introspecció

Només vull refugiar-me en mi, no estar en contacte amb ningú, i si hi ha algú, que sigui perquè em deixi una espatlla on plorar, una mà que m'agafi i m'acompanyi mentre caic. Sense ganes de parlar. Sense ganes de riure, sense ganes de caminar gaire. Lo just, caminar per perdre'm per carrers i barris encara per descobrir, on ningú em trobi, ni tan sols jo mateixa. Sola, vull reflexionar, vull endinsar-me en els cabalosos rius que flueixen per dins meu, vull navegar-hi i ofegar-me. Per així despertar en una platja deserta, on només hi hagi tranquil·litat, pau, un silenci ensordidor, naturalesa i temps. Vull tenir tot el temps per a mi, estirar-me, notar els raigs de sol com m'escalfen tot el cos, enfonsar els dits a la sorra i apreciar la fredor i la humitat d'aquesta. Vull un racó només per a mi, buit de sentiments, buit de mirades, per així poder cridar i absorbir tot el silenci de cop, sense por, sabent que només estic Jo i JO. I amb el crit desfer tots els nusos que tinc al coll i que em torturen cada matí, cada nit, quan el dia m'ofereix estones per pensar. Vull sentir-me viva amb la meva angoixa, la meva ràbia i la meva tristesa, les vull palpar, prou d'amagar-les. Vull que siguin les onades esbravades de la platja i jo llançar-m'hi cap a elles sense cap resistència. Deixar-me caure...fer-me la morta enmig del mar per tornar a estar viva...deixar d'escriure punts suspensius i posar un punt i final. 

vagaregen paraules

I N D E P E N D E N T.

Serà el barri? L'escola? La resta de professors? Els encantadors alumnes? La meva il·lusió? La meva inquietud? La barreja de tot plegat? El que fa que em senti tan realitzada professionalment parlant. Com si no depengués de RES més, de cap trucada, de cap amic, d'ell, de ningú. Construir-me una nova rutina que m'omple en la que em sento molt autònoma i amb molta força. Almenys que així sigui en aquest periode en què les emocions i la part més personal només fa que trontollar. Primer jo, després els altres.

Ràbia, i sota d'aquesta, tristesa, molta tristesa, que s'esvaeixen quan mantens el cap, el cor i el cos ocupat amb altres coses, en aquest cas exercint de mestra, d'aprenent de mestra. Aprendre de la tutora, dels alumnes, i sobretot de mi.

Voler temps per mi tot vagarejant pels carrers dels barris i seient en una cafeteria a berenar tot llegint o escrivint. Sentir l'olor a auotnomia i el gust a independència. Sentir-me més sola, però més segura. Sentir-me connectada quan sóc dins l'aula, connectada amb allò, amb mi, amb una de les coses que més m'agrada fer: transmetre, ensenyar, nens, educació. M'he fet una passa més gran, més madura, per haver estat, per primer cop, en una escola com a mestra i no com a alumna. Difícil d'entendre fins que no t'hi trobes. Màgic.

http://www.youtube.com/watch?v=-9Ryq76AVEY

¿Si no es ahora, entonces cuando?

¿Cuándo fue la última vez que te percataste del sonido de tu respiración?

¿Qué harías diferente si supieras que nadie te juzga?

¿Si supieras que todo el mundo fuera a morir mañana, a quien visitarías hoy?

¿Por qué las religiones que apoyan el amor han causado tantas guerras?

¿De qué estás muy agradecido?

¿Prefieres ser un genio preocupado o un tonto alegre?

¿Estás aferrado a algo que tienes que dejar ir?

¿Qué es eso que sabes que haces diferente a las demás personas?

¿Cuál es la cosa que más te gustaría cambiar en el mundo?

¿Qué edad tendrías si no supieras cuantos años tienes?

amb una paraula: INTENS (adéu 2013!)

