qui pogués!!

Qui pogués ésser doctor
i saber una medecina
per curar mal de l'amor
quants aimadors curaria!

Anònim, s. XVIII (Romancer català)

and today...was a pretty day :)

Today was a pretty day
No disappointments
No expectations on your whereabouts
And oh, did I let you go?
Did it finally show that strange things will happen if you let
them?

Today I didn't even try to hide
I'll stay here and never push things to the side
You can't reach me cause I'm way beyond you today
[...]
These slight surprises where your life might twist and turn

Un dinar inesperat a un restaurant amb la família, un cafè al casino, i una bona sessió de cine....i per acabar el dia, al pub.

"Lo nuestro son historias de amigos que se besan, no tiene ingredientes, tendremos que improvisar" (Pel·lícula "Bon Apéttit", encantadora...)

complicadament senzill

Per molt que les coses no surtin com a un li agradaria, per molt que es perdin les esperances o les il·lusions sobre determinades coses...sempre hi ha alguna cosa que et fa seguir endavant! Per petita que sigui...només cal fixar-s'hi. Pot estar en forma d'abraçada, o d'una paraula, o d'un somriure...o personificada en persones genials com la teva família, que sempre sempre sempre hi és, quan més ho necessites.
És el que té ser una persona sensible...per qualsevol tonteria et derrumbes...o en fas un gra massa, però també ets capaç de tocar el cel per qualsevol tonteria. Sí, com una muntanya russa, i què? No és això la vida? Plorar de tristor i d'alegria en un mateix dia? Complicar-nos amb les coses més senzilles? Plorar per aquell que no ens mereix i riure d'allò que no volem? I és que arriba un moment, en què t'adones que hi ha coses que no mereixen les teves llàgrimes.

Som humans, som complicadament senzills, com l'amor.

Il·lusa...

Com si un got de vidre caigués al terra i es trenqués en mil trossets, igual. I ningú els vingués a recollir. Com si una onada d'aigua gelada et colpegés de cop la cara, igual. I ningú te l'eixugués.

Sóc la mateixa que va escriure l'entrada anterior? No ho sembla. Com es pot girar la truita, de cop. Vaja megda.

a fantastic loong weekend!

Dijous tarda

Testimoni d'un accident de moto bastant impactant...per sort, no va ser greu, tot i que la imatge d'aquells 10 segons no s'esborrarà del meu cap mai més.

Divendres

Ja està aquí, ella. Ho noto a la panxa, és insuportable. Dubto si aixecar-me del llit i anar a cole, o quedar-me la primera hora a casa, acabo fent cas a la racionalitat i m'aixeco. Em prenc la pastilla, però no farà efecte fins d'aquí 30 minuts. Filosofia a primera hora, però no aguanto ni a la primera paraula de la professora i exploto. Quina vergonya, què pàmfila!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Per sort, el dolor es va calmant, i el dia és com sempre, normal, bonic, alegre.
Se suspèn l'entreno de tennis. Merda, quina ràbia, és la meva hora de la setmana preferida! Però queda per l'endemà al matí. Enlloc de fer tennis, miro una pel·lícula, que no està malament, "A quien ama Gilbert Grape?", molt senzilla però bé, molt bé. A les 11:15 ja sóc al llit i, per primer cop en tota la setmana, el cap no em dóna tantes voltes i m'adormo de seguida.

Dissabte

Les 8. Em queda una horeta encara, però estic impacient! A les 9:10 ja sóc a punt, i amb 10 segons m'he vestit, perquè he dormit amb la samarreta posada, i el xandal el tenia a 50 cm de mi. Porto 4 dies amb aquests pantalons...........són tan calentons i còmodes!!!!!!!!! I una mica lletjos, sí, però més igual! Quasi marxant, em truca el jefe, ell! Que em passen a buscar (yujuuu!!!), i a l'hora que em diu ja sóc abaix. Tots els cotxes balncs, gelats, l'herba del camp brillava com mai havia vist, amb aquells tons verdosos i blancs, i amb un sol esplèndid de fons. M'espero 15 minuts de cara al sol....sabia que farien tard, són ells! Però no m'importa. Al final venen, i ja em treuen un somriure de bon matí, amb el seu caràcter, amb el seu bon humor i alegria!!!!!!!!!!! Al món no hi ha una parella tan perfecta com ells (excepte els meus pares, és clar!). El matí se'm passa volant, entre riures, bromes, xerrant de tot, fent duels..............genial!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Amb un solet que s'agraeix, i després apareixen per allà les pistes el meu ex-jefe i el meu instructor musical, en Jordi i en Xevi, reeeeeeeespectivament, feia temps que no els veia, m'ha agradat veure'ls!
Em tornen a casa, entre riures i bromes, com sempre, per esbrinar assumptes amorosos meus....tot i que no en treuen res ajajjjajajaj
En resum........un matí 10, més que agradable!

