sempre hauria de ser Nadal. Adéu 2011!

http://www.nytimes.com/interactive/2011/12/25/sunday-review/2011-pictures-of-the-year.html#/?slide=107

~ ~ ~

Sí. És simplement un dia, però si no ho celebréssim, potser passaríem per alt moltes coses. És un dia per fer balanç, per mirar enrere i recordar, per proposar-se millorar, o seguir igual, o quedar-se indiferent, tant se val! Per adonar-se que el temps passa, què dic, vola! Per ser conscients que estem vius i que ho hem d'aprofitar. Per posar-se nerviós al pensar què ens passarà a partir de demà....per moltes coses! I com no, una excusa més per sortir de festa i estar amb els que estimes!!

Aquest ha estat un any important, ple de canvis, ple d'experiències i sensacions noves. I que m'ha sorprès per tots costats. Tot el que tenia pensat, no ha passat, i tot el que no m'hagués imaginat mai, sí ha passat. Perquè la vida, és increible. Creia que a bcn començaria una vida espectacular, que faria moltissims amics, que serien com jo (compartiríem inquietuds i gustos), sortiríem de festa, compartiríem mil coses, etc., em veia vivint en un pis d'estudiants, em veia enamorant-me d'algun noi de la classe, em veia (inevitablement) distant amb la gent de sempre, del poble.....doncs....tot al revés.....descobrir gent del teu poble increble, i unir-te més amb ells que amb els de bcn. I estar, també, més unida amb els amics de sempre. I és que a vegades, no cal anar gaire lluny per trobar coses fantàstiques.
M'atreveixo a dir que el 2011 ha sigut un dels millors anys de la meva (encara curta) vida, si no el millor. Però tinc la sensació que cada any dic el mateix. I si he après una cosa...és que s'ha d'aprofitar tot, absolutament cada oferta qe se't planti davant, i si no hi ha cap, has de sortir a buscar-la. Amb 18 anys, no pots estar aturat, és un pecat. Any de tempestes amoroses, però he après que sempre sempre sempre, després de la tempesta ve la calma. I he comprovat, que el temps posa tot al seu lloc.

Si hagués de definir el 2011 amb una paraula, aquesta seria intens i mogut.
Només començar, tot el gener ple d'aniversaris...i no uns qualsevols, sinó els 18 dels amics més propers. I adonar-se que...són (som) molt grans, en tots els sentits...

Febrer...més aniversaris, dies freds però amb gent al costat que els fa una mica més càlids. I la primera escapada, aquest cop no gaire lluny, a la Seu d'Urgell. Simplement inoblidable.

Març, el mes dels viatges: primer a Dublín, de regal d'aniversari. El primer viatge a l'estranger completament sols, on també va ser inoblidable: festa, mil anècdotes, l'anglès, la ciutat, l'alberg.... Dos dies, però més que intensos. I després a Dinamarca, d'intercanvi, viatjar des de dins, no té preu.

També altres coses més culturals...que no passen gaire sovint, i marquen...

I els petits moments que per tonteries, es converteixen en grans dies...

Abril. Un altre viatge, a Madrid, per aprendre art, per acomiadar el curs i l'institut, per tot. No millor que el de Roma, però genial igual.

Un dels meus dies preferits de l'any, Sant Jordi, també aquest any va ser perfecte...entre roses i llibres i amics, al matí a Bcn i a la tarda a Girona.

El lipdub de l'institut, genial per trencar amb la rutina i que a més va quedar increïble!

I petites celebracions que commemoren els 4 anys d'estar vivint a Vidreres.

Maig. Alguna cosa estava canviant...algú s'anava fent cada cop més i més present a les nostres vides. No sabíem si era un fet puntual o anava per llarg. M'agradava, i no sabia quant d'important es convertiria per a mi aquella persona...Gràcies.

Un mes revolucionari, pel moviment 15M, al qual ens hi vam unir sense cap mena de dubtes, i tot i que ara les places estiguin buides, el sentiment hauria de perdurar dins de cadascú no només quan les coses van baldades, sinó quan també van bé. I és que la indiferència mata.

I també va ser el primer cop que col·laborava a la fira de tractoristes, al vivia des de dins, i em va encantar. I a més, amb una parada de comerç just, per una bona causa, més no es pot demanar. Solidaritat, ambient de poble, artesania, família, tradició.

