tres dos un transformació!

Simplement, anem a destemps. I per calmar les pors ens clavem punyals que ens semblen flors però que en realitat són de foc. Ingenus...del foc a les flors només hi ha una metamorfosi. Potser ni això, potser és el mateix amb diferent nom i amb diferent forma. No hi ha separacions, és tot un cos sol, una fusió, una mescla de colors i sentiments i forces, que creix i decreix, com un cor que batega després de fer l'amor. I amb poques paraules i pocs gestos, pot canviar el rumb de tota passió. Sí.....remolins de passió i fugacitat que s'escolen entre allò que no diem i fem i allò que no fem i diem. Si tinguéssim una escala al nostre abast per poder sortir del remolí, a cas ho faríem? Què ens quedaria, sinó? Seríem focs apagats i flors pansides...potser.

http://www.youtube.com/watch?v=oBIxScJ5rlY&ob=av3e

A decir verdad, no sabemos lo que incita al hombre a recorrer el mundo. Curiosidad? Anhelo irrefrenable de aventura? Necesidad de ir de asombro en asombro? Tal vez la persona que ha dejado de asombrarse está vacía por dentro: tiene el corazón quemado.
El camino: he ahí lo que anhelan. Nada conservan en su interior por mucho tiempo, y como su naturaleza no soporta el vacío, siempre necesitan nuevo alimento, no pueden vivir sin absorber. El hecho que han descubierto y comprobado hoy mañana habrá dejado de fascinarlos. Tienen que partir hacia nuevos lugares y nuevos hechos. Absorben y expulsan con la misma facilidad.

clarianes

Què es pot fer en una situació en què trobes a faltar una persona, la vols veure, i parlar-hi, però quan la tens davant, l'únic que vols és passar d'ella? És tot insuportable, i n s u p o r t a b l e. No ho aguanto, i no sé què fer. Com si estigués submergida en un remolí negre i fosc i se m'emportés cap abaix, lentament però amargament. Però és curiós, només em sento així d'angoixada quan hi penso i em trobo sola, ja que quan faig altres coses i estic amb gent, i fins i tot parlo del tema, no és que m'immuti gaire, sóc jo, alegre, i faig la meva vida, tenint-ho tot molt clar. El problema està en quan se'm passa pel cap la possibilitat de perdre'l. No m'ho va deixar prou clar l'altre dia? Doncs? Què més vull? Em sento malvada i egoista, però per altra part em sento la víctima, indefensa i impotent.
Esperem que el malestar sigui conseqüència d'aquest dia gris i plujós i se'n vagi aviat, quan el vent bufi ben fort.
A vegades és odiós ser tan impulsiva i sentimental. I actuo com un terratrèmol: tot està en equilibri, tot clar, però de sobte, per algun petit fet, tot se sacseja i fa trontollar tot, per uns minuts, tot és negre, però al cap de poc, tot torna com abans, torno a ser jo, veig la part bona i positiva de les coses, ho tinc tot molt clar, recordo el que és i el que no, el que sóc i el que tinc, i tot torna a la calma. Al principi del post estava en ple terratrèmol, a mesura que he anat escribint, parant, mirant la tele, parlant amb la meva tieta, fins arribar a aquests moments, tot torna a la calma. I em sap greu ser així, perquè a vegades el meu terratrèmol causa danys a persones properes a mi...per dir coses que no hauries de dir.

El que està clar és que és insuportable sentir-te que depens d'una persona i que aquesta, està fent la seva vida com si res, ben feliç, al marge de tu, o això et sembla. Millor ser independent i fer la teva, com has fet aquests últims mesos.............. No sé si aconseguiré l'estabilitat en aquest merder, jo crec que sí, i sé que el temps acabarà de posar-ho tot al seu lloc. Però és que a vegades....m'entren uns rampells d'impaciència que no puc controlar. No vull pensar-hi més, no tinc ni ganes. Vinga va, amunt! Confio en mi. I en tu. Respiro fons, penso una mica amb el cap i veig que tot continua igual. Els meus sentiments no han canviat, només ha florit un de nou: la por. Si no hem canviat, si hem superat tot i més, res té perquè canviar. Que cadascú surti a buscar la seva felicitat sense oblidar la que ens proporciona estar un al cantó de l'altre. Endavant!!!!!!!!!!

