dues persones. dos móns. dues joies.

Si alguna vez sientes ganas de llorar, llora. Deja salir tus lágrimas y con ellas todas las cosas que te hacen sentir mal; no dejes que se acumulen en tu ser, porque sólo darán paso a otro tipo de sentimientos que te hieren aún más.

Nit de rutina, més tard de les 11, a l'habitació. I algú trenca un silenci molt espès, molt diferent...


C: Estàs plorant?
L: Sí, i tu?
C: També...
L: Un mal dia?
C: Molt.
L: Jo també...


No sempre podem estar alegres i amb la sensació d'estar tocant el cel amb les mans, com en la foto, i pels dies que estem més avall, només cal que miris al llit del cantó de l'habitació i jo et faré un lloc en aquest i ens taparem juntes amb la manta, compartint els mals moments sense dir-nos res, només abraçades. 


C: Porto uns dies que ho faig tot malament, que sembla que la gent fugi de mi, que només cometo errors i ningú em vol.
...


L: Et puc dir una cosa?  Quan et sentis així, oblida't de tot i de tothom, centra't en tu, sigues egoísta i egocèntrica, sí, el que no acostumes a fer. Pensa en totes les teves virtuts, en totes les coses bones que fan ser com ets, en allò que la gent del teu voltant aprecia de tu i et fa ser especial, única, la Claudia Marés. Quants cops em dius que aquell noi t'ha dit que ets diferent a les altres, quanta gent vol quedar amb tu i els has de dir que no, qui no es queda sorprès amb la teva maduresa? Qui és més riallera que tu (jo no compto, sinó et guanyaria!)? Tots tenim defectes, i quan tenim dies no gaire bons és l'únic que veiem. I també, com tots, ens equivoquem. Però això no és ser covard. Ser covard seria girar el cap i marxar per un altre camí avergonyit. Cada pedreta que et trobes pel camí, pel teu camí, l'has de saltar, i si per algun motiu caus a terra, aixecar-te. De moment, són tot pedretes petites, però sé que fan mal, i aquí estic jo. Saps? si alguna virtut tenim tant com tu, la mama i jo és que som bones. Sí, bones, persones sense malícia, que no pretenem el mal de ningú, al contrari, que ho donem tot pels altres, a vegades mirem més per ells que no pas per nosaltres mateixes, i per això moltes vegades ens fem mal, perquè esperem massa dels altres. Però que això no et faci tirar enrere, ni molt menys, perquè és una gran qualitat, i costa molt trobar gent així. Per aquesta raó, la gent que s'enfadi amb tu o no et valori, no sap el que perd...t'ho asseguro. I algun dia s'adonarà. Tu mateixa m'ho has comentat molts cops..."Laura, em fa la sensació que només jo em preocupo pels altres, que ningú té interès en escoltar els seus amics i ajudar-los, només jo...la gent és molt passota". Doncs aquí està. Ets la millor, Claudi, la millor de les millors. Sé que llegiràs això i quan acabis, vull que corris a fer-me un petó dels teus que sempre em deixen la galta molla i no m'agraden gens, però que quan no els tinc, els trobo a faltar. Et podria dir tantes coses més...però les paraules es queden buides. Millor demostrar-t'ho cada dia amb fets.


***

Al veure aquesta foto se m'han omplert els ulls de llàgrimes. No de tristor, sinó d'immensa alegria al recordar moments tan bells i profunds. Hi ha alguna cosa més bonica que plorar d'emoció? Portem uns dies magnífics, de completa compenetració, no sé, de tot. Sí, tu i jo anem a ratxes, i és que hi ha dies que em treus dels nervis. Tothom et troba molts defectes i m'atreveixo a dir que et menyspreen. És cert, tens defectes, però per a mi, les virtuts que tens, superen de passada a aquests. Potser és que hi ha poca gent que et coneixi real real realment i vulgui fer l'esforç de passar la barrera d'"empanat" de què et titllen. Per algun motiu vaig estar gairebé un any enamorada de tu. Ni venes als ulls ni merdes, perquè ara penso el mateix que pensava fa dos anys, amb la diferència que crec que no ens hem d'estancar i hem de seguir, però sempre tenint-nos al cantó. Molts cops estàs al teu món i només veus les teves opinions, les teves coses i les teves mans, però rere això s'amaga un immens tresor. Potser tampoc ets gaire amable, però estàs ple de bondat i qualsevol cosa que facis ho faràs sempre amb bona intenció, mai per fer mal a res ni a ningú. Ets molt noble i una bellíssima persona que també dóna tot pels altres. Però em quedo amb la teva senzillesa...la teva naturalitat a l'hora d'actuar, sense importar-te el mínim el que l'altra gent pensi, fent el que tu creguis que has de fer, sense pors, sent valent, sent lliure. Bo i senzill. Així ets per a mi. I tens una filosofia de vida que costa trobar en altra gent...anar sempre amb lo bàsic, amb lo senzill, sense fardar de res, sense tenir la necessitat de tenir més del que cal. Perquè amb lo senzill, ho tens tot, almenys el més important, que és un gran cor. Vaig ser molt feliç al teu cantó, molt. Abans, ara i sempre, de maneres diferents, però amb la mateixa intensitat, t'estimo.

