michigan

"Encara que arribi la primavera i comenci el bon temps i vingui de gust estar per lo de fora...no t'oblidis de tu".

https://www.youtube.com/watch?v=7Z8Yop3KI-o

necessito

Crec que tinc pànic al verb "necessitar", mai vull pronunciar aquesta paraula a ningú ni a res, quan molts cops l'anhelo cridar. Com si no em permetés necessitar l'ajuda d'algú, la companyia d'algú, perquè m'he ficat al cap que tota sola haig d'estar plena, sentir-me bé, que els altres només són per compartir. Tinc la creença que necessitar és dependre, i en molts casos sí, però potser no sempre. Com deconstruir aquesta creença tan incrustada?

Oi que m'encanta compartir alegries i somnis i idees? Per què tinc pànic a compartir la part més fosca, més tenebrosa, més profunda en un altre nivell? És fàcil exterioritzar la profunditat de la part lluminosa, però sóc incapaç d'expressar la profunditat de la part més fosca, del dolor, de la tristesa, de la ràbia. Com si aquesta part només me l'hagués de "menjar" jo, tota sola, i és el que he fet gran part de la meva vida, com a molt l'expressava i compartia escribint, i ja era molt; fins que arriba un punt en què aquesta part va creixent i creixent..i ha de sortir per algun lloc. Però amb qui? A qui vull escollir perquè escolti i m'acompanyi en aquest procés? Sempre he sigut de confiar en molt molt poca gent les meves coses més profundes, la clau del meu interior la tenen persones que puc comptar amb els dits d'una sola mà, malgrat em porti bé i estimi un gran nombre de persones, sincerament, d'arreu del món, de caràcters ben diferents. 

Vagarejo pels carrers del poble...sense rumb, realment em sento perduda, fotudament perduda, sense saber a quina casa dirigir-me, a qui veure, qui dels dos em farà menys mal? Què és el que realment vull? Sigui com sigui, vagi on vagi, tot em resultarà incòmode, perquè necessito el meu temps, sense ells, i mai el trobo. Penso i dubto i encara dubto més...camino amb un nus a la panxa i a la gola les 48hores que passo al poble. Ja és com normal, m'hi he acostumat, suposo. És tot com un trencaclosques, el meu interior intenta posar ordre, intenta entendre la situació... però el cap va per aquí, i el cor va per allà. I al final el resultat és desfer el camí des d'on sigui cap a casa meva, la meva veritable casa, encara que no hi sigui ella, i no poder amagar la cara de dolor, com si unes peses estiguessin enganxades a la part de baix de les meves galtes i em tiressin cap a baix, i tot el meu rostre decaigués...i mossegar-me els llavis i la llengua i dir-me, inútilment, que no ploraré, que no és el moment...i si algú em veu? Fins que, mentre em dic això, ja tinc dues llàgrimes baixant per les galtes i els ulls entel·lats. Què s'amaga darrera de tot això? No tinc ni temps ni voluntat per parar-m'hi a pensar. Què trist. "Com estàs?", "Què tal amb la teva mare?", "Què tal el finde?", preguntes que se'm calven com fletxes a l'estómac i que intento que passin desaparcebudes tot canviant de tema. Fa un dia radiant avui, mira el cel, mira enfora, mira al més enllà, jo aquí estic perduda.

Necessito algú que segui al meu cantó en algun indret on no hi hagi gaire gent, que estiguem hores sense parlar, mirant a l'horitzó, atrevir-me a buidar-me i que aquella persona simplement senti la meva part més fosca, no parli, no rigui, que només la senti, amb mi, i que l'accepti. I segueixi mirant l'horitzó mentre jo realment estic mirant cap al meu horitzó més profund. Que m'escolti...i calli. Que al final em toqui, i em digui en silenci que tot anirà bé, que sóc forta i ho he fet molt bé durant tots aquests mesos, que plorar i sentir ràbia i dolor i tristesa i por és de valents, que serà allà per lo bo i lo dolent, que em faci una abraçada. I res més. Ho necessito...

"Necessito".... com costa pronunciar-te.

aïsha

When you try to understand everything,

you will not understand anything.

