Busca'l

Segons el diccionari, Do: 2 1 Qualitat natural.


Mai no m'havia parat a pensar en aquesta paraula fins avui. Estic llegint un llibre en què el protagonista té el do de desvelar els secrets més profunds d'algú i sentir amb el seu cor només mirant-lo. És un pèl inversemblant, però no el fet de posseir un do, una qualitat natural, tal com diu el diccionari. 


De ben segur que tothom en té, de dons, però no ens parem gaire a pensar en quin és. Podem saber, més o menys, les nostres virtuts i defectes -tot i que al meu parer, és molt subjectiu- però sempre tenim algun tret que només posseïm nosaltres i ningú més, i molts cops el veuen abans els altres que nosaltres mateixos.


M'hi he parat a pensar i ja he trobat el meu, crec. Omplir a les persones. M'explico: quan vaig pel carrer, sempre vaig mirant tot el meu voltant, ja siguin persones, edificis, objectes, escoltant converses, etc., i m'encanta saludar amb la mà ben oberta i un gran somriure a aquells que conec. Hi ha una dona del meu poble que només em sona, sé que el seu fill és company de la meva germana, i res més. Doncs amb aquesta dona sempre coincideixo pel poble, i els primers cops jo li somreia, i ella no feia res. Després li deia un fluixet "hola", i ella em somreia dissimuladament. Més endavant li deia un "hola" sense embuts, i ella em contestava. Ahir, per les fires del poble, me la vaig trobar i va ser ella la que em va buscar amb el cap i amb un gran somriure als llavis va aixecar fins i tot la mà per saludar-me, com si ens coneixéssim de tota la vida. Em vaig quedar molt parada i vaig començar a pensar en l'evolució del simple fet de saludar. Potser si jo mai li hagués somrigut ni dit res, ahir ella no hagués somrigut per aquell instant en què ens vam creuar.
El mateix em passa amb molta més gent. Quan vaig pel carrer m'agrada saludar, em sento viva i alegre, i potser és això el que vull transmetre, la meva alegria, un simple somriure. La de gent que he conegut només pel simple fet de saludar!!!!! Si ens parem a pensar, quan saludem normalment somriem, i és aquí on vull arribar, m'agrada que la gent somrigui, crec que ho fem massa poc, i aquesta és una bona manera. 
L'altre dia, a la feina, estava jo tota seria pendent de l'ordinador i va entrar un noi amb un gran somriure a la seva cara i va pronunciar un alegre "Bon dia!". Efectivament, em va fer somriure, i tot seguit li vaig donar el que m'havia demanat, un mapa de Vidreres. Va marxar igual de content, i a mi, em va alegrar el dia. Em vaig quedar parada de com el dia pot canviar de rumb per un simple intercanvi de paraules acompanyades d'un somriure. La vida està feta d'això, d'aquests senzills moments, d'allò que donem sense esperar res a canvi. 


I tornant al meu do, el d'omplir a les persones, sempre els vull oferir el millor, vull que se sentin bé, que no pateixin ni que se sentin inferiors a ningú, vull ajudar-los, ja sigui als amics i familiars com a desconeguts. De petita sempre em posava al cantó dels nens i nenes de la meva escola que rebien les burles dels companys, sempre els intentava protegir,i és que la superioritat és la cosa més horripilant que pot haver-hi. No puc suportar que algú es posi amb una altra persona, que se n'aprofiti i se'n rigui, no puc. Suposo que és per això que em preocupo per aquelles persones menys afortunades que jo, per tots aquells que viuen al Tercer Món. Crec que com a ésser humà que sóc, tinc part de culpa de la situació i molta responsabilitat per acabar amb ella. Si tothom pensés així, crec que el món aniria una mica millor, però si d'alguna cosa està mancada la societat és de responsabilitat i sensibilització! Ens guiem abans per aquella joia tan preciosa o per si tinc molts amics que per recollir un paper del terra o per estar una mica conscienciat de les desigualtats que hi ha.
Ja m'he tornat a desviar, bé, potser no tant. El do és aquest, les ganes que tinc de que tothom se senti bé amb ell mateix, d'ompir-los, d'evitar que pateixin. Puc ser de moltes maneres, però mai mai mai em veuràs despreciant i ridiculitzant a algú, per molt malament que em caigui (abans em callaré).


Avui, dinant, m'he parat a pensar en el do de la meva mare i la meva germana, i els he trobat de seguida. La primera té el do de fer-te sentir en pau, en harmonia, transmet tranquilitat davant de qualsevol situació, per això molt sovint sento converses pel telèfon amb les seves amigues que li expliquen els seus problemes i ella les ajuda tant com pot, les tranquilitza, les aconsella. És un sol, així és. Amb una simple abraçada és capaç d'animar-me quan em sento fluixa o trista. Pel que jo veig, crec que tothom l'adora, m'incloc, i no és per menys.
El de la meva germana, en canvi, és el do de la lleialtat. Li encanta guardar secrets, aconsellar-te, compartir coses amb tu i ser una amiga confident. És una persona que mai et fallarà, i sempre estarà disposada a ajudar-te, encara que tu li hagis fet males passades, no és gens orgullosa ni rencorosa. 