Muere lentamente quien no viaja, 

quien no lee, 

quien no oye música 

quien no encuentra gracia en sí mismo

Muere lentamente 

quien destruye su amor propio, 

quien no se deja ayudar.

Muere lentamente 

quien se transforma en esclavo del hábito 

repitiendo todos los días los mismos 

trayectos, 

quien no cambia de marca, 

no se atreve a cambiar el color de su vestimenta 

o bien no conversa con quien no conoce.

Muere lentamente 

quien evita una pasión y su remolino de 

emociones, 

justamente éstas que regresanel brillo a los ojos 

y restauran los corazones destrozados.

Muere lentamente 

quien no gira el volante cuando está infeliz con 

su trabajo, o su amor, 

quien no arriesga lo cierto ni lo incierto para ir 

atrás de un sueño 

quien no se permite, ni siquiera una vez en su vida, 

huir de los consejos sensatos......

¡ Vive hoy !

¡ Arriesga hoy !

¡Hazlo hoy !

¡ No te dejes morir lentamente !

¡ No te impidas ser feliz !

PABLO NERUDA

gonna rise up

Such is the way of the world
You can never know
Just where to put all your faith
And how will it grow

Gonna rise up
Burning back holes in dark memories
Gonna rise up 

Turning mistakes into gold

http://www.youtube.com/watch?v=32Js2Ef5Ojg

Dies que es fan més llargs...

Nits entre escrits i escrits que semblen més curtes, però que donen els seus fruits. Mica en mica s'omple la pica. Ouyeah! Satisfacció màxima.

live SIMPLY

"¿De qué mundo estás hablando? ¿Ése en el que los dirigentes de las naciones más poderosas ya no pueden reunirse sin provocar tumultos? ¿Ése en el que los bosques desaparecen mientras que los glaciares del Ártico se funden como nieve al sol? ¿Ése en el que la mayoría de los seres humanos padece hambre y sed mientras que una minoría baila al son de la campana de Wall Street? ¿Ése aterrorizado por grupúsculos fanáticos que asesinan en nombre de dioses imaginarios? ¿Cuál de esos mundos le da más miedo?"

El primer día

Estem envoltats de contradiccions, és més, som éssers contradoctoris, estranys, curiosos, ininteligibles, complicats. Personalment, una de les contradiccions que més em fascina -potser és molt tòpica, però bé, no deixa de ser ben certa- és el fet que quan viatges a indrets en vies de desenvolupament, on amb prou feines les famílies tenen accés a aigua potable, electricitat i una bona alimentació, aquestes t'ofereixen tot i més del que tenen. El millor llit, el plat més ple de menjar, fan roba expressament per a tu, et canten cançons, és a dir, et cedeixen tot el millor per aquell que ve a veure'ls, ho donen tot sense esperar absolutament res a canvi. Què han de perdre? Sí, són pobres econòmicament, però rics com a persones. En canvi, el món en què vivim els rics és individualista, egoísta fins a l'extrem, primer miro per a mi i després, del que em sobri, ho reparteixo. Sí, tots corromputs. I quan més esglaons ascendeixes econòmica i socialment, més dimoni et tornes, més corromput. Però....en el fons, els europeus, americans, etc, som solidaris i altruistes? Quan em pregunto -amb plena fe cega- aquesta qüestió, em vénen al cap imatges en què els humans rics ens trobem en condicions humanes al risc (accidents, catàstrofes naturals, morts, guerres...), i, igual que els països pobres, en moltes d'aquestes ocasions ens ajudem mútuament....oferim ajuda sense pensar-ho dues vegades. Si la meva germana, per exemple, té fred, em trauré automàticament la meva jaqueta per donar-li. Si un amic meu ha perdut algun parent seu molt estimat, li faré costat fins que faci falta sense pensar-m'ho. Des de petita, quan vaig veure que hi ha gent que, encara avui dia, no té accés a un hospital, o a una escola, o al més bàsic, a l'aigua, mentre a casa meva només em calia girar el canell, el primer que em va passar pel cap -i que encara penso igual- és que s'havia de posar remei. Per què jo tinc i ells no? Sóc millor que ells? Per què al meu país uns homes amb vestits guanyen en un mes el que ells no arribaran a guanyar mai en la seva vida? És illògic. Sí, són pensaments de nena petita, però a cas no és així? Crec que tot és molt més simple del que ho pintem. Amb aquesta visió del món sentia que havia de donar el que jo tenia a aquells que no tenien tant. I vaig descobrir el món de les ONGs. No sé com ni per qui, però des d'aleshores la idea no ha marxat mai més del meu cap. Quan més tens, menys dones i més egoísta et tornes, per por a perdre allò que tens (econòmica i socialment) i més vols, sense importar res més que un mateix (podria posar d'exemple gran part de càrrecs internacionals, com bancaris, etc., o també l'església, però no cal anar tan amunt, si fas un cop d'ull al teu voltant en veuràs molts, d'exemples!), en canvi, quan menys tens, més dones, menys et corrompeixes! 

