lliçons

No puc ser feliç en el futur, tampoc puc ser-ho en el passat. Només puc trobar el que busco i ser feliç en el present. És l'únic que tinc a la meva vida. Tendència compulsiva de comparar el moment present. Per tant, si vull sentir la felicitat, haurà de ser ara. Els que són conscients de la seva felicitat no la busquen. En aquesta búsqueda generem patiment, en nosaltres i en els demés. El que importa és com em relaciono en l'instant present amb l'entorn i amb els altres. No implica fer res, sinó més aviat Ser, deixar-se portar per la vida.
És un salt al buit.

Un obstàcle que m'impedeix endinsar-me en aquesta aventura és el fet de creure que el dolor i el patiment que jo sento ara no puc transformar-lo, no em puc deslliurar d'ell perquè correspon a fets passats i aquests no els puc canviar perquè pertanyen al passat.

Tota la meva vida ha d'estar passant en l'ara, perquè és el que tinc. tinc la possibilitat de transformar aquell patiment passat, els records passats en el present, passen a ser simples records, pensaments, i jo sóc qui els pensa i els puc transformar i canviar.

Me lo contaron y lo olvidé,
lo vi y lo entendí,
lo hice y lo aprendí.

Confucio

like a river

Somriure al bon temps i que ell et somrigui a tu, però adonar-te que no és ell qui condiciona el teu estat d'ànim, que només el reforça i t'empeny una mica més enllà. Tu, només tu, tens a dins teu tota la força del cabal del riu, i quan et deixes portar, riu avall, fluint per entre les pedres arrodonides, tot cobra sentit, tot apareix sense ser cridat, sense ser forçat. M'encanta. Fluir, fluir, fluir. Deixar de tenir-ho tot controlat, sortir de casa i no saber què faràs després de classes, tornar a casa a la nit, improvitzar amb el que em vaig trobant. Estar cada cop més conscient de viure el present, l'ara, la cosa més complicada però més vital de totes. Per molts cops que ho hagi escrit al blog, no sé si havia arribat a entendre el real significat d'això.

~ ~ ~

"Si de verdad nos preocupara la sociedad, viviríamos con menos. Si nos preocupara el otro, viviríamos con menos. Si nos preocupara el medio ambiente, viviríamos con menos. Si digo “hay que ser honesto”, no generaré con mi frase interés alguno, dado que, es algo completamente evidente que no debería llamar la atención, mas si viviera en una sociedad donde todos son deshonestos y la deshonestidad fuera la regla, mi afirmación sí generaría revuelo. José Mujica es una excepción, en circunstancias que debería ser la regla general.

¿Por qué admiramos a Mujica? Porque es lo que queremos ser y no nos atrevemos, porque es el reflejo de nuestras falencias. Por eso no deberíamos admirarlo. Por eso no quiero admirarlo."


~ ~ ~

"Jamás se ha planteado los interrogantes que torturan a las parejas humanas: me ama?, ha amado a alguien más que a mi?, me ama más de lo que yo le amo a él? Es posible que todas estas preguntas que inquieren acerca del amor, que lo miden, lo analizan, lo investigan, lo interrogan, también lo destruyen antes de que pueda germinar. Es posible que no seamos capaces de amar precisamente porque deseamos ser amados, porque queremos que el otro nos dé algo (amor), en lugar de aproximarnos a él sin exigencias y querer sólo su mera presencia."

La insoportable levedad del ser

http://www.youtube.com/watch?v=VmfZDt8wvcs

màgic

Potser és massa agosarat dir que he sortit d'aquesta experiència com una Laura nova. Però sí que estic modificada, renovada, més plena d'alguna cosa que no sé definir. Potser és que he donat una gran passa cap a un camí fins ara bastant desconegut, incert, però que penso seguint-hi caminant.

