o te la fas tu, o te la fan

http://www.youtube.com/watch?v=OA64_z19crU

Arribarà algun dia en què deixarem de sentir coses noves? Quan ets jove experimentes tot tipus de sentiments, els descobreixes, et fan males passades, et fan regals meravellosos, etc, però a mesura que passa el temps, els sentiments es repeteixen o sempre van més enllà i són únics?
La típica frase de..."mai no havia sentit res així" pot tenir alguna part de veritat? O simplement havíem oblidat el que sentíem prèviament en un moment determinat?
Sigui com sigui, hi ha coses que....se senten....i no saps ben bé com explicar-les. No saps per quin motiu et fan sentir bé, ni per quant de temps serà així, ni per què amb aquella persona. Tot són dubtes, però què no és dubte pel que fa a la irracionalitat?

Trobar-te amb persones a la teva vida que...només pensar en elles et fan sentir bé, i quan saps que les veuràs t'alegres, i quan te les trobes, no pots amagar aquell somriure i intentes amagar aquella cara de tonta que se't posa, i t'estaries al seu cantó molta estona, xerrant i rient. És el que potser se'n diu "feeling". No sents aquelles pessigolles a la panxa, ni imagines res més enllà de la bona relació d'amistat, així que....no és que et comenci a agradar una determinada persona, no? Però llavors què és? Per què no et succeeix el mateix amb tota la resta d'amics? Què els fa especials? Si només fos un, doncs potser sí que et decantaries per l'opció de sentir alguna cosa més que amistat, però és amb més d'una persona que et sents així de feliç només de tenir-la al cantó. I l'abraçaries i li diries lo molt feliç que et fa, però et fa massa vergonya i calles, bé, el somriure del teu rostre revela el que les paraules callen. I és quan....tots els problemes se'n van, i és com sentir-se en una bombolla de pau. Imagines què passaria si la relació anés cap a més, però això no ho vols, prefereixes estar així i punt, sense complicacions, tampoc és el que tens al cap. Llavors, en què quedem? Doncs no ho sé ni jo. Però no fas mal a ningú, oi? Doncs ja està.

Adonar-te que el que fas no t'omple gaire, en canvi, veus el que hi ha després d'aquests 4 anys i se't posen els ulls brillants; per contra, veus altres camins que potser sí t'omplirien més, però que el que ve després, et buidaria per complet. M'encanten les sortides de polítiques, m'agrada saber el funcionament del món, tenir culturilla, poder ser crítica i reflexionar sobre el sistema i intentar millorar-lo, però estic segura uqe m'ompliria molt més fer una classe de geografia o antropologia o periodisme!! Però no vull ser professora de geografia, ni una antropòloga....sinó vull saber el que s'apren a polítiques. Tenir una base per ser capaç de modificar correctament el que em sembli malament sobre el món, ser escoltada, tenir influència, conèixer cada part. Vull estar directament a l'últim any, tenir tots els coneixements necessaris i aplicar-los a la meva manera. En canvi, si fes una altra cosa, com geografia, per exemple, aniria a classe amb il·lusió i amb ganes de fer treballs i llegir lectures. Una mica paradoxal, no? Bé, tot serveix, no? I sempre hi ha temps per fer el que t'agrada, així que, a aprofitar tot el que vingui.
Encara amb por i inseguretat per opinar sobre res i alçar la veu. Una més, ja s'ha acabat la bona vida, a acostumar-se als suspesos, a rebre amb alegria els (pocs) aprovats que vindran i a adonar-se que no sempre es pot estar a dalt de tot. Sentir-se bastant ignorant i estúpida, fins i tot amb idees utòpiques a les que abans t'aferrava. Res del que escoltes i veus encaixa amb la teva filosofia. Què fer? Ets tu la que vas errada? Potser tot no és tan senzill com sembla? No....no ho crec.