Arribem a l'equador, al juny, al mes més intens, més.....especial. S'acabava tot, però també començava tot. Aniversaris de persones molt especials, i el meu, exàmens decisius per al meu futur, fi de la vida d'estudiant d'institut, la graduació, adéu a tots els companys...arribada de l'estiu i vacances. Es diu tot molt ràpid però...quan em poso a recordar aquells dies i tots els moments, encara se'm posa la pell de gallina.

Segurament el mes que he plorat més, tant d'emoció com de tristesa.

Juliol! El penúltim viatge de l'any, però el més llarg! Tot el mes a Anglaterra, immersa en una família i envoltada de gent d'arreu del món. Gent que ja han deixat la seva petita impremta en mi. Un mes molt diferent i enriquidor, amb coses bones i dolentes, però que tornaria a repetir sense dubtar-m'ho!

I comencem l'agost amb un altre viatge, Mallorca, per fi amb elles! 6 dies només per nosaltres, per espavilar-nos, per conèixer, per viure, per riure, per gaudir, per tot! I així ho vam fer. Juntament amb Dublín, un dels millors viatges...si és que tot es basa amb els acompanyants, aquest és el secret d'un bon viatge. Increïble, encara quan miro les 456664 fotos, ric com el primer dia dels milions d'anècdotes. El show de Truman! Un viatge de broma....el primer totes juntes, però no l'últim! "Dáis pena!"

La resta del mes, a disfrutar de l'estiu per aquí a prop, de festa en festa i descansant a la muntanya més alta de Catalunya...

Amb coses tan simples com amics i la natura, van ser uns dels millors dies de l'estiu...

Setembre. Va començar d'una manera excel·lent, espectacular, i va acabar desastrosament...
Últims dies de llibertat vacacional exprimits al 200%, amb la festa major, que van ser del millor de l'estiu i de l'any. Gaudir tant amb els concerts, amb la gent, ballar i cantar i riure i de tot durant 4 dies seguits, ser escollida pubilla...què més es pot demanar?

Un gran concert...

I el primer acte, ple d'orgull i il·lusió..

I començar la vida a barcelona, la vida universitària. I que no t'agradi res: ni la carrera, ni la gent, ni la ciutat, ni estar amb la teva tieta, trobar a faltar el teu poble, l'institut, la vida anterior, la família. Un dels canvis que més m'ha costat. 

El mes d'octubre va ser negre. No vaig veure la llum enlloc, estava enfonsada, era infeliç, parlant clar. Desitjava que arribés el cap de setmana, i els diumenges m'entrava la depressió i intentava que les llàgrimes no caiguessin de camí en tren. Una veritable merda. Però després de la foscor, ve la llum. I tot és qüestió de canviar el xip. Que no t'agrada la carrera? Aprofita la resta! Aprofita la ciutat! Mou-te, aprofita la teva cosina petita, intenta fer feliç la teva tieta, intenta obrir-te amb la gent i segur que coneixes algú amb qui puguis conectar! I així va passar només començar el novembre, tot era qüestió de temps. Ara, estic encantada, amb la ciutat, els companys, la meva tieta, torno a estar feliç, malgrat no m'agradi el que estudio, però què coi, això té solució! Que la carrera no ho és tot.

Mitjans de novembre...descobrir gent interessant dins la pompeu, fora dels pijus materialistes superficials que abunden.

I també al novembre, començar a formar part d'una família, l'esplai. És una de les millors decisions que he près aquest any, i sé que tot just comença tot...Ara per ara, estar immersa durant 11 dies treballant en el PIV, ja és un regal.

I acabar l'últim mes fent petites coses (sopars barats, musicals, anant a veure les estrelles, xerrar, debatre, riure...)amb tots ells...els de sempre, els incondicionals, els....millors, per sobre de tot, siguem com siguem, i tinguem les diferències que tinguem, perquè sempre ens acabem ensortint de tot.

I per sorpresa de tots...comprovar que el fet d'estar tots separats durant la setmana i fer coses totalment diferents, ens ha unit encara més. I això, vol dir moltes coses (bones). I encara que la teva vida s'amplii, no hem d'oblidar el que portem a l'esquena, sempre i quan la relació sigui justa, és clar.

