¿Si no es ahora, entonces cuando?

¿Cuándo fue la última vez que te percataste del sonido de tu respiración?

¿Qué harías diferente si supieras que nadie te juzga?

¿Si supieras que todo el mundo fuera a morir mañana, a quien visitarías hoy?

¿Por qué las religiones que apoyan el amor han causado tantas guerras?

¿De qué estás muy agradecido?

¿Prefieres ser un genio preocupado o un tonto alegre?

¿Estás aferrado a algo que tienes que dejar ir?

¿Qué es eso que sabes que haces diferente a las demás personas?

¿Cuál es la cosa que más te gustaría cambiar en el mundo?

¿Qué edad tendrías si no supieras cuantos años tienes?

amb una paraula: INTENS (adéu 2013!)

Diuen que cada set anys, més o menys, es produeixen canvis notables en la vida d'una persona. Són cicles que duren aquest període. No sé si és del tot cert, però almenys la font d'on em ve aquesta informació és de fiar, però qui sap. Si miro enrere aquests anys en la meva vida, en el meu cas serien sis i mig, sí que vaig viure una sèrie de coses que van canviar molt el ritme de la meva vida: canviar de poble, de casa, d'amics, d'institut. Al cap d'aquests sis anys i mig, coincideix que a la meva vida torna a passar un seguit de fets que canvien la direcció d'aquesta.  I és graciós com, tots els fets d'aquest any, han tingut un cert ordre lògic. 

Endinsar-me en el món de l'autoconeixement i l'espiritualitat, és a dir, començar a adquirir una certa intel·ligència emocional, ser capaç de gestionar les meves emocions, coneixer-me, entendre'm més. No sé ben bé ni com va començar tot plegat, però quan me'n vaig adonar ja hi estava tan ficada i era un món tan abismal i interessant que no en vaig voler sortir. I dubti que deixi de fer-ho mai. 

Aquella trobada de joves en què per primer cop vaig participar en tallers i xerrades i vaig flipar amb colors, tot i que allò feia tanta por, que no em vaig ni atrevir a treure'm la jaqueta, quan l'objectiu era que ens despulléssim. De fet, no sé si encara a dia d'avui me l'he treta per complet algun cop. 

Abans d'aquesta trobada, que va ser al maig, sí que vaig viure coses emocionants, però no sé perquè, el punt clau d'aquest any va ser aquesta trobada.

El viatge a Londres amb la meva germana, el nostre primer viatge juntes...

El meu primer viatge en autostop fins a Holanda...

Conèixer una persona que es va infiltrar a la meva vida per quedar-s'hi per moltíssim temps, aquelles connexions que les sents al cap de mitja hora d'estar-hi parlant per primer cop i que es fan evidents amb el pas dels dies. Compartir més que gustos, però que els destins et portin a la distància, únicament física, per reafirmar l'amistat. Pete.

6 mesos que vam aprofitar al màxim i que ens van deixar amb un gust de boca més que fantàstic. D'aquelles persones que et roben el cor per la seva senzillesa i inquietud de descobrir món i gent. Què hi ha de més important?