The best way is to understand yourself,

and then you will understand everything.

the stairs

És un d'aquells matins de diumenge en què els passeigs marítims de tots els pobles de costa per on passa el tren estan concorreguts per esportistes, nens petits, pares, mares, avis...tots ells amb un aire desenfadat i despreocupat, només gaudint de la tranquil·litat i la pau que el mar, el sol i els seus estimats els transmet. Els ulls se m'omplen de llàgrimes i el cor de records quan el tren passa per aquell poble on vaig créixer. Sí, avui és un d'aquells dies sensibles en què per qualsevol cosa ploraria, en què m'haig d'aguantar les ganes que tinc d'explotar i passar-me el dia plorant sota una manta pensant sobre la vida i sobre mi. Tot i que de seguida qualsevol cosa també és capaç de fer-me riure i sentir bé. La sensibilitat a flor de pell que ha fet que des de fa uns dies, tingui un nus de tristesa i nostàlgia. Per moltes coses, però sobretot per ell. 

No sóc de pedra i per molt forta que sigui o em faci, per molt que digui que estic bé, que encara que sigui una situació complicada a causa de la distància es pot portar bé, que tinc paciència, que sento amor i no m'importa res més que donar-li i transmetre'l tot el que tinc dins, sense esperar res a canvi, bla bla bla...no puc evitar trobar-lo moltíssim a faltar. La seva imatge i tot ell el tinc incrustat dins meu dia i nit. Cada cosa que faig, veig, penso en ell, en com m'agradaria trucar-lo, quedar, veure'ns, abraçar-nos, fer-nos petons, passejar, posar els peus al mar, jugar a la sorra, imaginar la família que tindrem,  pensar què farem per dinar, barallar-nos, mirar-nos, riure, reconciliar-nos, fer l'amor...simplement caminar al seu costat. Simplement tenir-lo al meu cantó per compartir-ho tot, sobretot els dies en què no vull parlar, només vull sentir. Estirar el braç i saber que és allà, al meu cantó, i que amb una carícia ens ho diguem tot. Acariciar-li els seus suaus i rossos cabells, fer-li un massatge d'aquells que tant li agraden, resseguir-li la silueta facial, acariciar-li la galta, i fer-li un petó. I que em miri amb aquells ulls color mar, plens d'innocència, bondat i espontaneïtat.

Mai escric sobre ell, potser perquè em fa mal no tenir-lo, perquè si no el menciono no se'm fa tan dura la seva absència, malgrat el tingui present les 24 hores. Dies en què em gastaria tots els estalvis per comprar un vol a Amèrica, anar on sigui ell, abraçar-lo i tornar. 

http://www.youtube.com/watch?v=1F5LSuS8Go8

"They made the sunrise for people like us
so we have an excuse as to why we're still up"

un dia a l'escola Thau

"Però el cent existeix

l'infant és fet de cent.

L'infant té cent llengües

cent mans

cent pensaments

cent maneres de pensar

de jugar i de parlar

cent, sempre cent

maneres de pensar

de sorprendre, d'estimar

cent alegries 

per cantar i comprendre

cent maneres de descobrir

cent maneres d'inventar

cent maneres de somiar.

L'infant té cent llengües

(i encara cent, i cent i cent)

però li'n roben noranta nou.

L'escola i la cultura

li separen el cap del cos.

Li diuen:

de pensar sense mans

de fer sense cap

d'escoltar i de no parlar

de comprendre sense joia

d'estimar i sorprendre's

només per Pascua i Nadal.

Li diuen:

de descobrir el món que ja existeix

i de cent,

li'n roben noranta-nou.

Li diuen que el joc i la feina,

la realitat i la fantasia,

la ciència i la imaginació

el cel i la terra,

la raó i els somnis,

són coses

que no van plegades.

Li diuen en definitiva,

que el cent no existeix.

L'infant diu:

però el cent existeix."

Loris Malaguzzi

Mentre feia fotocòpies a la sala del cantó de secretaria, entre còpia i còpia vaig trobar aquest petit gran poema penjat a la paret, just davant la fotocopiadora. És un punt estratègic, segur, perquè els mestres se'l trobin de cara mentre esperen totes les còpies pels seus alumnes i ho puguin llegir una i altra vegada.

L'escola és un indret ple de petits detalls però que alhora són enormes i molt significants, és l'indret on la transformació, el canvi és possible, on, si es fa bé, s'hi troba innocència, bondat i amor. L'escola Thau ja mai més em sonarà com una escola més, hi he format part i ella forma una petita part de mi. Ha estat on he tingut la meva primera experiència com a mestra, en una classe increïble i amb una mestra d'un nivell excepcional. Em sento afortunada i em fa ràbia no aixecar-me demà al matí ben d'hora per anar fins allà....

