El últimatum evolutivo

"Homo consumus" vs. "Homo Responsabilus". I tu, de quin bàndol estàs?
Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede canviar el mundo.

ZEITGEIST, un documental que no et deixarà indiferent

Per veure algunes de les moltes veritats desconegudes sobre el nostre patètic món...




La religión cristiana es una parodia de la adoración al Sol, en la qual pusieron a un hombre llamado Cristo en el lugar del Sol y le pagaron la adoración originariamente pagada al Sol. El cristianismo fue nada más que una historia romana políticamente desarrollada. La Cristiandad es el fraude de la era.
La Religión nunca podrá reformar a la humanidad pq la Religión es esclavitud. Reduce la responsabilidad humana al efecto de qe dios lo controla todo y los crímenes a su vez horribles puedan ser justificados en nombre de la busqueda divina. Otorga poderes a aquellos qe saben la verdad pero usan el mito para manipular i controlar sociedades.
Dividir i conquerir es el lema.


Ahora en nuestra cultura hemos sido entrenados para resaltar las diferencias individuales. Así q miras a cada persona y lo qe vemos es si es mas inteligente, mas pobre, mas tonto, mas rico…y hacemos estas distinciones dimensionales, y las ponemos en categorías y las tratamos de esa manera. Y así vemos a los demás como separados d nosotros mismos, en formas qe ellos estan separados. Y una d las caracteristicas dramaticas d la experiencia es estar con otra persona y pronto ver las formas en las cuales se parecen a ti, y no distintas a ti.
Cuando el poder del amor sobrepase el amor del poder, el mundo conocerá la paz.
La cuestion esta en ver la tierra como un único organismo.

saquejar, saquejar i saquejar....

“Es la ley de la selva, el más fuerte se queda con los recursos y, está claro, que el europeo es más fuerte que el africano”. Sincerament, és una de les frases que més em va cridar l’atenció del documental, entre moltes altres. Després d’això, jo em pregunto si, realment, en aquest planeta hi ha persones més fortes, més privilegiades, més importants, més intel·ligents que d’altres. La meva resposta és negativa, però es veu que no tothom pensa com jo. Sinó, com s’expliquen les riqueses de la gent del Nord i la fam del Sud? Com s’explica que els del Nord fem pagar un absurd deute extern als països del Sud? Com s’explica que mentre els habitants de l’Àfrica, per exemple, es barallin per un miserable tros de pà, els europeus comprin i comprin i comprin més i més coses supèrflues? Com s’explica que mentre els nens d’algun país en vies de desenvolupament s’estiguin preparant per lluitar en la guerra del seu país, els americans o els europeus ens comprem l’últim model de telèfon mòvil? Veient això, ningú diria que el món està ben repartit. Sens dubte, una realitat indignant, que amb la globalització no para d’incrementar-se. Pel que fa a la frase inicial, jo penso que aquesta es pot aplicar als animals, tal com Darwin va afirmar, però no als humans. La nostra capacitat d’adaptar el medi a nosaltres ens ha permès produir uns recursos que cobririen a dos o tres planetes com la Terra, la qüestió, i el problema, és com estan repartits aquests recursos.

Amb l’excusa de la perca del Nil, aquest documenal ens proposa una visió sobre les misèries de la globalització. No obstant, aquesta visió també es podria haver fet a Sierra Leone tot substituint els peixos per diamants i en molts altres indrets d’Àfrica sota l’explotació dels europeus. I és que això ja ve del colonialisme i l’època d’esclavitud cap els africans, època en que els europeus, eufòrics per conquerir més i més territori, van explotar les seves terres i els van deixar sense res. Però el més trist és que aquest cruel aprofitament de riqueses continua present avui en dia.

A La pesadilla de Darwin, els protagonistes són els propis habitants dels voltants del llac Victòria que, sota la seva mirada impotente, expliquen la seva situació vers les barbaritats que els europeus exerceixen sobre el seu propi terreny. Avions d’Europa arriben als països propers al llac, carreguen tonelades de peix i s’ho emporten tot cap als països rics, allà on comprar i consumir són els verbs predominants. Però amb l’avarícia dels europeus, no creureu que els avions que aterren a aquests països venen amb les mans buides? Tot i que els pilots ho neguin o ho camuflin, en realitat aquests avions venen carregats de material de guerra per lliurar-les a la població africana que està en guerra. I aquesta és una altra qüestió, la multitut de guerres que coexisteixen. I jo em pregunto…si tots aquests diners malgastats per crear armes i propiciar la guerra, fossin utilitzats per combatre la pobresa i altres problemes que involucrin a tot el planeta, com ambientals, el món no aniria una mica millor?

