nothing lasts forever

De sobte sona una cançó, una que vaig escoltar en directe ara farà un any just, els primers dies d'estar a Xile, al festival, al cantó d'ells. Sona inesperadament, mentre escric un missatge. Ells i ell. Semblen com dos móns totalment diferents, que no tenen res a veure, però el que sento per dins i el que em transmet la música em fa emocionar i començo a veure el teclat borrós. I seguidament ja tinc la cara humida. Potser no és tan diferent una cosa de l'altra. Ambdues són sensacions molt intenses causades per vivències efímeres. Viatges, converses, gent, química. Llàgrimes d'impotència? Per voler transmetre molt més del que és possible a causa de la distància? Però qui sap si aquesta efimeritat és la que dóna la perfecció i la bellesa a aquests moments.

D'una banda, recordar dos mesos màgics i càlids al costat de gent estimada i veure món, gent, paisatges, cultures diferents, compartir de tot, rebre amor i més amor. D'altra banda, creuar-te amb una persona per casualitat, en una nit freda, al final d'un gran viatge, i començar a parlar-hi, a compartir, a sentir. Res més, només sentir la química entre els dos. Són les meves persones preferides, aquelles que en la seva mirada veus transparència, bondat, vitalitat...quantes coses es poden veure en una mirada, déu meu. Fins i tot els gestos, les paraules...tot. Saps que aquella persona val la pena. Al parlar-hi és com si la pell desapareixés i fossin les ànimes les qui parlessin, de cor a cor. No ho sé, és una sensació molt estranya d'explicar. La sento amb poca gent, potser només amb aquella que intento guardar en capsetes dins meu, o almenys la seva essència, la petjada que deixen en mi. I just en el moment en què l'altra persona també exterioritza les seves sensacions i confirma aquesta química, és com si tot girés en harmonia. Ja pot haver-hi soroll al bar, crits, música, la televisió, gent borratxa o molta son, que res pot interrompre aquelles converses, mirades i derivats. Però saps que aquells moments estan arribant al final, malgrat acabin de començar. I s'acaben, i no passa res però alhora has sentit molt. I marxes a un altre país i ja mai més es tornarà a repetir allò, només aquelles parets seran el testimoni del que va passar, que no va ser res, però ho va ser tot. Efímer. Serà aquesta la culpable de donar-hi tant de color a fets que potser no són tan rellevants? No ho sé, tampoc ho vull saber. És fantàstic quedar-te amb aquesta sensació, mig d'incertesa, però de total felicitat. Fins i tot, potser és millor que aquests moments es quedin congelats, per sempre, per no espatllar-los. Qui sap. Nothing lasts forever.

Anhelo sentir-me així, lliure, despreocupada, intensa. Les sensacions que em transmet estar solta pel món, fusionar-me amb la gent i els paisatges. És com si les barreres, les fronteres, desapareguessin, i pogués relacionar-me molt millor amb tot i tothom, com si la meva ment s'aixamplés, com si la meva ànima absorbís molt més cada moment. Potser pequè viatjar també és efimer ens deixa amb tan bon regust de boca i et converteix en addicte, perquè col·lecciones moments efímers. També de dolents, però acaben predominant els bons, els riures, les anècdotes, les persones increïbles. D'alguna o altra manera et canvia...et modela, et fa adonar de moltíssimes coses, et fa agafar confiança, amb tu, amb el món, amb la humanitat.
Una nova manera de viatjar que fins ara era desconeguda, temuda, fins i tot. Atrevir-te i endinsar-te en una petita aventura que penses tornar a repetir el més aviat possible. Acostumats a agafar avions i estar a la destinació en poques hores, ara el pes important recau en el camí, no pas en la destinació. En tot allò que ens perdem quan viatgem amb avió o tren, en les persones que hi ha pel mig, les ciutats i pobles del camí, les dificultats per aproximar-te al destí, els cops de sort que et passen, cada sensació a flor de pell. I el més increïble? Adonar-te que al món hi ha moltíssima més gent bona que no pas dolenta. Es diu ràpid, però més cert impossible.