Fàstig d'entrada. Fàstig de dia. Fàstig de futur laboral que tinc, o que no tinc gens clar. Fàstig de sentimentalismes.

clarianes. depen d'on bufi el vent.

i una lluna mig plena mig buida, ataronjada, de fons...

Sempre és el mateix: fa molt que no els veus, ara es presenta una oportunitat, t'ho muntes com pots, molts cops portes als teus pares de cul pel tema dels trens, et fa un pal immens, tens mil coses a fer, no saps ben bé què faràs ni on acabaràs, però tens ganes de veure'ls, moltes. I sempre, les ganes són més fortes que tot. Arribant a l'estació de destí, t'alegres d'haver-te decidit a venir, i quan marxes, maleeixes no haver-te quedat més estona. Marxes amb mil petites anècdotes, amb el cap i el cos sense cap malestar, tot lo dolent s'ha esvait, i reafirmes que tots ells són....l'hòstia.
Com pots passar-t'ho tan bé en tan poca estona? Com pots marxar amb mal de mandíbul·la de tant riure? No sé....no sé com expressar-ho. Com em fan sentir quan estic amb elles i amb ells...tot tan diferent a com ho vaig deixar..ha anat millorant tot. Laura, fa molt de temps que vas marxar...què et pensaves?! Sí....el temps vola, ara pertanyo a un altre lloc, però quan hi sóc, em sento com a casa, per com em fan sentir. Avui ha sigut especial. Quan el grup s'ha separat, quan quedàvem potser uns dels més propers, ens hem trobat amb els meus pares. Abraçades per aquí i les típiques frases de mare que fa temps que no veu als amics de tot la infància de la seva filla. Alguns més atrevits que d'altres, però....han sigut uns instants...màgics, que observava com si fos una espectadora, cada somriure de tots vosaltres, cada paraula, cada tot. És com si res hagués canviat, com si fóssim vilassarencs tots quatre. I agafar el cotxe i fer el recorregut, tots quatre, que solíem fer sempre per tornar a casa: sortir del centre, i tirar carrer envall, passada la fleca i la fruiteria, observant per la finestra els edificis, cada cop amb menys gent, i arribar a casa, aparcar i anar cap el portal. Se m'ha rmogut nosequè per dins....quant feia que no fèiem aquell trajecte plegats, com si tornéssim a casa després d'un sopar. I per uns moments, semblava que el cotxe s'hagués d'aturar allà, haguéssim d'entrar al portal, fer una ullada a la porta que dóna al jardí, agafar l'ascensor runyós de portes manuals i pitjar el botó amb el número 3. Però el cotxe ha passat de llarg. I de seguida enfilàvem l'autopista, deixant enrere tots els records que creia que mai més floririen. M'alegra saber que encara conservo records tan vius. Em sento orgullosa d'haver viscut en aquest poble, d'haver viscut tot el que he viscut en ell, de tots els amics que he fet i que conservo després de tants anys. Em sento afortunada de tenir-los....encara. Gràcies per ser com sou, tan..genials, gràcies per fer-me sentir així, de debò. Sou únics, està més que demostrat.