Em llevo d'hora, encara és de nit, i amb pocs minuts em vesteixo, vaig al lavabo, vaig a la cuina i agafo alguna cosa per menjar al metro i també per menjar al pati. Agafo la bossa que tinc feta des d'ahir, amb la llibreta d'apunts, l'agenda, un bolígraf, etc. Surto de casa amb un somriure, molts cops literalment, agafo la bici i enfilo carrer amunt cap a Glòries. Les boques del metro sempre plenes a aquella hora del matí, igual que l'interior d'aquest, a vessar de gent, em faig un lloc entre la multitud i simplement observo i espero. Poques vegades em vénen ganes de llegir. Faig el transbord en un moment i em planto a la línia verda, ara ja directa cap a Zona universitària. Ara que ja estic més desperta menjo alguna cosa. Quan surto del metro encara em queda una puajda d'uns 10 minutets fins a l'avinguda Esplugues. M'encanta el que veig...els primers raigs de sol comencen a il·luminar la ciutat i jo sembli que m'escapi d'ells amagant-me rere el "cuartel del Bruch" direcció la muntanya. Els cotxes de sempre, la gent de sempre; la furgoneta verda de cada dia, l'home de les escombraries de cada dia. Ni el fred vent em fa parar de suar, però finalment arribo davant l'escola, em creuo amb aquella que fan un pèl tard i saludo a en Josep Lluis amb un "Bon dia!" que ell sempre em retorna. Entro per la porta i m'envaeix aquella olor tan peculiar, a escola, a nens, que tant m'agrada.M'entendreix aquella entrada, i encara s'endolça més quan acabo de pujar les escales i em trobo amb alguns d'ells, amb els que encara no han entrat, i estan penjant les seves jaquetes a fora, als seus penjadors. Els saludo amb un "holaaaaaa!!", que molts cops és retornat amb una abraçada d'algun d'ells i d'altres cops passa desaparcebut. Deixo les meves coses a la tutoria de primer i entro cap a la classe on l'Anna està intentant fer-los seure a tots. La saludo i la intento ajudar, però és difícil, no em prenen gaire en serio, més aviat se'm tiren a sobre i m'abracen tendrament dient-me un càlid "hola Lauraaaa!!". 

Quan per fi tots som a les cadires i amb la bata posada, després que l'Arnau, ell, el que ha estat el meu company de taula, a la fila última de la classe, m'agafa del braç i m'explica breument alguna anècdota del dia anterior o alguna cosa que el té emocionat que farà aquell dia, llavors tots prenem el llibre de lectura per centrar-nos i comencem a llegir. La majoria de dies, en aquest moment, és quan torno a marxar de la classe per començar les activitats de lectura a l'ordinador, on crido als que més dificultats tenen. Em fa una mica de mandra a vegades, però un cop m'hi poso i aconsegueixo que llegeixin i s'esforcin i veig els seus progressos, em sento realitzada i satisfeta. M'agrada animar-los, dir-los les coses positives, preguntar-los per la seva vida, interessar-me per ells, que ells em preguntin, jo respondre, fer tractes amb els exercicis...escoltar les seves veus, com pronuncien aquella lletra, com miren la pantalla i s'esforcen, com es cansen, com s'avorreixen...m'encanten. En Bernat i les seves esses i els seus mocs, l'Alejandro i la seva inventiva, la Berta i la seva tendresa i parsimònia, la Blanca i la seva innocència i competitivitat, l'Ona i la seva motivació i energia, en Jan i el seu interès en tot menys en l'exercici, i la Mariona i els seus enfados. Com poc a poc me'ls vaig coneixent més i més. I ells a mi. Quan ja ho han fet els set, torno cap a la classe i prenc apunts del que estan fent, de com ho transmet la mestra, de com aprenen, de tot el que succeeix a l'aula, en definitiva. La curiositat de tots per la meva llibreta taronja és brutal...per ells deu ser com màgica, no entenen el que escric i per què escric tant, me la volen agafar i mirar-la, dibuixar-hi...quan fan feines alguns s'aixequen i dissimuladament passen per davant meu i em diuen alguna cosa...jo em vaig passejant per la classe i vaig ajudant aquells que m'ho demanen, amb la mestra ens mirem i molts cops, poc a poc, amb una mirada de complicitat ens entenem. I així fins arribar a l'hora del pati, en què surten disparats amb els seus entrepans o fruites.