Potser vull fugir de la meva realitat amb aquest anhel de veure i conèixer món, molta gent em diu. Pot ser. Només em limito a seguir impulsos que em vénen des de dins, sento l'anhel de conèixer més gent fantàstica de la qual aprendre, compartir, omplir-me; de fixar-me en tot de detalls del camí, pobles, cartells, paisatges, maneres de fer, cases...coses que em facin traslladar a móns diferents. Per què vull viure sempre amb el mode "en moviment" sempre encès? Per què no vull deixar mai de quedar-me sense alè? No em conformo amb el que tinc? Amb la gent que tinc, el poble i la ciutat on visc, les activitats que faig? No em preocupa gaire no saber la resposta...només visc aquesta vida i sé que si segueixo els impulsos i les emocions, encara que m'equivoqui, no me'n penediré mai. Potser és només qüestió de caràcter, d'aficions. Qui sap. Estimo tot el que tinc i el que faig, però això no m'impedeix sentir la necessitat d'estimar gent i llocs que sé que hi ha allà fora esperant que ens creuem.
Ara bé, a la tornada, en aquests moments, tinc ganes de capbussar-me en mi mateixa, sortir a passejar, pensar, prendre el sol, escoltar música, llegir...i parlar amb mi, sobre el que visc, i sobre on vull anar.
Per què se'm torna a passar pel cap la idea de deixar els estudis? Fins i tot abans del viatge? Què és el que no m'omple del que estic estudiant? Sento que no m'aporta gaire, que no aprenc tot el que m'agradaria. M'agradaria que m'omplís, però sobretot, m'agradaria que la por no fos qui em privés de prendre qualsevol decisió, sigui quan sigui, sigui quina sigui. Estic aquí per aixecar-me la majoria dels meus dies amb ganes de començar la jornada amb un somriure i alegria a dins. I cada nit, al marxar al llit, preguntar-me si viuria com ho fet avui si la setmana vinent hagués de morir. I no, no cal anar a extrems. I és que...nothing lasts forever.

aprenent.

Sergipe, nordeste del Brasil: Paulo Freire inicia una nueva jornada de trabajo con un grupo de campesinos muy pobres, que se están alfabetizando.
- Cómo estás, Joao?
Joao calla. Estruja su sombrero. Largo silencio y por fin dice:
- No pude dormir, toda la noche sin pegar los ojos.
Más palabras no le salen de la boca, hasta que murmura:
- Ayer yo escribí mi nombre por primera vez.

Quatre línies són suficient per clavar-se, com una fletxa de foc, en l'ànima i tocar-te la sensibilitat. Dient poca cosa, però dient moltíssim, si llegeixes bé.



Un dilluns que es fa pesat, però amb moltes incrustacions de somriures, cares d'il·lusió, abraçades, jocs, cançons i riures. Que me'l fan un pèl més lleuger al recordar-ho. Més simple. Tot es simplifica al seu cantó, d'alguna manera et redescobreixes a tu també, et sorprens, ja sigui positiva o negativament. Com es pot arribar a estimar tant, en poc més de 24 hores, a 7 persones tan petites però alhora tan grans per dins? Crec que fins a dia d'ahir no vaig ser totalment conscient de què és ser monitora i de lo meravellosa que és aquesta tasca.