Realment, hi ha poca gent que sàpiga què és viure plenament la vida...la complicadesa de gaudir de la seva senzillesa. Mireu els nens petits...sempre rient o plorant, jugant, compartint, sense complicacions, veient les coses d'una manera simple, només amb el concepte de diversió, amistat i família al cap. Què més cal? Només quan som petits sabem apreciar la senzillesa i innocència de la vida, després, quan creixem, ens rebusquem amb tot fins a oblidar les coses més simples i encegar-nos amb els diners, la individualitat, la competència, el materialisme, el consumisme...on queden tots els valors sans i sincers? Que els diners no donen la felicitat, senyors, que sembla que el nostre objectiu a la vida sigui acumular la suma més grossa de diners al banc, i que aquests es transformin en alguna substància semblant a la poció de la felicitat i....vida solucionada. Potser és per això que no em preocupo gaire per si tindré una bona feina o no....és que...què més em dóna? Estic estudiant, si treballo del que m'agrada, ja és suficient, no? Segur que podré sobreviure perfectament. O ja tindré temps de preocupar-me per la meva economia, si és que algun dia ho faig realment. Per què no estimem més la vida en el seu estat més simple (naturalesa, valors de l'amistat, la justícia, l'amor...) i ens deixem de tonteries que no ens portaran a res? Enlloc de diners, al llarg del meu camí prefereixo acumular petits moments en què hagi estimat i m'hagi sentit estimada, en què hagi rigut fins a plorar, en què hagi lluitat per les persones i pels meus ideals i no per causes econòmiques, en què hagi après i hagi transmès el millor de mi, en què hagi fet tot allò que tenia ganes de fer, en definitiva, col·leccionar petits instants de la vida que, si els conectem, donen la recepta de la preuada felicitat. Quan més simple ets, més fàcil és ser feliç.

Llegir tots els llibres de totes les biblioteques
Estudiar més de 5 i 6 i 7 i 8 carreres!
Veure totes les pelis mai creades
Parlar amb totes les persones del món
Trepitjar cada país del món
Provar tots els menjars existents
Banyar-se en tots els rius i mars
Saber tots els idiomes que es parlen
Aixecar-se cada matí en un lloc diferent
Veure cada dia una posta de sol diferent
Enamorar-se de cada fragment i instant de la vida...

les ideologies solen separar els homes

La felicitat és la crtesa de no sentir-se perdut. Podràs tancar els ulls davant les coses que no vulguis veure, però no podràs tancar el teu cor davant les coses que no vulguis sentir.No t'enamoris dels records, les coses mai seran iguals.Moltes vegades, les persones no paren atenció a les coses que fem, fins que deixem de fer-les.

La gran veritat que jo he viscut a la meva vida no són les religions ni les
polítiques... són els llibres!

Un debat polític. S'acosten les eleccions estatals, la cosa està calenta. Com a estudiant de ciències polítiques que sóc, potser m'hauria de mostrar més ficada en el tema, estar de part d'un i en contra de l'altre, debatre les propostes i dir la meva opinió. Doncs no sé...em rellisquen els polítics, no m'identifico amb cap (potser per falta d'informació, ja ho sé), res del que diuen em convenç. El debat va ser repugnant. Els debats no haurien de servir per mostrar-se transparents al públic? Per fer-li arribar sense embuts les propostes que creuen convenients? Per innovar i voler arreglar les coses? Doncs jo vaig sortir amb la sensació d'estar feta encara més un embolic. Allò semblava la jungla, a veure qui podia deixar més malament l'altre, sense mirar cap a casa seva, sense preguntar-se els seus propis errors.
I tots parlant eloqüentment, per fer-se els savis, per deixar bocabadada la gent. A veure coi, es tracta d'arribar al públic, de fer-se entendre, de ser clars i sincers! Honestedat....no lliga gaire amb política. Tenim problemes greus, tant econòmics com socials, la gent està farta, l'economia no s'aguanta. I encara ells s'omplen la boca amb paraules buides i promeses que no compliran! Si hi ha problemes, el que cal és unió, tots a una, posar el benestar de la societat per davant de tot, per davant d'ideologies i diferències! Quantes més propostes de pensaments ben diversos, millor! De totes les propostes que surtin, que les exposin a la gent, i aquesta les voti. Hi ha crisi, no? Doncs anem a solucionar això. Bé que va haver-hi unió i conscens quan Franco va morir, la societat havia de fer front a un nou ordre, i tots es van posar d'acord, van anar a una, van cedir, van proposar, van estar d'acord, van discutir positivament....i es va arribar a la democràcia. El d'avui dia és democràcia? Només fem que ressaltar diferències! Que competir! Tot és tan individualista....