Diuen que cada set anys, més o menys, es produeixen canvis notables en la vida d'una persona. Són cicles que duren aquest període. No sé si és del tot cert, però almenys la font d'on em ve aquesta informació és de fiar, però qui sap. Si miro enrere aquests anys en la meva vida, en el meu cas serien sis i mig, sí que vaig viure una sèrie de coses que van canviar molt el ritme de la meva vida: canviar de poble, de casa, d'amics, d'institut. Al cap d'aquests sis anys i mig, coincideix que a la meva vida torna a passar un seguit de fets que canvien la direcció d'aquesta.  I és graciós com, tots els fets d'aquest any, han tingut un cert ordre lògic. 

Endinsar-me en el món de l'autoconeixement i l'espiritualitat, és a dir, començar a adquirir una certa intel·ligència emocional, ser capaç de gestionar les meves emocions, coneixer-me, entendre'm més. No sé ben bé ni com va començar tot plegat, però quan me'n vaig adonar ja hi estava tan ficada i era un món tan abismal i interessant que no en vaig voler sortir. I dubti que deixi de fer-ho mai. 

Aquella trobada de joves en què per primer cop vaig participar en tallers i xerrades i vaig flipar amb colors, tot i que allò feia tanta por, que no em vaig ni atrevir a treure'm la jaqueta, quan l'objectiu era que ens despulléssim. De fet, no sé si encara a dia d'avui me l'he treta per complet algun cop. 

Abans d'aquesta trobada, que va ser al maig, sí que vaig viure coses emocionants, però no sé perquè, el punt clau d'aquest any va ser aquesta trobada.

El viatge a Londres amb la meva germana, el nostre primer viatge juntes...

El meu primer viatge en autostop fins a Holanda...

Conèixer una persona que es va infiltrar a la meva vida per quedar-s'hi per moltíssim temps, aquelles connexions que les sents al cap de mitja hora d'estar-hi parlant per primer cop i que es fan evidents amb el pas dels dies. Compartir més que gustos, però que els destins et portin a la distància, únicament física, per reafirmar l'amistat. Pete.

6 mesos que vam aprofitar al màxim i que ens van deixar amb un gust de boca més que fantàstic. D'aquelles persones que et roben el cor per la seva senzillesa i inquietud de descobrir món i gent. Què hi ha de més important?

A l'inici de l'estiu vaig pensar que aquest, seria un estiu mediocre, i quan va acabar, vaig somriure a casa de l'afirmació que vaig fer tan errada. Fer el casal d'estiu, conèixer una persona i viure i sentir coses de pel·lícula, i marxar de viatge a fer el camino de Santiago. Es diu ràpid, tot això en només dos mesos. Gràcies al Casal, en el qual em vaig enriquir moltíssim, molt més del que m'hauria imaginat, vaig poder conèixer-lo, entre causalitat i causalitat. Ens havíem de conèixer, això estava clar, encara que va ser tot breu, però més que intens...sentiments nous, a flor de pell, difícil de creure tot plegat. Pobles de costa, brisa marina, calor, passejades, platja, lluna plena, furgoneta, llibertat...combinació potent per una setmana espectacular. Fins que va arribar el dia de fer la motxilla i marxar a fer allò que portava dos anys esperant: el camino de Santiago, sola. Suposo que els esdeveniments que et canvien la vida, no et pots ni imaginar, abans d'endinsar-te en ells, com et canviaran i en quin grau ho faran. Això és el més màgic. Vaig agafar aquell bus fins a Logroño amb moltes ganes però sense cap expectativa...havia estat tan bé aquell juliol que no m'importava el que passés, sentia molta pau. Però una experiència d'aquest estil, havent coincidit, a més a més, amb les persones amb qui vaig coincidir, m'havia de moldejar d'una manera o altra. No faré cap resum de tot plegat, ja ho he fet en altres ocasions i a més no vull espatllar-ho quedant-me curta de paraules. Ara, després de 4 mesos d'haver finalitzat aquella experiència, crec que amb la sensació o lliçó que em quedo és amb la que vaig sentir a l'arribar a la plaça de la catedral després de 24 dies, plorant durant moltíssim temps, assaguda al terra i mirant la catedral: només jo camino el meu camí, només jo moc els meus peus, només els moc per a mi, només jo arribaré on em proposi, només jo... Vaig fer aquell camí amb una companyia més que excel·lent, però al cap i a la fi era el meu camí, jo vaig decidir anar amb ells. A la vida si no vivim per nosaltres, ningú ho farà. Em vaig adonar que fins aleshores havia viscut massa per altra gent, ja siguin amics o família...i aquella experiència em va ensenyar que havia fet tot allò jo sola, havia recorregut 700 km amb una motxilla de 10 kg jo sola. Perquè jo havia volgut. És inexplicable. També em quedo amb l'essència del camino, la de caminar envoltada de gent amb qui conectes de cor a cor, de persona a persona, més enllà de religió, política, color, procedència i edat. Fer amics de tots els racons del món, de totes les edats i amb ideologies ben diferents a les meves, una mostra d'humanitat de cap a peus. També, inexplicable si no es viu. 

