Només demano al 2011 que continuem igual que el 2010, amb salut i amb la felicitat que ens envolta cada dia.
Comença el compte enrere....queda menys d'un any per veure-us....
divendres, 31 de desembre del 2010
you are all.
Si t'hi pares bé a pensar, t'adones que ser feliç és entristir-se al pensar que pots perdre determinades persones.
Només demano al 2011 que continuem igual que el 2010, amb salut i amb la felicitat que ens envolta cada dia.
Només demano al 2011 que continuem igual que el 2010, amb salut i amb la felicitat que ens envolta cada dia.
dimecres, 29 de desembre del 2010
gràcies a tots vosaltres.
Sóc una privilegiada....sí. Per molts motius, però per un sobretot. Pels amics que tinc. Per uns bons i enormes amics. I avui, dinant amb la meva mare i una amiga seva, m'ho han fet veure tan clar...que m'han fet adonar de la sort que tinc, de tenir tots aquests amics.
Alguns de vosaltres llegiu aquest petit blog, i potser sou els més especials; d'altres algun dia sabran l'existència d'aquest, i d'altres segurament no la sabran mai. De totes maneres, tant si el llegeixen o no, ocupen un lloc ben gros a la meva vida, dins meu. I avui tinc ganes de dir els noms, d'anomenar-los personalment i dir perquè són importants per a mi!
Les primeres, indubtablement, són elles. Les amigues amb les quals he crescut. L'Ada, la persona amb la que més temps porto sent amiga, des de P-3. Èrem inseparables, no cal dir res més. Després, a 4t, vam coincidir amb la Mimi i l'Àngela a la mateixa habitació de les colònies. Allà ens vam conèixer més, i des d'aleshores, vam ser les 4. Anàvem sempre juntes, ho fèiem tot juntes! A vegades em pregunto si haguéssim sigut tan amigues si no haguéssim coincidit a la mateixa habitació...mai ho sabrem! Aquí vaig descobrir el valor d'una bona amistat...tot i que molt sovint ens enfadàvem i teníem temporades dolentes....però...només cal mirar-nos ara, després de 8 anys, seguim juntes. Simplement, són les millors. Les millors amigues que pots tenir, les millors en tot, en com són, en com t'ajuden, en com es diverteixen, en com pensen...perquè entre nosaltres som bastant diferents, però ens entenem, i crec que sempre ho farem. Són....incanviables, i ho he comprovat. Prou, perquè d'elles escriuria 498989 línies al blog. Tampoc cal dir res més, son úniques.
De Vilassar també hi ha les altres, l'Anna, la Ivette, la Cris, la Raquel, la Maria i la Vero. Potser no són tan especials com elles 3, però sé que sense elles, quan baixés a Vilassar no seria el mateix, omplen aquell buit que falta. I totes elles són uns sols. I a Vilassar també hi ha nois...tot i que, que siguin especials per a mi, ben pocs. Crec que només en Pol, sí, el meu amor d'infància, el noi que em va agradar des de 2n de primària fins a 2n d'ESO. Fins i tot vam estar "sortint" uns mesos quan fèiem 5è! I, per sort, encara mantenim el contacte.
Pel que fa a la gent de Vidreres. M'han ensenyat tots tant. He conegut a tanta gent...i cadascú ha anat modelant la tímida i tancada Laura que acabava d'arribar. Primer de tot estan ells. En Pol, en Toni, en Pere, l'Arià i l'Angel. Són el meu pilar aquí. Són nois, i van a la seva bola, i molts cops m'agradaria que em diguessin que m'estimen, que sóc important per ells, que m'aprecien o que em fessin una abraçada!!! Però ells això ja ho donen per suposat. I els entenc. En Pol...és en Pol. Per algun motiu em vaig enamorar d'ell...és i sempre ho serà, una persona super especial per a mi...malgrat el que pensi la gent i que se'n fotin d'ell. És una increïble persona. Dels altres tres, potser l'Arià és el més important, bé, segur. No sé com s'ho ha fet, ni com han anat les coses....però la qüestió és que s'ha convertit en el meu millor amic. No puc estar gaires dies sense parlar amb ell, sense saber de la seva vida, i sense explicar-li jo la meva. A vegades em vénen unes ganes boges d'abraçar-lo i cridar-li que l'estimo amb totes les meves forces, però hi ha alguna cosa que em fa enrere, potser per no confondre coses. I és que és tan difícil tenir aquestes mostres d'apreci sense que signifiquin res. O potser sóc jo la complicada! jajaja En resum....com li dic tants cops...és indispensable per a mi :)
I em va prometre que estaria sempre al meu cantó, tant se me'n fotia com amics o alguna cosa més, només m'importa estar al seu cantó. Hi ha alguna cosa dins d'ell, que, tot i que no ho demostri (perquè sé com és) hi és...és difícil d'explicar, però sé que és diferent a com demostra, i potser això és el que veig i el que el fa tant especial. Però ja n'hi ha prou de parlar d'ell. :)
En Pere és l'altre element especialíssim....un noi tan....preciós. Amb ell sí que puc estar sense parlar-me uns dies...però s'acaba notant el buit quan no hi és.