On queda allò que feien alguns poblats de que fins que tot el poblat no tingués menjar, el cap no menjaria, i fins que tot el poblat no tingués abric, el cap no s'abrigaria? Falten "polítics" que mirin més enllà dels seus nassos, que sentin els problemes de la gent, que els vulguin solucionar per sobre de tot i els sentin amb el cor, que es deixin de tonteries i de paraules buides, falten polítics amb sang calenta, amb voluntat de canviar, millorar i progressar, no econòmicament, sinó socialment.

Potser per això em tira molt més el món de les organitzacions internacionals, que és un conjunt de persones que van a lluitar per una causa (que molts cops fracassa), per sobre d'ideologies.
Quan la gent es mor de gana, què més dóna ser de dretes o d'esquerres? És que....no ho entenc.

sincerament, no em cal res més.

http://www.youtube.com/watch?v=6omZ5GsuGrI

Tot va començar amb una trobada, un sopar, per parlar de plans, de projectes, de futur....però crec que ahir nit, vam viure el present més que mai. No cal gaire cosa per anar-te a dormir amb un somriure a la cara i un sentiment de privilegi extrem! Un sopar, mirar les estrelles allà on ningú ens pogués molestar i dues hores de xarrera dins el cotxe, escoltant punts de vista, bromes i una mica de bona música. Diuen que la felicitat és estimar el moment, és a dir, no voler estar en cap altre lloc ni cap altre moment que en el que estàs. Doncs....això.  Un dissabte nit diferent, sí, ni festes, ni discos ni grans plans, però és que no feia falta...la companyia era la millor que es podia demanar. Com voleu que no tingui por a no trobar gent com vosaltres a la ciutat?  A no ser tan feliç com vosaltres em feu sentir? El llistó està molt alt.

Un cap de setmana que m'ha carregat les piles al 200%, un cap de setmana de relax, de pau, aprofitant cada segon al màxim per tal que em donés forces per tota la setmana. Des d'un divendres com els d'abans, a la biblio amb ella i després a tenis, fins a un dissabte nit sublim. Envoltada de gent magnífica, d'ells 5, els de sempre, fins als altres que poc a poc van formant part de la meva vida.

És diumege, el dia que més odio de la setmana, però aquest cop és diferent. No em fa res marxar cinc dies a la ciutat, aquesta cada cop m'agrada més, i sé que he aprofitat aquest tres dies com res, i que ara toca seguir endavant i menjar-se una altra setmana, esperant el cap de setmana vinent, que segur que serà igual o millor. 

Respirar cada trosset d'aire, captar amb els ulls cada imatge del cel, cada paisatge que només el poble ofereix, sentir el batec dels teus més a prop. Cels purs, clars, que dibuixen la silueta del Montseny, amb el color del crepuscle, cels que et desfan. Cels que enamoren.

Tot aquell que arriba al poder es corrompeix? Jo crec que no...quan una persona arriba al poder, depen del seu grau de felicitat que es corromprà o no. Si ja té suficient amb el que té, si té gent que l'estima al seu voltant, si se sent estimat i ell mateix estima, si és feliç, per què voldria més? Què més voldria? Si la màxima fi de tot és aquesta? Segurament, quan estigués al poder, duria a terme canvis, accions positives, sense corrupcions ni enganys. Ha de ser algú suficientment sensat per veure que si ha sigut feliç durant tot el temps abans d'assolir el poder, aquest no li donarà més felicitat. En canvi, aquells que es corrompeixen, potser és que creuen que amb el poder podran trobar la solució a la seva infelicitat, o almenys camuflar-la. No sé...tot depèn del cor que tingui cadascú. De tota la seva trajectòria. Potser sóc massa optimista...

em fa VERGONYA viure en un país "ric"...