Però un cop més, el que acaba de donar la perfecció a experiències així, és la gent, les persones amb qui has compartit cada dia llargues estones, bones i també de més dures. Ella, de qui tan aprenc, encara ara. Em sento feliç per haver-la conegut i saber que està present a la meva vida encara ara, que per sort, vivim a la mateixa ciutat.

Un amic que es va convertir com un germà...l'últim amb qui vaig compartir fins a l'últim quilòmetre....

I ell. Qui m'ha captivat com mai ningú abans ho havia fet, qui m'ha trencat tots els esquemes, qui m'ha robat milers de somriures, qui m'ha robat tot, crec. Qui m'ha canviat la vida..

Des del dia que ens vam separar, sota aquell alberg, de matinada, jo embolcallada en una manta plorant fins a quedar-me sense llàgrimes, que compto els dies que falten per veure'l. Fe, esperança...aquests 4 mesos ens han demostrat que quan dues persones volen una cosa, ho acaben aconseguint. Si, la flama s'ha mantingut malgrat tot, deu voler dir que la flama es va encendre amb un foc molt potent, molt vertader, i que val la pena lluitar, intentar-ho. Per molt difícil que sigui. Has sigut el millor d'aquest any, sens dubte. T'estimo.

M'encantaria aturar l'escrit aquí, però això és només la primera part de l'any..la part més tranquil·la, més dolça. És com si..durant tots aquests mesos hagués viscut coses que m'haguessin servit per posar eines a la motxilla de la vida....com preparant-me per a una forta patacada que m'havia de venir, primer endinsar-me en el món de l'autoconeixement, i després viure l'experiència més plena de la meva vida. I arribar a la realitat i xocar de cara al terra amb la noticía de la separació dels meus pares. Encara estic caient, poc a poc, però segueixo avall...tinc moltes sensacions barrejades a dins que no m'atreveixo a mirar, però almenys en sóc conscient. Si no he escrit res últimament és a causa d'això, de com de desconnectada he estat de mi, de la meva essència, de com d'anestesiada he estat a causa del dolor que m'ha provocat el distançament dels meus pares, de com de sola, buida i trista m'he sentit i em sento encara molts cops. Crec que no sóc ni conscient de tot el mal que tinc, encara. Només espero, al llarg d'aquest any, treure tot, tot, cap a fora. No callar-me res. Necessito temps per a mi. Vull enfadar-me amb certa gent, vull plorar, cridad, escriure, córrer, caminar, estimar....vull perdre'm i trobar-me. Vull ser forta però també dèbil i dir obertament que avui estic trista o que avui necessito jo una abraçada i unes orelles per desafogar-me. En fi, que encara em fa massa mal escriure sobre tot això. No puc més.