Què errada anava al pensar que només era aquest espai el de pati... quan al migdia vaig anar a descobrir la zona i vaig topar-me amb 6 camps de futbol i dos de bàsquet, una zona de bosquet, unes fonts, etc. Encara estic al·lucinant amb aquelles instal·lacions...però aquest és el que més vaig veure, ja que és el pati de 1r i de 2n. Només dos dies vaig anar a l'aula de mestres, preferia estar al pati amb els nens o bé pel passadís llegint i desconnectant. L'hora entre el pati i el menjador sempre em passa volant..dilluns toca matemàtiques, dimarts plàstica, diemecres llengua i dijous música. No es pot resumir cada dia dient el mateix, òbviament. M'encanta aprendre de cada una de les professores, amb estils diferents i ben interessants, i veure també la motivació dels nens i nenes respecte les diferents assignatures. 

A les 12.15 acaba la classe i els nens es dirigeixen a posar-se els tovallons, rentar-se mans i fer fila davant les escales per anar al menjador. Les baralles de sempre per ser els primers. Un cop a dalt, s'asseuen al seu lloc de sempre, en aquella fila tan llarga en què les safates ja estan servides amb aquell menjar tan sa i esquisit. Fins a dos quarts estem nosaltres amb ells, ajudant-los, fent que mengin, etc. M'agrada aquesta estona més lúdica amb ells, en què em demanen acudits o que els ajudi a tallar el tros de carn. A dos quarts vénen els monitors de menjador, tots joves, exalumnes, i amb els que ràpidament vaig conectar. Sobretot amb ella. Ni ella ni jo sabem ben bé el motiu i com vam començar a parlar i intercanviar mirades tan còmplices des del primer dia, com vam pposar-nos a jugar a futbol amb els nens i com gaudiem les dues. En fi...la màgia de les conexions. Llavors els mestres ens dirigim a la nostra taula a dinar, on puc escollir entre 4 o 5 plats diferents, tot boníssim i variat. M'assec entremig de tots ells i mentre dino, gairebé sempre sense dir res, escolto les seves interessantíssimes converses sobre anècdotes d'alumnes. És una de les estones que més m'agraden i on més aprenc.Qui ho diria. I també és el moment en què em vaig quedant amb les cares de tots els mestres de primària.

A les dues tornem cap a classe, la mestra els va a buscar a les vidrieres i jo els espero a la porta. Abraçada amunt abraçada avall i tornem a seure. Les tardes són amenes i cap al final, a les 4, és també un dels millors moments, quan l'assignatura en qüestió acaba i tenim una estona lliure, repartim el berenar i llegim contes o mirem un vídeo. Els nens van marxant depenent de la seva activitat de tarda (permanències, piscina, rítmica, música...) i els que no fan res comencen a pujar les cadires i fer la fila per marxar. Jo pujo la meva, em quedo parlant amb alguns, vaig a buscar les meves coses a la tutoria i em vaig a acomiadar d'ells a la fila amb un "Fins demà! adéu Anna que vagi bé!" I ella em respon amb un dolç "Adéu carinyu fins demà! Gràcies!". I així és com surto de l'escola amb el berenar a la mà i molt, molt carregada de bona energia, satisfeta del meu dia, feliç. 

Gràcies a 25 grans personetes he recobrat moltes coses que havia mig perdut...la vitalitat, el somriure, les ganes d'escriure, de moure'm, de córrer, de ballar, d'abraçar, d'ensenyar, de transmetre, de plorar, de donar. M'encantava estar asseguda a l'última fila i mirar-me'ls a tots, com s'asseien a la cadira, com es movien, com parlaven amb el company, com escoltaven la professora, com pintaven, com escrivin, com es barallaven, com jugaven entre ells silenciosament, com llegien en veu alta, com es giraven de tant en tant per veure si encara hi era allà i jo els tornava la mirada i els somreia. Potser sí que visc tot molt intensament, però m'agrada, fer de pocs dies una experiència intensa i guanyar-me l'afecte de professors, del director i dels nens. Suposo que quan gaudeixes amb el que fas i et sents bé en el moment i el lloc on ets, els altres ho noten. És un cercle de positivitat. Així m'he sentit jo. Amb ells, amb nens inclus de l'altre classe que em volien conèixer i m'abraçaven sense motiu, amb el director, amb l'Anna, amb la resta de mestres, amb els nois i noies de menjador, etc. 