També hi ha tooooooots els altres....l'Andreu, en Marçal, en Carles....aquest és un noi tan natural, tan senzill...és un encant! I també està en Sergi....per mi és com l'home perfecte....educat, amable, responsable, madur, excel·lent persona, intel·ligent, sensat, atent, lleial, bon amic....cada dia em demostra que tenir-lo a prop és un gran tresor. I a vegades aquest fil que ens uneix perilla.....i sembla que es desfaci una mica...per precaucions....però és impossible que es trenqui. No sé com ens ho fem però sempre l'acabem reforçant...sempre acabem de bon humor....no podem estar sense parlar-nos. També és un encant, un gran tresor. I, el que més valoro, sempre hi és...quan necessito que m'animin, allà hi és ell, i no tothom ho sap veure. S'agraeix tantíssim.....
I de noies d'aquí, hi ha la Yeimy, l'Anna, l'Eva. Aquestes són les més importants.....entre nosaltres hi ha hagut distanciaments...però sabem que ens tenim, i de tant en tant ens posem al dia. Totes tres són especials...i s'han fet un bon forat dins meu. La primera que vaig conèixer va ser l'Eva. Som diferents, però ens entenem, i quan estem juntes riem i conectem la mar de bé. La veritat és que quan més ho necessito, treu el cap i allà hi és, i només parlar amb ella, ja em sento millor, és el punt que falta, l'ingredient que dóna el toc. Després va venir l'Anna...vam ser tan tan amigues durant bastant temps...vam fer-nos íntimes...ens agradaven les mateixes coses, fèiem un munt de coses plegades...no sé...va ser un temps perfecte. I no sé ben bé per què va acabar...les dues vam anar tirant per camins diferents...ella té un caràcter molt fort, i suposo que a mesura que ens anàvem fent grans, els nostres interessos es diferenvciaven cada cop més. Vam estar uns mesos sense dirigir-nos paraula alguna, però ara farà un any, ho vam arreglar. Des d'aleshores no ha sigut el mateix, però ens tenim. Som molt diferents...però també és aquesta la gràcia de la nostra amistat. La Yeimy és amb la que, actualment, tinc més contacte. Fa poc d'un any que tenim contacte....i encara menys temps fa que és important per a mi. Sempre, sempre, sempre hi és. Els meus amics no confien en ella, però tant se me'n fot, no la coneixen en absolut. És una noia tan sensible i alegre, que sempre està disposada a ajudar-te, a fer-te veure les coses bones que tens quan tu només veus les dolentes. Quan més ho he necessitat, ha sigut ella la que m'ha estirat cap endavant. Quan m'he sentit sola, ella m'ha recordat que tinc tots aquests amics al meu cantó, ella inclosa. M'alegro d'haver-la conegut, molt.
Per últim, estan ells dos. Ja els he esmentat en altres ocasions al blog. Sí, en Cesc i la Deni. Són la parella més perfecta que conec. Tenen 25 anys, però congeniem tant bé!!!!!! Ell és....bé, és que fa uns anys vaig gastar fulls i fulls del meu diari escribint sobre ell. Crec que mai m'he obsessionat tant amb una persona com amb ell. El buscava a cada cantonada, somiava amb ell cada nit, tremolava dels nervis quan el veia, repassava cada paraula i gest que havia fet quan el veia, etc. És el meu entrenador de tenis, és el millor. És alegre, divertidíssim, senzill, natural, inocent, bon esportista, xerraire, bona persona, entregat......i, a sobre, guapo. La veritat és que em quedo en blanc quan haig de parlar d'ell....crec que amb la cara de tonta que se'm queda ho dic tot. I a sobre, amb la relació que tenim ara, que ens enviem correus, música, em truca perquè em conecti per parlar, etc. Tot i que ara només el veig com un gran amic. Més tard vaig conèixer la seva xicota, la Deni...i és un encant. És una dona 10, en tots els sentits, i m'hi porto molt molt molt bé. Hem quedat varies vegades per anar a jugar a tenis, etc. Un dia em van convidar a sopar, però al final no hi vaig anar, i va quedar pendent...és a dir, que ja els considero com dos amics més, més que dos persones només relacionades amb el tenis. Són molt més que això, són uns bons amics, amb els quals és impossible no riure.