Gràcies a tots, per fer d'aquest 2013....un any del qual no tinc paraules, un any que m'ha canviat de dalt a baix, que m'ha sacsejat, que m'ha donat una bufetada però també una carícia... A tots vosaltres: Logan, Bryan, Agustin, Inés, Ignasi, Carlo, Jerry, Rodrigo, Carlos, Ari, Ilyas, Cris, Ànge, Mimi, Pol, Arià, Sergi, Sergi, Toni. Claudia, mama...i papa. 

Aquest 2014 serà difícil que sigui tan mogut, però qui sap, tot poden ser sorpreses, així que a caminar dia rere dia conectada amb mi i intentant trobar pau dins meu, la resta vindrà sol, això està clar.

definicions

Te amo - dijo el principito. Yo también te quiero - dijo la rosa. No es lo mismo - respondió él… Querer es tomar posesión de algo, de alguien.

Es buscar en los demás eso que llena las expectativas personales de afecto, de compañía…

Querer es hacer nuestro lo que no nos pertenece, es adueñarnos o desear algo para completarnos, porque en algún punto nos reconocemos carentes.

Querer es esperar, es apegarse a las cosas y a las personas desde nuestras necesidades. Entonces, cuando no tenemos reciprocidad hay sufrimiento.

Cuando el “bien” querido no nos corresponde, nos sentimos frustrados y decepcionados. Si quiero a alguien, tengo expectativas, espero algo.

Si la otra persona no me da lo que espero, sufro. El problema es que hay una mayor probabilidad de que la otra persona tenga otras motivaciones, pues todos somos muy diferentes.

Cada ser humano es un universo.

Amar es desear lo mejor para el otro, aún cuando tenga motivaciones muy distintas.

Amar es permitir que seas feliz, aún cuando tu camino sea diferente al mío.

Es un sentimiento desinteresado que nace en un donarse, es darse por completo desde el corazón.

Por esto, el amor nunca será causa de sufrimiento.

Cuando una persona dice que ha sufrido por amor, en realidad ha sufrido por querer, no por amar. Se sufre por apegos. Si realmente se ama, no puede sufrir, pues nada ha esperado del otro.

Cuando amamos nos entregamos sin pedir nada a cambio, por el simple y puro placer de dar. Pero es cierto también que esta entrega, este darse, desinteresado, solo se da en el conocimiento. Solo podemos amar lo que conocemos, porque amar implica tirarse al vacío, confiar la vida y el alma. Y el alma no se indemniza.

Y conocerse es justamente saber de ti, de tus alegrías, de tu paz, pero también de tus enojos, de tus luchas, de tu error.

Porque el amor trasciende el enojo, la lucha, el error y no es solo para momentos de alegría. Amar es la confianza plena de que pase lo que pase vas a estar, no porque me debas nada, no con posesión egoísta, sino estar, en silenciosa compañía.

Amar es saber que no te cambia el tiempo, ni las tempestades, ni mis inviernos.

Amar es darte un lugar en mi corazón para que te quedes como padre, madre, hermano, hijo, amigo y saber que en el tuyo hay un lugar para mí. Dar amor no agota el amor, por el contrario, lo aumenta. La manera de devolver tanto amor, es abrir el corazón y dejarse amar. Ya entendí - dijo la rosa. No lo entiendas, vívelo - dijo el principito.

mama

Crec que per mi encara estàs com de "vacances llargues", de viatge o alguna cosa semblant. Encara hi ha alguna porció de fe i esperança dins meu que creu que tornaràs aviat, que el teu buit a taula, al meu cantó, és temporal. Igual que l'absència dels teus despertars amb carícies i petons dels dissabtes i diumenges; que les llargues xarreres de sobretaula dels divendres nit; que els teus consells sobre els meus petits problemes; que l'olor a tu a l'obrir l'armari del despatx; que la teva presència a la cadira del despatx, amb l'esquena ben recta i amb les ulleres posades, recolzada a la taula i treballant a l'ordinador mentre contestes als clients amb el teu típic "Hola bon dia"; que les teves abraçades maternals els diumenges a la tarda; que les teves paraulotes chilenes quan et fas mal; que les teves orelles quan et faig un discurs sobre les meves teories ideològiques o et llegeixo algun text meu i tu m'escoltes atentament; que els nostres jocs rebolcant-nos pel sofà amb la Clàudia; que les teves crítiques cap al meu vestuari quan em poso el xandal cutre per anar al poble; que els nostres balls al menjador amb els passos de sempre i que no canvien mai; que el teu perfecte somriure que il·lumina tota la casa. Em fa por no veure't com canvies, com et fas gran, perdre'm coses de tu. I que tu te les perdis de mi. 