Aprenent a viure. A estar sola, a gaudir de les petites coses, a valorar i a valorar-me, a afrontar, a autocriticar-me, a corregir-me, a admetre, a ser sincera sobretot amb mi, a lluitar, a ser conscient, a no tenir por, a parar-me a pensar durant hores...aïllada, fins que el cap sembli que m'exploti. I que no pari mai, si us plau.

fent camí

Al final sí que serà cert que tot el nostre voltant influeix en el nostre estat d'ànim. I no em refereixo a persones, això és evident. Sinó al clima, als astres, al cosmos, a algo més profund, més enllà, a allò que potser no percebem sensorialment. A tothom li afecta per igual? Jo sóc més propensa? Sigui com sigui, el sol i el bon temps d'aquests dies m'ha fet reviure encara més, tenir ganes de tot i més, no parar...córrer, saltar, ballar, riure, dormir poc...Inclús posar els peus al mar i al riu! Com si cada part del meu cos revifés amb aquesta agradable brisa càlida!
Anar a córrer durant una bona estona amb l'MP3 carregat al 100% i un paisatge fascinant sota un sol més que radiant. Sí, per fi he aconseguit un dels grans reptes, córrer, després de mig any sense fer-ho. Sentia que el sol que m'escalfava la pell m'animava des d'allà dalt, em feia fins i tot cantar les cançons al mateix temps que esbufegava, em feia venir ganes de córrer més i més, de saltar, de jugar amb la sorra de la platja, de tirar-me al mar i nedar fins on pogués! Mar en calma, amb una capa d'or, un sol ben amunt i un cel més que blau, d'aquells tan dolços. Gent passejant, fent esport...vida. Sentia molta vida en observar tot allò...tot el que m'anava creuant a cada passa. Però el millor, sens dubte, asseure'm a descansar a la sorra, treure'm els mitjons, les bambes, la jaquta, arramangar-me els pantalon i posar direcció el mar...a l'escriure-ho encara sento la sensació de l'aigua glaçada per entre els dits que pujava fins gairebé els genolls. Més que recomfortant! Caminar, jugar amb la sorra, saltar...i asseure'm altre cop, només mirant el mar i escoltant la música que sonava a mig volum. Podia percebre també el so de les onades i algun murmuri de fons d'algun camió o gent rient. Tancar els ulls i sentir només l'aspra sorra sota els peus i el sol acariciant-me cada racó del cos. Sublim.

~ ~ ~

Sí que és cert que detesto bastant els cotxes, que molts cops els faria desaparèixer, que em fan sentir insegura, que pateixo, que els intento evitar...però alguns cops...em fan sentir més que bé: quan no hi ha cap tipus de pressa, no hi ha gaires cotxes al nostre voltant i els paisatges són dignes de ser observats, i la ràdio està en marxa. Per exemple travessar per tots els poblets de l'Empordà, passant per totes les llargues i poc transitades carreteres amb arbres a banda i banda, per aquestes dates, quan tot està verd i frondós. Quedar-me embadalida mirant per la finestra les muntanyes de fons, des de la muntanya del Bisbe fins les Guilleres, gràcies als cels tan nítids en què pots fins i tot veure les "arrugues" de les muntanyes a mesura que t'hi acostes! O els extensos camps de ves a saber quin conreu, els petits poblets que només olorar-los saps que són de Girona. La tranquil·litat, sí, palpable a cada moment. I, a més, amb una bona companyia al cantó. Senzillament, donar importància al trajecte, per insignificant que sigui, més que no pas al destí, ja es tracti d'anar a entrenar un partit de volei a Sant Pere Pescador o a fer una volta corrents pel passeig marítim.

Sentir la primavera més a prop. Sentir-me més a prop de la capa més profunda i també de la més alta de la Terra...Aquesta és la sensació. Ingredients: bona música, sol, paisatges naturals, ment relaxada i oberta.

la resta, per mi

A vegades és difícil apreciar la bellesa minimalista quotidiana d'una ciutat. Tot és més gran, més impersonal, més abundant, més estressant. I aquests adjectius molts cops ens fan ennuvolar la vista, la mirada més profunda cap a les coses. Més atenta al present.