Va ser molt improvitzat, inesperat, sobtat, però a les 8 del matí de dissabte em trobava meditant en una sala d'una casa al bell mig del parc natural del Montseny i ballant amb gent desconeguda. Qui mirés per la finestra ens hauria titllat de bojos. Però el boig seria ell per no unir-se i gaudir de l'instant tan dolç que entre tots construïem. No obstant, tot el dia de dissabte em vaig sentir com espectadora, com fora de la dinàmica de la trobada, observant a la gent, rumiant, una mica fora de tot. No m'acabava de creure ser allà? Em feia por? No estava gaire preparada? Vergonya de relacionar-me amb gent tan oberta de cor? No ho sé...
Tallers diversos: massatge tailandès, constel·lacions familiars, respiracions holorèniques...es diu ràpid, però ara m'hi paro a pensar i és brutal, és molt potent, i em sap greu haver estat tan distant, potser fins i tot escèptica. No m'havia preparat per sentir tot allò. I jo que pensava que era oberta de ment, flexible, sociable...esquemes meus que s'han trencat completament. Bé, moltes coses dins meu s'han mogut de lloc, i el que queda, perquè en vull més, vull descobrir-me més.
Conversatoris en petits grups sobre temes també ben diversos: la soletat dels joves, les relacions amb la família, el futur, etc. Ens reuníem en grups de 8 o 9 persones i xerràvem durant una hora, des del cor. No estic acostumada a escoltar gent parlant tan sincerament, i gent que no conec de res! Jo no podia...parlava des el cor i tenia ganes de plorar, i havia de parar i parlar més des del cap. Era fascinant. Veure la vulnerabilitat de tants joves i que al cap i a la fi tots sentim i pensem molt igual, Som joves, som persones.

Quan a ell li venia bé, ens feia reunir a la sala, pronunciava algunes paraules reflexives i tot seguit posava música i ballàvem, sense més, tots i totes, saltant, rient, somrient, fent coreografies. Això podia durar 10 minuts o bé una hora i mitja. Veure ballar gent sense efectes de l'alcohol o altres drogues, en ple dia, a la llum del sol, era meravellós!!!!!! Estava feliç en aquells instants. Com la música i el ball és capaç de despertar racons de l'ànima. El que jo molts cops faig a casa sola, ara ho compartia amb gent que cada cop sentia més apreci cap a ella.

Aquestes 48 hores han sigut com un oasis, sentia que el temps s'havia aturat allà baix, als pobles i ciutats, i que res més importava, només jo, aquella gent, aquella casa, aquell aire, aquella energia que ens envoltava. Volia seguir allà malgrat em sentia una mica desorientada, sensació que va anar desapareixent el dia següent. Era com viure en el mode "pause". Armonia seria un adjectiu que també quedaria bé. No ho sé...sensacions que no es poden explicar gaire amb paraules, que van molt, molt més enllà. Compartir, teixir paraules, mantenir un ordre amb la gent i amb l'univers, mostrar la nostra essència. Això és el que hem fet, i créixer, créixer moltíssim. Gràcies. Per fer-me enriquir, per conèixer gent que sé que mantindré el contacte, per confiar en la humanitat, per treure'm una mica més la por, per fer-me atrevir a mirar cap endins, per adonar-me de lo complicat que és, del llarg camí que queda, per fer-me descobrir més, per desmuntar-me creences, per entendre coses, per estar més confusa, per compartir estones d'aquest tipus. Màgic. Tot. Fins l'any que ve, sens dubte...

Humiltat, acceptació, no jutjar. Paraules que m'haig d'incrustar al cervell a partir d'ara.

repte fefes 6.0

Què noto? ulls que em piquen de la son, esquena i espatlles adolorides, agulletes a la panxa de tan riure.

Què sento? satisfacció, alegria, positivisme i energia que m'han transmès tots, també nostàlgia perquè ja ha acabat tot i un sentiment molt fort que no puc posar-li nom però que creix cada dia més a mesura que passo més temps amb tots ells, els nens i l'esplai en general. Serà que cada cop em sento més segura i unida al sentiment de l'esplai, o que simplement me l'estimo cada cop més i es va fent més important en la meva vida.

Què penso? que mlagrat tot, passi el que passi, som molt grandes i podem fer coses molt fortes tots junts si treiem tot lo bo nostre. I és que som capaços de crear oasis on no hi ha lloc per a les precoupacions i puguis començar la setmana amb mil frases al cap i mil imatges de cada moment. No té preu. 

blue valentine

Per fi estic fent allò que molt sovint em proposo, mirar gairebé cada nit una pel·lícula. Ahir va ser el tonr de Blue Valentine, la tenia a la llista des de feia anys, des de que va sortit segurament. Sabia que tenia alguna cosa només mirant el tràiler, i així és. Em va captivar les dues hores senceres. La descriuria amb una paraula: bittersweet -agridulce-. Des de gairebé el primer moment et sacseja per dins, combinant escenes del present amb flasbacks que t'expliquen com els protagonistes han arribat fins on són. La dolçor de la joventut i l'amor pur, divertit i senzill, amb el gust agre del matrimoni, la rutina, el treball, el desamor. Fins i tot els llaços més intensos es poden desfer. 

heart of gold

Ella. La que busca racons per fotografiar i moments per congelar. 

