Per quan la pròxima?

Adormir-te mirant per la finestra i observant edificis, cotxes i semàfors per tot arreu. Obrir lentament els ulls i trobar-te amb una verge muntanya de paisatge, amb el cel blau, amb aire de calma i pau. No té preu.
De camí al que serà un gran cap de setmana et qüestiones què fas, allà, amb ells. Vas amb gent amb qui no expliques tots els teus problemes ni comparteixes les alegries, amb qui no veus durant els cpas de setmana, però per algun motiu o altre sou tots allà. Les primeres hores pensaves que no disfrutaries gaire, que tu amb ells no tenies gaire a veure, que et faltaven ells dos, els teus dos grans pilars. Però a mesura que passaven les hores i els dies, tot anava canviant de color. De camí, pensaves, també, en com canvien les coses...per què éreu allà? Gràcies a tu, sí. Vas ser tu la que va proposar, la que es va moure, la que va animar. No sé...comences a fer una ràpida reflexió de tot i t'adones que cada canvi que fas a la teva vida és una oportunitat per descobrir-te, per treure una faceta que encara no saps que tens, per espavilar-te i començar de nou en tot. Només els canvis ens proporcionen tot això. Com sóc ara, no té gaire a veure com era abans. Quan més canvis a la teva vida facis, penso que més et coneixeràs, igual que quan més voltis pel món, que més gent i paisatges i cultures coneixeràs, canviant els teus hàbits, la teva rutina, més camí interior coneixeràs. Com sempre dic, la vida tracta de fer el camí sinuós, no el pla.
Tornant a tota aquesta gent que t'acompanya, és en aquests viatges quan valores gent a qui veus cada dia però que no li dones gaire importància. La convivència de dos simples dies revel·la tot el que la rutina calla. I quantes meravelles descobreixes...t'adones que estàs envoltada de gent bastant diferent a tu però que val molt i molt. En dos dies és increíble la quantitat de confessions que es poden arribar a fer amb simples converses, la quantitat d'intercanvis de riures, de visions del món, d'interessos, de tot, que poden haver-hi. La pena i enyorança que sentia el primer dia per aquells 2 que no hi eren, la vaig sentir per ells 6 a l'arribar a casa el diumenge. No hauria imaginat mai que ho arribaria a passar tant tant i tant bé. Gràcies a tots, encara que mai llegiu això. I una altra vegada...es tracta d'endinsar-se en allò que no coneixes massa bé (o bé tenir una certa impressió/prejudici) per després tenir la sensació de no voler sortir-ne mai més. Immesurable la quantitat d'anècotes, moments, bromes, converses, llocs, records, que m'emporto i que mai més sortiran de dins meu. I espero que els viatges no s'aturin aquí...ja sigui amb ells, o amb qui sigui! La qüestió és no aturar-se mai...mai. Com diu la frase, "descansar és començar a morir".

 Descobir la persona amb qui comparteixo més gustos musicals iguals!!! Cada cançó, cada sensació que ens transmet aquella cançó, cada estil...és que ho claves tot. És flipant.

FINS LA PRÒXIMA, ÉS A DIR, FINS AVIAT!

He arribat a la conclusió que val més tenir un o dos o tres amics de la teva vida que no l'amor de la teva vida. He arribat a la conclusió que és més emocionant somiar amb totes les aventures que et pot passar rodejada d'ells que no de l'aventura amorosa que puguis tenir amb aquella persona idealitzada. Al cap i a la fi, ells seran els que estaran al teu cantó quan aquesta única persona se'n vagi. Intenta no coincidir amb el tòpic de "no valores el que tens fins que ho perds". Aquesta sensació de frustració, d'empenediment, és la pitjor que pot recórrer pel teu cos. Així que, perquè no valorar-ho quan ho tens? Fer un petó als teus pares cada dia quan arribin de treballar, dir-los que els estimes cada cop que ho sentis, igual que amb els teus amics, dir el que sents en qualsevol moment, sense importar res més, sense callar res. Personalment, prefereixo ser una pesada sentimental que no una passota racional. Ja hi ha prou males notícies al món com per amagar el que sentim, quin sentit té amagar allò que farà somriure a una persona o que la farà sentir bé? I quina sensació s'epxerimenta quan crides als quatre vents allò que penses i sents! Això, tampoc té preu.