Hi ha dies en què em trobo completament perduda, desorientada, desanimada, trista. No sé què vull fer amb el meu futur, tampoc estic bé amb el present. Tinc dubtes de tot, de si me'n sortiré, de si arribaré allà on vull arribar. I de cop, per alguna banda, et llancen un avís, una espurna d'escalfor que et fa recordar tot, la teva vitalitat i energia per lluitar per allò que vols, que sempre has volgut, però potser se t'havia oblidat. Avui, l'avís ha sigut aquest:

http://noticies.sirius.cat/2011/10/els-pirates-no-son-els-somalis-sino-els.html

Un vídeo d'una mena de diari alternatiu que fins a dia d'avui era desconegut per a mi, en què parlava sobre qui són veritablement els pirates, si les somalís, o nosaltres, els occidentals. Petit documental molt semblant a un que el tinc al top five de "cine de denúncia", La pesadilla de Darwin. Vídeos en què, a mesura que avancen els minuts, la impotència et va corroent per dins més i més, i veus que has de fer alguna cosa, i t'assalta la pregunta de...COM?! I recordes tot el que algun dia et vas dir: ser periodista i fer reportatges com aquests, investigar totes les injustícies, escriure, fer documentals, difondre! A webs, blogs, diaris alternatius, revistes merda...és igual, on sigui, i anar pujant mica en mica. És clar que m'agradaria tenir poder dins organismes internacionals, com l'ONU, i amb una sola signatura o unes quantes reunions poder canviar algunes decisions que es prenen, però.....no vull semblar utòpica. Només vull no fer-me la sorda a les injustícies, sinó anar cap a elles i treure-les a la llum, i intentar canviar-ho. Necessitaria 5 vides per poder escriure sobre totes les injustícies que hi ha al món, però només en tinc una, així que s'haurà d'aprofitar al màxim.
El problema és que no sé gaire com arribar a convertir-me en una persona capaç de fer tot això. Què haig d'estudiar? Vaig bé fent polítiques? Necessito obligatòriament el grau de periodisme? I si faig periodisme humanístic, serviria igual, tindria igual influència i iguals coneixements? No sé...De moment, tinc un any per pensar en què faré l'any que ve. I si pel camí se m'oblida, només em caldrà mirar aquesta entrada. Espero.

Però crec que el més important és que mai se'm treguin les ganes de lluitar contra tot això...amb el simple fet de sentir la injustícia, és igual què hagis estudiat, perquè la força de lluitar et tirarà endavant.

a big family...

Estic enfadada. Enrabiada.
No amb mi, ni amb la meva germana, ni amb la meva mare, ni tampoc amb el meu amic.
Sinó amb la vida.

Per què és així? Per què som complicats? Per què la vida és complicada?
L'altre dia estava esperant el metro i de sobte, entre la multitud, veig dues cares conegudes, familiars....eren els meus cosins!!!!! De part d'un dels vuit germans del meu pare. Els vaig mirar, ells no em van veure, i no vaig fer l'esforç d'anar-los a dir res. Com si no ens coneguéssim. No és culpa meva, ni seva, sinó de la complicadesa de família de part de pare que tenim, tots barallats (per diners i merdes), sense contacte, sense confiança, malgrat tots visquin a Barcelona i rodalies. Què trist. Em vaig sentir fatal per no senitr res vers ells. Una altra de les germanes, és ezquizofrènica. És la causant de la majoria dels problemes que hi ha, perquè ningú sap què fer amb ella i què passarà quan l'àvia no hi sigui. És igual, culpa de tots plegats, mil històries enrevessades que em fan venir malestar quan les escolto...

Per què no poden parlar com persones normals i arribar a un acord? Per què em fa la sensació que ningú s'estima entre sí, en aquesta família? M'ha costat i tot trobar alguna foto....i encara falten cosins....enfi.

Per què esà la família de part de mare tota separada, a milers de km de distància? Per què una cosina té síndrome de bipolaritat, igual que el seu fill, de només 5 anys? Per què existeix una malaltia que s'anomena esclerosi múltiple i l'ha de patir la meva àvia? Per què no puc abraçar els meus avis quan vull? Per què no puc tenir mil dos cents euros al compte bancari i anar a veure'ls? Vull anar-hi ja, però ja, o serà massa tard. I no em penso quedar de braços plegats, a espavilar-se i a treure aquests diners d'on sigui.
Per què una nena (repreciosa) de només dos anyets ha de patir el que està patint només perquè l'amor entre els seus pares s'hagi acabat? Per què el meu tiet no pot fer les coses bé? Per què fa tant de mal l'amor fins a extrems inimaginables? Per què ella ha de patir tant?