La que anhela perdre's pels carrers de la ciutat cada tarda. 

La que els raigs de sol li tornen la vitalitat per viure intensament. Ella. 

La que observa, la que crea històries amb cada rostre que es creua pel seu davant. 

La que es fixa en cada nom de carrer, cada balcó, cada planta, cada tipus de terra, cada detall. 

Ella, l'amant dels detalls insignificants. 

La que intenta viure en el moment present malgrat les dificultats que suposi perquè sempre té el cap mig somiant. 

La que es captiva amb el so d'una guitarra i una harmònica enmig del brunzit cosmopolita. 

La que revifa quan mor el dia i el cel es tenyeix de vermell. 

La que busca somriures. La que juga a regalar-los mentre passeja. 

La que intenta sobreviure en els moments tempestusos i somriu satisfeta quan sent la calma interior dins seu, de nou. 

La que supera cada obstàcle, la que, amb paciència, creu en ella i s'aixeca cada matí disposada a guanyar. La que cau, i s'aixeca.

Ella, la que vol fer poesia amb cada trocet de vida que passa davant els seus ulls. 

La que creu que hi ha massa bellesa en el món per estar deprimit. 

La que troba la bellesa en la simplicitat. 

La que veu el que altres no veuen. La que veu amb el cor. 

La que es commou amb una tarda de passeig vora el mar i un concert en directe gratis. 

La que no té por d'anar sola. Perquè sap que només ella és la seva millor companyia. Ella.

Ella, tal com és. Tal com vol ser. 

http://www.youtube.com/watch?v=u925g6CgKuw

einmal ist keinmal

Eduardo Galeano.

 ~ ~ ~

Hi ha dies que perdem l'equilibri i caiem en un got d'aigua. A priori sembla que nosaltres som els que dominem un got d'aigua, però a vegades és aquest objecte no gaire gros el que ens pot controlar. Caus i t'ofegues, sents que no pots nedar, l'aigua et satura i lluites contra ella de totes les maneres possibles. Esgota. 

Altres, en canvi, sents que balles sobre la superfície líquida. És com...sentir-se pesat, o sentir-se lleuger. Què és millor? 

Feia uns quants mesos que no sentia aquesta pesadesa al meu cos i més endins, que no sentia com un pes invisible m'estirava dels peus, que em pujaven tant els colors i les emocions les sentia (massa) a flor de pell de manera caòtica. Feia moltíssims dies que no em sentia inestable. Apàtica. Vulnerable. Perduda. Trista. Feia massa que no plorava de debò, pels motius que fossin. Això és el de menys, la qüestió és exterioritzar, sentir-se viva. Sóc conscient que la tempesta és un estat transitori i que de seguida, tard o d'hora, vindrà la calma, però els dubtes m'avassallen i penso en la por de perdre la meva integritat, de perdre tot el que he construit que em fan ser com sóc. Por que la por s'apoderi de mi. Però no, les coses han canviat i sóc capaç de navegar per la mar tumultuosa que hi ha dins el got d'aigua amb calma i una mica de serenitat, tinc més paciència que abans, però encara em queda molta per aconseguir, tinc més fe...sí, fe. En mi. Tinc altres ambients que també me la fan recuperar, d'allà on menys m'ho espero. Les sensacions no canvien, només canvien els moments i les persones. I no n'estic gaire segura d'aquestes últimes. Trobar la serenor en coses que abans potser no tenia. I deixar que la tempesta descarregui, sabent que tot tornarà al seu lloc, mica en mica, sense forçar res, sense demostrar res. L'apatia que encara sento i la falta d'energia i autoestima poc a poc anirà tornant. Reconec que trobava una mica a faltar sentir tota aquesta remor dins meu, treure la sensibilitat que sempre m'ha caracteritzat i l'inestabilitat que tant em freqüenta. Perquè fins i tot en els moments més baixos hi ha escuses per valorar la bellesa del meu voltant.