Cinc de la tarda. Per fi el sol es deixa veure, després d'estar un 3 dies amagat. Després de contemplar durant llargs minuts la caiguda lliure de les infinites gotes al carrer, als edificis i als cotxes; després d'adormir-me durant tres nits seguides al ritme del goteig de la pluja a la barana del balcó i provocant-me un somriure intern. Agafo la bici amb molta mandra i la panxa encara plena i poso direcció Arc de Triomf per afrontar dues intenses hores de deures, nens, joves i suculent esforç. Fa poc més d'una hora que ha cessat de ploure i el terra està ben moll, ple de bassals i ben resplandent. De fet, tot llueix, tot sembla netíssim, brillant, renovat! Vaig creuant els carrers amb la bici amb una brisa gens freda, amb un sol que té energia guardada dins seu i que contagia. De tant en tant em trobo bassals i no dubto en trepitjar-los amb les rodes. Són preciosos, reflecteixen el cel blau i uns núvols ben blancs però de seguida s'esborra la imatge amb la meva intrussió. El verd de la gespa també està en el seu color més viu, cada element és com si hagués resorgit d'una llarga hivernació. És com la sensació que et queda al sortir de la dutxa: revitalitzant de ment i cos, per dins i per fora.

Tant de bo la pluja netegés algunes mentalitats i hàbits de vida i ens retornés el sentit comú i tants de valors que sembla que el vent s'hagi emportat.

Dies en què desitjaries que aquests tinguessin més de 24 hores...! Llevar-se quan tothom encara dorm i anar-se'n a dormir quan tots són al llit.

los hijos de los días

Desaparecidos: los muertos sin tumba, las tumbas sin nombre.
Y también:
los bosques nativos,
las estrellas en la noche de las ciudades,
el aroma de las flores,
el sabor de las frutas,
las cartas escritas a mano,
los viejos cafés donde había tiempo para perder el tiempo,
el fútbol de la calle,
el derecho a caminar,
el derecho a respirar,
los empleos seguros,
las jubilaciones seguras,
las casas sin rejas,
las puertas sin cerradura,
el sentido comunitario
y el sentido común.

Eduardo Galeano

~ ~ ~

Querido hermano blanco:

Cuando yo nací, era negro,
cuando crecí, era negro,
cuando me da el sol, soy negro,
cuando estoy enfermo soy negro,
cuando muera, seré negro.

Y mientras tanto, tú:

cuando naciste, fuiste rosado,
cuando creciste, fuiste blanco,
cuando te da el sol, eres rojo,
cuando sientes frío, eres azul,
cuando sientes miedo, eres verde,
cuando estás enfermo, eres amarillo,
cuando mueras, serás gris.

Entonces, cuál de nosotros dos es un hombre de color?

Léopold Senghor, poeta senegalès

take me out

Llums apagades, gairebé no veig el teclat però m'interessa més veure el que passa rere la finestra, asseguda al terra de l'habitació de cames creuades i amb el portàtil a sobre. Al ser una primera planta, gairebé em situo ras de terra, però tinc una visió privilegiada a uns pocs metres del terra. Però no tot són coses bones, ja que més d'un cop dec alegrar la vista dels vianants o dels veïns de davant. No tenim ni cortines ni persianes, i de nit, quan a fora és fosc i a l'habitació està el llum obert, tots sabem què és el que es veu i el que no. Portava uns quants minuts amb el front enganxat al vidre, observant cada detall, i m'han vingut unes ganes boges de plasmar-ho, de posar-me creativa, encara que sempre em sembli que no és lo meu, que no sóc gens poètica, i si alguna cosa d'escriptura se'm dóna bé és plasmar tal com raja el que sento o veig o penso. Sense artificis. M'agradaria llegir més poesia, fa dies que ho penso, però em sento tan analfabeta...Ahir em van venir ganes de fer una petita llista amb coses que m'agradaria fer més sovint fàcilment assolibles, com la de llegir més poesia: pujar més muntanyes, estar menys al facebook, fer més esport, fer cursos de cuina i de dansa, descobrir més músics i bandes, aturar-me per escoltar els músics del carrer, anar-me a dormir més sovint a les deu i aixecar-me a les sis, i punts suspensius.

