"No estem entrenats per pensar, no tenim raó crítica, ens deixem portar pels mitjans, pel que diuen, per l'opinió mediàtica, per les mentides, per lo que interessa al poder, el qual controla l'educació i els mitjans"
"No acceptar sense crítica pròpia el que ens diuen"
"El canvi és segur, però el canvi cap a on? Això depèn del que fem..."
Cada dia me'n vaig al llit amb el cap ple de coses, dades, imatges, i amb la sensació que sé alguna cosa més que ahir, però que encara em falta molt per aprendre, massa, i que potser demà el got s'omplirà una mica més.
Durant aquests últims dies, entre moviments d'indignats, debats, manifestacions, conferències, etc., el cap encara em dóna més voltes de lo habitual. I m'encanta, tot i que molts cops no trobi conclusions i no arribi a res.
Per a mi, en aquest món hi ha una cosa que és fonamental, bàsica: la justícia. Sí, més enllà de religions, ideologies polítiques i filosòfiques, hobbies, etc. Des dels filòsofs grecs que els humans hem estat a la recerca d'aquesta, però no li hem arribat ni a la sola de les sabates. Sé que segurament mai s'aconseguirà un món perfecte i just, però ens hi podem acostar. I el que veig actualment, és que, malgrat més sofisticades siguin les tecnologies, menys intentem aprofitar-les i fer-ne un bon ús per millorar un món tan desequilibrat com el d'ara. És obvi que sempre hi han hagut els dominats i els dominants, ja ens ho va dir Marx, i a sobre aquesta diferència era el motor de la història, però és que hem arribat a un punt en què són diferències tan abismals, i tan intel·ligents semblem per a algunes coses i tan infinitament imbècils per a unes altres. Quan es tracta d'aillar-se, és a dir, de guanyar beneficis econòmics en qualsevol acció, d'investigar qualsevol cosa per portar el país a un màxim desenvolupament i ser el més poderós, això se'ns dóna a tots molt bé. I ara ens ho posen ben fàcil, aillant-nos en l'espai virtual que Internet ens ofereix. Tot això fa que no confiem en els altres, crea competivitat, rivalitat, sinó, mirem programes de televisió com Gran Hermano o Supervivientes, en què per tal de sortir guanyador, la persona trepitja a tots els demés concursants, fent-nos creure que hem de desconfiar dels companys, que només individualment aocnseguirem alguna cosa, un profit. On queda el valor de grup, el companyerisme, la solidaritat? Ens oblidem que vivim en societat, que no som res sense aquesta. Anem perdent, paulatinament, el sentiment de germanor, no només amb els altres, sinó també amb la natura, la nostra mare. Ara hauria de deixar d'escriure, només estic fent que alimentant el meu ego, vomitant pensaments absurds, quan hauria de posar-me en contacte amb els meus amics i familiars i explicar tot allò que porto a dins, i incitar-los que ells facin el mateix. De fet, ja ho faig, sempre dic el que penso, sempre intento dir la meva quan noto que alguna cosa important es cou, així que aquest blog, és només per compartir amb aquells pocs curiosos que vulguin saber-ne més, ja que normalment escribim millor del que parlem, i ja posats, per tenir plasmats tots aquests pensaments que dia a dia floreixen en un cervell d'una adolescent d'ulls i ment ben oberts.
Tornant al tema inicial, noto que cada vegada ens tornem més individualistes, amb més desconfiança als altres, que només ens importa el nostre benestar, mentre jo tingui una casa, un plat a taula i roba per vestir-me, no m'importa si el meu veí té problemes per arribar a final de mes. Suposo que aquest pensament és el causant de com anem, de que polítics i banquers i mitjans de comunicació ens tinguin entretinguts mentre ells juguen a golf a la part de dalt del transatlàntic i els de la planta d'abaix s'estiguin enfonsant. Estem en mans de delinqüents, però ningú hi vol fer gaire res. Podríem haver acabat amb la pobresa unes 54 vegades si els bancs haguessi invertit millor els diners, però res, no interessa. Ans al contrari, estem mal informats i, per exemple, rebutgem els immigrants, per por, o el que sigui, quan en realitat, ens és favorable. I amb això, miiiiiiiiiil casos més. Ningú vol frenar aquests delinqüents que juguen amb tots nosaltres, és massa complex, amb lo còmode que és anar-se'n un mes a Las Vegas i disfrutar a lo grande. Sí, avui he vist fragments d'un programa de viatges el qual anava a aquest territori americà, i la meva cara era de fàstig total. Gairebé cada dia es construeixen nous edificis, cada vegada més glamurosos, més sofisticats, més impressionants, espectacles diaris que deuen gastar una quantitat d'energia immensa, a més d'aigua, contaminació del medi, etc. Estan bojos...com li pot atraure a algú, això? Casinos a punta pala, tot a lo grande, quan més irresponsable amb l'entorn millor, a cuidar la imatge per sobre de tot! A satisfer els de butxaques plenes! Falta de consciència total. I el que m'ha fet més gràcia de tot....han dit els noms d'alguns famosos que visiten els hotels molt sovint i fan molta vida allà, com per exemple l'Angelina Jolie. D'acord, si li va el rotllo aquest, ho respecto, tot i que em repugna, però que paral·lelament doni una imatge de dona caritativa, creant fundacions per ajudar els nens del 3r món, viatjant un cop a l'any a aquests països i adoptant nens orfes, és que a mi se'm cauria la cara de vergonya. Enfi, crec que no cal afegir res més. És penós. Com també ho és el fet que, a classe d'anglès, quan vam haver de triar un indret per explicar un viatge, més de la meitat de la classe va triar Estats Units, concretament Las Vegas i California. Els "paradissos", el luxe. Sincerament...no ho puc entendre...en aquell moment els hagués donat un mapamundi a tots ells explicant-los la immensa quantitat de llocs increïbles que hi ha en el món més enllà dels seus estimats Estats Units. Un dels països més estafadors i injusts i especuladors i hipòcrites que hi ha a la superfície terrestre. Però clar, què més els hi dóna...mentre es puguin entretenir i satisfer les seves "necessitats...".
En conclusió, falta unió col·lectiva, lluitar per les mateixes causes, les més bàsiques, com preocupant-nos una mica pel clima, que és la nostra casa, intentant no ser tan egoístes i mirar més enllà de casa nostra, fem una mirada pels que tenen menys, perquè la pobresa pot acabar, és qüestió de voluntat, de tots....no sé....o si més no, retallar diferències. Com? No tinc gaires respostes a aquestes preguntes, però sí una de molt simple: tolerància i respecte. I ser crític. Aquesta és la base. La base de tot, de la justícia.
No és que un altre món sigui possible, és que és necessari.
Dono les gràcies a aquells que hagueu arribat fins al final del text, no m'he quedat curta, i només espero que no oblideu aquestes paraules tan fàcilment en anar a dormir. Dormiu desperts, sempre, fa falta gent desperta, i molts de vosaltres sou joves, som aquells que portarem el país endavant, els que podrem fer-hi alguna cosa. Més val topar amb la crua realitat un dia que viure sempre amb ella a les esquenes, no? Recordeu, no hi ha cap mur invencible, cap. Es tracta d'unir els martells per picar més i més fort i a la vegada.
I mentre me'n vaig a dormir, em dic que, ara per ara, no penso restar adormida en aquest món.