El dia de Sant Jordi, per exemple, vaig sentir la tempesta dins meu a mesura que passaven les hores, pel motiu que fos, tampoc ho sé ben bé, suposo que per un cúmul de circumstàncies irracionals de les que ara no acabo d'entendre, però malgrat això, malgrat sentir-me pesada, com si arrossegués peses de 5 kg a cada peu i tingués l'ànima bastant a trossets i els ulls humits a cada moment sense saber perquè, sentia necessitat de moure'm, de trobar bellesa en algun racó. I la vaig trobar, a cada carrer: gent radiant passejant encara cap a les 8 del vespre, últimes roses a les parades lluitant per la seva venda a preus baixos a base de crits ben originals, gent que s'apressurava per remenar els llibres que els botiguers ja volien endreçar, homes i dones amb roses i bosses de llibres a les mans. Tothom tenia almenys una rosa a la mà! Era preciós observar allò! Saber que algú havia pensat en una altra persona. El vermell, el color de la passió, de l'emoció, de la vida, per a mi. Pètals per les voreres, aroma de pàgines noves de llibre a cada carrer. I anar baixant per la Rambla, amb l'ànima descomposta, però gaudint de cada detall. Allò em feia seguir, juntament amb una bona companyia que feia dividir la tristesa. M'agradava sentir el fred a la cara cap a aquella hora del vespre, i comparar-la amb la calor que feia al matí, quan estava a l'altra part de la Rambla amb pantaló curt i samarreta curta. Encara tenia la cara vermella d'aleshores. Bé, cada Sant Jordi és diferent. El que no canvia és el fet que sigui un dels millors dies de l'any.

Segueixo navegant per un mar encara una mica enfurismat que em fa marejar. Però sé que aviat vindrà la clariana. Fins i tot havia perdut el seu valor quasi!

"El hombre nunca puede saber qué debe querer, porque vive solo una vida y no tiene modo de compararla con sus vidas precedentes ni de enmendarla en sus vidas posteriores"

descobreix (te)

En altres entrades d'aquest blog he comentat un dels motius pels quals escric i faig fotografies, que no és altre que congelar moments. Fotografiant allò que està passant en un moment determinat i escriure allò que visc i sento, també en un moment determinat, amb la ingènua mania de pensar que així potser es guarden dins una capseta i podré reviure aquests moments un altre cop. Ja no faig tantes fotografies, ni escric tant, vol dir això que he deixat de viure moments dignes de ser capturats? Ni de bon troç. Crec que al contrari, en visc masses, masses per poder-los capturar i descriure a la perfecció, i quan em sento en un moment així, penso en com podria congelar-lo, i és llavors quan aquesta necessitat es difumina. Desapareix. I arribo a la conclusió que no cal, que més val prestar tota l'atenció al moment present. La ciutat i viure sola m'està modelant, en moltíssims aspectes. Hi ha tantes coses a fer i veure a fora que ni se'm passa pel cap passar-me una o dues hores d'una tarda davant l'ordinador escrivint i plasmant pensaments i sensacions. "Ja ho faré", penso, encara que tingui moltes coses a dir i sàpiga l'agradable sensació que em produeix escriure sobre temes lliures. Cada tarda és submergir-se en un indret nou, cada tarda m'arriben inputs de totes direccions, hi ha tanta gent, tants racons, tants edificis, tantes olors, tants cels diferents, tants detalls per captar...que em perdo. I m'encanta. Sortir al carrer em fa obrir la ment, em desperta. Potser abans això m'ho proporcionava el fet d'escriure. Ara també, però en diferent grau. Sento que hi ha tantes coses a dir que si em proposés escriure-ho, me'n deixaria més de la meitat. Els meus pensaments es barregen entre sí, amunt i avall, cada dia són sensacions noves que canvien i no sé com descriure-les. D'altra banda, sento que em dedico molt més temps a mi. Les tardes de dilluns a dijous són regals que em faig a mi mateixa, inclús els dimecres, quan acabo el voluntariat a les 8, aen lloc de tornar a casa psoo direcció algun racó del barri i em deixo perdre. Xerrades, conferències, llibreries, cafès, platja, carrers, catedrals, balcons, terrasses, parcs, muntanyes, botigues, barris...I quan penso que conec tot, desenes de portes s'obren davant meu i m'ho desmenteixen. 