Hi ha molta més gent coneguda que podria haver inclòs a l'entrada d'avui. Però només ells són els que, quan els veig, em fan sentir alegre i, amb els quals, si em quedés tancada a un ascensor durant unes hores a soles amb cadascun d'ells i elles, no em sentiria incòmode i podria parlar de qualsevol cosa.
Per tot això em sento privilegiada....per tenir tant bons amics....els de sempre i els que he anat fent. Amics que són millors que tot l'or del món. Amics que molta gent no té i no valora. O que els té i no les aprecia.
GRÀCIES A TOTS, PEL SIMPLE FET DE FER-ME TREURE UN SOMRIURE I PER FORMAR PART DE LA MEVA VIDA.
Alguns de vosaltres llegiu aquest petit blog, i potser sou els més especials; d'altres algun dia sabran l'existència d'aquest, i d'altres segurament no la sabran mai. De totes maneres, tant si el llegeixen o no, ocupen un lloc ben gros a la meva vida, dins meu. I avui tinc ganes de dir els noms, d'anomenar-los personalment i dir perquè són importants per a mi!
Les primeres, indubtablement, són elles. Les amigues amb les quals he crescut. L'Ada, la persona amb la que més temps porto sent amiga, des de P-3. Èrem inseparables, no cal dir res més. Després, a 4t, vam coincidir amb la Mimi i l'Àngela a la mateixa habitació de les colònies. Allà ens vam conèixer més, i des d'aleshores, vam ser les 4. Anàvem sempre juntes, ho fèiem tot juntes! A vegades em pregunto si haguéssim sigut tan amigues si no haguéssim coincidit a la mateixa habitació...mai ho sabrem! Aquí vaig descobrir el valor d'una bona amistat...tot i que molt sovint ens enfadàvem i teníem temporades dolentes....però...només cal mirar-nos ara, després de 8 anys, seguim juntes. Simplement, són les millors. Les millors amigues que pots tenir, les millors en tot, en com són, en com t'ajuden, en com es diverteixen, en com pensen...perquè entre nosaltres som bastant diferents, però ens entenem, i crec que sempre ho farem. Són....incanviables, i ho he comprovat. Prou, perquè d'elles escriuria 498989 línies al blog. Tampoc cal dir res més, son úniques.
De Vilassar també hi ha les altres, l'Anna, la Ivette, la Cris, la Raquel, la Maria i la Vero. Potser no són tan especials com elles 3, però sé que sense elles, quan baixés a Vilassar no seria el mateix, omplen aquell buit que falta. I totes elles són uns sols. I a Vilassar també hi ha nois...tot i que, que siguin especials per a mi, ben pocs. Crec que només en Pol, sí, el meu amor d'infància, el noi que em va agradar des de 2n de primària fins a 2n d'ESO. Fins i tot vam estar "sortint" uns mesos quan fèiem 5è! I, per sort, encara mantenim el contacte.