Es podria resumir tot amb la paraula "ambició". Som éssers humans, som així i no canviarà mai, ja s'ha comprovat en els més de 2.500 anys que portem existint damunt la Terra. I és una llàstima, perquè som tan bons per algunes coses, hem avançat tant, hem fet tantes millores, ens hem ajudat tants cops els uns els altres, ens estimem i ens desitjem com cap altra espècie....però tenim moltes vessants negatives. Potser hauríem d'aturar-nos a pensar si de debó cal avançar tant, si cal produir i produir i comprar i comprar, etc. Potser hem de prendre una mica d'exemple dels nostres avantpassats....de viure amb lo necessari i sent feliç amb petites i senzilles coses, perquè és possible, oitant. Com va dir un gran home, la Terra dóna recursos per a les necessitats de tothom, però mai donarà els suficients per saciar l'avarícia d'uns quants.
Sempre hem consumit per competir amb els altres amb la idea de consumir fins al final. De debò, necessitem un canvi de mentalitat. Ens sobra una mica d'avarícia i ens falta molta simplicitat. Només així podrem acaabr amb contracidccions tant bèsties com la que s'ha esmentat més amunt.

beber pa' ahogar las penas

Després d'un increïble viatge a Dublin amb 7 nois, tens un munt d'anècdotes i sensacions que explicar a algú. Sí, a la família, però també a més gent. A elles. Penses que ja les trucaràs, que ja les veuràs i els explicaràs cada detall, cada sensació, però a vegades no pots esperar, i les necessites allà en aquell moment, al teu cantó, perquè et preguntin coses, per explicar-los tot, per abraçar-les ben fort i cridar d'alegria.
Ja diuen que cada dia s'experimenten sensacions noves, sentiments que no sabies que existien. Què cert.

Nit de concerts al poble. Després de saludar a tots els coneguts, a tota la gent que hi ha allà, et quedes un moment parada, escoltant de fons la música que no saps ni quina és, absorta en els teus pensaments, veient la gent corrent amunt i avall, ballant, alegre. Vols ballar i cridar i passar-ho bé, però no pots, només et vénen ganes de plorar -i que consti que no es tracta dels 4 dies tontus del mes-, i t'has d'aguantar. NOMÉS VOLS....

Només vols que siguin allà amb tu en aquell precís moment. Quan més hi penses més trista i imbècil et poses, però no pots fer-hi res. Encara que tota la gent t'animi a ballar, t'agafi i t'estiri per tal que no estiguis apartada i  sense ballar, no et surt res, fas quatre saltets però et sents absurda, sense ganes de res. I a sobre has d'aguantar el grupet de nenes tontes -on hi ha la que abans era la teva millor amiga d'aquí-  animant a la superfashion cantant, ballant juntes, rient, cridant...Potser les vas envejar durant uns moments...per semblar tan unides, per estar juntes, i t'hagués agradat tenir el mateix amb les teves. Saps que tens bons amics al teu cantó...però necessites desconnectar de nois, necessites aquella sensiblitat i detallisme femení que tant poc trobes aquí...Perquè a vegades...és dur no tenir un recolzament femení tant com t'agradaria. I això ells no ho poden entendre.