Sona una llista de reproducció de l'Spotify no feta per a mi, la majoria les conec, són cançons no gaire conegudes, en anglès, des dels Arctic Monkeys fins Patti Smith. Ara sona Kings of Lion. Ahir sonaven d'aquest tipus, bé, potser de no tant nivell, exceptuant Queen i algun altre. Sí, va estar bé, però em rebenten els moments previs a entrar a la sala de ball en qüestió esperant a que la gent amb qui vaig acabi de posar-se a to bebent o fumant, fent-se fotos i dient més que tonteries i rient a volum màxim. Si ho sé em quedo més estona a casa i vinc quan estiguem fent la cua. No amb tothom em passa, però ahir sí, i és que em sentia com la mama, rebent felicitacions per no beure ni fumar ni hòsties i dient que s'afanyessin perquè sinó no arribaríem a temps. Encara és més patètic quan la gent comença a afalagar-te pels teus bons hàbits mentre porten una ampolla de ron a una mà i un cigar a l'altra i uns ulls fora d'òrbita. Fins als 19 anys i mig no he deixat de sentir-me estranya en aquests ambients prefesta i "bogeria". Fins als 19 anys no he sigut capaç de sentir-me 100%  segura de mi mateixa i veure que tota l'estranyesa està en la resta de la gent. Només cal veure qui és la persona que millor s'ho passa al lloc en qüestió si la música és bona, qui s'està fins al final cantant i ballant i parlant amb qui es trobi i no tenint la necessitat d'anar a fora a fumar, a seure's, a descansar, al que sigui. Oi que és estrany? Hauria de ser al revés si es posen substàncies al cos per passar-ho bé!

Des de que estic aquí assaguda el semàfor deu haver canviat unes 30 vegades: verd, vermell, verd, vermell, verd, vermell...quanta sincronicitat. L'odio però crec que és necessària. Just darrera hi ha un gran bassal, el qual sempre miro per comprovar si plou o no. A cas algú pot percebre la fina pluja a simple vista? Va rebent esquitxades contínuament, porta així des de fa moltíssima estona, mentre la gent l'esquiva. Quan bufa el vent les fulles ballen pel carrer desert i l'aigua embassada comença a fer formes. El rètol metàl·lic del bar de davant, el típic de barri obrer "Bar Cañón", amb la propaganda de Coca-Cola ben gros, també es tambaleja al ritme del vent i dóna un toc misteriós a l'ambient. Totes les persianes dels comerços de baix estan tancades, i també la majoria de les de les cases, menys un parell, on hi ha llum. Bloc de pisos d'unes 4 plantes, no més. Balcons estrets amb baranes modernistes i mil trastos a fora. Fa poc dues persones de diferents pisos estaven entrant coses cap a dins, potser roba, potser simplement agafaven aire net. La gent va creuant el carrer, els veig de cara o bé d'esquena, amb anoraks i caputxes, passejant el gos, sols, alguns atrevits amb bici a tota màquina. Alguns caminen amb parsimònia gaudint de sentir el cos humit i d'altres s'afanyen per posar-se sota coberta al creuar el carrer sota algun edifici o arbre. La veritat és que tot llueix, tot sembla net, airejat, nou.

Acaba de començar una cançó que ahir van posar i la vaig cantar i ballar eufòricament malgrat no saber-ne el títol ni molt menys l'autor, però que ara acabo de descobrir.
http://www.youtube.com/watch?v=xZGcw9HHOkU

Quan em quedo embadalida mirant la pluja com cau, em ve al cap la paraula catarsi, l'exemple típic que posàvem a classe de grec quan havíem de trobar paraules amb partícules gregues. 'Cata' vol dir cap avall: catarata, catarsi. Com si la pluja fes que tot fluís cap avall, netegés.

La de detalls que hi ha per a fixar-s'hi només estant de cames creuades en un indret, immòvil, i mirant davant teu, costat a costat. I quantes coses passen desapercebudes.