Pel que fa a la gent de Vidreres. M'han ensenyat tots tant. He conegut a tanta gent...i cadascú ha anat modelant la tímida i tancada Laura que acabava d'arribar. Primer de tot estan ells. En Pol, en Toni, en Pere, l'Arià i l'Angel. Són el meu pilar aquí. Són nois, i van a la seva bola, i molts cops m'agradaria que em diguessin que m'estimen, que sóc important per ells, que m'aprecien o que em fessin una abraçada!!! Però ells això ja ho donen per suposat. I els entenc. En Pol...és en Pol. Per algun motiu em vaig enamorar d'ell...és i sempre ho serà, una persona super especial per a mi...malgrat el que pensi la gent i que se'n fotin d'ell. És una increïble persona. Dels altres tres, potser l'Arià és el més important, bé, segur. No sé com s'ho ha fet, ni com han anat les coses....però la qüestió és que s'ha convertit en el meu millor amic. No puc estar gaires dies sense parlar amb ell, sense saber de la seva vida, i sense explicar-li jo la meva. A vegades em vénen unes ganes boges d'abraçar-lo i cridar-li que l'estimo amb totes les meves forces, però hi ha alguna cosa que em fa enrere, potser per no confondre coses. I és que és tan difícil tenir aquestes mostres d'apreci sense que signifiquin res. O potser sóc jo la complicada! jajaja En resum....com li dic tants cops...és indispensable per a mi :)
I em va prometre que estaria sempre al meu cantó, tant se me'n fotia com amics o alguna cosa més, només m'importa estar al seu cantó. Hi ha alguna cosa dins d'ell, que, tot i que no ho demostri (perquè sé com és) hi és...és difícil d'explicar, però sé que és diferent a com demostra, i potser això és el que veig i el que el fa tant especial. Però ja n'hi ha prou de parlar d'ell. :)
En Pere és l'altre element especialíssim....un noi tan....preciós. Amb ell sí que puc estar sense parlar-me uns dies...però s'acaba notant el buit quan no hi és.
També hi ha tooooooots els altres....l'Andreu, en Marçal, en Carles....aquest és un noi tan natural, tan senzill...és un encant! I també està en Sergi....per mi és com l'home perfecte....educat, amable, responsable, madur, excel·lent persona, intel·ligent, sensat, atent, lleial, bon amic....cada dia em demostra que tenir-lo a prop és un gran tresor. I a vegades aquest fil que ens uneix perilla.....i sembla que es desfaci una mica...per precaucions....però és impossible que es trenqui. No sé com ens ho fem però sempre l'acabem reforçant...sempre acabem de bon humor....no podem estar sense parlar-nos. També és un encant, un gran tresor. I, el que més valoro, sempre hi és...quan necessito que m'animin, allà hi és ell, i no tothom ho sap veure. S'agraeix tantíssim.....
I de noies d'aquí, hi ha la Yeimy, l'Anna, l'Eva. Aquestes són les més importants.....entre nosaltres hi ha hagut distanciaments...però sabem que ens tenim, i de tant en tant ens posem al dia. Totes tres són especials...i s'han fet un bon forat dins meu. La primera que vaig conèixer va ser l'Eva. Som diferents, però ens entenem, i quan estem juntes riem i conectem la mar de bé. La veritat és que quan més ho necessito, treu el cap i allà hi és, i només parlar amb ella, ja em sento millor, és el punt que falta, l'ingredient que dóna el toc. Després va venir l'Anna...vam ser tan tan amigues durant bastant temps...vam fer-nos íntimes...ens agradaven les mateixes coses, fèiem un munt de coses plegades...no sé...va ser un temps perfecte. I no sé ben bé per què va acabar...les dues vam anar tirant per camins diferents...ella té un caràcter molt fort, i suposo que a mesura que ens anàvem fent grans, els nostres interessos es diferenvciaven cada cop més. Vam estar uns mesos sense dirigir-nos paraula alguna, però ara farà un any, ho vam arreglar. Des d'aleshores no ha sigut el mateix, però ens tenim. Som molt diferents...però també és aquesta la gràcia de la nostra amistat. La Yeimy és amb la que, actualment, tinc més contacte. Fa poc d'un any que tenim contacte....i encara menys temps fa que és important per a mi. Sempre, sempre, sempre hi és. Els meus amics no confien en ella, però tant se me'n fot, no la coneixen en absolut. És una noia tan sensible i alegre, que sempre està disposada a ajudar-te, a fer-te veure les coses bones que tens quan tu només veus les dolentes. Quan més ho he necessitat, ha sigut ella la que m'ha estirat cap endavant. Quan m'he sentit sola, ella m'ha recordat que tinc tots aquests amics al meu cantó, ella inclosa. M'alegro d'haver-la conegut, molt.