passet a passet

"Qui de nosaltres no somia? Tots tenim desitjos i il·lusions. N'hi ha que volen fer-se rics i ser poderosos i altres anhelen un futur de pau, amistat, justícia i llibertat. Són dos universos diferents. El món actual està dominat pel primer. És un imperatiu de la societat capitalista, que prefereix consumidors enlloc de ciutadans, i una política de gestió de mitjans i no de finalitats. Un univers així està destinat a perpetuar les desigualtats, la fam, la misèria i la guerra. Però existeix una altra manera de somiar. Aquella que confia en un món millor on tothom té el dret a viure dignament. Les persones que tenen el poder polític, econòmic i militar argumenten que un somni així és irrealitzable. Però va més enllà. No només somia, sinó que proposa mesures concretes, com il·legalitzar la pobresa o crear un llistat de bens públics mundials. Són mesures que l'autor converteix en factibles i necessàries. Aquí radica la importància del llibre. Ens dóna força i ens justifica que un futur millor és possible. I ens ensenya que hem de seguir somiant, sempre, pel bé de tothom".

Sí, somiar. És molt bonic somiar, però si no es corre rere els somnis, de què serveix? Somiar, per a mi, no és estirar-me al llit, amb música dels Teràpia de Shock de fons, deixar el cap volar i pensar en aquell noi, o en qui sigui. Això és somiar contes de fades. Si de debó vols aconseguir el que més desitges, has de sortir a fora. Per a mi, somiar és esforç, dedicació, caure, aixecar-se, córrer, treballar, currar-s'ho. I molts més verbs i adjectius! Aquests dies em fa la sensació que estic avançant per un camí molt molt molt empinat on al final de tot es divisa la meta. Bé, perdó, la primera meta. És el somni d'arribar a entrar a la UPF i que m'acceptin com a futura periodista. Podria dir que és l'inici del meu gran somni. Perquè sé que rere aquesta meta, hi haurà una altra, i després una altra, i així fins que deixi d'existir. El que sento en aquests moments és satisfacció. http://www.youtube.com/watch?v=3a7cHPy04s8

Durant tota la setmana m'han donat les notes d'aquest trimestre i per poc no em poso a cridar d'alegria enmig de la classe. Em passo la setmana més hores fora de casa que a dins, arribo cada dia tard a casa però faig la feina igual, dies que dormo poc, estic cansada, que em vénen ganes de deixar-ho tot. Però sé que no puc, que necessito una nota molt i molt alta per entrar allà on vull entrar. I no puc baixar la guàrdia en cap moment. Doncs bé...tot l'esforç emprat comença a donar els seus fruits (dolços). Pensava que a batxillerat no podria treure les notes que treia a l'ESO, però anava ben errada. Puc fer-ho, i de sobres. Només és qüestió de voler. Fins i tot la meva mare deia que no rendiria al màxim a causa de totes les activitats que faig. Doncs demà tindrà els resultats a la seva pròpia mà. Sóc feliç. Estic contenta, satisfeta, plena, etc. I el més important és que m'he sorprès a mi mateixa...no sabia que podia aconseguir tot això en les circumstàncies en què em trobo. Però he pogut, i ara toca continuar en aquesta línia.

Per a mi no és només entrar a la universitat i fer periodisme. Significa molt més que això. És endinsar-me en un món en el qual vull estar immersa la resta de la meva vida. Escriure, divulgar, investigar, descobrir, proposar, canviar, innovar, difondre, millorar...Són tantes coses! Entrar al grau de periodisme és només el primer esglaó de tota una llarga escalinata, potser tan llarga com la de la catedral de Girona. Quina gràcia té quedar-se en les primeres escales? No veus que quan més alt pugis, més maques seran les vistes? Aspirar al més alt, encara que costi i arribis a dalt de tot traient la llengua, i què? Però arribaré. Treure aquestes notes m'ha fet adonar que tot és possible si hi dediques esforç i il·lusió. Jo al món hi sóc per caure una vegada i una altra, però també per aixecar-me amb encara més força. Suposo que això vol dir estimar la vida...i viure-la al màxim.

A l'escriure aquesta entrada, m'ha fet pensar en una que vaig fer fa bastant temps sobre un dels meus grans somnis, el de treballar en una ONG. Doncs bé, tot va lligat. I potser aquest se situaria en un dels últims esglaons. No és només treballar, sinó dirigir-la, tenir inlfuències internacionals, moure fils, intentar canviar coses...només intentar-ho...Si cal, vull topar amb la (crua) realitat, però no em serveix l'escusa dels perdedors de..."no podràs canviar mai el món, és així d'injust i punt!" Serà que no hi ha hagut petits canvis al llarg de la història, bé que els ha hagut de fer algú, no? El que no puc fer....és quedar-me de braços plegats...seria molt trist adoptar aquesta postura amb només 17 anys. Des del moment en què sóc ciutadana d'aquest món, sóc responsable d'aquest. No hi ha més.