Sincerament, tot arriba. I mean, Barcelona està essent més del que havia imagina't, m'estic enriquint més del que hauria volgut i m'està modificant d'una manera que no havia previst, però que no vull que acabi, que s'aturi. Ho necessitava, expandir horitzons, que entrés gent, nois, festes, llocs, intel·lectualitat, autonomia i demés. Fins al punt que no em faria absolutament res no pujar cap al poble. Transicions, experiències que cal passar. No sentir-me culpable al distanciar-me de tot allò que ha estat el meu pilar fins ara i que ho continua essent però de forma diferent, d'anar per un camí bastant nou i de manera molt autònoma, de pensar i fer diferent als teus orígens, pares, amics fins i tot. Que no tinguin la informació al detall de tot el que faig i sóc, que només la tingui jo i que la comparteixi parcialment amb gent nova. Arribar a apreciar infinitament a gent que dia a dia em demostra que tenen un somriure de bondat dibuixat al cor i que són dignes de confiança, de cedir-los part del meu interior, dels meus ideals, del que sigui. I aprendre moltíssim, per continuar creixent. Passar més temps vivint que no escribint el que visc. O més ben dit, sabent triar la informació que val més guardar-la perquè és impossible de transcriure, i tampoc hi ha necessitat. Acceptar que un blog, com qualsevol altra xarxa social, té el risc d'encarar-ho més de cara als altres que cap a un mateix. I temo haver-ho fet o fer-ho.

Els cubells d'aigua freda que la vida de tant en tant ens tira, ja sigui a tu o a algun dels teus i que t'afecta igual, ajuden a veure el que realment importa en aquesta vida i quant lluny estem molts cops de veure-ho sense interferències. Admirable. M'agrada aquesta paraula, i més quan la pots plasmar en una persona. O més d'una.

http://www.youtube.com/watch?v=BfOdWSiyWoc

amics & Motis

Tinc ganes d'anar a dormir, però també porto tot el dia amb les ganes d'escriure a sobre. Simplement, treure alguna cosa que em fa pessigolles per dins...

És simple: quan de debò et deixes portar i deixes que tot més o menys flueixi, tot acaba sortint bé. I realmenr et sents millor, molt millor. Aquest cap de setmana és com si hagués experimentat una estabilitat emocional bastant forta, és a dir, amb fets que mesos enrere em provocaven malestar (persones, comentaris, fets, situacions) ara em són ben indiferents. Tenir un cap de setmana tranquil, sense gaire a fer, no m'ha preocupat en absolut, he anat fent, sense estar a sobre de ningú per voler fer plans i coses...eus al contrari, és com si els plans haguessin vingut cap a mi, sense pensar res. Un boníssim concert del qual no tenia gaires expectatives perquè em trobava cansada, i que va acabar resultant increïble, a més a més de la gent amb qui em vaig trobar i com va continuar la nit, sense tenir res planejat. I avui, un altre regal de concert molt familiar que també m'ha fet vibrar...i veure gent propera que feia temps que no veia, simplement una estona més que agradable. Sons de jazz, cares conegudes, veus impressionants, genial.

I això que divendres, mentre pujava amb tren cap a casa, no tenia ganes d'arribar, hagués preferit quedar-me a Barcelona aquest cap de setmana, no sé ben bé per què. Però per sort em vaig equivocar. Una petita desconnexió en què per fi, he pogtu descansar a casa i anar fent, a poc a poc...sense cap mena de preocupació. Així em sento, com si anés caminant per un camí, a poc a poc, amb les mans a les butxaques i xiulant i mirant atentament el paisatge. Ni saltant d'alegria ni de cap a caiguda. Sento llibertat, que no haig ni vull donar explicacions a ningú, ni als meus amics ni a la meva família, no tinc tanta necessitat de compartir amb ells tot el que estic sentint, prefereixo quedar-m'ho per a mi. Em sento despreocupada i sense lligams ni complicacions, com si estigués caminant per móns nous, fent coses diferents, amb gent diferent. Vull quedar-me el sabor del fet de començar a viure i veure més món, d'obrir nous horitzons. Per fi. I sentir que coses passades ja estan més que enterrades i que no et fan sentir ni la més mínima diferència. Potser d'això se'n diu créixer. Com petites arrels que van creixent de dins teu i les sents, encara que no les vegis.