Per últim, estan ells dos. Ja els he esmentat en altres ocasions al blog. Sí, en Cesc i la Deni. Són la parella més perfecta que conec. Tenen 25 anys, però congeniem tant bé!!!!!! Ell és....bé, és que fa uns anys vaig gastar fulls i fulls del meu diari escribint sobre ell. Crec que mai m'he obsessionat tant amb una persona com amb ell. El buscava a cada cantonada, somiava amb ell cada nit, tremolava dels nervis quan el veia, repassava cada paraula i gest que havia fet quan el veia, etc. És el meu entrenador de tenis, és el millor. És alegre, divertidíssim, senzill, natural, inocent, bon esportista, xerraire, bona persona, entregat......i, a sobre, guapo. La veritat és que em quedo en blanc quan haig de parlar d'ell....crec que amb la cara de tonta que se'm queda ho dic tot. I a sobre, amb la relació que tenim ara, que ens enviem correus, música, em truca perquè em conecti per parlar, etc. Tot i que ara només el veig com un gran amic. Més tard vaig conèixer la seva xicota, la Deni...i és un encant. És una dona 10, en tots els sentits, i m'hi porto molt molt molt bé. Hem quedat varies vegades per anar a jugar a tenis, etc. Un dia em van convidar a sopar, però al final no hi vaig anar, i va quedar pendent...és a dir, que ja els considero com dos amics més, més que dos persones només relacionades amb el tenis. Són molt més que això, són uns bons amics, amb els quals és impossible no riure.
Hi ha molta més gent coneguda que podria haver inclòs a l'entrada d'avui. Però només ells són els que, quan els veig, em fan sentir alegre i, amb els quals, si em quedés tancada a un ascensor durant unes hores a soles amb cadascun d'ells i elles, no em sentiria incòmode i podria parlar de qualsevol cosa.
Per tot això em sento privilegiada....per tenir tant bons amics....els de sempre i els que he anat fent. Amics que són millors que tot l'or del món. Amics que molta gent no té i no valora. O que els té i no les aprecia.
GRÀCIES A TOTS, PEL SIMPLE FET DE FER-ME TREURE UN SOMRIURE I PER FORMAR PART DE LA MEVA VIDA.
dimecres, 22 de desembre del 2010
the zephyres :)
És increíble com depenem de les persones. Una et pot fer sentir la noia més desgraciada del món i enfonsar-te una i altre vegada...i una altra persona pot fer de tu la persona més feliç i fer-te sentir afortunada de que hagis pensat en ella, amb una simple trucada, amb una simple cançó que no esperaves!
Com diu una frase...les coses més extraordinàries són aquelles en les que ens sentim tocats pels altres. Per això som tan vulnerables...a vegades sense voler-ho, fem mal als altres, i ells ens el fan a nosaltres; però també ens poden fer tocar el cel i treure un gran somriure.
Qui m'ho hauria dit, fa dos anys i picu, la relació que tenim ara...m'encanta, no t'imagines lo feliç que em fas, que em feu, millor dit. :)
Com diu una frase...les coses més extraordinàries són aquelles en les que ens sentim tocats pels altres. Per això som tan vulnerables...a vegades sense voler-ho, fem mal als altres, i ells ens el fan a nosaltres; però també ens poden fer tocar el cel i treure un gran somriure.
Qui m'ho hauria dit, fa dos anys i picu, la relació que tenim ara...m'encanta, no t'imagines lo feliç que em fas, que em feu, millor dit. :)
dissabte, 18 de desembre del 2010
POL
No és que els primers amors retornin sempre, és que mai se'n van.
Em pregunto quantes ex-parelles mantenen una relació d'excel·lent amistat com la que tenim tu i jo. Podem parlar del passat, del present i del futur en tot moment, sense fer-nos mal, podem abraçar-nos i dir-nos el que pensem l'un de l'altre sense embuts, perquè sabem que en el fons ens apreciem tant...que res del que direm serà per fer-nos mal. Perquè ens aguantem quan tenim dies dolents i insuportables, i perquè aprofitem quan ens sentim alegres. Suposo que els nostres caràcters són així. M'és impossible no parlar-te, o no abraçar-te! I suposo que a tu et passa el mateix. M'encanta tenir-te a prop meu, encara, després de tot. Ja ens ho hem dit molts cops...entre nosaltres hi ha alguna cosa especial, que res ho podrà trencar, potser són els records dels bons moments.
a perfect day.
I avui, és un d'aquells dies, perfectes. Tot un cúmul de petites coses, de tonteries, que m'han fet portar aquella sensació de felicitat a la panxa i fer somriure com una ingènua. Una bona migdiada, un concert amb ells al cantó, unes paraules agradables, una estona d'entreno immillorable, un quasi sopar improvitzat amb ells DOS a casa, i....quan sembla que res pot anar millor, encenc la ràdio i sonen dues de les meves cançons preferides.