Per què el subconscient ens posa aquests reptes quan no volem? No pot esperar? Per què justament em sentia la persona més trista en una nit de concert, havent tornat de viatge amb els amics? Hauria d'estar saltant d'alegria, doncs no. Què capritxós sembla tot...Però a vegades necessitem molt menys que tot això...simplement unes paraules o una abraçada d'aquelles persones a qui més estimes en aquest món i que les trobes a faltar com mai ho havies fet.

Però prou. Aquell no era el moment per enfonsar-se, així que...cap al bar i a demanar beguda. I...fent referència al títol de l'entrada, fas el que no acostumes a fer, beure. I què bé que et va anar! Mica en mica et vas centrant en el que tens davant, sense pensar en allò que et fa posar trista  i disfrutant del concert. Acabes ballant i cridant amb tothom i...adéu penes.

I a sobre...tu no vas aparèixer ni un sol minut en tota la punyetera nit...Tenia l'esperança de que et passaries a veure el concert almenys una estona, com hem vas dir, però no. Només veure't m'hauria tret un somriure...Fins i tot avui nit he somiat que et veia al concert...!

en dos jardins molt llunyans entre ells

Las personas más felices son las que están ocupadas, porque sus mentes no tienen tiempo para pensar en preocupaciones.




Londres, 1900.

Dos bessons -un noi i una noia- orfes viuen a la part superior d'una casa. La cambra no és gaire més grossa que un armari, humida, però amb vistes al port de la ciutat. Els senyors d'abaix els ofereixen protecció dels "benefactors" que se'ls endurien a un orfanat si els descobrissin, els "mantenen" a canvi d'explotar-los amb feines domèstiques i laborals. Aquella nit, abans d'anar a dormir, la noia es va enfilar per la bruta i estreta xemeneia i amb els seus dèbils dits va treure un maó. D'allà va extreure la vella fotografia de la seva mare, va xiuxiuejar al tros de paper que cuidaria bé del seu germà, va besar-lo i el tornà a deixar al seu lloc. Els dos germans es posaren al llit, es taparen amb la fina manta grisa i s'intentaren escalfar els gèlids peus mútuament.
-Vols que t'expliqui una història?- preguntà la noia. Ell mogué el cap afirmant. Amb 12 anys de vida, el noi mai havia pronunciat una sola paraula. El conte que li explicà era el que durant anys li havia anat explicant, sempre sense que la mare s'adonés quan encara hi era. Deia que aquestes històries alterarien el seu germà, però no comprenia que els nens no s'espanten amb històries de fades o monstres o prínceps, que la vida real estava formada per coses més horribles de les que es trobaven als contes de fades. I així quedaren els dos adormits.
A fora, els carrers de Londres estaven coberts de penombra, on el llum de les faroles quedava difuminat per l'espessa boira, la qual es filtrava per tots els racons, i els carrers es tornaven freds i sinistres. Segurament, però, aquells carrers serien més segurs que viure en aquell indret on es trobaven, sota les ordres i fuetades dels senyors Swindell.

I cada dia la noia imaginava que el seu pare vindria a buscar-los amb un vaixell, com si fos un príncep, i se'ls emportaria d'allà. Però només sentir els cops d'escombra de la senyora ja la tornaven a la crua realitat. Un matí de molta boira, els nens s'escaparen per jugar a l'amagatall. Un cavall desorientat per la boira, una corredissa d'un infant indefens, jocs de nens, van provocar una tragèdia. El líquid vermell es filtrà per entre les pedres del carrer i una gran multitud de gent s'aglomerà a contemplar l'horripilant escena d'aquell noi que ningú semblava conèixer. Els ulls de la bèstia negra es creuaren amb la devastada mirada de la germana. Aquell instant durà més de deu segons. Una eternitat. Fou la mostra més profunda de complaença que la noia rebé aquell dia. Un cop a casa els senyors, la senyora volgué enterrar el cadàver a la fossa pels pobres, però havien de retenir el cos uns dies a casa.
-Noia! Treu el cadàver de la sala que el ferum que desprèn espantarà els clients.
-Senyora, seria molt demanar que enterressin el meu germà en una tomba per ell sol al cantó de la meva mare?

Amb la negació de la senyora, el món es girà del revés per a la noia i els malsons s'apoderaren d'ella. A partir d'aquell moment, estava partida per la meitat, amb l'ànima freda, obscura i buida.

"Así conseguía lo que más le gustaba: poder ver sin ser vista. Guardar imágenes en su memoria para volver a representarlas, darles nueva voz y color. Entre-tejerlas en complicadas historias, en destellos de fantasía que habrían horrorizado a quienes involuntariamente le proporcionaron inspiración."