La veritat, quan penso en la desnutrició que pateixen més de 10 milions de persones que viuen al voltant del llac mentre els europeus anem i els “robem” tot el peix que tenen al seu llac, se’m cau la cara de vergonya de pertànyer a un país del Nord. Aquesta gent s’alimenta, i amb prou forces, de les espines i del que sobra del seu propi peix, ja que no el poden pagar; alguns treballen gairebé com esclaus en les fàbriques d’aquest; les dones s’han de prostituir, els nens sobreviuen com poden i moltes vegades es conerteixen en soldats, mentre que nosaltres anem, robem, deixem sense res, venem i consumim aquest peix com un aliment qualsevol. Pura ironia entre Nord-Sud.

Un veritable intercanvi desigual, i és que aquest món està replet de desigualtats, però el problema esdevé quan la gent es fa la despistada i, alhora d’ajudar, fan la vista grossa.

Amb tot això, no és d’estranyar que els africans estiguin d’acord amb el brutal significat que té la frase inicial d’aquest comentari.

He quedat impressionada amb la brillant delicadesa i facilitat que el director del documental s’acosta a la gent que pateix diàriament aquesta situació: pilots, polítics, propietaris de fàbriques, africans que viuen en la misèria, etc. Mica en mica cada persona va explicant la seva versió, sota una mirada gairebé de resignació i dignitat.

Els diferents punts de vista permeten experimentar la brutalitat de les injustícies a través de persones "normals", i sembla que totes tinguin un objectiu comú: sobreviure.

La noia que va deixar mut al món durant 6:32 minuts

At 23, Severn Cullis-Suzuki is one of the world's most remarkable youth activists. Born and raised in Vancouver, Severn has been working on in environmental and social justice issues since kindergarten. At age 9, she and some friends started the Environmental Children's Organization (ECO), a small group of children committed to learning and teaching other kids about environmental issues. They traveled to 1992's Rio Earth Summit, where 12 year-old Severn gave a powerful speech that deeply affected the leaders who heard it.

"Soy sólo una niña, pero sé que todos pertenecemos a una sólida familia de 5 billones de personas y que todos somos 30 millares de especies compartiendo el mismo aire, la misma agua, el mismo suelo. Y ningún gobierno ni ninguna frontera podrán cambiar esta realidad.

Soy sólo una niña, pero sé que este problema implica a todos nosotros y deberíamos actuar como si fuéramos un mundo rumbo a un mismo objetivo.
En mi país, compramos y despilfarramos, compramos y despilfarramos…
Aún así, en los paises del norte no comparten con los necesitados…increíble! Aún cuando tenemos mas de lo suficiente tenemos miedo de perder parte nuestras riquezas, miedo a compartirlas! Un niño pobre dijo: “desearía ser rico, y si lo fuera, daría a todos los niños de la calle comida, ropa, hogares, medicinas y amor”. Si un niño pobre que no tiene nada, está deseoso por compartir, nosotros, que lo tenemos todo, somos tan avaros y mezquinos?

Soy sólo una niña, pero sé que si todo ese dinero gastado en guerras…fuese utilizado para acabar con la pobreza y para buscar soluciones a los problemas ambientales, qué lugar más maravilloso sería la Tierra".

ERES LO QUE HACES, NO LO QUE DICES.

Encara no ho veiem?

Les conseqüències de l'imminent canvi climàtic són cada cop més clares...com és possible que moltíssima gent es quedi indiferent davant aquest gran canvi? No es tracta d'un canvi de moneda, ni polític! Es tracta d'un canvi que afecta a a tothom del planeta Terra, que potser no gaire a nosaltres, però als nostres fills i néts sí!
A veure si amb la nova conferència de Copenhague preparem nous futurs objectius i ens conscienciem tots una miqueta més. És el nostre hàbitat, la nostra vida...nosaltres l'hem explotat...si no actuem ara, després pot ser que sigui massa tard. Posem-nos les piles, TOTS.

Aficions literàries (2)

Com vaig dir, ara toca posar una miqueta de frases, les quals són extretes del meu llibre preferit, Las cosas que no nos dijimos, de Marc Levy.
A la contraportada d'aquest llibre, lloc que ocupa, normalment, un petit resum del llibre en qüestió, en aquest diu això:

"Cuando una novela es buena de verdad, no se deja describir fácilmente...
Inteligente, emocionante, divertida, ágil, imprevisible, tierna, cosmopolita, deliciosa, absorbente, dulce, profunda, mágica, intrigante, adictiva, cómplice, romántica, urbana, sorprendente, vital, entrañable, apasionada, sutil, original, esperanzadora, única, sensible, catártica, cautivadora, ingeniosa, magistral, extraordinaria y absolutamente inolvidable."