Per què cony hi ha tant de dolor, al món? Per què és tot tan injust? Per què hi ha gent que es frega les mans mentre hi ha crisi i la gent mor pel món? Per què hi ha gent que es beneficia de les guerres? Per què hi ha gent que no té res i altres que ho tenen tot?????????!!!!!!!!!

Quin món és, aquest? Són preguntes simples, algú me les pot contestar. Perquè n'estic farta, de que tot sigui tan difícil. No podem ser una mica justos, repartir millor, estimar més, pensar més en els altres, consumir menys, pensar més, donar més, criticar menys, mentir menys, dir més sovint el que sentim, actuar millor?

Suposo que tota família deu tenir els seus problemes...però això no em consola. Aquesta és la MEVA família, i em dol no sentir-la a prop i unida.Veure que només hi ha foscor.

http://www.youtube.com/watch?v=7AW9C3-qWug

la bola de cristall

En els moments durs de la vida, és a dir, quan aquesta ens tira una galleda d'aigua freda per sobre, quan alguna cosa dins nostra se'ns remou, quan t'envaeix la impotència, és llavors quan som una mica més conscients del que realment importa i del que no? Viure o no viure. En resum, tot es redueix a això tan simple. Tens bona salut, una família al tu cantó, uns quants amics, un plat a taula, un sostre? Sí, oi? Doncs?

I quan ens sembla que el món s'ha aturat, quan ens tiren la galleda per sobre, a fora tot continua igual! Com pot ser? Com pot ser que la gent continuï anant a treballar, que les botigues obrin a l'hora de sempre, que els alumnes vagin a l'escola? És que a ningú li importa la teva tristesa i buidor?

http://www.youtube.com/watch?v=4rTcwQT9kyQ

I llavors, quan els minuts et semblen grisos, t'incorpores a la teva rutina, agafes la bici, amb la motxilla a l'esquena, amb una cara més apagada de l'habitual, i contemples, sense voler, la sortida del sol entre les palmeres del passeig i els pals dels vaixells del port, tot esquivant la gent i els cotxes, tot sentint la brisa matinal suaument a la cara, adonant-te que cada matí, la foscor deixa pas al sol, que és un nou dia, i que el temps no s'atura per ningú.

Són aquests moments els que ens fan madurar? I els que ens fan ser més forts? Bé, segurament és el mateix. I un passeig per aquell parc, on cada racó et transporta a instants d'infantesa. Una sensació de sentir-te com a casa. I mentre escric aquestes línies, de camí a casa, desitjant arribar ja, després d'un temps interminable d'espera per vagues i merdes, i llançar-me als braços de la meva mare. Baixo, la veig, agafo aire, somric, i intento no vessar cap llàgrima. Amb ella i els altres dos, el merda dia es passarà més ràpid.

darrera aquell núvol hi ha el sol

I la màquina es va activant, després d'estar uns dies rovellada.

Comprovant de primera mà que la vida pot ser molt dura...veure com una persona propera a tu pateix d'una manera immesurable a causa d'un desamor. Em sento estúpida per recordar-me a mi, a vegades vessant llàgrimes per algun noi que no m'ha dit això o no m'ha fet lo altre. No en sabem res, del que és estar fotut. Després de 17 anys que tot s'acabi d'una revolada, que la felicitat de dues -o tres- persones s'esfumi com l'aire...i viure l'angoixa de primera mà. Amb una nena pel mig. Frustració, impotència, decepció, tristesa...no sé com ajudar-la, però almenys sap que hi sóc, l'ajudo a tirar endavant, es desafoga...i em fa arribar tots aquests sentiments de ràbia...tot i que no em puc ni imaginar el que li passa per dins...

Amb el capbaix em diu que mai m'enamori...riem i les dues sabem que és impossible. Estem fets per estimar, i sentir-nos estimats. I precisament això, és el que ens fa témer tant a l'hora de llançar-nos. La por a fracassar, a no ser estimats. Però....la vida està feta d'il·lusions, esperances i desil·lusions. De tempestes i de tranquil·litat. I sempre guanya el que tira endavant, és igual el nombre de derrotes que porti a l'esquena.

Va, ànims!

al mal temps, bona cara!