Recordo a 2n d'ESO, una (divertidísima) professora de música que tenia la qual va comentar un dia, mentre estàvem al pati i hi havia altres profes i altres alumnes..."Yo, dentro de unos años, estaré atenta de los diarios y la tele por si sale la Laura Marés, seguro que hará algo importante para el mundo".

Són unes de les paraules que més marcades se m'han quedat. Ni s'imagina fins a quin punt em van arribar a tocar. I...intentaré no decebre-la.

Només es fracassa quan es deixa d'intentar

***

Saps? Quan vas acumulant les pedres a la sabata, arriba un punt en què al final les notes i et fan mal. De debò és molt demanar que em diguis alguna cosa bona que faig o tinc? És tan complicat dedicar-me unes paraules agradables o algun gest que em demostri que allò ho he fet bé, que te n'alegres per a mi com a bon amic que ets. Però no...cap elogi anirà mai per a mi, sempre per a les altres. En aquestes, tot és perfecte, només la Laura s'emporta els mocs. Sé com ets, i t'ho accepto, i t'estimo com ets, però a vegades necessito treure les pedres que em vas posant i que aguanto sense dir res. Si et portessis així amb mi perquè jo també et tracto així, doncs encara ho podria entendre. Però crec que és tot al contrari...i aquí em perdo. Si vols que un dia t'ensenyi totes les pedretes que em vas posant a les sabates, crec que quedaries parat, crec que ni t'adones.

por

Tarda de diumenge de pluja.
Les preocupacions i remordiments de nits passades semblen que s'esvaeixen quan està amb ell. La consola.
Refugiats al cotxe observen com cau la pluja, com s'entelen els vidres, com es reflecteixen borrosos llums dels cotxes, escolten la ràdio, que està al volum perfecte. Bé, tot era perfecte. Infinits intercanvis de tot tipus que els dos desitjarien fossin eterns.

Sense cap motiu, notes com la por a perdre aquella persona va augmentant, com si es tractés d'una esponja que es va inflant. Voldrà dir el mateix que trobar-la encara més imprescindible, valorar-la més,  estimar-la més. No ho sé. És una por diferent, molt més profunda, que no sap ben bé com desxifrar-la. Quan vivim els moments més bells, suposo que és inevitable que surti la por a no tornar a repetir situacions d'aquell tipus. Perquè sabem que són moments efímers.

Temps de sensacions noves...d'aprendre, de caure, de reflexionar, de patir, de fer patir, de plorar, de riure, d'aconsellar, de demanar ajuda, de sentir, de deixar-se portar, de demanar perdó...bé, de fet, quan deixi de fer totes aquestes coses, no valdrà gaire la pena viure.

my little suns

"When I walk beside her I am a better man"

http://www.youtube.com/watch?v=jpkeJWXY4ZA

I'm not a man. I'm just her friend, but when I walk beside them, I feel better. I'm a better person. And I will never stop walking beside them. Never. They are my sun, my big sun.

un dia diferent

Sí, avui és un d'aquells dies en què et sents diferent, pel simple fet que has fet coses que trenquen amb la rutina i la monotonia de la setmana. Saltar-te una hora de classe, aixecar-te amb la cançó Crazy little thing called love, esmorzar, vestir-te...tot al teu ritme, la casa sola per a tu, ja que tots havien marxat a aquella hora, encendre la ràdio, i marxar amb la bici. I quan et poses els cascs, sona una de les teves cançons preferides http://www.youtube.com/watch?v=u0xtEmv-67w.

Classes light, amb poca gent, que compensen amb els tres últims dies, i respires un ambient diferent, no saps ben bé per què. Però t'agrada, i molt. I tampoc saps per què però tens ganes d'abraçar a tothom, de regalar abraçades. Et sents viva, alegre, feliç, relaxada, afortunada. I això que plou! Com ja vaig dir, tens el sol ben guardadet dins teu, tot i que avui l'has compartit amb molta gent. (molt millor!)