Potser tot això aquí descrit malament es podria resumir amb una paraula, l'antònim de "sentir-se ofegada".

http://www.youtube.com/watch?v=TMpwRzX4JpI

si tingués més temps...

...m'agradaria veure sortir el sol cada matí, ja sigui rere les ones, o rere les muntanyes.
Llàstima que sempre li donguem les culpes al temps.

Què ens passa a tots els joves? O potser hauria de dir què ELS passa? No sé si englobar-me o no ja...Crec que no. Sembla com si volguessin fugir d'aquest món, com si l'acte que més els omplís fos el fet d'arribar el cap de setmana per no fer res, excepte per la nit, que tot es redueix a beure fins que tot rebenti, a ballar al "so" d'una música inescoltable que sembla gairebé soroll, a moure's al ritme de les bategades dels bufles, a mirar el voltant, a intentar relacionar-se amb els altres de la manera més superficial possible...a ensenyar, a mostrar...superficialment. A quedar bé a les fotos. És tot com una bombolla màgica, ben ensucrada. Sé que no tothom és així, però sí la majoria. Una majoria que sembla que ha perdut els ideals, que no té projectes vitals, que navega per un mar sense rumb, que no sap res. Buidor. I enmig d'aquesta buidor intenta omplir-se amb coses materials i superficials. I enmig d'aquest mar gris, el millor és fugir, sortir, marxar a un altre món, evadir-se, de la manera com ho fan, perdent la vergonya, deshinibint-se, fumant, bebent...És així com aprofiten la vida? La joventut? Jo també sóc jove, no estic fent cap discurs de iaia, encara que sembli descomunal, però quan miro cap endins, no m'identifico en res amb el que veig a fora. Des dels 12 anys que he pensat això, i no perquè els pares m'hagin inculcat res, eus al contrari, mai han interferit en res, però mai ho havia posat per escrit. Potser per vergonya...a desencaixar tant. Però arriba un punt en què t'adones que són tots ells els que desencaixen amb la vida.

Els temps canvien...ja no hi ha unió entre els joves, ni ideologies, ni ideals, ni motivacions...tot és individualista i de cara enfora.

Sempre dic que tinc el camí molt clar, però molts cops una fina boira es posa entremig i perdo un pèl de vista el que vull, on vull arribar. I és anar a una xerrada com la d'avui, la que em retorna les ganes i la vitalitat per viure al màxim. Una parell viatjant amb bicicleta per Àfrica, Àsia i Europa. Moviment, coneixement, vitalitat, naturalesa, humanitat. Escoltar experiències així...et recorda el sentit que té la vida, lo gran que és el món, les infinites coses que hi ha per fer i tota la gent que s'està movent, que va fent els seus camins, i dels quals tu també pots formar part, algun dia, d'alguna manera.

http://www.youtube.com/watch?v=ADP65wbBUpc

Somnis penjant d'un fil...Potser són tantes postals i tants llibres que tinc sobre meu quan dormo les responsables de fer-me somiar tant en moure'm i conèixer. El més enllà. Que sempre comença només sortint de casa. Bona nit.