No oblidaré mai l'experiència, tot el que he rebut de tots ells, no oblidaré, sobretot, aquella última tarda de dijous explicant-los una història real, amb un punt de fantasia, amb contingut, amb valors, amb màgia...les seves cares, les seves preguntes, la seva atenció, la seva innocència. La complicitat amb l'Anna, els vídeos, les fotos, les històries que van escriure sobre la meva història, els seus dibuixos... I la despedida de l'últim dia, tota l'emoció que sentia a causa de tant d'amor. Mai m'havia sentit així d'estimada, de simple, d'humana, era un sentiment diferent a tot el que havia sentit fins ara, amb 20 anys. Rebre 25 abraçades, petons, frases d'admiració, de tristesa, per part de tots ells, que em provocava una calor interna brutal, sentia foc dins meu, sentia amor, en estat pur, agraïment, puresa, satisfacció, gratitud, em quedo curta per molt que intenti descriure-ho. Va ser un dels moments més càlids que he visctu mai. Com persones tan petites poden crear aquesta màgia?? Me'ls he arribat a estimar, s'han colat dins el meu cor sense pretendre-ho, i compto els dies que falten per veure'ls un altre cop. 

Gràcies a tots: Natàlia, Martí, Arnau, Landry, Pol R, Paula, Raquel, Claudia, Marc, Ivo, Berta Ru., Pol M, Blanca, Jan F, Gerard, Emma, Mariona, Rita, Pau, Ona, Berta Ri, Jan B, Bernat, Alexandra i Alejandro. També a l'Anna, i a l'Agustí.

Gràcies, gràcies, gràcies.

això s'acaba

http://www.youtube.com/watch?v=TmxSxKxBbQE

És un dels meus moments preferits, quan desfaig el camí, quan la jornada acaba. Travessar Barcelona de dalt a baix tot pedalant per la Diagonal. Tant me fa que plogui o faci núvol o sol, tot i que reconec que els dies que més m'agraden són aquells ben freds però que hi ha un cel blau que ni te l'acabes i per mirar el sol has d'aclucar els ulls i fer unes ganyotes. Com el d'avui. Agafar la bicicleta després d'un dia més que intens i perdre's pels carrers de la zona alta, aquella que em faltava per descobrir, mirar sense dissimular totes les cases de luxe de banda i banda del carrer, tan ben ajardinades, tot tan ordenat, tan net. Només haig de deixar-me portar, ja que fa baixada, fins arribar a la Diagonal, prendre el carril bici i traçar una línia recta a la ciutat. M'agrada la sensació d'anar pedalant i amagar les mans sota les mànigues de la jaqueta i el cap sota la bufanda mentre sento l'escalfor del sol a la part de darrera del meu cos, del sol ponent-se. M'avida que un dia està a punt d'acabar alhora que em dirigeixo al centre de la ciutat, o a l'Akademia, o a casa, una mica més plena que al matí. Cada dia tinc la motxila de mestra una mica més plena d'alguna cosa, d'eines, de recursos...i també de moments que em regalen tots ells: somriures, dibuixos, petons, abraçades, frases divertides, frases d'admiració, enfados... i em vénen a la ment en forma d'imatges que em treuen un somriure interior i em fan tornar a casa plena, satisfeta, disposada a donar el millor de mi el dia següent, un altre cop. Al·lucino com les hores poden passar tan depressa quan gaudeixes amb allò que fas... "Treballa del que t'apassiona i no hauràs d'anar a treballar mai", diuen.

M'encanta quedar-me embadalida mirant les finestres dels edificis a aquesta hora de la tarda, quan les finestres dels pisos superiors deixen passar els últims raigs de sol i causen una brillantor molt forta, així com també creuar-me amb tot de nens i nenes que surten de l'escola, amb les seves motxiles, el seu berenar a la mà i les seves cares desitjoses d'explicar el seu dia als seus pares, els quals sovint només fan que mirar si vénen cotxes per travessar i tenen aquell posat de pressa i velocitat. I poques orelles pels seus fills. Més ciclistes que m'adalanten, de totes les edats, d'altres que ens creuem i amb una mirada ens entenem "sí, fa fred!"; la riuada de cotxes a la banda dreta que no s'atura ni un moment, el tramvia, aquest més silenciós, els esportistes, aquells que fan circuits amunt i avall del carrer tot corrents i fent salts. I jo observo, cantant per dins, amb posat seriós per procurar aturar-me a cada semàfor, però amb aquella sensació de gratitud, de satisfacció, per poder estar en aquell precís instant allà, ja que no desitjaria ser enlloc més, i dono gràcies per seguir viva, per viure un dia més, per aprendre un dia més, per poder tenir la salut d'anar en bicicleta, per tenir els diners per estar vivint a Barcelona, per ser com sóc, per tot el que està canviant i m'està passant, per sentir-me bé, cada cop menys buida, o cada cop més plena amb més poc. Com l'aire fred que s'escola per dins meu, el que em dóna vida, però el que també em fa plorar a causa del fred. 