Acaben les classes i tornes a casa amb bici -una altra cosa diferent d'avui, anar amb bici al cole, almenys feia dies que no ho feies- i justament avui plou. Molt bé. I justament a les 14:45 es posa a ploure fort. Més i més i més. No pares de riure per dins, els cotxes també riuen al veure les pintes que fas, amb la caputxa de la jaqueta, la cara de bleda i xopa, i una tia amb bici plovent. Ole tu, oleee tu! T'emportes tots els sots del pavelló, ple de fang, fins a quedar marró gairebé. Una petita aventura. Ha sigut genial! Quan he trucat a la porta i m'ha obert la meva mare, no ha pogut evitar fer-me una foto....

I tenir la sensació d'estar de puntetes, tocant el cel, però així pots perdre l'equilibri. Es tracta d'estar amb els peus plans, però a dalt de tot. Almenys, la patacada no serà tan bèstia.

sorpresas te da la vida!

Comences el dia estudiant la pitjor assignatura a les 6:45, després d'una llarga nit, no t'ho saps, et deixes un piló de coses a l'examen, els dos següents podrien haver anat millor. Acabes els trimestrals, surts de classe i fas un crit, i corres. I a partir d'aleshores el dia....no para de millorar...

Una visita inesperada que necessitaves en el moment oportú d'aquella persona a qui tant aprecies, a qui feia tant que no veies a qui t'explica coses -les quals confirmes rotundament!-, a qui li expliques coses...bé, et poses al dia. Et diu de marxar, que has de fer feina -ell sempre tan responsable i preocupat pels altres- però saps que allò significa un "no vull marxar, vull quear-me més, vull aturar el temps". I t'hi quedes més. Abraçats. No cal res més, la presència i prou. T'ha donat com vitamines, ja que per anar a tenis en bici, has pedalejat com mai ho havies fet, com si les cames es moguessin soles!  No entendré mai el perquè a vegades em costa tant pujar la pujada del pont i a vegades ni m'adono i ja l'he travessada. Avui era un d'aquests dies en el que ni m'he adonat, malgrat sentir-me rebentada físicament. Ja ho diuen que el cap és més fort que tot.

L'hora de tenis, bé, sempre és agradable anar-hi...desconectar de tot, rebentar-te més els canell donant cops que envien la pilota a l'altra banda de la xarxa exterior i que van a 100 km per hora. Desestrés, barrejat amb riures i intercanvi de paraules amb ell i l'altre mister. Tampoc cal res més.

Hora i mitja parlant amb...una persona especial, enmig del carrer, fosc, amb fred, i què? Hem arreglat el món, ens hem arreglat a nosaltres mateixos. No hem parlat de res, però alhora de tot, i al cap i a la fi, és el que compte, no? El qui, no el què. Quant feia que no teníem una conversa així? Molt, massa temps. I improvitzadament, ha sorgit, sí, aquests petits detalls que trenquen amb la rutina són els millors. No sé tu, però jo m'he buidat, m'he netejat, i encara que no haguem arribat a cap conclusió amb res del que dèiem, jo he marxat amb un somriure ben gros, un bon gust de boca i una serenitat i felicitat increïbles. Converses on el més important és allò que es transmet amb els riures i les mirades i no amb les paraules. Gràcies. Les cames, altre cop,  pedalejaven soles -també devien estar alegres- i amb dos minuts m'he plantat a casa. A vegades m'agradaria que el camí fos molt més llarg, ja que la sensació que em produeix pedalejar a través de la llarga nit, sense ni una ànima al carrer, amb un fred gèlid xocant contra la meva cara i escoltant música a tot volum per l'MP3 és....bf...indescriptible. Sents cada melodia, cada nota, cada toc de bateria, cada veu, com es filtra pel teu interior i et fa tremolar. I no és de fred. Avui, per exemple, quan m'he posat els cascs sonava aquesta http://www.youtube.com/watch?v=_LS_k7_VG_w

No és res de l'altre món, però quan l'escoltes en aquestes circumstàncies i a tot volum, et sembla la millor cançó del món.

Un cop a casa, més sorpreses. A tu encara no t'he esmentat mai al blog, però crec que ha arribat l'hora de fer-ho, crec que mereixes un petit raconet en aquesta petita entrada. Sí, tu, el de les sortides que tens que em fan pixar de riure. Feeling, bon rotllo, diga-ho com vulguis, però no sé com ho hem fet però amb poc temps sembla que fossim amics de sempre. Vale, ho reconec, m'agrada parlar amb tu, sí, encara que siguis un bon fisherman -tot i que m'agraden més els comentaris que estan en mode OFF, els que no són tan "bonics", com dius tu però que m'alegren els dies no gaire bons- i intentis fer-me caure en lo del número de mòvil! jojojojo Les (bones) estones que passem xerrant, de res i alhora de tot, no ens les treu ningú. I com tu sempre em dius, això té un bon futur, sí, si res es torça.

