als llavis, després s'acostava al seu coll, l'acariciava i tornava a besar-lo, ara amb un petó més càlid. Ell li demostrava la seva passió amb llargs petons, amb carícies per tot arreu, l'abraçava contra ell, es fonien... era el seu joc, les seves mostres d'alguna cosa més que aquella bona amistat que tenien. S'haguessin quedat sota aquell arbre tota la nit, no haurien parat mai de demostrar-se tot aquell apreci i felicitat que tenien guardat ben al fons de les seves ànimes, era tot perfecte, intens i deliciós.
I per a ells, aquell desmai ja no era simplement un arbre, era el lloc més bonic i càlid on mai havien estat.