Ara que el sol no marxa fins les 9 del vespre, em sento incapaç de tornar a casa abans d'aquesta hora, prefereixo agafar la bici i perdre'm per on sigui, el Born, la Barceloneta, el passeig marítim, ciutat vella, Montjuic, Gràcia...perdre'm entre els turistes. No sé si és el bon temps el que m'impulsa a passar-me el dia al carrer, la càlida brisa que sento a l'anar en bici, els raig de sol entre els edificis i els arbres, que fan la ciutat més bonica, les postes de sol rere el Tibidabo que veig des del passeig. És com si...la sentís molt meva, la ciutat, com si no hi haguessin límits, com si sempre pogués descobrir algun racó nou. Potser per ser capaç d'estimar racons d'arreu del món, primer has de saber estimar i valorar el que tens. I és que no m'estranya veure la immensa quantitat de turistes que hi ha per tots els carrers de la ciutat, i lo enamorats que queden quan la visiten: el sol, el clima, la platja, el menjar, la gent, l'arquitectura! Sí, ho té tot. No és ni molt gran ni massa petita. 

Durant aquest curs he hagut de fer un parell de viatges alguns dijous al migdia de Barcelona a Girona directament a causa del dentista. Una d'elles va ser ahir. Un cop vaig ser fora de la clínica tenia dues opcions: tornar a l'estació o passejar. Vaig decidir perdre'm pel Barri vell i vaig arribar fins a la part superior de la catedral. Allà em vaig asseure, d'esquena el sol i amb una brisa molt agradable que em venia de cara. Hi havia una noia que feia polseres artesanals al meu cantó i un músic una mica més enllà. Vaig estar-me una mica més de mitja hora, allà, sense fer res, sentint la brisa, escoltant el so de la guitarra, parlant amb ells dos i amb un altre músic que va venir més tard, sense cap mena de pressa, sense soroll. Vaig sentir tantíssima pau i armonia! El canvi de ciutat és brutal, el soroll permanent del tràfic desapareix, les onades de turistes també, però continua sent una ciutat. Tot més proper, més familiar. Dues ciutats que innevitablement comparo, però que efectivament és absurd fer-ho. Les dues em tenen captivada i no em cansaria mai de perdre'm pels seus carrers. Penso en tota la gent que viu tant a una com a l'altra ciutat i no valora el que té, que no coneix probablement molts dels seus racons, que no té la mirada activada en apreciar els detalls que té més a la vora. Una llàstima. Com pretenem valorar altres països si no valorem ni el que tenim? Si ni tant sols coneixem la història dels seus edificis? 

Hi ha tant per fer i no en som gens conscients...i quant més fas, més por tens que no puguis arribar a fer tot el que t'agradaria perquè descobreixes a cada passa coses noves. Cada porta que obres se n'obren tres més a dins. 

between us

Crec que necessito -i necessitem- més sovint aquesta desconnexió momentània del dia a dia. Deixar el mòvil i la cartera a casa, agafar només les claus, el llibre i l'MP3, tot i que després t'adones que aquests dos últims objectes et faran més nosa que servei, i sortir, marxar, escampar l'aire. Direcció la platja. Algun lloc on no s'escolti el brunzit dels cotxes, els clàxons, les passes de la gent. Només el vent, el mar i els teus pensaments. Connectar-te amb tu mateix, posar nom a totes les emocions del dia, intentar no pensar en el que faràs demà, centrar-te en el fred que sents a la cara i en l'aire que entra i surt dels teus pulmons. Estirar-te. Mirar les quatre pobre estrelles que hi ha, inventar. I per un moment, fer cas del que et diu el cos i no del que et diu el rellotge i la rutina consumidora. Marxar d'allà quan tinguis fred i gana, no quan sigui l'hora de sopar. Sentir el fort vent de l'espígol golpejar-te cada racó de pell i sentir com aquest sembla emportar-se tot allò superficial, que sobra, i que se'n va amb el vent, darrera teu, per no tornar més.

Relaxació, meditació, desconnexió, diguem-ho com volguem, per a mi tot és el mateix, significa donar-nos l'atenció que mereixem, escoltar-nos, sentir-nos. Oblidar-nos de tota la resta. El més important del dia. Perquè després...tot vindrà sol, més fluit, més pur. I demà serà un altre dia.

http://www.youtube.com/watch?v=m_dvakUl9wA

des de l'antiguitat

http://www.youtube.com/watch?v=RBumgq5yVrA

La riquesa consisteix molt més a gaudir que no pas a posseir.

Aristòtil

Encara que tingui la majoria dels cops la cartera escurada amb 20 cèntims, potser no estic en condicions de dir "estic pobra!".