Sabia que el Nadal seria dur, però pensava ingènuament que ho sabria portar bé, després de tot. Però la teva absència en una nit com la d'avui, 24 de desembre, en què el menjador s'omplia de felicitat, tendresa, menjar bo, família, encara que només fóssim nosaltres quatre...plenitud, avui ha estat diferent, més buida, més trista. M'ha sorprès la tristesa que m'ha envait durant tot el sopar, ni la fantàstica setmana que porto al darrera ha pogut fer-hi front, se m'ha derrumbat tot i només tinc ganes de caure als teus braços, tancar els ulls, plorar, que em diguis que tot passarà i que les festes acabin ràpid. No vull regals, només vull una persona d'Amèrica al meu cantó i que tu estiguis amb mi, i no cal que sigui en aquest ordre. 

No sóc de pedra, així que és inevitable que em vinguin records de tots els anys passats, és inevitable sentir-me trista quan estic en un centre comercial per aquestes dates i veig pares i mares comprant, mares i filles de compres, decoracions nadalenques,etc. Mai he sigut materialista, però ara encara ho sóc menys, al pensar: no us adoneu que totes aquestes compres que feu, tota l'ornamentació que poseu a les vostres llars, tot l'esperit nadalenc que busqueu, no servirà de res si no valoreu el més important? Què és el més important? Doncs la relació humana entre pares fills i demés familiars, tot i que els primers són els més importants. Prefereixo un Nadal pobre de decoració, menjar i regals però ple de calidesa, amor i felicitat entre la meva germana, els meus pares, la meva àvia...que viceversa. 

És el primer Nadal que sento que estic ferida, que tinc tristor dins meu, que no gaudiré al 100% d'aquestes dates que per mi no són més que una escusa per dir coses boniques i tenir el temps suficient per dedicar als teus éssers estimats. És el primer Nadal que em passa pel cap la idea de gaudir del Nadal amb fills...ja que sento que amb els pares, com a filla, no el puc gaudir, com si només pogués tornar a recuperar la felicitat i la il·lusió d'aquests dies, dels regals, dels dinars, del muntatge de l'arbre i el pessembre, de cagar el tió...amb els meus futurs fills. No vull deixar de ser cuidada, per tu...tinc por, molta por. 

Per mi, sempre estaràs entre aquestes parets.

postcards from Morocco

"La posta és lenta;

li costa endur-se un dia

ple de desitjos."

Cada matí, a l'obrir els ulls, tenim l'oportunitat de triar com volem viure el dia que se'ns presenta, l'actitud amb què volem afrontar tot el que ens passi, només depèn d'un mateix. I si es fan coses malament, si es cometen errors, que serveixi per aprendre, per créixer, per madurar. Llavors...si són lliçons, els podem considerar errors? O simplement obstàcles que ens ajuden a seguir caminant? Quina utilitat té empensedir-se d'allò viscut? De fer-se preguntes i hipòtesis sobre com podrien haver estat les coses i com podries haver actuat? Sincerament, em costa molt "equivocar-me", fer les coses malament, no m'ho permeto, sempre sento que haig de complir amb els altres, que no haig de fer mal, que haig de fer-ho tot correcte. Per un cop que faig una cosa de la que em sento no gaire bé, espero que l'experiència em doni força i m'ajudi a continuar en aquest camí que estic recorrent. Quin sentit té perpetuar una cosa que saps que no és el camí correcte? A més d'enganyar a altres persones, t'autoenganyes, i aquest és l'error més greu, l'automentida, sentir amb el cap i no amb el cor.