Doncs...s'intentarà! (però no prometo res...)
Agafar per primer cop la bicicleta en aquesta nova rutina m'ha fet tornar a sentir una mica més viva...més plena. Que no pot ser tan dolent, que s'ha de treure el cantó positiu, per molt que a vegades costi.
Quan alguna cosa t'oprimeix i no et deixa ser tu mateix, has de buscar la manera d'alliberar-te, buscar la llum, allò on puguis agafar-te ben fort.

La grisor i monotonia del metro, l'arribada a un nou lloc, tan enorme, el primer contacte, lluny dels meus...m'ha fet desestabilitzar, i encara ho estic, però mica en mica el color gris i negre va deixant bas al blanc, el verd, el blau...
Agafar un autobús i mirar per la finestra tot l'ambient, els carrerons de les Rambles, les botiguetes, la gent amunt i avall....i de sobte somriure i recordar aquelles ganes boges que tenies fa uns mesos de venir a viure on actualment estàs, de recórrer cada carreró amagat, d'entrar a desenes de botigues ben peculiars....unes ganes que mica en mica es van fent espai dins teu.
I és que...encara fa calor! Encara som estiu! I per acabar el dia...una trucada d'ella, que feia temps que no escoltaves...que t'ha donat una mica més de força.

hivernem?

Dies d'aquells en què et passaries les hores en algun lloc a cobert, totalment sola, únicament tu i els teus pensaments que van xocant de banda a banda del teu cap. Estar en una cova de pedra veient com plou a fora, o en un tren, mirant per la finestra veient com el vidre s'entela del fred que fa a fora, i com les volves de neu ballen lentament al ritme de l'aire. I tu, simplement, observes, impertorbable. Potser al cantó tens una llibreta i un bolígraf. I no tenir ni idea on estàs, bé, tampoc t'importa gaire. Molt millor, és el que vols, estar una temporada perduda. Sense ganes de fer ni dir absolutament res, en silenci. Com si el món s'aturés. O com si no volguessis formar part d'ell, perquè no t'agrada res.

Desvariejaments que es poden traduir a la por de sortir a fora i moure's al ritme de la societat, a la por de fer allò que has de fer, i estar amb qui has d'estar. I no poder canviar-ho. Por a veure que segurament t'has equivocat de camí.

Desvariejaments d'un diumenge tarda en què, malgrat vas amb pijama d'estiu, saps que aquest acaba d'acabar. I el fred que sents al teu interior s'hi suma el fred que s'acosta en els primers dies de tardor. Res és etern.

I hurt myself today
To see if I still feel
I focus on the pain
The only thing that's real
The needle tears a hole
The old familiar sting
Try to kill it away
But I remember everything

http://www.youtube.com/watch?v=SmVAWKfJ4Go

Com si el sol es pongués per sempre. Com si tenir lluny els teus no et permetés continuar endavant. Com si el camí que ara tens davant, no t'agradés...gens ni mica...així que...hivernem? Què covard...

la volta dels 25

Lo que teníamos en común: nuestra inquietud, nuestro espíritu soñador, el incansable amor por la ruta. (Diarios de motocicleta)

L'altre dia vaig llegir que no és viatger qualsevol que es llanci a descobrir camins del món. Es requereix alguna cosa més...un sentit de l'aventura, una avidesa per conèixer l'altre, indiferència a certs paràmetres imposats per la societat. Allò que diuen...."alma viajera".
Diuen, també, que la vida és més simple del que creiem: o reuneixes el valor per cumplir els teus somnis o et pudreixes com un espectador, vivint la vida que altres han ideat per tu.

Tal com diu en Marc Serena, l'autor del (magnífic) llibre "La volta dels 25", fer la volta al món és un d'aquells projectes vitals que, si t'ho penses dues vegades, acabes per no fer-ho. Un llibre que retrata el món, on es dóna veu a 25 joves totalment desconeguts per la societat, però amb molt a dir, i amb molt que aprendre d'ells.
Una mostra de coratge i valentia, i és que endinsar-se en una aventura d'aquestes característiques no ho fa qualsevol. Des de Johanesburg fins a Moscou, passant pel Japó, l'Índia, Tailàndia, Vietnam, Austràlia, Nova Zelanda, gran part de Sudamèrica, Estats Units i molts països més, el jove periodista recórre món amb poca cosa però ben ple d'il·lusió i, sobretot, amb la ment i els ulls ben oberts. Una predisposició difícil de trobar en el jovent d'avui en dia...
Un llibre ple de contrastos, llocs on no hi ha menjar als supermercats i llocs on es fan concursos per a veure qui menja més. Sí, el nostre món. I el que el llibre relata no es troba en cap guia de viatges, sinó que és l'experiència viscuda per un jove sense prejudicis que viu la realitat de cada país de primera mà.