Potser si els pregunto a elles quin creuen que és el seu do, em contesten un de diferent al que he descrit jo, ja que els altres valoren més aspectes de nosaltres que nosaltres menyspreem i viceversa. 


I tú, quin és el teu do? Si encara no ho saps, a què esperes per buscar-lo i explotar-lo?

Crazy little thing called love

De veritat existeix una línia que separi l'amistat d'alguna cosa més, com del desig o l'amor, per exemple? O són només limitacions meves?

Nit de Festa Major. Música a tot volum, gran quantitat de gent al teu voltant, cares conegudes, cares que et sonen, cares d'estranys, cares que t'agradaria conèixer, tothom saltant, rient i ballant. En un principi ets un d'ells, un més que es vol divertir i es deixa portar per les bategades que ressonen dins el teu pit causades per l'alt volum de la música, però de sobte tot s'atura, després d'aquella abraçada tot canvia. Ell, el que havia estat una de les persones més especials de la meva vida, ara ho continua siguent, però en un altre "nivell". Com s'atreveix a entrar un altre cop per la porta gran sense avisar, així de sobte, fent-me sentir indefensa i desprevinguda?

Quasi un any sense sentir aquella sensació, em pensava que mai més la tornaria a sentir amb ell, però ja veus que mai pots dir mai més. Em falten dits per comptar totes les abraçades que ens hem donat, i per què una ho canvia tot? Sé perfectament la resposta, per què ell va ser el primer en tot, el que em va obrir a un nou món, amb el que vaig descobrir i sentir tot, i també l'últim, de moment. Ningú més ha estat capaç de fer-me sentir el mateix. Els records amb ell van sortir del seu amagatall, de l'amagatall que vaig crear fa molt de temps, per temptar-me, i ho van aconseguir. Per què només van sortir els bons, de records? Què passa amb els no tan bons? Perquè també n'hi ha, i els has de tenir en compte. Però aquell dia de festa major l'amistat amb ell va voler fer-me una mala passada, vaig començar a sentir que la música s'anava allunyant, que tot començava a anar més lent, que la gent es movia, encara que jo estigués aturada, amb un nus a la gola i confusa pel que acabava de passar. Per a ell, en canvi, va ser un moment carinyós amb una persona especial, res més. Però a mi em va tocar, em va marcar, i deixant enrere la gent, la música i la festa, les meves cames van sortir disparades buscant algun racó on poder-me desfogar. Soledat i confusió descriurien aquell moment.

Per què és tan difícil distingir entre amistat i amor? Pot existir, de debó, una amistat entre un noi i una noia sense que mai se't passi pel cap pujar un esglaó més en la vostra relació? Jo pensava que sí, però ara no n'estic tan segura. El desig sempre vol treure el cap, i a vegades és difícil controlar-lo.

Per sort, tot van ser instants de confusió, ja que ara ho veig tot com abans d'aquella màgica abraçada, tot i que no descarto la possibilitat de tornar a sentir el que vaig sentir, i sé que aquest fort sentiment d'apreci que li tinc no m'abandonarà mai. I és normal, però no m'ha de fer jugar males passades, és l'únic que demano.

Entre línia i línia

Llegint el llibre que em té captivada des de fa dies, estic asseguda al llit, deixant reposar l'esquena a la paret i amb la finestra a la meva dreta. Només cal girar una mica el cap i....què privilegiada...quines vistes tinc al meu davant: camps verds amb grans bales al fons i algun que altre arbre movent les seves fulles, sempre amb el preciós blau cel de fons, com si d'una postal es tractés.

He parat de llegir aquelles intrigants línies per mirar el paisatge, però no dura gaire, ja que de seguida em vénen al cap moments que hem passat junts, tu i jo. Són molt pocs, però són suficients com per fer-me sentir viva i feliç, per saber que hi ets, no gaire lluny de mi, o això és el que vull creure. 

I llavors és quan la realitat em sembla més bonica i interessant que la ficció del llibre que tinc entre mans.

next station: the sky!

Now my feet don't touch the ground!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Diuen...

Diuen que si es pot estar en silenci amb una altra persona sense sentir-se incòmode és que realment hi ha química entre ells.

Un dilema moral...

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20100823/dispareu-som-cooperants/447153.shtml

"Els llocs més perillosos per al personal humanitari, com és el cas de l'Afganistan, Somàlia o el Sudan, són a la vegada els llocs on les necessitats humanitàries són més grans. I amb la contínua disminució de la seguretat, el personal d'auxili s'enfronta sovint a un dilema moral: ¿mantenir una assistència humanitària vital per a les víctimes o protegir-se ells mateixos? Aquesta és només una de les raons per admirar el seu compromís i coratge. Hem d'actuar decididament a nivell internacional per fer canviar les estadístiques d'una de les feines més perilloses del món. Europa, com a principal donant global d'ajuda humanitària i com a actor polític de primera magnitud, té la intenció d'assumir de ple la seva responsabilitat".