http://www.youtube.com/watch?v=SKYWOwWAguk

Ha sigut un dissabte molt normal, molt. Però ha tingut alguna cosa de commovedora. Bé, no es pot començar de millor manera el dia que cantant i ballant durant quatre hores. Al curs de monitors som tot dones, gairebé, moltes d'elles grans, amb ganes de parlar, passar-ho bé, i és clar, a vegades som cotorres, ens queixem, ens barallem i ens cridem entre nosaltres...però avui ha estat diferent. Motiu? La musique. Rrrrrrrrrreafirmo l'extraordinari poder d'unió que té en les persones, així com és capaç de crear una bombolla de pau i harmonia, de bon rotllo. Mai havia vist el grup tan bé des de que porto fent el curs. Semblàvem criatures, cantant, ballant i rient com boges. Jo la primera. Fins i tot les més tímides. No hi ha fronteres per la música, és capaç de fer sentir relaxat a tothom, absolutament tothom. Ha sigut.....bonic, molt bonic tot plegat. M'hagués agradat fotografiar les cares de moltes de nosaltres quan fèiem els balls i cantàvem.....simplement no es poden descriure. Perquè després diguin que és difícil ser feliç.

Després anar a reunir-se amb els caparros, el grup excursionista. Ha sigut poca estona però feia molt que no els veia, i m'ha encantat. En tan sols uns minuts ja m'he impregnat de la seva senzillesa i alegria, d'aquell to de veu tan de pagès que s'enganxa i d'aquella manera de fer tan natural i simple que creen una atmosfera de companyerisme brutal. Fa goig estar amb gent així, tan arrelada als valors tradicionals, de poble, que es fan estimar i fan que estimis encara més el lloc on ets.

No ho sé...ha sigut un dia en què m'he sentit com un ocell....he anat volant, allà on el vent em portava, a indrets no gaire usuals, aprofitant cada bona vibració que les persones de cada lloc m'oferien, i he marxat. No he notat el pas del temps, de tan absorta que he estat en el present...De fet, aquests dies m'estic adonant de moltes coses...i una d'elles és que el temps vola, aquest any ja faig 19 anys. És moltíssim.....quin pànic! Sento que els anys em trepitgen les soles de les sabates, i vull córrer i córrer perquè no m'atrapin!!!!!!!!!!!! Vull ser sempre un ocell, i sentir-me com m'he sentit avui....ni molt alegre ni depressiva, sinó lo just. Estar bé on estàs en aquell moment, no desitjar res més, sentir-te relaxada i en pau. Ara són les dues de la matinada i em sento en pau amb mi mateixa, després de donar-hi moltes voltes a molts temes i dubtar d'aquest fet, ja que he reflexionat sobre alguns aspectes que fins a dia d'avui no m'havia plantejat, però que estic disposada a començar de nou i a arreglar tot el que he fet malament. Tant en temes laborals com sentimentals. He passat de la confusió a la claretat en poques hores, i encara queda treure la pols a molts aspectes, perquè sóc així, necessito tenir les coses clares per avançar, i cada dia la tres a unes quantes, però de seguida altres s'omplen de pols. Jo ja m'entenc. No us hi esforceu, és complex. Tracta de buits i rencors i èpoques revolucionàries i ideals i fer sense pensar i dubtes i pors. Dos temes que em porten maldecaps, però me'n sortiré, n'estic segura. Com? Aquí teniu la resposta:

Gràcies per fer-m'ho veure, bé, per recordar-m'ho quan a vegades sembla que se'ns oblida. No et fallaré!

ja puc deixar de nedar a contracorrent?

Ho tinc clar, molt clar!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Som-hi......estic impacient.