Però això s'acaba...cada rutina arriba a la seva fi, per donar peu a unes altres. Cada experiència entra a la meva vida i deixa el seu rastre, la seva petjada, la retenc durant uns instants i després la deixo anar...per poder rebre'n de noves, per poder seguir pedalant pel meu camí amb aire pur, nou, d'allà on sigui. I no deixar mai de respirar. 

Aquesta rutina m'ha fet conectar-me amb la meva essència altre cop, m'ha permès sentir-me viva, com feia temps que no feia; posar-me a prova en molts sentits; definir-me en el meu futur professional; adquirir valors com el d'autonomia o independència; m'ha tornat, no sé com, les ganes d'escriure. Suposo que ha arribat en el moment indicat i he anat a parar al lloc indicat, amb la gent indicada. 

$$

El dinero no tiene la culpa. No es ni bueno ni malo, es solo un medio. Lo importante es lo que hacemos con él; cómo lo ganamos y cómo lo gastamos. Así es como entre todos construimos y desarrollamos nuestra sociedad. La raíz del problema es que seguimos proyectando en estos trozos de papel la felicidad, la seguridad y la valoración que no encontramos dentro en nosotros mismos. Así, nuestra vida seguirá vacía si solo conocemos aquello que puede conseguirse con dinero. La riqueza material nos permite tener todo lo que se puede comprar. Y casi todo puede ser comprado, excepto las cosas más importantes de la vida. A menos que conozcamos ese algo que está por encima del dinero, no habremos conocido la vida de verdad.
La felicidad es nuestra auténtica naturaleza. Ya somos ricos, solo que todavía no lo sabemos. Y esta es la causa de nuestra permanente sensación de pobreza. Para vivir una vida llena hay que ponerle consciencia, saber quien somos y para qué estamos aquí.

El que ens omple és el que oferim i entreguem als altres.

"Qué harías si no tuvieras miedo?" -Borja Vilaseca. Un mestre! Gràcies per l'oportunitat!

l'inici de tot

Fins a dia d'avui no m'havia aturat davant l'estació del Nord de Barcelona, des de feia gairebé 6 mesos. Quan hi passava aprop em venia una onada de nostàlgia i satisfacció alhora, era conscient però era com si alguna cosa, alguna força estranya no em deixés acostar-m'hi més. Fins avui. Per a mi és un lloc simbòlic, màgic, el punt 0 d'un llarg camí, l'inici de TOT. Agafar aquell bus direcció Logroño a les 9 del matí va ser el primer fet que em va canviar la vida...què poc conscient n'era...jo allà asseguda, al cantó d'una dona meravellada per l'aventura que estava a punt d'emprendre quan em va preguntar què anava a fer, en un trajecte de sis hores que me les vaig passar mig dormint mig fullejant les guies que portava a sobre amb informació bàsica i imprescindible per als dies que seguirien. Com podia imaginar-me tot el que suposaria agafar aquell bus, a aquella hora, aquell dia, dos d'agost...Qui ho deuria planejar, tot plegat, sempre em pregunto.  

http://www.youtube.com/watch?v=o0dW90mlPGw

Recordo la sensació que em va envair el cos al trepitjar Logroño a les 3 del migdia d'un dia del mes d'agost. Mortal. La ciutat estava desèrtica, no era menys. Però portava tanta emoció, il·lusió, empenta, ganes, força dins meu que ni allò em va fer enrere. Recordo la imatge que vaig veure a l'entrar a l'alberg municipal: un alberg en un carreró que feia cantonada, al casc antic de la ciutat, amb molta llum, amb un toldo que cobria el terrat, una font al bell mig d'aquest, taules, cadires i pelegrins remullant-se els peus i posant-se cremes, xerrant, rient, amb cares de satisfacció per haver acomplert aquella jornada. Recordo els nervis que sentia mentre em feien la credencial i recordo la immensa emoció que vaig sentir quan em van posar el primer segell. Recordo la llitera que se'm va assignar i la companya que tenia al cantó que dies més tard me la creuaria caminant. Em sentia radiant, eufòrica, impacient per començar a caminar!