A l'inici de l'estiu vaig pensar que aquest, seria un estiu mediocre, i quan va acabar, vaig somriure a casa de l'afirmació que vaig fer tan errada. Fer el casal d'estiu, conèixer una persona i viure i sentir coses de pel·lícula, i marxar de viatge a fer el camino de Santiago. Es diu ràpid, tot això en només dos mesos. Gràcies al Casal, en el qual em vaig enriquir moltíssim, molt més del que m'hauria imaginat, vaig poder conèixer-lo, entre causalitat i causalitat. Ens havíem de conèixer, això estava clar, encara que va ser tot breu, però més que intens...sentiments nous, a flor de pell, difícil de creure tot plegat. Pobles de costa, brisa marina, calor, passejades, platja, lluna plena, furgoneta, llibertat...combinació potent per una setmana espectacular. Fins que va arribar el dia de fer la motxilla i marxar a fer allò que portava dos anys esperant: el camino de Santiago, sola. Suposo que els esdeveniments que et canvien la vida, no et pots ni imaginar, abans d'endinsar-te en ells, com et canviaran i en quin grau ho faran. Això és el més màgic. Vaig agafar aquell bus fins a Logroño amb moltes ganes però sense cap expectativa...havia estat tan bé aquell juliol que no m'importava el que passés, sentia molta pau. Però una experiència d'aquest estil, havent coincidit, a més a més, amb les persones amb qui vaig coincidir, m'havia de moldejar d'una manera o altra. No faré cap resum de tot plegat, ja ho he fet en altres ocasions i a més no vull espatllar-ho quedant-me curta de paraules. Ara, després de 4 mesos d'haver finalitzat aquella experiència, crec que amb la sensació o lliçó que em quedo és amb la que vaig sentir a l'arribar a la plaça de la catedral després de 24 dies, plorant durant moltíssim temps, assaguda al terra i mirant la catedral: només jo camino el meu camí, només jo moc els meus peus, només els moc per a mi, només jo arribaré on em proposi, només jo... Vaig fer aquell camí amb una companyia més que excel·lent, però al cap i a la fi era el meu camí, jo vaig decidir anar amb ells. A la vida si no vivim per nosaltres, ningú ho farà. Em vaig adonar que fins aleshores havia viscut massa per altra gent, ja siguin amics o família...i aquella experiència em va ensenyar que havia fet tot allò jo sola, havia recorregut 700 km amb una motxilla de 10 kg jo sola. Perquè jo havia volgut. És inexplicable. També em quedo amb l'essència del camino, la de caminar envoltada de gent amb qui conectes de cor a cor, de persona a persona, més enllà de religió, política, color, procedència i edat. Fer amics de tots els racons del món, de totes les edats i amb ideologies ben diferents a les meves, una mostra d'humanitat de cap a peus. També, inexplicable si no es viu. 

Però un cop més, el que acaba de donar la perfecció a experiències així, és la gent, les persones amb qui has compartit cada dia llargues estones, bones i també de més dures. Ella, de qui tan aprenc, encara ara. Em sento feliç per haver-la conegut i saber que està present a la meva vida encara ara, que per sort, vivim a la mateixa ciutat.

Un amic que es va convertir com un germà...l'últim amb qui vaig compartir fins a l'últim quilòmetre....

I ell. Qui m'ha captivat com mai ningú abans ho havia fet, qui m'ha trencat tots els esquemes, qui m'ha robat milers de somriures, qui m'ha robat tot, crec. Qui m'ha canviat la vida..

Des del dia que ens vam separar, sota aquell alberg, de matinada, jo embolcallada en una manta plorant fins a quedar-me sense llàgrimes, que compto els dies que falten per veure'l. Fe, esperança...aquests 4 mesos ens han demostrat que quan dues persones volen una cosa, ho acaben aconseguint. Si, la flama s'ha mantingut malgrat tot, deu voler dir que la flama es va encendre amb un foc molt potent, molt vertader, i que val la pena lluitar, intentar-ho. Per molt difícil que sigui. Has sigut el millor d'aquest any, sens dubte. T'estimo.