Gràcies a tots per formar part de la meva vida, com ja vaig dir l'any passat, l'únic desig pel 2012 és continuar igual o millor (difícil!) amb vosaltres al cantó. Bé, i si no és demanar massa, desitjo que al 2012 hi hagi més amor entre amics, entre germans, entre pares i fills, entre parelles; més "sí!"; menys discursos polítics i més fets; menys intervencions de pau i més ètica de bancs, empreses i governs; més bones notícies que de dolentes i catastròfiques; més altruisme; més consciència ambiental i social; més llibres i menys reality shows; més llàgrimes per perdre un amic i menys per perdre un portàtil o mòvil; més esforç per ser millor persona i menys per anar més a la moda; més humanitat, i menys avarícia....QUE TINGUEU TOTS UN BON ANY!! PERÒ JA SABEU QUE TOT DEPEN ÚNICAMENT DE VOSALTRES I LES VOSTRES DECISIONS.

http://www.youtube.com/watch?v=tvTi8D5paMA&feature=related

Avui que la fred du tants records
ara que sobren les paraules
ara que el vent bufa tant fort
avui no em fa falta veure't
ni tan sols parlar....per saber que estàs al meu costat
És nadal al meu cor.

spongebob

Diuen que els humans sempre esperen alguna cosa a canvi després de les accions que fan, ja siguin bones o dolentes (en altres paraules, que l'altruisme és inexistent). Jo sempre he cregut que no és necessari que sigui així. Però potser anava errada. Ara bé, a què ens referim amb "alguna cosa a canvi"? Si et sents bé realitzant una determinada acció, és el sentiment de satisfacció el que busques, sentir-te bé. Si dónes o regales desinteressadament, potser el que pretens és veure somriure la gent, fer-la feliç, perquè la seva felicitat en part és la teva felicitat. I si dónes a gent desconeguda, potser el que busques és que la gent valori el que fas, i et regali paraules maques, i et doni les gràcies. I jo em pregunto, què hi ha de dolent, en tot això? Molta gent critica la gent que busca tot això, i llavors per ells ja no són altruistes. Però a cas interfereixen (fereixen o violen o el que sigui) en els sentiments dels altres? Són feliços els que reben, i els que donen, amb coses molt simples. Quin problema hi ha?
Durant aquest últim mes tinc ganes de regalar, de regalar tot (abraçades, paraules maques i sinceres, postals, fotos...), de fer feliç, perquè últimament ho estic jo al 100%.  I m'espanto. Què buscaré jo a canvi? Doncs no ho sé ni jo. Segur que deu haver-hi alguna cosa, per petita que sigui. Potser el que he escrit abans, veure somriure tota aquella gent amb qui em volco? Que se sentin bé? Escoltar un "gràcies Laura!!"? Rebre una abraçada d'agraïment?

Què collons?! Per què ens estranya tant veure la gent feliç i fent feliç els altres?! Tot és un bucle...si ets bo, sincer, regales, dones, estimes, ajudes....tot això ho reps tu a canvi. Perquè som el que donem. Llavors ja no sabem si tot és causa o conseqüència! La felicitat és un estil de vida, i cada dia té un grau diferent, i cada dia t'has d'aixecar amb la intenció d'assolir el grau màxim del termòmetre de la felicitat, i cada dia has d'intentar ser millor, ser més bona persona, i abans de passar-nos un quart d'hora al mirall del lavabo, l'hauríem de passar estirats al llit, pensant què pots canviar dins teu perquè lo de fora canvii a millor. Cada dia hauríem d'estimar més, demostrar més, fins que acabem odiant-ho tot, i llavors tornar a començar. Res de reservar-se. És només un estil de vida. Jo procuro tenir-lo, i és recomanable al 100%. Ara bé,  no intentis d'imposar-lo, perquè molts cops topes amb murs i surts escaldada. I molts cops també hi haurà fortes devallades, per sentir tant, però és part de la vida, no? Si procurem tenir només moments bons, acabarem per tenir moments mediocres. La vida és massa curta per ser moderat.