Perquè amb el temps aprens a ser un pèl egoïsta, per poder assolir la felicitat. Aprens que les relacions humanes són complicades, però sempre, el temps ho acaba posant tot al seu lloc. Aprens que has de mirar per tu, que has de fer el teu propi camí, i a no tenir por de perdre els amics, perquè si els cuides, no marxaran, malgrat ells facin el seu camí, també. I si marxen, és perquè no mereixien estar al teu cantó. Aprens a mirar endavant, i aprens a no dependre tant dels altres, a decidir sobre el que sí, i sobre el que no. Aprens a trepitjar fort i a fer-te la teva pròpia vida. Aprens a seguir endavant malgrat tot el que passi. Aprens dels errors, que serveixen mooooooooooolt per a no cometre el mateix més endavant. Aprens a valorar-te i a valorar certes persones. Aprens, també, a no tenir en primer lloc aquell qui no et té a tu en el seu primer lloc. Aprens que després de la nit, sempre surt el sol. Aprens a caure, però sobretot a aixecar-te. Aprens la manera d'assolir els teus somnis. Aprens a saber qui cal mantenir al cantó, i qui no. Aprens que ets el que dónes. Aprens a estimar, a confiar, a ser sincer, amb tu i amb els altres. Aprens que viure intensament és la millor manera de caminar per aquest llarg camí. 

Tinc unes ganes boges de fer el que em surti d'allà baix, a fer-ho per mi, perquè em ve de gust, a ser un pèl egoïsta, a viatjar sola, a viure la meva vida. Per què? Perquè avui he sabut amb certesa el que porto intentant descobrir des de fa poc més d'un any.....i amb això puc continuar el meu camí tranquil·la, sense cap por. La por més gran que tenia, per fi s'ha esfumat rere les muntanyes amb una posta de sol espectacular. Saber que aquella persona et valora tant com tu la valores a ella, adonar-se, per fi, que la balança no està desequilibrada, sinó que forma una línia horitzontal, i que per les dues bandes s'està disposat a estar així durant molt, molt de temps. Sóc feliç. Afrontar cara a cara totes les pors que tens, buscar els orígens per poder véncer-les, buscar els motius de les nostres accions irracionals que ens provoquen malestar i dubtes, i per fi destapar-ho tot. Fer diana, ben endins. Crec que ara, cadascú pot fer la seva vida, perquè els dos sabem molt bé el que hi ha i el que no i el que som l'un per l'altre.

gràcies per aquest gran dia my friendddddddddd!

Per més que ho intenti, no puc. En la nostra relació no hi ha lloc per explicacions. Simplement, anem improvitzant, saltant obstàcles com podem. I si algun dia entenguéssim tot això, deixaria de ser igual i perdria la gràcia, oi?
Acabar una nit discutint durant tot el camí a casa, fent-nos mal, molts cops deixant anar barbaritats que a saber si de veritat les pensem, amb un nus a la gola i amb ràbia per fer entendre a l'altre el que un sent. Amb ganes de plorar i enviar-ho tot a la merda, amb ganes de marxar i allunyar-nos l'un de l'altre. Començar cridant i acabar parlant més decentment, seguit dels silencis. Hem aconseguit fer entendre una mica més a l'altre com ens sentim i quin és el nostre punt de vista? No ho sé, però almenys hem expressat els nostres sentiments, ens hem confiat coses que estaven ben al fons de nosaltres.
Després d'uns minuts ens quedem xerrant durant més d'una hora de....tantes coses que no les recordo, com si vinguéssim de prendre el cafè una tarda qualsevol.
I al matí següent comencem el dia amb plena energia, rient, xerrant, participant en pel·lícules de carreres i dispars entre els pompis que ens fa entrar a classe radiants. Seguir el matí jugant mentre escoltem de tant en tant la primera classe interessant de la carrera.
I el dia acaba radiant. Malgrat tot. No em puc imaginar ningú més amb qui tenir una relació així de peculiar, amb qui es barregin tantes coses i amb qui pugui saltar tants tants obstàcles. Som.....invencibles! En poques hores hem recuperat tot el temps que no hem passat junts durant les vacances. Trobava a faltar la connexió tan única que hi ha entre els dos. Et trobava a faltar. Trobava a faltar totes aquestes converses i riures i jocs. Trobava a faltar trobar-te a faltar.

Som algo raro...que més val no entendre-ho ni tractar d'explicar-ho amb paraules. Se'ns dóna millor ser valents i improvitzar. Ets el que em manca per tal que la imatge es vegi nítida. Ets, molt gran. Ets el meu millor amic. T'estim.