M'encantaria aturar l'escrit aquí, però això és només la primera part de l'any..la part més tranquil·la, més dolça. És com si..durant tots aquests mesos hagués viscut coses que m'haguessin servit per posar eines a la motxilla de la vida....com preparant-me per a una forta patacada que m'havia de venir, primer endinsar-me en el món de l'autoconeixement, i després viure l'experiència més plena de la meva vida. I arribar a la realitat i xocar de cara al terra amb la noticía de la separació dels meus pares. Encara estic caient, poc a poc, però segueixo avall...tinc moltes sensacions barrejades a dins que no m'atreveixo a mirar, però almenys en sóc conscient. Si no he escrit res últimament és a causa d'això, de com de desconnectada he estat de mi, de la meva essència, de com d'anestesiada he estat a causa del dolor que m'ha provocat el distançament dels meus pares, de com de sola, buida i trista m'he sentit i em sento encara molts cops. Crec que no sóc ni conscient de tot el mal que tinc, encara. Només espero, al llarg d'aquest any, treure tot, tot, cap a fora. No callar-me res. Necessito temps per a mi. Vull enfadar-me amb certa gent, vull plorar, cridad, escriure, córrer, caminar, estimar....vull perdre'm i trobar-me. Vull ser forta però també dèbil i dir obertament que avui estic trista o que avui necessito jo una abraçada i unes orelles per desafogar-me. En fi, que encara em fa massa mal escriure sobre tot això. No puc més.

Gràcies a tots, per fer d'aquest 2013....un any del qual no tinc paraules, un any que m'ha canviat de dalt a baix, que m'ha sacsejat, que m'ha donat una bufetada però també una carícia... A tots vosaltres: Logan, Bryan, Agustin, Inés, Ignasi, Carlo, Jerry, Rodrigo, Carlos, Ari, Ilyas, Cris, Ànge, Mimi, Pol, Arià, Sergi, Sergi, Toni. Claudia, mama...i papa. 

Aquest 2014 serà difícil que sigui tan mogut, però qui sap, tot poden ser sorpreses, així que a caminar dia rere dia conectada amb mi i intentant trobar pau dins meu, la resta vindrà sol, això està clar.

definicions

Te amo - dijo el principito. Yo también te quiero - dijo la rosa. No es lo mismo - respondió él… Querer es tomar posesión de algo, de alguien.

Es buscar en los demás eso que llena las expectativas personales de afecto, de compañía…

Querer es hacer nuestro lo que no nos pertenece, es adueñarnos o desear algo para completarnos, porque en algún punto nos reconocemos carentes.

Querer es esperar, es apegarse a las cosas y a las personas desde nuestras necesidades. Entonces, cuando no tenemos reciprocidad hay sufrimiento.

Cuando el “bien” querido no nos corresponde, nos sentimos frustrados y decepcionados. Si quiero a alguien, tengo expectativas, espero algo.

Si la otra persona no me da lo que espero, sufro. El problema es que hay una mayor probabilidad de que la otra persona tenga otras motivaciones, pues todos somos muy diferentes.

Cada ser humano es un universo.

Amar es desear lo mejor para el otro, aún cuando tenga motivaciones muy distintas.

Amar es permitir que seas feliz, aún cuando tu camino sea diferente al mío.

Es un sentimiento desinteresado que nace en un donarse, es darse por completo desde el corazón.

Por esto, el amor nunca será causa de sufrimiento.

Cuando una persona dice que ha sufrido por amor, en realidad ha sufrido por querer, no por amar. Se sufre por apegos. Si realmente se ama, no puede sufrir, pues nada ha esperado del otro.

Cuando amamos nos entregamos sin pedir nada a cambio, por el simple y puro placer de dar. Pero es cierto también que esta entrega, este darse, desinteresado, solo se da en el conocimiento. Solo podemos amar lo que conocemos, porque amar implica tirarse al vacío, confiar la vida y el alma. Y el alma no se indemniza.

Y conocerse es justamente saber de ti, de tus alegrías, de tu paz, pero también de tus enojos, de tus luchas, de tu error.

Porque el amor trasciende el enojo, la lucha, el error y no es solo para momentos de alegría. Amar es la confianza plena de que pase lo que pase vas a estar, no porque me debas nada, no con posesión egoísta, sino estar, en silenciosa compañía.

Amar es saber que no te cambia el tiempo, ni las tempestades, ni mis inviernos.