I vale...3 o 4 minuts parlant del metge del cap amb tu tampoc han estat de menys. :)

"I a vegades, només necessites algú que tanqui la boca i que obri bé el cor" Sí, com tots vosaltres m'heu transmès avui. I és que com ja he dit, l'importnat és el qui, no el què.

divins contrastos

Dies grisos, de núvol i pluja. Monòtons. Bé, la descripció que sempre es fa del temps però que en realitat describim el nostre interior. El temps és l'escusa, com també és el tema de conversa quan no sabem què dir.  Sort en tenim, del temps!

Però ella...malgrat el clima humid i gris, sortia cada matí al carrer, amb un somriure matinal sense motiu algun, potser s'alegrava d'estar viva un dia més, de tenir l'oportunitat de viure un dia més; i no de que li quedés un dia menys, fet que provocava cares de mala gana enlloc de somriures a tanta gent. Deixava els braços morts per tal que les mànigues de l'abric li cobrissin els canells i els dits i tenir les mans protegides. Abans, però, es cordava fins al màxim la cremallera, es col·locava bé el seu preuat buf blau per tal que no li entrés l'aire fred pel coll -uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuix com l'irritava això!- i sacsejava les espatlles. 

Sí, mlagrat el fred i el gris de fora, ella se sentia viva per dins, càlida i activa. El sol no es veia aquells dies perquè ella el portava a dins, i volia estar un temps així, tenia ganes de ser egoïsta i escalfar-se ella sola.

A la merda el temps de "no escriure"! Entre examen i examen, escriure va de conya.....

everybody hurts sometimes

No n'aprendràs mai, eh Laura?
Et deixes els punys intentant enderrocar murs a cops de puny, els dits intentant obrint caixes fortes...acabes sagnant, i tot per a res. No en tens prou amb una, dues, tres vegades? Sé que vas triar el camí difícil, però a què no pensaves que les espines dels arbres que et trobaries farien tant de mal?
Com vols enderrocar murs que s'han anat construint al llarg de tota una vida, com a defensa de tot, de tot el mal causat en èpoques dures? Com vols obrir caixes que mai ningú ha obert, pel simple fet que ningú ho ha intentat?
Cal matisar que en algunes ocasions ho has aconseguit, has contemplat les meravelloses vistes que hi ha a l'altra banda del mur i has pogut entrar en un món indescriptible de dins la caixa. El que crea més impotència és que el guardià d'aquestes fortaleses no sap lo meravellós que té en el seu interior.

Temps al temps. Ara toca un temps de rendir-se, de descansar. I potser tornar a començar amb el temps, o potser no, perquè al final et quedaràs sense punys, i sense dits. O potser t'aniràs fent immune a ell. Tot depèn de tu, és a dir, de mi.

Acceptar la situació no seria just, ja que no em mereixo, en absolut, rebre una patada al cul (o unes quantes) quan t'he tractat com t'he tractat, quan t'he dit tot el que t'he dit, quan som tot el que som. Però tampoc és just que jo em cregui capaç de penetrar en territori "sagrat" fent només un parell d'anys que sóc al teu cantó, combatent amb fantasmes que em porten més de 10 anys de ventatge. Sóc massa agosarada. Perdó per les molèsties, per creure'm capaç de fer treure coses que un mateix ha d'anar traient amb el temps, o no.
Així que...el temps trobarà el terme mig, com era tot al principi, per exemple. Només demano, que els dos siguem prou valents...tu ja m'entens.

I en aquestes ocasions, només queda un antídot prou eficaç: agafar la bici a mitja tarda, posar-te l'MP3 a tot volum, sentint com la música penetra en lo més profund de tu, notant que el cor se t'accelera i intentant controlar-te de no plorar. El fred aire que colpeja les teves molsudes galtes, tornant-les vermelles, congelant-te les mans perquè avui t'has deixat els guants, però no t'importa, no ho sents, és més, és el que et tornarà a la realitat. Només sents el teu interior, com batega, com es sacseja, no pas l'exterior, com tampoc els cotxes que et piten, ni la gent que passa pel teu cantó, que potser et saluden i ni t'adones. Anar a contemplar com el sol es va amagant, tímidament, rere els arbres, donant una brillantor al camp indescriptible, que et deixa sense alè. Aquest cop, però, no tornaràs a casa, aniràs a fer camí ben lluny d'aquí, carrer enllà, camp enllà, horitzó enllà. Fins que el camí no es divisi i et confonguin amb un puntet de la part baixa del cel. I brillaràs. I riuràs irònicament.