I hi ha dies en què sembla que tot al teu voltant s'hagi posat d'acord per fer-te somriure i feliç, però potser, el que passa és que només cal fixar-se una miqueta per adonar-se que sempre pot ser així, el que passa és que no ho veiem...potser perquè anem amb presses i no tenim ni temps per dedicar una estona a.....ser feliç.
Com va dir Guillaume Apollinaire: "no busquis la felicitat, limita't a ser feliç". Què cert.
dissabte, 11 de desembre del 2010
diuen...
Dicen que a través de las palabras, el dolor se hace más tangible, que podemos mirarlo como a una criatura oscura, tanto más ajena a nosotros, cuanto más cerca la sentimos.
Pero yo siempre he creído que el dolor que no encuentra palabras para ser expresado es el más cruel, el más hondo, el más injusto.
Pasé mi vida amando a una mujer que amaba a otro, que no la amaba a ella, sino a otra mujer, de la que nunca supo si le correspondía.
Era un tiempo en el que todavía podía mirar al futuro con más esperanza que miedo.
Pero yo siempre he creído que el dolor que no encuentra palabras para ser expresado es el más cruel, el más hondo, el más injusto.
Pasé mi vida amando a una mujer que amaba a otro, que no la amaba a ella, sino a otra mujer, de la que nunca supo si le correspondía.
Era un tiempo en el que todavía podía mirar al futuro con más esperanza que miedo.
divendres, 10 de desembre del 2010
vull deixar de pensar-te. m'estàs matant.
And the tears come streaming down your face
When you lose something you can't replace
When you love someone, but it goes to waste
Could it be worse?
When you lose something you can't replace
When you love someone, but it goes to waste
Could it be worse?
dimecres, 8 de desembre del 2010
qui pogués!!
Qui pogués ésser doctor
i saber una medecina
per curar mal de l'amor
quants aimadors curaria!
Anònim, s. XVIII (Romancer català)
i saber una medecina
per curar mal de l'amor
quants aimadors curaria!
Anònim, s. XVIII (Romancer català)
dimarts, 7 de desembre del 2010
and today...was a pretty day :)
Today was a pretty day
No disappointments
No expectations on your whereabouts
And oh, did I let you go?
Did it finally show that strange things will happen if you let
them?
Today I didn't even try to hide
I'll stay here and never push things to the side
You can't reach me cause I'm way beyond you today
[...]
These slight surprises where your life might twist and turn
Un dinar inesperat a un restaurant amb la família, un cafè al casino, i una bona sessió de cine....i per acabar el dia, al pub.
"Lo nuestro son historias de amigos que se besan, no tiene ingredientes, tendremos que improvisar" (Pel·lícula "Bon Apéttit", encantadora...)
complicadament senzill
Per molt que les coses no surtin com a un li agradaria, per molt que es perdin les esperances o les il·lusions sobre determinades coses...sempre hi ha alguna cosa que et fa seguir endavant! Per petita que sigui...només cal fixar-s'hi. Pot estar en forma d'abraçada, o d'una paraula, o d'un somriure...o personificada en persones genials com la teva família, que sempre sempre sempre hi és, quan més ho necessites.
És el que té ser una persona sensible...per qualsevol tonteria et derrumbes...o en fas un gra massa, però també ets capaç de tocar el cel per qualsevol tonteria. Sí, com una muntanya russa, i què? No és això la vida? Plorar de tristor i d'alegria en un mateix dia? Complicar-nos amb les coses més senzilles? Plorar per aquell que no ens mereix i riure d'allò que no volem? I és que arriba un moment, en què t'adones que hi ha coses que no mereixen les teves llàgrimes.
Som humans, som complicadament senzills, com l'amor.
És el que té ser una persona sensible...per qualsevol tonteria et derrumbes...o en fas un gra massa, però també ets capaç de tocar el cel per qualsevol tonteria. Sí, com una muntanya russa, i què? No és això la vida? Plorar de tristor i d'alegria en un mateix dia? Complicar-nos amb les coses més senzilles? Plorar per aquell que no ens mereix i riure d'allò que no volem? I és que arriba un moment, en què t'adones que hi ha coses que no mereixen les teves llàgrimes.
Som humans, som complicadament senzills, com l'amor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)