Quan vaig tenir aquest llibre entre les mans i vaig llegir això, no m'ho vaig pensar ni dos segons en obrir-lo...i en acabar-lo, vaig estar d'acord amb caddascun d'aquests adjectius.

Estareu intrigats per saber de què tracta aquest llibre tan...magnífic...oi?
Doncs bé, simplement narra una història familiar, entre el drama i la comèdia, que parla de les segones oportunitats, i ens transporta a un escenari del Berlín de la caiguda del mur, una ciutat idílica per a reconciliar-se, i on s'han escrit molt poques coses de caire amorós. Julia és la protagonista, un noia jove que porta una vida estable. Pocs dies abans de casar-se amb el seu promès rep la notícia de la mort del seu pare, cosa que fa anul·lar immediatament la cerimònia. Fins aquí no hi ha res d'estrany...però què passa si et digués que amb aquest home, el seu pare, no hi té relació des de fa quasi 1 any i sempre ha estat, per ella, un home absent?
Bé, un cop "enterrat" el seu pare, dies més tard la noia rep un paquet sorpresa a casa seva. Es tracta d'una última sopresa que li ha preparat el seu pare. Amb ella tornarà al passat, viurà un munt de moments nous, aprendrà el més valuós de la vida...és a dir, tindrà una segona oportunitat, tot i que li costarà moltíssim acceptar-ho.

Si vols saber quina és aquesta sopresa, ja saps, llegeix el llibre. Estic segura que no defraudarà a ningú.

I aquestes són la tria de frases que trobo magnífiques!

Sólo es demasiado tarde cuando las cosas son definitivas.

La memoria es una artista extraña, redibuja los colores d la vida, borra lo mediocre y sólo conserva los trazos mas hermosos, las curvas más conmovedoras.

Un dia superarás la impresión de amargor que te impide apreciar el sabor de las cosas.

La vida no se vive en recuerdos que se confunden con anhelos. La felicidad necesita algunas certezas, por pequeñas qe sean.

¿Sabes? Tiene gracia, todos encontramos buenas excusas para no permitirnos amar, por miedo a sufrir, por miedo a que un día nos abandonen. Y sin embargo, cuánto amamos a la vida, pese a saber que algun día nos abandonará.

Deja de proyectarte en el futuro. No hay platos rotos que reparar. Sólo hay cosas que vivir, y nunca ocurre como uno lo había previsto. La vida pasa a una velocidad de vertigo.

Tienes la suerte increíble de que, por una vez, tu vida esté patas arriba, ¿y tú quieres ponerla en orden?

Lo que más daño hace en el amor es la cobardía.

Lo importante, querida, no es saber en qué ciudad o en qué rincón del mundo está el otro, sino qué lugar ocupa en el amor que a él nos une. Los errores no cuentan, Julia, sólo lo que uno vive.

¿ De qué me sirve recorrer la Tierra para traer la verdad de los demás si me miento a mi mismo, de qué me sirve ir de país en país cuando la mujer a la que amo no está en ninguno de ellos?

Què us semblen?

Altres llibres de l'autor són, Ojalá fuera cierto (portada també al cinema), Los hijos de la libertad o Volver a verte, entre d'altres.

Aficions literàries (1)

Bé aquí us deixo un llistat dels meus proverbis preferits. Vulguis o no, fan pensar i t'ajuden al llarg del nostre camí...Tots ells provenen de cultures com la chinesa, la japonesa, la russa, la hindú..és a dir, hi ha una gran diversitat, però sempre tenen un mateix objectiu.


Me lamentaba de no tener mejores zapatos... hasta que vi un hombre que no tenía pies.

Quien lee muchos libros y no piensa nada sobre ellos, es como una estantería.

Mil árboles que crecen hacen menos ruído que un árbol que se derrumba.

Sólo los verdaderos amigos nos dicen que tenemos la cara sucia.

La plata y el oro son tesoros muertos, los hijos y las hijas son tesoros vivos..

La luna y el amor, cuando no crecen, disminuyen.

Quien no comprende una mirada tampoco comprenderá una larga explicación.

Reza, pero no dejes de remar hacia la orilla.

Disfruta hoy, es más tarde de lo que crees.

Antes de iniciar la labor de cambiar el mundo, da tres vueltas por tu propia casa.

Si no quieres que nadie se entere, no lo hagas.

La puerta mejor cerrada es aquella que puede dejarse abierta.

Si un hombre tiene hambre, no le des un pez, enséñale a pescar.

La más larga caminata comienza con un paso.

Cuanto más grande es el caos, más cerca está la solución.