I avui tarda.....a Girona....a passejar, a fer fotos, a comprar alguna coseta, a algun pub....a estar amb tots ells!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Diuemenge

Dia de museus amb la mother a Bcn.....què faria sense ella? Absolutament res!
Estarà bé.....molt bé! :)

I la resta de pont.....també pinta moooooooooooooooooolt bé!!!!!!!!!!!!!

ciaooooooooooooooooo

I torne-m'hi

I tornen aquells dies, aquells dies que no m'agraden en absolut...que els intento evitar, però sempre acaben sortint d'on no m'ho esperes. Dies que fan qüestionar-me tot: on estàs, amb qui estàs, com estàs.....I no t'agrada. Et sents dèbil, indefensa, sola, buida i només fas que cridar, però són crits muts. Tot allò que vols dir i no dius, tot allò que vols fer i no fas...es converteixen en això, en crits muts.
Són dies en què trobes a faltar el teu passat amb elles. En què només veig defectes en el present i dubtes en el futur. Al sentir-me dèbil, els records s'apoderen de mi, i com aquí no he trobat persones com elles, em sento buida. Tinc a persones increïbles, especials i imprescindibles, però són nois. No són elles. M'agradaria tenir el meu grup de noies, com abans tenia, amb qui poder riure de tonteries, amb qui parlar sobre nois, amb qui explicar-los els meus sentiments i que m'ajudessin, a escoltar els seus problemes, a trucar-nos per les tardes.....M'agradaria tenir-les a prop. Aquí no ho trobo, mai ho he trobat, tot i que més feliç no puc ser. Els meus amics són una part molt molt gran de la meva felicitat...però no puc fer el que acabo de descriure unes línies més amunt, impossible. Ells fan els seus comentaris, són simples, parlen de noies, no s'acomiaden, no es truquen, van a la seva bola....i jo estic al mig. A vegades em sento perduda enmig del seu món. No els puc demanar que es transformin en personatges femenins, tampoc ho vull. M'agraden com són, però en els dies fluixos, em sento sola, perquè no s'adonen de res. I només necessitaria una abraçada, o que m'escoltessin, o que em diguessin que els importo...les noies necessitem sentir-ho!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! I acabo ofegant els meus pensaments i sentiments en llibretes, blogs, o llàgrimes que es confonen en el coixí.
I quan em sento així, només desitjo que passin els dies el més ràpidament possible, perquè m'agrada estar aquí, m'agraden els meus amics, sóc feliç, molt feliç, però fins i tot la persona més alegre i feliç té dret a decaure de tant en tant.

just a dream.

I avui....he somiat amb tots vosaltres, que ens visitàveu, que estàvem tots tots junts. I només es veia felicitat.
Algun dia deixarà de ser un somni?

happiness, you are welcom!

La alegría mantiene vivo el niño que llevas adentro. La alegría te ayuda a ver la vida como un juego, diluye la espesura del drama. Vuelve nuestra vida más ligera. Hace que la desesperación sea menos desesperante, que el dolor duela menos y que el placer sea más placentero. La alegría lima asperezas, nos reúne, nos anima a compartir. La alegría te da paz. La alegría nos predispone al amor, a la pasión, a la aventura. La alegría baja las defensas inútiles y mejora el sistema inmune, y lo mejor: es gratis. La podes encontrar en un beso, en un bebé, en la música. La alegría es eso que dejas pasar buscando eso que se supone que te dará alegría. La alegría es el único virus bueno y muy contagioso.

Ja tocava una bona ratxa............................................................................... :)

just trust to yourself

No busquis la teva mitja taronja. Busca't a tu mateixa, i troba't, i gaudeix. La resta ja vindrà sol....quan calgui.

can u heard me?

Et vaig cridar amb totes les meves forces que t'obrissis, que confiessis en mi, que em diguessis què pensaves de mi, si era important o no per a tu....però mai no escoltava res, ni obserbava res, ni en les paraules ni en els fets. D'aquests últims, molt pocs, massa pocs. Per a mi "això d'aquests últims dos mesos" va ser com l'excusa per demostrar-te quant m'importaves, res més, i jo et demanava que ho fessis tu també, de la manera i la quantitat que volguessis, però no rebia res, cap senyal. És més...sempre retrocedies.Cobardia? Por? Inseguretat? No ho sé. Quan et buscava, no hi erets. No hi ets mai, sempre t'haig de buscar jo.

I el més trist és que encara no sé ben bé el que penses de mi, ni molts menys, el que sents. Només et demanava això, que t'obrissis...i m'he cansat d'esperar-ho. La veritat és que no estic dolguda, ni enfadada, ni enrabiada, simplement cansada, de que siguis incapaç de donar petites mostres d'afecte a qui dius que és la teva millor amiga. Per tant, només espero que tot torni a fluir com abans...perquè em vaig adonant que si tu no em valores, altres ho fan, i això em dóna forces. No ho sé....no penses que una amistat s'ha d'anar construint dia a dia? Amb una simple mirada, o un copet a l'esquena, o unes paraules de bon dia...pots arreglar o millorar el dia de la gent, com el meu. Sé que centres l'atenció a moltes altres persones, a moltres altres noies...ho veig en els teus comentaris, i jo només et demanava que algun d'aquests, anés per a mi...ni que fós 1 dels 20 que diguessis...però es veu que no. I ja no sé com dir-t'ho, perquè no em vull fer pesada.

Malgrat tot, no oblidis que continues sent el meu millor amic, una de les poques persones imprescindibles de la meva vida. :)