una gota

Dimecres. Realment em feia molt de pal anar-hi. Sempre me'n fa una mica, fins i tot arribo a pensar que no sóc gaire imprescindible, que sense mi tot continuaria igual. Potser és el que té ser una voluntària, que no t'adones gaire de la feina que fas, et fa la sensació que aportes poc, que hi ha altra gent, les treballadores, les educadores, per exemple, que sí que són vitals per tots ells. Però un cop passen les dues hores i tens el cap com un timbal després de barallar-te amb literatura, geografia, matemàtiques i demés, per tal d'explicar-li el millor possible al nen o nena en qüestió, la sensació és reconfortant. És llavors quan m'adono que la meva simple presència és molt per ell, que estic fent una figura que a ell o ella li manca. Precisament per això vénen al centre, per rbre un suport que a casa no tenen, per tenir algú que els mostri afecte, interès i ajuda tant a nivell personal com d'estudis. Està clar que en el primer nivell faig poc, a diferència de les educadores, requereix més constància i temps, però en el segon nivell, passar una tarda estudiant amb aquell noi per l'examen del dia següent i veure com entén els conceptes, crec que no sóc conscient de l'enorme gra de sorra que li estic aportant. O encara que sigui estar assaguda al seu cantó mirant com fa una tasca. Transmetre seguretat, confiança, reforç positiu, ànims, coneixement. I, a les 8 del vespre, ningú em pot treure aquell somriure que se'm dibuixa a la cara tornant cap a casa. Sincerament, anar a la fundació em fa treure el barret davant tota aquesta gent que dóna part del seu temps als altres, em fa estimar encara més la humanitat.

Com diu aquella frase, sóc conscient que el que estic aportant és només una gota dins l'oceà, però sense ella, l'oceà estaria incomplet.

mountain sound

Sempre he desitjat veure quina cara posaria una persona que només conèixer-la li preguntés, abans que què estudia, on viu i quina edat té, quins són els seus somnis. Estic segura que seria de sorpresa. I veritablement, podem descobrir molt més sobre una persona fent preguntes d'aquest tipus, ja que els estudis que està fent potser no l'omplen, o l'edat que té no correspon a la seva manera de ser. Però tot són formalismes, murs de gel que ens posem entre les persones per por a tocar mútuament el nostre centre. Fem voltes al voltant de la diana, i pocs cops la toquem. Vergonya. Quantes coses no fem per vergonya? Masses...
Quin és el màxim de temps que hem estat abraçats a una persona? 5 segons? 10? 30? Un minut? Estic segura que mai passa dels 20, com a molt...Per què no ens hi estem més? Vergonya.

I pel camí vas descobrint més somnis...com el de formar persones que se sentin creadores del futur, persones amb somnis, aquestes els han de trobar i córrer darrera seu.
Mirem al nostre voltant, quanta gent té el seu pot buit de somnis i titlla els dels altres d'utopies? Quants adolescents estan desencantats amb la vida i només "van fent"? Quants adults no estan satisfets amb la seva feina o estil de vida? Quanta mediocritat s'olora cada cop més? Moltíssima gent no té somnis perquè no es considera creadora del seu futur, llavors no li dóna sentit i s'adapten a la societat, al que hi ha, per sobreviure. Passen de puntetes per la vida. Per què no fer-ho saltant i corrents?
La resposta vindrà quan tornem a connectar amb la nostra essència.

http://www.youtube.com/watch?v=0gEVaniPOmU

Avui he trobat una altra definició de "bon professor". Sí, és aquell que és capaç de mantenir-te captivada cada segon, que faci que no miris el rellotge i l'hora i mitja se't passi volant, que no puguis parar de somriure i tenir ganes d'intervenir, malgrat hagis dormit 3 hores la nit abans. Ni un sol badall. Aquell que fa que no et penedeixis d'estar a classe enlloc d'estar a la plaça del poble submergida en l'ambient del Ranxo.
No ho sé...potser eren les expectatives tan altes que tenia per aquests dies que m'han fet decepcionar una mica, però no m'esperava tenir la sensació, molts cops, de preferir estar a Barcelona que a Vidreres per aquestes dates...Potser és que el nivell de l'any passat difícilment serà superable, per tot, pel protagonisme del pubillatge, pel grup i l'ambient de la disfressa, per l'ambient de les festes...aquest any he sentit tot molt més buit.

Tot continua. A vegades massa depressa, dubtes a quin tren pujar, dubtes cap on mirar, però el més important és seguir, amb pas ferm, malgrat tots els canvis de paisatge.