Fragment adaptat per Laura Marés del llibre El jardín olvidado, 2011

Los viejos sueños eran buenos sueños. No se cumplieron, pero me alegro de haberlos tenido.


En un indret indefinit, en un temps indefinit

Som vuit germanes, vagabundes, els pares es van morir i no teníem ni diners ni familiars propers. Abans que els pares morissin ens van regalar un llibre a cadascuna sobre el que més ens agradava. Un dia es va posar a ploure i ens vam refugiar en un local de la ciutat abandonat. De sobte, una llum molt forta ens va sobressaltar a totes. Vam començar a córrer darrera la intensa llum i de cop totes vam caure en un forat, negre com el carbó, i vam quedar inconscients.
Al cap d'uns minuts ens vam despertar i vam quedar sorpreses! Hi havia una preciosa fada davant nostre i de seguida ens va explicar el que passava. Resulta que ens havien escollit com a noves successores d'unes guerreres que lluitaven contra delinqüents i altres éssers i ens havien otorgat uns poders.
Nosaltres, al cap de donar-hi moltes voltes, vam acceptar i ens van donar unes polseres. Calia transformar-nos amb les polseres aixecant el braç i dient: "Transformació!". De cop, ens vam transformar com en una mena de fades, amb uns vestits preciosos, que també tenien ales. Com érem pobres, si juntàvem els nostres poders podríem sobreviure molt més fàcilment, ja que a part de germanes, érem molt bones amigues, ens portàvem molt bé, perquè totes érem molt bones noies i teníem un gran cor. Jo (Ami) sóc la que està redactant aquesta petita i al·lucinant historieta. Tinc el poder del pensament, puc controlar la ment dels enemics que estan propers a mi, a uns 100m, però la ment de l'altra gent, o la de les meves germanes, no les puc controlar. També tinc molta memòria i puc saber què passarà més endavant. Els poders de les meves altres germanes són el del Sol, el de l'estrella, el de la lluna, el de l'aigua, el de la flor, el del núvol i el del temps.
El vestit que portem està compost per una minifaldilla i una samarreta de màniga curta, on hi ha les ales (part del darrera). Cadascú té el vestit del seu color i blanc, amb el seu símbol. Amb el vestit, ademés, ens podíem tornar invisibles, mitjançant uns gestos amb els braços. També podíem formar un gran escut, juntant tots els nostres poders i dient : "Escut Protector!", i així els nostres enemics no ens podien fer mal, ni a nosaltres ni al que ens envoltava.  Però no defensem el planeta Terra, sinó que lluitem contra el mal al planeta Fitilàndia. Era un lloc on tot anava pel cel: els cotxes, les cases, les persones...I a partir d'aquí començaran un munt d'aventures!

Joc Màgic, Laura Marés, estiu 2004

Estar llegint una novel·la que et torni a despertar aquella imaginació que feia anys i anys que havies enterrat. La imaginació i fantasia més pura, més sincera, més perfecta. Recuperar la llibreta on apuntaves totes les teves històries i tornar-les a llegir. I el millor de tot és... trobar-les genials.

 Sens dubte, una de les èpoques més felices de la meva vida. Els estius passats al jardí, amb els nostres jocs, les nostres històries, les nostres baralles, els nostres festivals, els nostres balls, els nostres codis secrets, els nostres tallers de pulseres i manualitats, les nostres bronques dels avis, els nostres...records.  Mentre escric aquestes línies m'adono que mai m'havia parat a pensar en quant ha influenciat aquesta època en mi...és una gran part del que sóc ara, tot i que costi de creure.

Es tracta d'estar atenta a tot, a cada detall, a cada subtil detall que qualsevol objecte que ens envolta ens pot revel·lar. Quantes coses passem per alt només perquè estem pensant en el que farem després i no aturar-nos en el moment i...obrir la ment, sense pensar en res més. Com si es tractés d'una nau que viatja pels records, endarrera i endavant. No la tinguis aturada, posa-li benzina i fes-la moure, sacseja-la.

Per quan la pròxima?