Amar es darte un lugar en mi corazón para que te quedes como padre, madre, hermano, hijo, amigo y saber que en el tuyo hay un lugar para mí. Dar amor no agota el amor, por el contrario, lo aumenta. La manera de devolver tanto amor, es abrir el corazón y dejarse amar. Ya entendí - dijo la rosa. No lo entiendas, vívelo - dijo el principito.

mama

Crec que per mi encara estàs com de "vacances llargues", de viatge o alguna cosa semblant. Encara hi ha alguna porció de fe i esperança dins meu que creu que tornaràs aviat, que el teu buit a taula, al meu cantó, és temporal. Igual que l'absència dels teus despertars amb carícies i petons dels dissabtes i diumenges; que les llargues xarreres de sobretaula dels divendres nit; que els teus consells sobre els meus petits problemes; que l'olor a tu a l'obrir l'armari del despatx; que la teva presència a la cadira del despatx, amb l'esquena ben recta i amb les ulleres posades, recolzada a la taula i treballant a l'ordinador mentre contestes als clients amb el teu típic "Hola bon dia"; que les teves abraçades maternals els diumenges a la tarda; que les teves paraulotes chilenes quan et fas mal; que les teves orelles quan et faig un discurs sobre les meves teories ideològiques o et llegeixo algun text meu i tu m'escoltes atentament; que els nostres jocs rebolcant-nos pel sofà amb la Clàudia; que les teves crítiques cap al meu vestuari quan em poso el xandal cutre per anar al poble; que els nostres balls al menjador amb els passos de sempre i que no canvien mai; que el teu perfecte somriure que il·lumina tota la casa. Em fa por no veure't com canvies, com et fas gran, perdre'm coses de tu. I que tu te les perdis de mi. 

Sabia que el Nadal seria dur, però pensava ingènuament que ho sabria portar bé, després de tot. Però la teva absència en una nit com la d'avui, 24 de desembre, en què el menjador s'omplia de felicitat, tendresa, menjar bo, família, encara que només fóssim nosaltres quatre...plenitud, avui ha estat diferent, més buida, més trista. M'ha sorprès la tristesa que m'ha envait durant tot el sopar, ni la fantàstica setmana que porto al darrera ha pogut fer-hi front, se m'ha derrumbat tot i només tinc ganes de caure als teus braços, tancar els ulls, plorar, que em diguis que tot passarà i que les festes acabin ràpid. No vull regals, només vull una persona d'Amèrica al meu cantó i que tu estiguis amb mi, i no cal que sigui en aquest ordre. 

No sóc de pedra, així que és inevitable que em vinguin records de tots els anys passats, és inevitable sentir-me trista quan estic en un centre comercial per aquestes dates i veig pares i mares comprant, mares i filles de compres, decoracions nadalenques,etc. Mai he sigut materialista, però ara encara ho sóc menys, al pensar: no us adoneu que totes aquestes compres que feu, tota l'ornamentació que poseu a les vostres llars, tot l'esperit nadalenc que busqueu, no servirà de res si no valoreu el més important? Què és el més important? Doncs la relació humana entre pares fills i demés familiars, tot i que els primers són els més importants. Prefereixo un Nadal pobre de decoració, menjar i regals però ple de calidesa, amor i felicitat entre la meva germana, els meus pares, la meva àvia...que viceversa. 

És el primer Nadal que sento que estic ferida, que tinc tristor dins meu, que no gaudiré al 100% d'aquestes dates que per mi no són més que una escusa per dir coses boniques i tenir el temps suficient per dedicar als teus éssers estimats. És el primer Nadal que em passa pel cap la idea de gaudir del Nadal amb fills...ja que sento que amb els pares, com a filla, no el puc gaudir, com si només pogués tornar a recuperar la felicitat i la il·lusió d'aquests dies, dels regals, dels dinars, del muntatge de l'arbre i el pessembre, de cagar el tió...amb els meus futurs fills. No vull deixar de ser cuidada, per tu...tinc por, molta por. 

Per mi, sempre estaràs entre aquestes parets.

postcards from Morocco

"La posta és lenta;

li costa endur-se un dia

ple de desitjos."