Sens dubte, a cada pàgina hi ha alguna cosa per treure, pots sentir l'olor de l'Índia més profunda, o l'humitat de la selva amazònica al cos, o commoure't pels versos d'una poetessa africana, o sentir l'il·lusió dels somnis d'una jove cosmonauta russa. Cada capítol, una lliçó. I segur que això és només una petita porció del que en Marc va viure...però, tot s'ha de dir, ho ha transmès d'una manera exquisita.

"Sempre penso que, si tens mans, cames i estàs bé de salut, no ets pobre. Perquè ja tens la manera de canviar les coses". Paraules d'en Leonardo, de Mozambique.

També trobem petites lliçons d'història..."Els anglesos van estar a Zimbabue des del 1890 al 1980. Durant aquest temps, el milió de blancs que vivia aquí disponia del 70% de les terres en règim de propietat, a més de les terres públiques. Una part important de la població negra va ser expropiada i va passar a viure en els pitjors indrets, en petites cases al cantó dels poderosos. En els bars i restaurants se seleccionava la gent pel seu color. A conseqüència d'això, si tot aquest temps vam ser tractats com animals...ara hem de fer com si res (respecte els blancs)? Algú podia pensar que la colonització per part dels blancs no tindria conseqüències? Moltes persones arrosseguen un complexe d'inferioritat que ve d'aquesta època. El problema el tenim a les escoles, que no són capaces de formar ciutadans forts, lliurepensadors."

"La nostra vida pren rumb quan conectem instants d'extrema felicitat i emoció, com l'excitació que sentim en un concert de música, o quan som corresposts en l'amor, etc". Paraules d'una estrella del pop coreana. I és que la música no té fronteres. "-Mira, quan et sembli que ja és massa tard...és el moment de començar"

"Quan tens força i passió per viatjar, és quan et falta temps i diners; i, quan tens temps i diners, et falta la força i la passió".

"Els medallistes d'or xinesos van rebre 100.000 €. Els paralímpics, en canvi, reben només el que equival a 5.400€." Lliçons d'injustícia, en aquest cas d'un paralímpic de Hong-Kong.

"A mesura que avanço em trobo indigents, desemparats, orfes...un ambient que fascina a alguns turistes paparazzi, que si veuen un home sense cama ho fotografien amb la seva sofisticada càmera. I per la nit repassen les fotos còmodament a l'habitació de l'hotel." Reflexions després de passejar per l'Índia, un indret que no et deixa indiferent.

I a mesura que anava llegint, anava apuntant tot de llocs que fins aleshores m'eren desconeguts però que amb les descripcions que feia, m'hagués submergit entre les pàgines del llibre...com els temples d'Angkor, o l'illa Busuanga, de Filipines, que descriu "No hi ha ni bancs, ni restaurants, ni asfalt, ni polítics, ni impostos, ni diaris, ni ordinadors, ni cabines telefòniques...estic en un món utòpic?", amb els paisatges paradisíacs quan surt a pescar amb en Renante i en Riki, des d'on contemplen la posta de sol..."el blau del mar pren ara els colors de la posta de sol. Què es deu sentir quan aquest paisatge és el pa de cada dia? Pot tanta bellesa acabar convertint-se en una rutina? Fa falta que existeixi la poesia vivint en un entorn com aquest? Diria que no vull veure cap més posta de sol, mai més. [...] Salto de la barca i noto que els meus peus s'enfonsen a la sorra més de lo normal. És el meu cor que s'ha fet més ample?" I com el seu, el meu també, al llegir paraules així...