Per a mi, un amic és aquell que malgrat conegui tot de tu, lo bo i lo dolent, t'accepta i t'estima tal com ets. I després de les pedres amb què es troben continuen fent el camí plegats.

i obrirem una altra porta en direcció a la mentida...


ella tenia dues llunes en tota sa caraaaaaaaaa....les obria i les tancava......


Les endevines?

he sagrestat el sol!

Doncs vinga....a tornar a la rutina. Diumenge, aixecar-se tard, dinar, dutxar-se, fer la bossa, agafar el tren de les 19.02 i rumb Barcelona.
Què cert que és allò que diuen....lo bo dura poc! O potser és que se't fa curt, i en el fons és llarg. Sigui com sigui, de la llista que em vaig fer de tot el que havia de fer durant les vacances, no n'he fet ni la meitat, però he fet tantes altres coses que no m'havia proposat....molt molt molt millors. Tinc com un buit, per ser conscient que la rutina que portava fent durant aquests dies i que tant m'agradava s'ha acabat, però m'e'n vaig a la ciutat amb uns quants quilos de més, i no precisament de turrons i canalons, sinó de tot el que he après i tot el que m'he enriquit durant tots aquests dies. A més de roba i tàpers m'emporto tot de moments d'aquells que quan els recordes, no pots amagar el somriure d'orella a orella. Tot de petits moments feliços. Màgics.

I el millor de tot.....descobrir persones....increïbles, amb qui has estat pocs dies, però ha sigut tot tan intens i honest, que sembla com si la confiança existís des de sempre.

Trobar-les a faltar, tenir ganes de veure-les, abraçar-les, parlar, riure!!!!!!!!! Com certes persones es poden infiltrar tant en la teva vida en tan poc temps? Tan vulnerables som? Què coi, les relacions humanes són l'hòstia, i que no canvii mai! :) Sabeu? Us estimo, molt! Tenia ganes de dir-ho. I que consti que no ho dic a qualsevol.

Nits improvitzades que acaben resultant...fantastiquéeeeeeeeeee! 4 amics amb ideals, guitarres i sofàs, suficient.

http://www.youtube.com/watch?v=IGMabBGydC0&ob=av2e

alto volta!

http://www.youtube.com/watch?v=eu2iv-vMKT8

Imagina't que al final de la teva vida se'n fés un llibre de totes les teves vivències. Només depen de tu que sigui del tamany d'una revista de publicitat o del tamany d'un diccionari. Jo el vull omplir i fer que els lectors no puguin deixar el llibre de lo interessant que és, fer-los plorar, i riure, i sentir tot el que jo he sentit, i que tinguin ganes de somiar, i fer tot el que he fet jo i...que gaudeixin tant com ho he fet jo a l'escriure'l. Cada dia és un nou episodi, per què no fer-lo interessant?

Crec que és important tenir el control d'un mateix, del teu vaixell. Només tu ets el timoner, no hi ha ningú més. Si no agafes amb força el timó, estrellaràs el vaixell. Tant se val si és petit o gran, bonic o lleig, d'or o de paper, n'has d'estar enamorat, acceptar-lo, i no deixar-lo mai, seguir fins al final, amb l'únic objectiu d'arribar a l'horitzó. I xocaràs amb desenes d'icebergs! I passaràs per moltes tempestes, però es tracta de protegir-lo amb totes les teves forces i seguir i seguir...perquè cada dia surt el sol. Hi ha qui el mar sempre el veu embravat i negre, i d'altres que sempre el veuen brillant i preciós. Tot depen de com miris per les ulleres de llarga vista.