Dies sensibles. Tinc ganes de plorar. Trobo a faltar coses i persones. M'emociona tenir certes coses i persones a prop meu. Estic satisfeta d'haver aprofitat cada oportunitat, cada petita tonteria, que m'ha portat on sóc. Que m'ha aportat tantes coses, tantes emocions. Treballar sis hores cada dia i no voler que acabi la jornada, i començar-la amb il·lusió, agradar-te el que fas, i amb qui estàs, no poder dormir dels nervis, aprendre tantíssimes coses...no ho sé. Cada dia arribo a casa amb uns quants quilos de més, de tot el que m'he enriquit com a persona. I malgrat tot el cansanci, tenir una energia inexplicable per fer lo possible i l'impossible. I és que a la vida hem de ser com una esponja, absorbint cada minut, cada moment. I diria tantes coses més....que no sé com començar, aixíque millor acabo, que és més fàcil.

http://www.youtube.com/watch?v=cHlf08yTPiU

globalització de la consciència

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20111227/54243377963/joan-antoni-mele-dejas-que-tu-dinero-financie-armas-y-contaminacion.html

"Pregunté a un banquero por qué invertíamos en armas, y me dijo: "Es que si no lo hacemos nosotros, lo harán otros". ¿Qué argumento es ese?"


"Eso le dije a los del 15-M: "Cuando parecíamos prósperos, ¿dónde estabais? ¿Por qué no ocupabais las plazas por los pobres del mundo?". Nos quejamos sólo cuando nos toca a nosotros. ¡Lo primero es cambiar uno!"


"el dinero es la sangre del organismo social: muévelo para que alimente proyectos útiles a la sociedad."


"Con dos millones de impositores, la sociedad sería otra: las personas estarían por delante de los números. La especulación es el cáncer de nuestro tiempo."


"Crecer por crecer es destructivo. Es hora de cambiar la globalización de la economía por la globalización de la conciencia."


"Enseña a tus hijos que no se trata de ganar dinero, sino de ganar la vida. Sustituyamos consumo material por consumo espiritual."


"llenemos la vida de amigos, conversaciones, libros... Prioricemos la cultura, el respeto al medio ambiente. ¡Demos sentido a todo lo que hagamos! Admiremos a los buenos por encima de los listos."


"que no nos pase que por pensar que podemos hacer poco, acabemos por no hacer nada."


VINGA VA HOME! DESPERTEM! QUE ESTEM EN MANS DE DELINQÜENTS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! SI NO FEM RES, ÉS COM SI TOLERÉSSIM TOTES AQUESTES BARBARITATS.


més.....www.interferencies.cc


~ ~ ~ 


El més segur és que tot plegat sigui un fet puntual :)
Però que ha de servir per millorar, això sí.

WARNING

Què està passant? Vols acabar l'any malament amb tots ells? Doncs és el que sembla....Però és que no aguanto més, no sé ben bé què em passa, o sí, i em fa fàstig la situació, però no puc actuar d'altra manera. No puc callar. De fet, no vull fer-ho, tampoc. Crec que ja he callat prou.
Acabes de conèixer i descobrir nova gent, nous ambients, i t'estan encantant, et sents bé, còmode, tot són riures i bon ambient, companyerisme, etc. I t'hi trobes tan bé que comences a comparar això amb el que has tingut fins ara. I t'adones que has callat massa, que hi ha certes coses que no tens perquè tolerar-les, perquè no t'ho mereixes, perquè tu no els tractes així. I que potser no han d'estar tan valorats com els tens. Sempre dic que som el que donem, doncs llavors hi ha un error, perquè jo no els porto en bandeja, parlant clar. Ho dono tot, absolutament tot per ells, ho són tot, els tracto bé, els dic les coses bones, els vull veure feliços, perquè la seva felicitat és la meva felicitat. Llavors, per què haig d'acabar plorant amb certs missatges? Per què haig de riure les gràcies al que sempre s'està enfotent de mi, encara que sigui mig en broma? Per què haig d'aguantar sempre crítiques i comentaris que enfonsen dels mateixos? És que, no puc més. I fins ara era el que hi havia, però és que s'ha acabat. Els moments bons són excel·lents, tot és fantàstic, però si cada cop hi ha més moments amargs que dolços....potser que ens ho fem mirar. Sento ràbia, molta ràbia, tinc ganes de plorar. Ràbia per sentir tot això, perquè en el fons me'ls estimo moltíssim, però si les coses no canvien, sé que els acabaré perdent, ràbia de sentir-los cada cop més lluny, i ganes de plorar perquè és trist sentir això, i no sé si sentir-me culpable o víctima o jo què sé. No obstant, és curiós, perquè dins el grup, ara començo a sentir-me millor i a tenir més confiança amb aquells que tinc una relació equitativa, és a dir, que em tracten com jo els tracto, bé. Fa un any la relació amb aquestes persones era diferent a la que estic tenint ara. Ja ho diuen, que el temps posa tot al seu lloc.