Tocant la sensibilitat d'un emprenedor australià: "Un cap d'any em va tocar fer guàrdia. Fou una de les pitjors nits que recordo. Vaig haver de tractar una noia de 26 anys que havia estat violada i torturada durant quatre dies. Va aconseguir escapar i avisar els veïns, però estava en una situació molt complicada. Tenia ferides internes i externes, sagnava per tot arreu, tenia la cara destrossada, les costelles trencades...La vam aconseguir "resuscitar" i al cap d'una setmana ja tenia l'alta. Però em va destrossar. Em vaig enfonsar...com és possible que algú fés allò? Com pot ser el món tan macabre? Va ser llavors quan vaig decidir que no valia la pena tenir fills per portar-los a un món com aquest".

Aprendre coses de cultures que ni tan sols sabia que existien, com els maorís, de Nova Zelanda, els amos del país fins que els anglesos van arribar a colonitzar-los. Tenen problemes per conservar la seva cultura, el govern els volia assimilar culturalment, i tal com diu  Te Rahui, "això és impossible, no pots forçar a ningú a deixar de ser qui és". "Diuen que amb només una generació es pot perdre una cultura i que es necessiten quatre per recuperar-la". "Els mariners no temen per estar a prop o lluny del destí...si tene clar el rumb.

Punts de vista d'un inventor argentí vers l'educació dels nens..."sobrecarregant d'obligacions els més petits, els limitem la capacitat de pensar. Els joves tendim a ser pensats pels altres, més que a pensar pel nostre compte. Jo evito la televisió perquè no vull viure la vida dels altres. Els nois i noies sense tanta tecnologia tenen més temps per a definir la seva pròpia vida". Grans paraules...i com no, alguna que altra paraula opinant sobre el món d'avui en dia..."el nostre món es dirigeix al colapse, tenim una societat ignorant, abocada a la televisió i a la manipulació. Vivim en un gran mercat i no en una gran societat. Tot es redueix a comprar i comprar. Quan el sistema se'n vagi a la merda, ens adonarem de que hi ha una altra manera d'actuar. Una societat on cadascú es podrà desenvolupar. L'educació és la única que pot cambiar-ho tot." "Tampoc em recolzo en la religió formal, amb la filosofia en tinc prou. Tot i que entenc que hem de creure en alguna cosa més elevada, sinó això seria un món materialista sense principi ni fi. [...] El món funciona perquè hi ha algun element màgic que el regeix. En moltes cultures l'anomenen Déu, però jo diria que és la naturalesa mateixa, alguna realitat superior que considero meva".

Per fer-nos veure el preu de coses que aquí considerem ben normals..."Hi ha una família que té sis fills i tan pocs diners que no pot pagar ni l'acta de naixement. Això vol dir que una de les meves alumnes, a efectes legals, no existeix. La tenim d'oient, intentem que segueixi la classe com els demés. Un dia li vam aconseguir una motxilla amb tot el material. Al cap d'uns dies, va tornar sense res. Se l'havien venut." Paraules d'una mestra de Chiapas, Mèxic.

"A Àsia, el blanc és el color de la mort", cada dia s'apren una cosa nova...

I acabant el viatge...no podia faltar el punt de vista d'una jove canadenca que somia amb un altre món, una mica millor, més just.."hi ha gent descontenta que es deprimeix, però també hi ha aquells que lluiten". "Ella porta les idees a la pràctica: no té ni cotxe, ni joies, recicla, evita les bosses de plàstic, vesteix amb roba de segona mà..." "Fa falta disciplina, el més fàcil és ser un gran consumidor." "Intentar que el que pensem i el que fem s'assembli és una lluita constant".

Lliçons diferents, de gent ben diversa, però que com a mínim, compartim una cosa: el món en què vivim. Un de sol. I és que en el fons...malgrat totes les diferències culturals, socials, polítiques...tots som una gran família que vivim en una mateixa casa. I viatjant així, crec que és quan més t'adones que no som tan diferents els uns amb els altres. Quan coneixem gent d'arreu, quan coneixem la seva manera de pensar, els seus somnis, etc., veiem que compartim o no els seus punts de vista, i això és l'experiència més enriquidora de la vida. Tendim massa a fixar-nos en les diferències i no en els petits detalls que ens fan ser iguals, com els sentiments.

Al final del camí em preguntaran:
-Has viscut? Has estimat?
I jo, sense dir res, obriré el meu cor ple de noms. (Pere Casaldàliga)

http://www.youtube.com/watch?v=ZxYGeTV6fCw