1. Coneixe't
  1.1 Saber quins són els teus defectes i les teves virtuts
            1.1.1potenciar les virtuts
            1.1.2 intentar corregir els defectes
2.Saber què volem, on volem anar, i amb qui
3. Valorar el que tenim, des del més petit al més gran
   3.1 Sobre com i per què estar enamorat de la vida
4. Tenir inquietuds, somnis, aspiracions
   4.1 Sobre com tenir els peus al terra però el cor volant
5. Aprofitar cada moment, cada oportunitat
6. Anar pel mar amb un vaixell petit...
  6.1 ...per poder fer grans coses
7. Arriscar-se caure i aixecar-se
   7.1 sobre les baixades i pujades de la muntanya russa
8. Estimar-se per poder estimar
   8.1 Sobre el que som el que donem
9. No fer el que no voldries que et fessin
  9.1 Sobre com hem d'actuar amb els altres i amb el món
10. Fer una mica més de cas al cor que al cap.
   10.1 Perquè la vida pot ser meravellosa
Epíleg. Somriure i riure fins a no poder més.

Aquests serien els capítols del meu llibre.

***

M'encanta descobrir personatges que valen la pena. Tot i que costi trobar-los, més que res, perquè no se'n parla. THOMAS SANKARA.

http://es.wikipedia.org/wiki/Thomas_Sankara

Revolucionari marxista que dirigí l'actual Burkina Faso durant el 1983-1987, amb ideals antiimperialistes, en contra el capitalisme monopolista i el neoliberalisme financer. Va portar a terme la reforma agrària per reduir la fam i impulsar l'autosuficiència, i les campanyes d'alfabetització del país, va dotar les dones amb ple drets (prohibint la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats i la poligàmia, oferint llocs de treball dins el govern a dones, etc.), va rebutjar tota ajuda internacional del BM i l'FMI, va promoure la salut pública amb una campanya de vacunacions, va construir una extensa xarxa de carreteres i ferrocarrils, va plantar més de 10 milions d'arbres per evitar la desirtificació del Sahel, etc.

Com sempre, morí assassinat, amb aquestes paraules: "Malgrat els revolucionaris, com els individus, siguin assassinats, mai es podran matar els seus ideals".

• va reduir els sous de tots els funcionaris públics, inclús el seu propi, prohibí l'ús de xòfers del govern i els bitllets de primera classe d'avió.
• Es va redistribuir la terra dels terratinents feudals i es va entregar directament als camperols. La producció de blat augmentà en només 3 anys de 1700kg per hectàrea a 3800kg per hectàrea, fent del país autosuficient en menjar.
• Es va oposar a l'ajuda exterior, dient que "el que t'alimenta, et controla".
• va sostenir que els pobres i explotats no tenen l'obligació de retornar els diners als rics i explotadors. Va idear la creació de la unió de les nacions africanes per rebutjar la deuda externa.
• Es va negar a instal·lar un aparell d'aire acondicionat al seu despatx, per evitar luxes innecessaris.
• Obligà als funcionaris públics a destinar un mes de salari a projectes públics.
• Convertí una botiga d'aprovisionament de l'Exèrcit en un supermercat obert a tothom, el 1r en tot el país.

http://thomassankara.net/spip.php?article1094&lang=es

laaaaaa la la la la laaaaaaa!