Cada matí, a l'obrir els ulls, tenim l'oportunitat de triar com volem viure el dia que se'ns presenta, l'actitud amb què volem afrontar tot el que ens passi, només depèn d'un mateix. I si es fan coses malament, si es cometen errors, que serveixi per aprendre, per créixer, per madurar. Llavors...si són lliçons, els podem considerar errors? O simplement obstàcles que ens ajuden a seguir caminant? Quina utilitat té empensedir-se d'allò viscut? De fer-se preguntes i hipòtesis sobre com podrien haver estat les coses i com podries haver actuat? Sincerament, em costa molt "equivocar-me", fer les coses malament, no m'ho permeto, sempre sento que haig de complir amb els altres, que no haig de fer mal, que haig de fer-ho tot correcte. Per un cop que faig una cosa de la que em sento no gaire bé, espero que l'experiència em doni força i m'ajudi a continuar en aquest camí que estic recorrent. Quin sentit té perpetuar una cosa que saps que no és el camí correcte? A més d'enganyar a altres persones, t'autoenganyes, i aquest és l'error més greu, l'automentida, sentir amb el cap i no amb el cor.

Viatjar m'obre no només el cap, sinó també allò de més enllà, m'obre escletxes interiors i em fa plantejar moltíssimes coses, dubtar, qüestionar-me què és el que realment vull, escoltar-me. Una escletxa que acaba d'obrir-se i que m'ha d'ajudar a seguir obrint-ne de més, per quedar-me completament despullada, a desfer el gel en què me recobert des de fa quatre mesos, a tornar a la meva essència, a connectar-me amb els meus sentiments i fugir del cap. Serà per això que em fascinen tant les postes i sortides de sol, perquè són l'únic moment del dia en què podem mirar directament al sol sense que ens faci mal? Anhelo tornar a sentir el sol dins meu, brillar amb força, donar a aquelles persones que estimo el millor de mi, tornar-me a estimar a mi mateixa per sobre de tot, tenir temps per mi, ser sincera amb mi i amb els altres, ballar, cantar, plorar, cridar. Al menys m'he atrevit a escriure alguna cosa, per poc que sigui. Encara que sigui simbòlic, vull començar el nou any de la millor manera possible: neta per dins, mirant enrere per aprendre i endavant per seguir caient i aixecant-me amb esperança als ulls. Suposo que poc a poc, tot s'anirà posant a lloc...

Gràcies. A tu, al viatge, a tot el que hem passat.

what would I do without you?

"Darrera la irritació sovint hi trobem una tristesa profunda. Una aflicció disfressada de ràbia i incapaç d'aflorar, que ens confon i ens fa sentir furiosos. Però si ens prenem el temps suficient, ens adonarem que les emocions no són sempre com semblen i que potser, quan creiem estar enfadats, el que amaguem és realment pena."

http://www.youtube.com/watch?v=Pyue2N1XZ0M

Cansada...de sentir-me perduda, trista i cansada -valga la redundància- d'estar descentrada dels meus sentiments.

No m'atreveixo ni a escriure, ni en paper ni enlloc....No m'atreveixo ni a estar trista, no m'atreveixo ni a enfadar-me amb qui toca.

http://www.youtube.com/watch?v=ox5ffsUnK3M

http://www.youtube.com/watch?v=dHO43KUwCvA

el fet de viatjar...

"Quan fas un viatge experimentes de manera molt pràctica l'acte de renéixer: et trobes davant situacions completament noves, el dia passa més a poc a poc, moltes vegades no entens la llengua que parla la gent. per això dones molta més importància a les coses que t'envolten, perquè la teva supervivència en depèn. Et tornes més accessible a totes les persones, perquè elles et podran ajudar."

Crec que simplement...viatjar et fa treure el teu jo més profund i et sorprèn de la força que té. L'essència que la monotonia de la rutina molts cops eclipsa. En fi, viatjar són tantes coses...que cadascú ha de tenir la seva definició, el seu estil. 