Viatjar m'obre no només el cap, sinó també allò de més enllà, m'obre escletxes interiors i em fa plantejar moltíssimes coses, dubtar, qüestionar-me què és el que realment vull, escoltar-me. Una escletxa que acaba d'obrir-se i que m'ha d'ajudar a seguir obrint-ne de més, per quedar-me completament despullada, a desfer el gel en què me recobert des de fa quatre mesos, a tornar a la meva essència, a connectar-me amb els meus sentiments i fugir del cap. Serà per això que em fascinen tant les postes i sortides de sol, perquè són l'únic moment del dia en què podem mirar directament al sol sense que ens faci mal? Anhelo tornar a sentir el sol dins meu, brillar amb força, donar a aquelles persones que estimo el millor de mi, tornar-me a estimar a mi mateixa per sobre de tot, tenir temps per mi, ser sincera amb mi i amb els altres, ballar, cantar, plorar, cridar. Al menys m'he atrevit a escriure alguna cosa, per poc que sigui. Encara que sigui simbòlic, vull començar el nou any de la millor manera possible: neta per dins, mirant enrere per aprendre i endavant per seguir caient i aixecant-me amb esperança als ulls. Suposo que poc a poc, tot s'anirà posant a lloc...

Gràcies. A tu, al viatge, a tot el que hem passat.

what would I do without you?

"Darrera la irritació sovint hi trobem una tristesa profunda. Una aflicció disfressada de ràbia i incapaç d'aflorar, que ens confon i ens fa sentir furiosos. Però si ens prenem el temps suficient, ens adonarem que les emocions no són sempre com semblen i que potser, quan creiem estar enfadats, el que amaguem és realment pena."

http://www.youtube.com/watch?v=Pyue2N1XZ0M

Cansada...de sentir-me perduda, trista i cansada -valga la redundància- d'estar descentrada dels meus sentiments.

No m'atreveixo ni a escriure, ni en paper ni enlloc....No m'atreveixo ni a estar trista, no m'atreveixo ni a enfadar-me amb qui toca.

http://www.youtube.com/watch?v=ox5ffsUnK3M

http://www.youtube.com/watch?v=dHO43KUwCvA

el fet de viatjar...

"Quan fas un viatge experimentes de manera molt pràctica l'acte de renéixer: et trobes davant situacions completament noves, el dia passa més a poc a poc, moltes vegades no entens la llengua que parla la gent. per això dones molta més importància a les coses que t'envolten, perquè la teva supervivència en depèn. Et tornes més accessible a totes les persones, perquè elles et podran ajudar."

Crec que simplement...viatjar et fa treure el teu jo més profund i et sorprèn de la força que té. L'essència que la monotonia de la rutina molts cops eclipsa. En fi, viatjar són tantes coses...que cadascú ha de tenir la seva definició, el seu estil. 

Per a mi...una de les coses més importants és el fet d'expandir la meva ànima i la meva ment, tot coneixent maneres de fer diferents, gent de tot arreu, amb creences i cultures diferents a la meva, sorprendre'm amb nous paisatges que la naturalesa amaga en cada racó. Adonar-me de la riquesa que tinc a casa meva, al planeta terra, apreciar-ho, i sobretot, aprendre moltíssim. 

Viatjar m'ha fet aprendre tantes coses...que espero poder seguir-ho fent durant molt de temps, espero seguir sorprenent-me de cada indret on vagi, espero conèixer més gent meravellosa de qualsevol país i plorar a l'hora de dir-nos adéu, però somriure sabent que tinc gent estimada ena lgun lloc....una mica llunyà. Col·leccionar records, caminar lleuger d'equipatge però amb el cor ple. Pleníssim.