Sensació d'estar sota mínims, la pell et bulleix, el cap i les cames et fan mal, ulls borrosos, son. En fi, cansanci. Després d'11 dies intensos, alguna que altra festa pel mig, la pujada al Matagalls i la preparació del poble medieval, ja no es pot demanar més al cos. Però me'n vaig a dormir a més de sentir-me rebentada, amb una sensació....no sé ben bé com descriure-la...de plenitud? Alegria? Felicitat? Satisfacció? Privilegi? Tot plegat suposo....és increïble. Són tots increïbles. Tingués el dia que tingués, era entrar a les 15.00 al pavelló i el bon humor s'infiltrava dins teu, amb els "saludus" tan càlids i els uuuuuuuuuuuh! de si feies tard. He quedat al·lucinada amb la involucració de tots els monitors, per fer d'aquest, un parc infantil espectacular. Sí, és una feina, però també anàvem a passar-ho bé, per fer passar bé els nens. No puc creure que ja hagi acabat. El temps ha volat, però tot el que m'emporto...és massa. Sentir-te feliç quan algun nen o nena volia jugar amb tu, i veies en els seus ulls que s'ho passaven bé amb tu, i volien més i més, i et somreien, i t'explicaven les seves històries, i et seguien i t'agafaven de la mà, i mica en mica, la confiança creixia, igual que amb els monitors. El primer dia sense PIV i ja els he trobat tots a faltar, bé, de fet he trobat a faltar tota la rutina, l'assignació de places, l'adrenalina dels primers minuts saltant als llits elàstics, muntant als segways, els berenars, l'atabalament d'alguns dies, les rotacions, el comodín, els mil riures i converses i marujeos de punta a punta del pavelló, les reunions i valoracions, les cançons....no sé, tantes coses. Es respirava bon rotllo, alegria, vitalitat, i això és el que compta, almenys per a mi. Diria mil coses més....però...no cal. A l'esplai, tot s'ha de viure-ho per entendre-ho bé i estimar-ho.

Una experiència que m'ha commogut, i per les nits no m'ha deixat ni dormir....de debò, era tant l'esberament que portava a sobre que em costava dormir i somiava amb els tallers i els crits i els nens i els inflables i totes les bromes. La conseqüència de viure-ho tot tan intensament suposo...

I començar el dia amb una bona caminada, d'improvitzat, i entre la natura, la gent, i les converses de viatges, han fet un matí encantador.

http://www.youtube.com/watch?v=vlSh_6xqUAE

Anar a dormir amb el cos fet pols però amb un somriure d'orella a orella i les ganes i les il·lusions al 100% per acabar aquestes vacances demà amb tots ells, l'últim dia, per ara.

algú ja riu, i surt el sol.................vola!

No somos sino peregrinos
que, yendo por caminos distintos,
trabajosamente se dirigen
al encuentro de los unos con los otros.

Antoine de Saint-Exupery

Feia temps que no m'aixecava de mal humor. Deuria tenir els meus motius. Però és increïble la manera com se m'ha passat. Només entrar dins la millor llibreria de la ciutat, els mals pensaments s'han esfumat, i m'he sentit en un altre món, lliure, envoltada de bones vibracions, amb l'esperit aventurer i somiador posats altre cop en marxa. Cada cop que hi entro m'agrada més...i veig que no sóc l'única! Avui hi he anat amb el meu pare i també n'ha quedat enamorat. L'he hagut de treure a la força quasi perquè faria tard a la feina.

Impossible sortir d'aquí amb les mans buides. Només entrar ja t'entren ganes de viatjar i moure't, de llegir aventures dels altres i fabricar la teva pròpia. Llibres que acompanyen durant un viatge, guies, manuals per fer la volta al món, per visitar ciutats, per trobar el millor hotel, consells per viatjar amb pocs diners, els llocs més increïbles del món, informació detallada de cada país, mapamundis, llibres de muntanya, d'escalada, de cicloturisme, de religions d'arreu del món, llibres de sensibilització, per fer un món millor, llibres de fotografia i periodisme i reportatges, llibres d'experiències de viatges de tot tipus...tot de material que no trobes a qualsevol lloc. Llibres per a persones inquietes, somiadores i amb ganes de moure's de manera responsable i diferent.

http://www.youtube.com/watch?v=DdxKd3HhWe4

les paraules són vent, les obres ciment

Més enllà de tot el que es digui, debati, proposi, lamenti, dubti, aconselli, prometi, el que quedarà, el que realment importarà, serà el que es faci. No hi ha cap idea millor que passar a l'acció. 

Així que, fora preocupacions i pors, que allò que vulguis i allò pel que lluitis, tornarà si actues, deixant enrere totes les paraules.