Per a mi...una de les coses més importants és el fet d'expandir la meva ànima i la meva ment, tot coneixent maneres de fer diferents, gent de tot arreu, amb creences i cultures diferents a la meva, sorprendre'm amb nous paisatges que la naturalesa amaga en cada racó. Adonar-me de la riquesa que tinc a casa meva, al planeta terra, apreciar-ho, i sobretot, aprendre moltíssim. 

Viatjar m'ha fet aprendre tantes coses...que espero poder seguir-ho fent durant molt de temps, espero seguir sorprenent-me de cada indret on vagi, espero conèixer més gent meravellosa de qualsevol país i plorar a l'hora de dir-nos adéu, però somriure sabent que tinc gent estimada ena lgun lloc....una mica llunyà. Col·leccionar records, caminar lleuger d'equipatge però amb el cor ple. Pleníssim.

el far de l'(O)est

Posta de sol a Finisterre, agost 2013

 Sortida del sol al Cap de Creus, setembre 2013

No es pot dir cada dia que has estat en el punt més a l'Oest del territori i en el punt més a l'Est en un marge de pocs dies. 

Què tenen els fars que els fa tan especials? Sempre estan en indrets aïllats que donen un toc de misticisme i misteri a l'ambient. Soledat, pau, tranquil·litat. Barrejat amb olor de mar. Serà el mar, que amb el seu so, la seva olor i la seva infinitut fa que t'hi perdis més enllà de l'horitzó? 

Recordo perfectament aquella tarda fent camí cap al far de Fisterra. Aquest es trobava a 3 km separat del poble, així que vam decidir comprar algo de menjar al super i a les sis de la tarda fer l'excursioneta cap al far. No sé en quin moment ni per quin motiu, l'Ignasi es va quedar endarrerit i jo vaig començar a anar més ràpid. Els dos vorejàvem la carretera, l'únic camí possible, amb vistes al mar i al far, quan la corva ens ho permetia. Havien sigut dos dies més que intensos, moltes emocions que portàvem a la motxilla i que intentàvem treure a cada pedalada, en aquells 90 km que vam fer en dos dies. Després de cada turó, de cada esforç, ens aturàvem, ja no sé si per descansar i tornar a agafar forces, o perquè emocionalment necessitàvem agafar aire. Mig camí plorant, cadascú pels seus motius, però que estic segura que molts d'ells eren per sensacions i records compartits. L'aventura amb la resta del grup havia acabat i aquells kms finals els realitzàvem en solitari, acompanyats l'un de l'altre però els dos submergits en els nostres pensaments. Per tant, aquells 3 km van ser com l'sprint final d'un camí mogut física i emocionalment. Els dos caminàvem amb pas ferm, a contravent, direcció el far, direcció la fi de la Terra. Ningú ens podia aturar, si érem allà, havíem d'arribar al final. Els cotxes i la gent passava de llarg, però per a nosaltres eren com fantasmes, teníem al cap només la gent d'aquells últims dies i tots els records viscuts amb ells. 

El sol anava baixant poc a poc i la calor disminuïa. Quan per fi vam arribar al far, vam continuar caminant, encara separats per pocs metres, el vam passar de llarg, vam observar el cartell del marca quilòmetres que estava a 0,00, vam baixar per les roques, esquivant a la gent que s'estava fent fotos, vam anar saltant de roca en roca i.................fi. Fins que no vam poder avançar més. Teníem el far a darrera i l'Oceà Atlàntic davant nostre. Em vaig asseure a la roca, vaig respirar profundament tot el que tenia davant els ulls, i vaig començar a plorar, a plorar, a plorar....durant molt minuts, sentia que els ulls m'havien d'explotar, la cara la tenia completament humida. Era un plorar diferent al de Santiago. A Fisterra, sentia que tot havia arribat a la fi, que ja no hi havia més Camino de Santiago, que només hi havia mar, que ja no podia tornar a viure mai més el que havia viscut els dies anteriors amb aquella gent. Tot allò, només ho portava a la motxilla i al cor. Era un plor de tristesa, molta tristesa, i també potser d'emoció, després de 90 km molt durs. I ho havia fet tota sola. No oblidaré mai aquella sensació, aquelles llàgrimes, aquella roca, aquella olor. Si en aquell precís moment hagués saltat des de la roca, estic segura que hagués volat, de com de bé em sentia, de la pau que tenia dins meu, de totes les emocions tan pures que tenia. 