Aquesta foto la vaig fer quan vaig anar a passejar pel casc antic de la ciutat, tot matant el temps...vaig entrar a les 3 esglésies que em vaig creuar pel camí. Encara ara no sé perquè vaig sentir aquella crida, aquella atenció a entrar-hi...per refugiar-me de la calor? Per demanar forces a algú del més enllà? Perquè, inconscientment, a partir d'aquells dies em sentiria cada cop més còmode en edificis com aquells? Perquè la meva visió de tot aquest món religiós faria un gran gir? Qui sap. Vaig tornar d'hora a l'alberg, on em vaig asseure fora al terrat, ara sense toldo, a llegir el llibre "El pelegrí de Compostel·la", vaig sopar pa amb patè i vaig anar a dormir al voltant de les 9 del vespre, amb el cor excitat. Sentia tanta pau, tanta il·lusió, em sentia tant a mi mateixa. Era feliç d'estar allà. Sola. No cal dir com em va costar d'adormir-me. 

Això va ser l'inici de tot. Des de que vaig asseure'm al seient d'aquell bus a l'estació del Nord de Barcelona fins que vaig adormir-me, després de 12 hores, en aquella llitera de l'alberg municipal de Logroño. Bé, l'inici de tot també ho va ser quan vaig començar a caminar, a les 7 del matí, només sortir de l'alberg. No puc descriure tot el que vaig sentir, carregada amb la motxilla, amb les sabates posades i amb la mirada entre fletxa i fletxa que anava trobant...Eren tantes coses. Aquell llarg primer dia ja pensava en el dia de l'arribada a la catedral....com seria la plaça? I la catedral? Amb qui arribaria? Sola? Acompanyada? Acabaria el camino? I si em lesionava? I si no coneixia ningú pel camí? I si no arribava a la següent etapa? Quins sentiments tindria a l'arribar? Estava massa emocionada...les cames m'anaven soles, mirava tot el meu voltant, saludava amb un somriure d'orella a orella els altres pelegrinos amb un "Buen Camino", observava el paisatge, somreia per dins i per fora. Dubto que se m'esborrin tots aquells records.

Dins la motxilla portava molt més que guies, llibres, roba i raspall de dents...portava il·lusió, somnis, emoció, coratge, força, voluntat, alegria, satisfacció...tantes, tantes coses...i a mesura que passaven els dies s'anaven afegint més i més....amistats, amor, fe, germanor, més força, llibertat, generositat, introspecció. Vaig arribar a Santiago amb milers de coses dins la motxilla, coses que només es podien sentir, no veure ni tocar. Per tots aquests motius, per tot el que vaig adquirir en aquesta aventura, per lo feliç que vaig ser i em va fer sentir, per com em vaig sentir jo, amb els altres, amb el camí, amb mi mateixa...per tot això, tinc tanta por a no sentir-me així de vivia mai més...I és que encara no m'hi he sentit, així de bé, des de que he tornat...més aviat al contrari...em van tirar una galleda d'aigua glaçada per sobre. Anhelo tornar a sentir tanta il·lusió, tanta emoció, tanta felicitat...ho anhelo moltíssim. Però que aquest anhel no em faci estar vivint en el passat, sinó que em doni força per viure el present...al màxim, com solia fer i com estic tornant a fer.

Avui, a l'observar des de dalt l'estació...les llàgrimes que em queien eren de nostàlgia, de por, de satisfacció, de tristesa, d'enyorança, d'impotència, de gratitut. Com diu la cançó que vam cantar amb les monges a Carrión de los Condes...dono gràcies a la vida. Perquè més enllà de les tristeses...hi ha bellesa, de fet la tristesa és bella, i tot pot ser bell si ho observes bé i acceptes el que és. Com és la vida...portant-me a fer aquest camí que em donaria tantes tantes tantes eines per continuar el meu camí fora de les fletxes grogues i que em serien tan útils. com hauria afrontat la separació dels meus pares sense haver fet el camino? Sempre m'ho he preguntat....però no ho sabré mai, per sort. Va ser l'últim mes que podia trucar a casa i simplement dir: "papa, em pots passar a la mama?". Sigui com sigui, tothom té el seu camí que ha de recórrer amb els seus peus, afegint la calidesa que els éssers estimats ofereixen, ells són els que donen el color a les nostres vides. Això està clar.

Gràcies.