S'acosta cap d'any, una nit per estar amb els amics més propers, els que estimes, de passar-ho bé i punt! El sopar que estem organitzant, m'està portant més mal de caps que altra cosa. Em fa moltíssima il·lusió, i sé que fem el que fem ens ho acabarem passant genial, però és que cada maldecap que tenim, és una passa enrere en els ganes que tinc d'anar-hi. La festa de després. Hi ha diverses propostes, tothom vol anar a llocs diferents. Per què no em fa res anar a un lloc diferent del seu? Per què hi ha alguna força que em tira cap el lloc on sé que pot haver-hi gent amb qui pugui estar bé i passar-m'ho bé? A cas no t'ho passes bé amb ells de festa? Doncs no gaire, la veritat. Quan vénen barraques o concerts o qualsevol festa fora de Vidreres, i diem d'anar-hi, tremolo. Sé el que passarà, com sempre. Alguns agafaran i marxaran, desapareixeran, et quedaràs molts moments penjada, sentint-te absurda, després començaran a comentar jugades de ties, et sentiràs encara més absurda. Mil coses que fan que no gaudeixi gaire quan sortim de festa a llocs on no hi ha gaire gent coneguda i depens del grup. És normal el que fan, i no els puc retreure res, però també és inevitable que jo em senti com em sento. La festa major de Vidreres d'aquest any, va ser brutal. La millor de totes. I vaig estar amb gent "nova", vaig conèixer un piló de gent, ells no hi eren enlloc. Però bé, tampoc vol dir res això.

I jo ja no sé si tot aquest merder és un fet puntual i s'esvairà quan tot torni a la normalitat, o és l'inici d'alguna cosa....no gaire bona. Tinc por. Molta.

Perdó..

la pel·lícula de la setmana

Durant tota la setmana he anat veient l'anunci sobre la pel·lícula de la setmana de TV3, que en aquest cas era Sempre al teu costat, Hachiko. Molts cops em proposo de mirar-les, però sempre acabo per no fer-ho, ja sigui per cansanci, perquè se m'oblida, perquè em surten altres coses....Però avui ha sigut diferent. Estava sola a casa, he arribat abans de tenis, i tenia en ment que volia mirar la pel·lícula. Perfecte. Alguna cosa de l'excessiva publicitat que n'han fet aquests dies em deia que la mirés. És d'aquelles pel·lícules que no tenen gaire d'emocionant, però hi ha alguna cosa que fa que no te'n puguis anar ni al lavabo ni a la cuina a buscar algo de fruita. No pots, et té captivada, malgrat la poca acció, però saps que passarà alguna cosa que no et pots perdre de cap de les maneres.

A tothom qui llegeixi això, mireu-la, si us plau. El més segur és que no us agradi i us avorreixi. És extremadament senzilla. Simplement narra la història d'un gos. Un gos que el traslladen del Japó a Estats Units i un cop a una estació dels Estats Units, surt de la caixa i es perd. Un home, professor de música d'una universitat, el troba. Després de molts estira i arronsa se'l queda a casa seva, amb la seva dona i la seva filla. El gos acompanya dia sí dia també el seu amo a l'estació, on agafa el tren per anar a la feina, fent sempre el mateix recorregut, i el ve a buscar a la tarda, quan el tren arriba. És la seva rutina.  La pel·lícula és simplement això. Fins que passa una cosa. Que fa que tot canvii, o no.

No vull continuar, tampoc vull descriure més detalls, perquè és tan preciosa que no vull espatllar-la amb paraules supèrflues.

Simplement....és un exemple, una lliçó de lleialtat, de l'amor més sincer i pur, i ens recorda que mai hem d'oblidar a aquells a qui estimem. Bé, però cadascú pot treure les lliçons que cregui, que no són pas poques.