Adormir-te mirant per la finestra i observant edificis, cotxes i semàfors per tot arreu. Obrir lentament els ulls i trobar-te amb una verge muntanya de paisatge, amb el cel blau, amb aire de calma i pau. No té preu.
De camí al que serà un gran cap de setmana et qüestiones què fas, allà, amb ells. Vas amb gent amb qui no expliques tots els teus problemes ni comparteixes les alegries, amb qui no veus durant els cpas de setmana, però per algun motiu o altre sou tots allà. Les primeres hores pensaves que no disfrutaries gaire, que tu amb ells no tenies gaire a veure, que et faltaven ells dos, els teus dos grans pilars. Però a mesura que passaven les hores i els dies, tot anava canviant de color. De camí, pensaves, també, en com canvien les coses...per què éreu allà? Gràcies a tu, sí. Vas ser tu la que va proposar, la que es va moure, la que va animar. No sé...comences a fer una ràpida reflexió de tot i t'adones que cada canvi que fas a la teva vida és una oportunitat per descobrir-te, per treure una faceta que encara no saps que tens, per espavilar-te i començar de nou en tot. Només els canvis ens proporcionen tot això. Com sóc ara, no té gaire a veure com era abans. Quan més canvis a la teva vida facis, penso que més et coneixeràs, igual que quan més voltis pel món, que més gent i paisatges i cultures coneixeràs, canviant els teus hàbits, la teva rutina, més camí interior coneixeràs. Com sempre dic, la vida tracta de fer el camí sinuós, no el pla.
Tornant a tota aquesta gent que t'acompanya, és en aquests viatges quan valores gent a qui veus cada dia però que no li dones gaire importància. La convivència de dos simples dies revel·la tot el que la rutina calla. I quantes meravelles descobreixes...t'adones que estàs envoltada de gent bastant diferent a tu però que val molt i molt. En dos dies és increíble la quantitat de confessions que es poden arribar a fer amb simples converses, la quantitat d'intercanvis de riures, de visions del món, d'interessos, de tot, que poden haver-hi. La pena i enyorança que sentia el primer dia per aquells 2 que no hi eren, la vaig sentir per ells 6 a l'arribar a casa el diumenge. No hauria imaginat mai que ho arribaria a passar tant tant i tant bé. Gràcies a tots, encara que mai llegiu això. I una altra vegada...es tracta d'endinsar-se en allò que no coneixes massa bé (o bé tenir una certa impressió/prejudici) per després tenir la sensació de no voler sortir-ne mai més. Immesurable la quantitat d'anècotes, moments, bromes, converses, llocs, records, que m'emporto i que mai més sortiran de dins meu. I espero que els viatges no s'aturin aquí...ja sigui amb ells, o amb qui sigui! La qüestió és no aturar-se mai...mai. Com diu la frase, "descansar és començar a morir".

 Descobir la persona amb qui comparteixo més gustos musicals iguals!!! Cada cançó, cada sensació que ens transmet aquella cançó, cada estil...és que ho claves tot. És flipant.

FINS LA PRÒXIMA, ÉS A DIR, FINS AVIAT!

He arribat a la conclusió que val més tenir un o dos o tres amics de la teva vida que no l'amor de la teva vida. He arribat a la conclusió que és més emocionant somiar amb totes les aventures que et pot passar rodejada d'ells que no de l'aventura amorosa que puguis tenir amb aquella persona idealitzada. Al cap i a la fi, ells seran els que estaran al teu cantó quan aquesta única persona se'n vagi. Intenta no coincidir amb el tòpic de "no valores el que tens fins que ho perds". Aquesta sensació de frustració, d'empenediment, és la pitjor que pot recórrer pel teu cos. Així que, perquè no valorar-ho quan ho tens? Fer un petó als teus pares cada dia quan arribin de treballar, dir-los que els estimes cada cop que ho sentis, igual que amb els teus amics, dir el que sents en qualsevol moment, sense importar res més, sense callar res. Personalment, prefereixo ser una pesada sentimental que no una passota racional. Ja hi ha prou males notícies al món com per amagar el que sentim, quin sentit té amagar allò que farà somriure a una persona o que la farà sentir bé? I quina sensació s'epxerimenta quan crides als quatre vents allò que penses i sents! Això, tampoc té preu.

passet a passet

"Qui de nosaltres no somia? Tots tenim desitjos i il·lusions. N'hi ha que volen fer-se rics i ser poderosos i altres anhelen un futur de pau, amistat, justícia i llibertat. Són dos universos diferents. El món actual està dominat pel primer. És un imperatiu de la societat capitalista, que prefereix consumidors enlloc de ciutadans, i una política de gestió de mitjans i no de finalitats. Un univers així està destinat a perpetuar les desigualtats, la fam, la misèria i la guerra. Però existeix una altra manera de somiar. Aquella que confia en un món millor on tothom té el dret a viure dignament. Les persones que tenen el poder polític, econòmic i militar argumenten que un somni així és irrealitzable. Però va més enllà. No només somia, sinó que proposa mesures concretes, com il·legalitzar la pobresa o crear un llistat de bens públics mundials. Són mesures que l'autor converteix en factibles i necessàries. Aquí radica la importància del llibre. Ens dóna força i ens justifica que un futur millor és possible. I ens ensenya que hem de seguir somiant, sempre, pel bé de tothom".