Ens tornarem a veure més aviat del que et penses...espero estar preparada, espero fer-ho amb la companyia adequada. Però bé...si se m'ha passat pel cap i ho sento en el cor...per alguna cosa serà. Fins aviat!!!

rolling

Porto dos anys vivint a Barcelona i encara, de tant en tant, m'endinso i em perdo per carrers en els que descobreixo amb ulls d'exploradora i peus inquiets, un edifici que mai abans havia vist, o una botiga, o un forn de pa, o una petita església amagada, o carrerons que trepitjo per primer cop. Tants indrets per on perdre's! Hauré estat en un 40, 50, 60 o 70% dels llocs de Barcelona? Més no crec... impossible. I mira que he caminat i pedalat! Crec que mai acabaré la llista de llocs per veure de la ciutat, i com escriure aquells que ni tan sols conec? Però m'encanta. Són els millors descobriments... tant se val si l'exploració és a nivell individual o no, de bon matí o a lal nit, faci sol o plogui. Segurament cada un d'ells ja té assginat el seu moment. A més, en una mateixa ciutat, és com si la gent es renovés cada dia! Absolutament cada dia pots conèixer gent nova, d'aquí i d'allà i pots endinsar-te en aventures amb ells, encara que siguin breus. Un ventall d'experiències que ni te les acabes... com puc, doncs, voler menjar-me el món si no puc ni acabar-me el meu trocet de món? Com pretenc, amb un viatge de durada determinada però que no sol ser molt llarga, conèixer i aprofundir en la cultura, la gent i el paisatge? És impossible...però alhora màgic. No sé quant temps caldria per apreciar tot el valor d'un lloc al 100%, de sentir i conèixer el que és d'allà...potser simplement no es pot, el que està clar és que tot depèn de les ulleres amb què miris cada racó i el grau d'obertura del teu interior. No cal gaire més.

http://www.youtube.com/watch?v=Eat9Zfe0ViA

The city keeps on going
We just keep on rolling

~ ~ ~ 

"Tanquem massa poc els ulls durant el dia..."

A l'escola, com a aprenent de mestra, es poden aprendre moltes cosetes més a part de com ensenyar els nens a sumar, restar, llegir i escriure. De fet, frases així són les que m'emporto com a eines a la motxilla de docent.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/01/15/catalunya/1389813458_185765.html

NOSALTRES

http://www.youtube.com/watch?v=zMBTvuUlm98

Cadascuna d'elles, les que ja formen part de la meva vida, les que n'han format i les que queden, que espero que siguin moltes. Elles. Dones. Nosaltres. L'energia que es crea quan estem juntes és molt potent, m'atreviria a dir que va més enllà. Som la creació de tot, de la vida, tenim una energia reprimida a dins que fins i tot nosaltres desconeixem. No vull ser gens matriarcal, no vull barrejar temes polítics ni res per l'estil, estic parlant simplement del potencial que tenim dins i que, per milers de motius, desconeixem. Adonar-se'n no és gens fàcil, ningú ens ensenya a mirar cap endins i descobrir la dona que portem dins, tot el que ens podem oferir sense la presència de ningú més. Som pura emoció, sentiment, sensibilitat. I qui ho negui és que no ha estat mai amb dones conectades amb la seva essència. Hi ha molts tòpics, fins i tot jo he permès que es diguessin o no he fet res a l'escoltar-los o inclús hi he estat d'acord, però no sé per quin motiu des de fa uns dies, unes setmanes...començo a veure-ho diferent. No compartir tant amb els nois i estar sempre més envoltada de noies, d'elles, i moltes d'elles connectades amb la seva essència. Assistir a xerrades o tallers en què quedo estupefacta amb l'energia que es crea. Som increibles quan parlem amb el cor, quan ens ho permetem, tot i que entre nosaltres ho fem molts cops. Abans preferia estar envoltada de la senzillesa dels nois, potser no vaig ser gaire afortunada en les amistats femenines d'allà on vinc, però el món és molt més gran que el meu poble, el món està ple d'homes fantàstics, està clar, però també de dones fantàstiques, d'aquelles que són germanes, mares i amigues a la vegada; d'aquelles que només veure't la cara saben el que et passa sense intercanviar paraula; d'aquelles que només abraçant-nos tots els mals marxen; d'aquelles amb qui pots passar hores assaguda en un banc, un sofà o una cafeteria xerrant només de sentiments i coses profundes; d'aquelles que et donen la mà en els bons i en els mals moments; d'aquelles que senten de debò la teva tristesa i el seu desig més profund és intentar alleugerir-la perquè els ho veus als ulls, perquè som així. 

Només sent conscients de tota la nostra força, de com ens diferenciem dels homes, i de lo bell que és això, podrem compartir amb ells el més pur que portem a dins, i ells faran el mateix. I l'acte serà màgic, perquè ells són màgics, com nosaltres. La diferència és màgica. Feminitat, què bé que sones. Sentir-me més femenina, més dona, més viva, més gran, més L a u r a. I no confonguem sentir-se femenina amb estereotips, modes, superficialitat. De fet, la feminitat és allò que tenim dins, no es veu, se sent.