L'Ignasi, que seia al meu cantó, també mirava intensa i perdudament l'horitzó, i poques paraules vam intercanviar en aquells minuts.  Al cap de molt, per fi vam començar a parlar i compartir sentiments i pensaments, vam plorar més, vam riure, ens vam abraçar...ningú més en aquell far ens podia entendre tan bé com ho fèiem nosaltres. El sentia com el meu germà gran. Li estaré sempre agraïda que fos el meu acompanyant en la recta final del meu, nostre, camí. 

El sol anava baixant cada cop més, així que ens vam dirigir cap a una roca que tingués bones vistes a esperar la posta de sol. Aquell espectacle de la natura va ser meravellós, amb la posta de sol, el dia acabava, i amb ell, molts dies més. Era tot tan simbòlic...després vam anar a un lloc més refugiat a cremar les peces de roba que els altres ens havien encomanat, i les nostres pròpies. Vam estar molts minuts hipnotitzats pel foc que cremava la nostra roba...era tot tan simbòlic. L'aigua que ens rodejava, el foc que cremava la nostra roba, el fort vent que ens colpejava la cara amb tota la seva força, la terra que ens havia dut fins on ara érem. Els quatre elements, més bàsics, més vitals, tots allà junts, creant una energia indescriptible de la que encara me'n recordo. 

Vam desfer el camí direcció el poble, aquest cop caminant junts i escoltant música des del mòvil, cançons que ens havien acompanyat durant les llargues etapes quan tots junts cantàvem per fer les hores més lleugeres. 

Hi ha alguna força major que uneix aquests dos punts de la Terra, l'Est i l'Oest, els pelegrins diuen que la línia que es traça, que coincideix amb el Camino de Santiago Francés, òbviament, és per on passa la Via Làctea, és el camí de les estrelles. I que aquestes, revel·len moltes coses, només has d'inclinar el cap cam a dalt...i observar....i tenir fe. Tot està escrit, tots som pelegrins que fem el nostre camí. I quan tens fe, tot és màgic. I cada posta i sortida de sol et semblen miracles i t'hipnotitzen. I és que el Sol, és la nostra estrella. Per què sinó agraden tant les sortides i postes de sol, a la gent? 

- Laura....fer el Camino hauria de ser....com la mili, una cosa obligatòria a fer, tothom l'hauria de fer...

- Doncs sí....

Tots hem de cremar, a vegades, per tancar coses. La vida són cicles, com el sol, que surt i se'n va. Obrim i tanquem. Cicles. Cicles...