Temps de no pensar, de no escriure. Fins d'aquí uns dies. http://www.youtube.com/watch?v=qnn3pAjC8RU

Adéu món

Vull hivernar i despertar al cap d'una setmana. Vull no sentir cap mal físic i no físic. Adéu!

love again for the first time

"Però tu mai demanes ajuda... No sé perquè. Potser et fa vergonya. Potser prefereixes que tot el que et dic jo ara, doncs t’ho digués algu altre, i poder-te desfogar amb aquest altre. Potser prefereixes passar-ho malament tota sola. No sé.. en això sí que no t’entenc. I ja em sap greu... 

Saps una cosa? No t’espantis... el que et diré ara, ho saps de fa temps. Però t’ho vull repetir. T’estimo. I molt. I ho saps de sobres. I també et dic que si no estigués enamorat de tu t’estimaria igual. Perquè, estimar a una persona no es tracta d’estar-ne enamorat i prou. Estimar a alguna persona es trobar-la imprescindible. És trobar-la a faltar si fa temps que no la veus. És tenir ganes de parlar-hi, de riure i fins i tot de plorar. Estimar és tenir ganes de compartir. Estimar és tantes coses!"


Espero que no et faci res que posi aquest fragment aquí, no sé per què, però em resulta més fàcil contestar-te indirectament i fent com si fos un monòleg que no pas escribint com a resposta d'un increïble missatge.
Avui els he dit a dues persones molt molt importants per a mi que no sabia com s'ho feien però sempre treien el cap per algun foradet quan més ho necessitava. Sempre hi són. Sempre. Doncs tu, ja saps qui ets, el del missatge, un dels que llegeixes aquest blog, et podria dir el mateix. Em fa gràcia, perquè tots tres sou persones que no us veig cada dia, com a molt un cop per setmana i encara gràcies. I malgrat aquesta distància física, sempre noteu quan necessito unes paraules, encara que siguin tres, encara que sigui un "m'agrada" del facebook, encara que sigui una simple cançó. Aquestes coses donen ànims per a seguir endavant quan et sents avall. Noteu si em passa alguna cosa, i no dubteu en fer-me sentir amunt altre cop. En canvi, gent que veig cada dia, és incapaç de notar res, al contrari, ells com si res, indiferents a tot. Quina paradoxa, no? Crec que aquí es demostren moltes, moltes, moltes coses. Això que dius que preferiria que tot el que em dius tu ara m'ho digués una altra persona, és simplement que fa mal, molt de mal, veure que tu dones tot per certa persona, que l'aprecies, i que quan a tu et passi alguna cosa, sigui incapaç de venir sense que el cridi. És això el que em fot, cada dia més, o cada dia menys, depèn com m'ho miri. Però en absolut rebutjo tot el que em dius, el que fas, el que no dius....és que...no tinc ni paraules per agrair-t'ho, no sé, no puc demanar res més. Em deixes, cada cop més, en blanc. I si et dono la sensació que no m'agrada que em diguis això, vas molt molt errat, vale?
Em costa molt explicar com em sento a les persones quan no són coses gaire bones...no és per vergonya, sinó simplement perquè no les vull avorrir, no vull vomitar-ho tot a algú, em sap greu, no sé, em costa molt, tot i que m'ho estiguin suplicant. Prefereixo que m'animin a seguir endavant que que em preguntin per què estic avall. No oblidis mai que tot el que has fet i fas per a mi, no s'anirà mai de mi, no és en va, i és que tots aquests gestos els recordes sempre. Si et dic gràcies, seria repetir-me una mica, no? Doncs, millor dir-te t'estimo.


Ja t'ho he dit...m'encanta la definició que has fet d'estimar...no sé...és genial. No puc dir res més!!!! Bé, de fet, ets genial. I cada dia m'ho demostres més. 


***
I....efectivament, em sap greu l'entrada d'ahir. No la borraré, ja que de tant en tant també va bé mostrar facetes més fosques, però quan la rellegeixes en fred, et fas por a tu mateixa, i veus que no és per tant, i a tota la gent que deixo malament, series la primera a qui consolaries si se sentissin afectades, sense cap mena de dubte. Perdó.