Es más fácil variar el curso de un río que el carácter de un hombre.

El que busca un amigo sin defectos, se queda sin amigo.



El següent "capítol" serà sobre frases de llibres...

Here comes the sun...

Un nou dia. Els dies passen, i no passa res; els sentiments s'esvaixen, tot i que alguna cosa dins meu fa que els retingui, el que no sé és per quan temps més no fugiran i es quedaran amb mi, donant-me aquell suspir de felicitat i benestar que necessito. Una part meva et crida, et busca, et vol trobar, et vol sentir, viure, patir...però l'altra et defuig, no et troba, es cansa, dubta...
Són tan ràpids i fugaços els sentiments! Només et demano que els facis durar...una miqueta més, si us plau, sense por, això és una cosa de dos, mai estaràs sol.

Something special..

Cada persona damunt d'aquest planeta és diferent. Ningú més tindrà aquella característica que et fa diferent de tots els altres. Tothom pensa diferent, tot i que poden haver-hi semblances en la manera de ser i pensar d'uns individus, cadascú sempre tindrà el seu toc especial i personal.
És per això, que si un dia et trobes sol, o bé res surt com esperaves, o bé et sents defraudat, trist o, simplement, no tens un bon dia, pensa en allò que et fa ser diferent dels altres i que saps que la gent que t'estima ho valora i li agrada. Potser et costarà veure-ho quan estàs aixafat, però pensa que sempre, sempre, sempre és dins teu, i per tant, només és qüestió de trobar-ho.
La senzillesa, el teu esperit enèrgic i vitalista, l'optimisme, el don de saber escoltar, i moltes altres virtuts, són les que cadascú ha de buscar quan les coses no van bé. Perquè tothom té defectes, però també tothom en té, de virtuts.
I quan ens adonem d'aquella cosa especial, els altres ho notaran, i les coses potser canviaran de rumb, qui sap, tot és qüestió d'intentar-ho.

Ara sí, la meva presentació

Bueeeeeeeeeeenu........doncs bé, em presentaré!

My name is Laura, és un nom que prové del llatí laurel i significa victòria. Espero que es manifesti aquest significat en la vida real :) Tot i que també han d'haver-hi derrotes, sinó les victòries no serien especials!! En fi, després d'aquest petit comentari (el qual me'l va ensenyar el meu recent professor de llatí Joseph Collins, un tiu genialíssim!!!!!!!!!! Ja paralré d'ell en algun "capítol") segueixo amb mi. Tinc entre 15 i 18 anys, millor no dir l'edat exacte, i des del 16 d'abril del 2007 visc a Vidreres, un poble bastant acollidor (amb gent una miqueta/molt tancada, però bé) de la comarca de la Selva, a Girona.
Pel que fa al meu aspecte físic, soc una noia que medeix 1,62/63 m, peso 52 kg, cabell arrissat, llarg i fosc, ulls color mel, nas petitó (part preferida del meu cos, juntament amb les cames), boca també petita, coll normal......pits.....ahà! Passo directament a les cames! Cames bastant musculades, una miqueta curtetes potser, i ja està. Però això no és gaire interessant...
Com sempre dic jo, el que s'amaga dins és el més important!
Jo em considero una persona que SEMPRE SEMPRE SEMPRE estic disposada a ajudar a qui sigui, de la meva boca molt poques vegades sortirà un NO com a resposta. Em sento bé ajudant, i mai dubto a oferir-me. El meu tret caracterísitc és la grandíssima facilitat que tinc per riure. Ric per tot, sobretot de coses ben tontes...però bé, no hi puc fer res! I suposo que aquest fet va lligat amb la meva alegria, ja que penso que sóc bastant alegre i sempre uqe algú té algun problema m'agrada ajudar-lo o simplement, escoltar-lo. També sóc bastant madura (tot i que em pots veure molt sovintment jugant amb nens petits, o bé fent alguna classe de coses que només fan nens de 7 o 8 anys (però això vol dir divertir-se, no ser madur o no!!!!) i els adjectius de responsable, bona alumna i humil també em podrien definir.

No m'agrada molt parlar de mi, i crec que em contradiuré amb aquest blog, però és l'únic lloc on puc escriure de mi (bueno al diari també) i em fa il·lusió fer-ho. Per un cop no passa res, no???!!!

Què més em deixo?? De la família i els amics parlaré en altres ocasions... A bueno podria dir què vull fer en un futur....però també ho deixaré per un altre moment, sino ho explicaria tot ara i tampoc és plannnn!!

Doncs això és pràcticament all!!!

Espero que us hagi agradat!

Fins aviadeet!!

La responsable de redacció, Laura Marés!!!