No hi ha pel·lícula que no m'emocioni, per la més mínima cosa, però arribar a plorar, ja és una altra cosa. Em costa més, em fa vergonya, perquè normalment hi ha gent al cantó. Però quan la miro jo sola, quan els ulls se'm posen borrosos m'espanto, però no hi ha cap fre que aturi tot el que està a punt de sortir. I efectivament, avui l'habitació s'ha convertit en un veritable llac. No exagero, mai havia plorat tant amb una pel·lícula, ha superat a Diamants de sang, ha sigut una cosa....m'he quedat uns cinc minuts post crèdits mirant la televisió sanglotant i retenint imatges de la pel·lícula. I a sobre quan et diuen que està basada en fets reals! Que una història així ha passat de veritat! Com pot ser? Com pot ser que existeixin sentiments tan profunds? Com pot un gos arribar a fer això? És és....simplement increïble.

Estàtua commemorativa del cas real de la pel·lícula, a l'estació de Shibuya, Japó.

Segur que quan torni a llegir això en fred, demà, riuré i em semblarà una xorrada, però és el que té escriure el que sents al moment, que surten els sentiments tal i com són, sense deixar pas a la part més racional. Per què avergonyir-se?

Quan ens adonarem realment que ens podem morir en qualsevol moment? Quan valorarem el que tenim i viurem la vida al màxim, com si fos l'últim dia? Per què callar els sentiments i pensament? Per què fingir? Per què moderar-se? Per què no fer el que realment volem? Per què??????????????????????????????? Que tot vola, senyors.....tot. Efímer.

totes al vaixell!! Que vénen cocodrils!

http://www.youtube.com/watch?v=0LqzsV-HJnI

Quant més temps passa que no escric, més coses tinc a dir, però més caòtic tinc el cap i no sé per on començar.
A vegades la teva identitat trontolla, mires al teu voltant, després et mires a tu, i penses..."què fots?" "tens un problema o el problema és dels altres?". Diuen que em ve del meu pare, el fet de reconèixer de seguida aquells amb qui pot haver-hi química i amb els que no. Quan toquen canvis, haig de reconéixer que ho passo malament. No vull ni puc fer-me amb tothom. Sí, potser sóc oberta, però amb qui vull, amb qui crec que podré connectar, per la manera de ser o de pensar o el que sigui. Tant a l'institut com ara a la universitat, sempre hi ha un grup de gent amb qui no em surt paraula alguna. I sé perfectament les característiques d'aquesta gent: el típic grup de "pijos" que ja tenen el seu grup fix des del primer moment, que volen caure bé a tothom, que es fan els simpàtics però després no intentis anar més enllà perquè et fotran una barrera, que et miren per sobre l'espatlla, que van amb aires de superior. I a mi això, em rebenta. Per molt que siguin bones persones, per molt que potser compartim interessos comuns, o tinguem una ideologia semblant, és que serà impossible que em surtin les ganes de relacionar-me amb ells. I jo almenys, noto a la primera aquest tarannà de superioritat que despren una persona. I ja està, només cal això. A l'institut hi havia el típic grupet, al viatge a Anglaterra d'aquest any, més del mateix, a la universitat, encara pitjor. I llavors, quan es fan sopars o coses socials, com aquest dimarts, tothom parla amb tothom, i jo m'ho miro, com si estigués a fora i mirés una obra de teatre, tot i que els que fan teatre són la majoria d'ells. Quina necessitat hi ha de fer un somriure fals, intercanviar quatre paraules i fer-se el simpàtic? Si després no hi haurà res més....no sé. Doncs bé, estic sentada a la punta de la supertaula, amb els de sempre. Però de cop arriben dues noies, em sonaven de vista, tot i ser de la classe, havíem coincidit a l'ocupació. No vam trigar ni 10 segons a començar a parlar. I no vam parar fins que vam marxar! Per què amb elles sí? Per què amb la majoria de la classe mai m'he ni saludat? Tampoc veig la necessitat....És com si els etiquetés, i em sento malament, per ser així de..."selectiva?"...però els requisits tampoc són tan exigents....simplement, ser natural. Em faig amb qui no em fa sentir incòmode quan hi parlo, amb qui no m'estarà somrient i després criticarà les sabates que porto o m'evitarà quan ens tornem a creuar pel carrer. Em faig amb qui puc ser jo mateixa, sense fingir res. Té lògica, no? Ara sembla molt fàcil, però quan veus tothom relacionant-se entre ells com si es coneixessin de tota la vida, i tu només amb aquells pocs que t'has fet, et sents una mica absurda, fora de lloc, sola, estúpida, antisocial. Potser vull trobar el meu ambient des del primer moment, i axò costa, es fa poc a poc. Perquè a vegades et pots sorprendre, i les aparences poden enganyar. I dia rere dia vas descobrint, encara que siguin només uns pocs, gent increïble. Per què cal més? :)