No podem permetre que matin treballadors humanitaris perquè, al matar-los, maten també la nostra fe i la nostra esperança en la humanitat.

 

Que desagradable és descobrir que el món està ple de gent estúpida...

Algu diferent....

                         I used to waste so many time

                             Worrying about stupid things

                            Waiting the phone ringing

                                 Wondering if you really love me.

                        Now I have no concerns

                          And all my biggest wish is see

                            The sun coming through my window

                            Every single morning.

                                     Because hey, baby, the world turns round so fast

                              If you don’t wake up now

you’ll miss a lot of wonderful things

So try to smile at yourself

Try to feel the fresh wind on your face everytime

Let’s draw a colourful picture

Let’s run away from trouble

And just for a moment

I feel like everyone dares to be happy

I feel like it’s time to be free at last

I’m ready to sing as loud as I can

I want to go anywhere with anybody

Just to feel the sun shining above my head

And reach the sky with my finger

Because hey, baby, the world turns round so fast

If you don’t wake up now

you’ll miss a lot of wonderful things

So try to smile at yourself

Try to feel the fresh wind on your face everytime

Because hey, baby, the world turns round so fast

If you don’t wake up now

you’ll miss a lot of wonderful things

So try to smile at yourself

Try to feel the fresh wind on your face everytime

Lletrista: Laura Marés

PRÒXIMA compositora musical: Laura Marés

Existir...

No m'agrada tornar a la normalitat, no vull caure en la possibilitat de la monotonia, vull viure, viatjar i comprendre, sentir, influenciar-me dels altres, aprendre de tot, córrer, tocar la guitarra, pujar altes muntanyes per veure les vistes, riure amb els meus, ajudar a aquells que tenen poc però alhora molt, estirar-me a la platja de nit i mirar les estrelles, xerrar pels descosits, contemplar com surt el sol al cantó d'aquella persona especial, submergir-me al mar i veure un nou món, abraçar la meva família, vull estimar-te, tocar-te, fer-te mil carícies fins que ens adormim mirant una pel·lícula, però el que no vull mai, mai, mai, és perdre les ganes de fer totes aquestes coses, serà llavors quan la meva vida ja no tingui sentit.  

Perquè per a mi, existir significa saber apreciar allò que ens ofereix la vida, sense diners ni coses materials pel mig, simplement amb allò més simple i humà: nosaltres mateixos i els altres.

El llenguatge UNIVERSAL

Estic segura que, si preguntés als més de sis mil milions de persones del planeta Terra quin consideren ells el llenguatge universal, la resposta predominant seria, sense cap mena de dubtes, la música.

L'altre dia vaig veure una pel·lícula, Hijos de un Dios menor, i entre moltes coses, em va impactar sobretot una: els sords poden escoltar la música! Bé, escoltar no, sentir-la, que encara és millor. No en tenia idea, d'aquest fet, ho vaig buscar fins i tot per Internet i és completament cert. Les vibracions de la melodia les poden arribar a sentir, ja que vibren també en l'interior del seu cos, això sí, si la música està una miqueta alta. No és increïble?

La música és quasi més antiga que nosaltres mateixos, sempre sempre sempre ens ha acompanyat al llarg del nostre camí com a humanitat, l'hem anat perfeccionant i ha anat variant constantment.
Mentre escric aquestes paraules, noto que és difícil explicar exactament què és, la música. Suposo que cadascú té la seva propia definició, i potser això és també el toc tan caracterísitc que té, que és diferent per a cadascú. I d'una cosa n'estic segura: no hi ha cap individu al que no li agradi qualsevol tipus de música!

Jo, quan escolto les meves cançons preferides, em trasmeten una sensació tan especial, com si ningú més ho sentís, únicament jo, em vénen ganes de plorar alhora que vull esclatar a riure, tinc ganes de ballar, cantar, però cada instrument o senzillament la veu, fa que em paralitzi i no pugui moure'm com m'agradaria...suposo que d'això se'n diu emoció...

Com m'agradaria que cada moment de la meva vida tingués una cançó específica depenent de la situació, com en les pel·lícules! Qui sap si en un futur ho viurem...


I és que la música és una de les poques coses que tenim en aquest planeta que no entén d'edat, de sexe, de color de pell, de fronteres, de religions, de diners, de RES! Tant pots veure la tribu més prehistòrica de l'Àfrica ballant i cantant cançons com un ric occidental de l'altra part del planeta escoltant en el seu MP3 les últimes novetats...

I poso la mà la foc que mai, mai , mai, deixarà d'haver-hi música.

El últimatum evolutivo

"Homo consumus" vs. "Homo Responsabilus". I tu, de quin bàndol estàs?
Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede canviar el mundo.