Sí, somiar. És molt bonic somiar, però si no es corre rere els somnis, de què serveix? Somiar, per a mi, no és estirar-me al llit, amb música dels Teràpia de Shock de fons, deixar el cap volar i pensar en aquell noi, o en qui sigui. Això és somiar contes de fades. Si de debó vols aconseguir el que més desitges, has de sortir a fora. Per a mi, somiar és esforç, dedicació, caure, aixecar-se, córrer, treballar, currar-s'ho. I molts més verbs i adjectius! Aquests dies em fa la sensació que estic avançant per un camí molt molt molt empinat on al final de tot es divisa la meta. Bé, perdó, la primera meta. És el somni d'arribar a entrar a la UPF i que m'acceptin com a futura periodista. Podria dir que és l'inici del meu gran somni. Perquè sé que rere aquesta meta, hi haurà una altra, i després una altra, i així fins que deixi d'existir. El que sento en aquests moments és satisfacció. http://www.youtube.com/watch?v=3a7cHPy04s8

Durant tota la setmana m'han donat les notes d'aquest trimestre i per poc no em poso a cridar d'alegria enmig de la classe. Em passo la setmana més hores fora de casa que a dins, arribo cada dia tard a casa però faig la feina igual, dies que dormo poc, estic cansada, que em vénen ganes de deixar-ho tot. Però sé que no puc, que necessito una nota molt i molt alta per entrar allà on vull entrar. I no puc baixar la guàrdia en cap moment. Doncs bé...tot l'esforç emprat comença a donar els seus fruits (dolços). Pensava que a batxillerat no podria treure les notes que treia a l'ESO, però anava ben errada. Puc fer-ho, i de sobres. Només és qüestió de voler. Fins i tot la meva mare deia que no rendiria al màxim a causa de totes les activitats que faig. Doncs demà tindrà els resultats a la seva pròpia mà. Sóc feliç. Estic contenta, satisfeta, plena, etc. I el més important és que m'he sorprès a mi mateixa...no sabia que podia aconseguir tot això en les circumstàncies en què em trobo. Però he pogut, i ara toca continuar en aquesta línia.

Per a mi no és només entrar a la universitat i fer periodisme. Significa molt més que això. És endinsar-me en un món en el qual vull estar immersa la resta de la meva vida. Escriure, divulgar, investigar, descobrir, proposar, canviar, innovar, difondre, millorar...Són tantes coses! Entrar al grau de periodisme és només el primer esglaó de tota una llarga escalinata, potser tan llarga com la de la catedral de Girona. Quina gràcia té quedar-se en les primeres escales? No veus que quan més alt pugis, més maques seran les vistes? Aspirar al més alt, encara que costi i arribis a dalt de tot traient la llengua, i què? Però arribaré. Treure aquestes notes m'ha fet adonar que tot és possible si hi dediques esforç i il·lusió. Jo al món hi sóc per caure una vegada i una altra, però també per aixecar-me amb encara més força. Suposo que això vol dir estimar la vida...i viure-la al màxim.

A l'escriure aquesta entrada, m'ha fet pensar en una que vaig fer fa bastant temps sobre un dels meus grans somnis, el de treballar en una ONG. Doncs bé, tot va lligat. I potser aquest se situaria en un dels últims esglaons. No és només treballar, sinó dirigir-la, tenir inlfuències internacionals, moure fils, intentar canviar coses...només intentar-ho...Si cal, vull topar amb la (crua) realitat, però no em serveix l'escusa dels perdedors de..."no podràs canviar mai el món, és així d'injust i punt!" Serà que no hi ha hagut petits canvis al llarg de la història, bé que els ha hagut de fer algú, no? El que no puc fer....és quedar-me de braços plegats...seria molt trist adoptar aquesta postura amb només 17 anys. Des del moment en què sóc ciutadana d'aquest món, sóc responsable d'aquest. No hi ha més.

Recordo a 2n d'ESO, una (divertidísima) professora de música que tenia la qual va comentar un dia, mentre estàvem al pati i hi havia altres profes i altres alumnes..."Yo, dentro de unos años, estaré atenta de los diarios y la tele por si sale la Laura Marés, seguro que hará algo importante para el mundo".