I la nit anà millorant....feia temps que no ballava tant i no m'ho passava tan tan tan tan bé! Fins al punt que et surtin butllofes als peus!!!!!!!!!!!!!!! Perquè després diguin que si no beus, és un avorriment. Doncs ho trobo penós. No el fet de beure alcohol, sinó la manera com ho fa tanta gent. Pots sortir de festa i beure el que sigui, per refrescar-te, perquè et ve de gust, perquè t'agrada, per beure alguna cosa, etc. Fantàstic, i si a sobre t'animes, doncs millor. Perquè és cert que molts cops, si beus, pots estar més actiu, et deixés anar més, etc. Però és penós beure "a la força" només per  posar-te a to, per poder gaudir de la festa, per transformar-te completament. No ho sé...jo al·lucino quan veig la gent empassant nosequina beguda amb cara de fàstig, perquè no els agrada, però és igual, ho han de fer de totes maneres per poder passar-s'ho bé, per poder fer i dir tot allò que són incapaços de fer quan són "normals". Tantes capes tenim que no podem mostrar-nos tal i com som i necessitem l'alcohol per anar-les traient? Però bé, tampoc vull semblar una iaia avorrida, que cadascú faci el que vulgui.

~ ~ ~ 

I continuem descobrint més i més raconets de la ciutat...és curiós veure que cada barri té les seves particularitats: un tipus de gent, un tipus de botigues, un tipus de carrers i edificis...

Carrers no gaire il·luminats, estrets i enrebessats, botiguetes artesanals de bijuteria, de coses de casa, de roba, un piló de botigues ecològiques i de comerç just, llibreries antigues (un llibre a 1'80€!!), fleques delicioses, supermercats amb menjar típic de tot el món, places pintoresques de novel·la, jovent amb skates, ambient de poble, tot molt bohemi. Sí, una tarda a Gràcia. És com el barri alternatiu, on et tornes boja mirant tots els colors de les botigues i tots els productes tan originals i diferents! I d'alguna manera, no sap tant de greu comprar i consumir, o almenys a mi, com si ho fessis al Zara o al Corte Inglés.

http://www.youtube.com/watch?v=CknuCTRAW_I&feature=related

Què faré tants dies sense vosaltres???????????????????????????????

Què faré sense els nostres vaixells, i les teves sessions de fotos, i els cocodrils i taurons i desfiles de modelo, i contes i sense els teus crits de bon matí? Què faré sense la cosa més preciosa del món?

Que aquesta alegria i innocència no s'esborri durant aquests dies en què tot és difícil i diferent de cada any. No deixeu mai de somriure, si us plau, per molt dur que sigui aquest Nadal. Us estimo.

pintant el temps lliure de colors

Acabar amb mal de cap i de mandíbula de tant riure (potser no és gaire difícil en mi però...a vegades hi ha extrems!). Dóna gust estar 24 hores amb gent així, en aquest ambient. El temps, passa volant. En fi, que per entendre-ho s'ha de viure. Gràcies a tots...per aquest intens i boníssim cap de setmana, no sé com us ho feu però sempre em feu quedar amb més ganes de vosaltres i de tirar endavant l'esplai.

http://www.youtube.com/watch?v=Aihu16RyYp8&NR=1&feature=endscreen

~ ~ ~ 

“There´s tools and colours for all of us,
to lend from nature to make the world
more understandable and beautiful”.

Dies en què el cel et desfà...et passaries hores mirant el cel sense cap núvol, net, lluent, potent, sec, fred, llis, mentre el sol es filtra entre les fulles dels arbres, es reflexa en l'herba, t'acaricia la cara, i va adoptant, poc a poc, colors més intensos. Cels que et fan veure la vida de colors, només cal respirar-los i sentir com s'endinsa la seva puresa per tot el teu cos. No sé per què però...només observant paisatges així, ja sóc més que feliç. Un espectacle totalment gratis, a l'abast de tothom, fàcil de trobar, però difícil de descriure, valorar i emmagatzemar. Sort que no hi ha paraules per descriure el més preciós d'aquesta vida, entre d'altres coses, imatges així...

La meva vista preferida...