2

26 d'agost - 26 d'octubre

Dos mesos des de que vaig trepitjar per primer cop la plaça de l'Obradeiro; ja fa dos mesos que va acabar tot, i que va començar tot. Fins ara, he estat incapaç d'escriure qualsevol pensament o sensació sobre el Camino, a part d'aquella mena de llista de coses que "he après", però era molt general. He estat incapaç de descriure moments, anècdotes, sensacions més concretes, dies, vivències. Ho volia fer, però hi havia alguna força estranya que no em deixava, acabava per no fer-ho, deixava el full o la pàgina en blanc perquè no em sortia res, malgrat estar plena per dins de coses per dir. És molt estrany. Inclús ara no sé si "estic preparada", si en tinc ganes, si em sortirà bé. Suposo que va ser tan tan intens i increïble, que em fa massa por posar-ho per escrit, ja que les meves paraules no arribaran a l'altura dels fets. Però d'altra banda vull plasmar-ho tot, tot tot per així no oblidar-me de cap detall, d'aquella conversa, d'aquell alberg de monges, d'aquella olor de vi d'aquell poble, d'aquella persona que vaig conèixer en aquell tram, etc. Tinc molta por de que, mica en mica, se'm vagin difuminant els records. Pensar en aquell mes, mirar les fotos, escoltar cançons d'allà, parlar amb la gent, em fa mantenir viu el record, em fa sentir que res ha mort, que una part de mi encara és allà. Suposo que busco un refugi on anar perquè el meu present no m'omple tant com em van omplir aquells dies, que tinc por a no viure més experiències semblants i que la meva vida es torni mediocre. Encara, al pensar en alguns moments, m'emociono, ploro de ràbia i de tristesa i d'alegria, i també ric. 

Potser és que tot necessita el seu temps, i si fins ara no he estat capaç d'escriure res és perquè no havia de fer-ho, perquè necessitava pair moltes coses, i ho noto, que encara avui estic paint moltíssimes coses que m'estan fent tirar endavant. Durant els 26 dies de camí vaig anar escribint en un diari, però gairebé mai m'obria del tot, poques vegades tenia 100% ganes d'escriure, de fer un repàs al dia i plasmar cada sensació...perquè vivia tantíssimes coses que sempre em feia la sensació que em quedava curta. Sempre. I preferia estar vivint tot allò que escrivint-ho. Així que la sensació que tinc quan he tornat a llegir el diari és que faltaven moltes coses, que no vaig descriure ni la meitat sobre les persones, els paisatges, les etapes, els albergs, les sensacions...ni de bon tros. Ara, després de dos mesos, tinc ganes d'escriure-ho tot, dia per dia, persona per persona, hora per hora, poble per poble. Em sento com amb una mica més de perspectiva per tornar enrere i recordar més concretament tots els moments viscuts. Tot i que molts cops, al fer-ho, em faig mal i sento una gran impotència per no poder agafar una màquina del temps, per saber que allò ja no tornarà, mai més. 

Quan arribes a la plaça, el que sent cada pelegrí és exactament el mateix. D'una banda, emoció, satisfacció, eufòria i felicitat per haver assolit allò que, durant molts i molts dies, portes imaginant, patint i lluitant per arribar. De l'altra, una onada de tristesa per adonar-te que ja no hi ha més camí per recòrrer, que allò ha arribat a la seva fi, que hauràs de dir adéu a gent que ha sigut com el teu germà durant un mes, gent d'arreu del món, que t'han acompanyat en lo bo i lo dolent, que heu compartit des de menjar fins a coses més íntimes.Les llàgrimes que cauen són un mix de tot plegat, d'emoció, de tristesa, d'alegria, de gratitud, de fe, d'esforç, d'impotència...hi ha poques sensacions a la vida que s'hi assemblin, diria, estic gairebé segura. I aquella sensació no marxarà mai de tu. Aquell dia, el dia en què arribes a Santiago, és l´últim i el primer, depèn com t'ho miris. L'últim d'aquella rutina, de fer el Camino de Santiago, però el primer d'una etapa nova de la teva vida, sens dubte. Han passat dos mesos i encara estic paint coses, però sento que em queden moltes, moltíssimes més. Quan escric sobre totes aquestes vivències em poso a plorar, quan em vénen al cap records, dins meu tot vibra. 

i el més difícil de tot...és intentar transportar les coses apreses durant el Camino a la vida real, a la vida quotidiana, i és que allà tot semblava tan fàcil. Però aquí el món gira a una altra velocitat, la gent és com és, hi ha més d'un camí, i a vegades acabes maregat. El més difícil és recuperar aquella pau interior que et va deixar el Camino i fer-la el teu mode de vida. I seguir caminant, passi el que passi. 

Veus? Sento que em quedo curta escrivint això.