Són unes de les paraules que més marcades se m'han quedat. Ni s'imagina fins a quin punt em van arribar a tocar. I...intentaré no decebre-la.

Només es fracassa quan es deixa d'intentar

***

Saps? Quan vas acumulant les pedres a la sabata, arriba un punt en què al final les notes i et fan mal. De debò és molt demanar que em diguis alguna cosa bona que faig o tinc? És tan complicat dedicar-me unes paraules agradables o algun gest que em demostri que allò ho he fet bé, que te n'alegres per a mi com a bon amic que ets. Però no...cap elogi anirà mai per a mi, sempre per a les altres. En aquestes, tot és perfecte, només la Laura s'emporta els mocs. Sé com ets, i t'ho accepto, i t'estimo com ets, però a vegades necessito treure les pedres que em vas posant i que aguanto sense dir res. Si et portessis així amb mi perquè jo també et tracto així, doncs encara ho podria entendre. Però crec que és tot al contrari...i aquí em perdo. Si vols que un dia t'ensenyi totes les pedretes que em vas posant a les sabates, crec que quedaries parat, crec que ni t'adones.

por

Tarda de diumenge de pluja.
Les preocupacions i remordiments de nits passades semblen que s'esvaeixen quan està amb ell. La consola.
Refugiats al cotxe observen com cau la pluja, com s'entelen els vidres, com es reflecteixen borrosos llums dels cotxes, escolten la ràdio, que està al volum perfecte. Bé, tot era perfecte. Infinits intercanvis de tot tipus que els dos desitjarien fossin eterns.

Sense cap motiu, notes com la por a perdre aquella persona va augmentant, com si es tractés d'una esponja que es va inflant. Voldrà dir el mateix que trobar-la encara més imprescindible, valorar-la més,  estimar-la més. No ho sé. És una por diferent, molt més profunda, que no sap ben bé com desxifrar-la. Quan vivim els moments més bells, suposo que és inevitable que surti la por a no tornar a repetir situacions d'aquell tipus. Perquè sabem que són moments efímers.

Temps de sensacions noves...d'aprendre, de caure, de reflexionar, de patir, de fer patir, de plorar, de riure, d'aconsellar, de demanar ajuda, de sentir, de deixar-se portar, de demanar perdó...bé, de fet, quan deixi de fer totes aquestes coses, no valdrà gaire la pena viure.

my little suns

"When I walk beside her I am a better man"

http://www.youtube.com/watch?v=jpkeJWXY4ZA

I'm not a man. I'm just her friend, but when I walk beside them, I feel better. I'm a better person. And I will never stop walking beside them. Never. They are my sun, my big sun.

un dia diferent

Sí, avui és un d'aquells dies en què et sents diferent, pel simple fet que has fet coses que trenquen amb la rutina i la monotonia de la setmana. Saltar-te una hora de classe, aixecar-te amb la cançó Crazy little thing called love, esmorzar, vestir-te...tot al teu ritme, la casa sola per a tu, ja que tots havien marxat a aquella hora, encendre la ràdio, i marxar amb la bici. I quan et poses els cascs, sona una de les teves cançons preferides http://www.youtube.com/watch?v=u0xtEmv-67w.

Classes light, amb poca gent, que compensen amb els tres últims dies, i respires un ambient diferent, no saps ben bé per què. Però t'agrada, i molt. I tampoc saps per què però tens ganes d'abraçar a tothom, de regalar abraçades. Et sents viva, alegre, feliç, relaxada, afortunada. I això que plou! Com ja vaig dir, tens el sol ben guardadet dins teu, tot i que avui l'has compartit amb molta gent. (molt millor!)

Acaben les classes i tornes a casa amb bici -una altra cosa diferent d'avui, anar amb bici al cole, almenys feia dies que no ho feies- i justament avui plou. Molt bé. I justament a les 14:45 es posa a ploure fort. Més i més i més. No pares de riure per dins, els cotxes també riuen al veure les pintes que fas, amb la caputxa de la jaqueta, la cara de bleda i xopa, i una tia amb bici plovent. Ole tu, oleee tu! T'emportes tots els sots del pavelló, ple de fang, fins a quedar marró gairebé. Una petita aventura. Ha sigut genial! Quan he trucat a la porta i m'ha obert la meva mare, no ha pogut evitar fer-me una foto....

I tenir la sensació d'estar de puntetes, tocant el cel, però així pots perdre l'equilibri. Es tracta d'estar amb els peus plans, però a dalt de tot. Almenys, la patacada no serà tan bèstia.