Ja siguin vacances o no, els diumenges sempre són...estranys. Atordidors. Almenys a mi em deixen sense forces, després de tota la setmana, per així començar el dilluns i la nova setmana al 100%.
Però quan portes una setmana eufòrica, donant el màxim de tu, aprofitant cada minut, cada experiència, cada oportunitat que se't presenti, donant estímuls als altres, transmetent energia i alegria que tens dins i vols compartir amb la resta, acabes esgotada, i més quan tota aquesta vitalitat no es canalitza de la millor manera.
Passar de sentir-se capaç de pujar i baixar la muntanya més alta corrents a sentir-se amb el cos pesant i amb prou forces avançar unes poques passes. I et preguntes per què, i les respostes vénen soles. Els diumenges són com el dia per agafar forces, per reflexionar sobre tota la setmana, per senitr-se una mica avall, però només per sentir-se amunt l'endemà, per qüestionar-se segons quines coses, per parar-se a pensar, per agafar-s'ho tot amb una mica més de calma. Abans això em torturava bastant, però quan aprens a estar a gust amb un mateix, a ser prou madur i valent com per posar les cartes sobre la taula i encarar-s'hi, a saber aprendre de les coses dolentes i a valorar les bones, a saber triar els camins on hi ha les fonts que et treuen la set i a saber esquivar els camins plens d'espines, llavors tot és més senzill.
D'una banda, et pares a pensar en tots els vídeos que has mirat, tot el que has llegit, tot el que has vist, sentit, escoltat, sentit a través de les persones. Tots aquests estímuls són dins teu, i ara els has d'assimilar i quedar-te amb aquells que et facin millor persona, més forta. Al principi sembla que tot sigui una pila de coses i fa marejar, però si t'ho prens amb calma, acaba sent divertit i enriquidor. P
D'altra banda, al sentir-te "buida" després de tota la setmana, després de donar-ho tot, necessites tornar-te a omplir, a recuperar estímuls de l'exterior. Com? Mirant pel·lícules, llegint, escribint, parlant, estimant, estant amb les persones, compartint, gaudint simplement de l'entorn, de la natura, del plaer de pedalar la teva bicicleta i sentir la brisa estiuenca per tot el teu cos. Coses que et facin vibrar per dins, sentir que no estàs mort. I penses que potser aquí no et pots omplir, que no ets gaire corresposta, que la teva vitalitat no arriba, sinó que es filtra pel subsòl i acaba a la immensitat del mar, però malgrat m'ho sembli, segur que una petita part la fas arribar. Jo, seguiré ballant.
Els nens neixen amb unes ganes enormes de descobrir i gaudir, però quan mires al teu voltant comproves que a l'altar del deure, adust i antipàtic, es consumeixen tantes vides adultes valuoses. Potser per aquest motiu m'encanta estar envoltada de nens, ja que són la mostra més pura de vitalitat i inocència, la mostra més pura de cada emoció, els nens són sensacions a flor de pell, són bafanades d'aire net, són sinceritat. T'abracen si en tenen ganes, et miren amb mala cara si no volen que els molestis o si els has renyat, normalment estan de bon humor, amb ganes de tot, de menjar-se el món, un fet que malauradament, anem perdent amb els anys, però que jo, m'hi resisteixo, i crec que tots hauríem de fer.
Molta gent es pregunta que és una bona vida, i és que per a casa persona, la definició és ben diferent. Avui he llegit una frase, amb la que coincideixo moltíssim: para mi la buena vida es contribuir a que la existencia de los demás sea un poquito mejor. No serà que per a les persones, és més satisfactori donar als demés que rebre? Malgrat ens posin al cap que l'hedonisme i l'egoisme són tendències naturals que ens otorguen les millors satisfaccions, la vida és paradoxal i no ens deixa ser realment feliços fins que aprenem a alimentar la necessitat innata de col·laborar i de compartir amb els demés. Aquesta idea l'he extreta d'un llibre, però era el que jo sempre he pensat, i si encara fos poc, ahir una persona em va fer arribar un article que parlava d'això mateix. "Los seres vivos, incluidos los seres humanos, tenemos la necesidad instintiva de conectarnos, prácticamente por encima de cualquier otro impulso e incluso arriesgando la vida por ello. Así es la vida, y no como nos la habían pintado". Aquesta frase em va marcar molt, moltíssim, i per dins pensava: Veus?? Toma! Tenia raó! Per què et miren com la típica hippie flower quan argumentes que els humans son realment bons, que estem fets per estimar-nos, compartir, transmetre, ajudar, cooperar? Que la societat ens hagi portat per camins completament antagònics és una altra cosa, però si mirem ben endins nostre, trobarem aquesta bondat, si mirem amb els ulls del cor. Mirar els altres per trobar-nos a nosaltres mateixos. L'altruisme és algo innat en nosaltres, sempre hem hagut de cooperar per sobreviure, és així de senzill. Per què costa tant acceptar que al món hi ha més amor que odi, més coses bones que dolentes? Per què ens deixem inlfuenciar tant pel que ens fan creure les notícies? Em ve al cap una frase que sempre em deia l'Ilyas: "Laura, la vida es una mierda!", ho deia amb la seva vitalitat enlluernadora, però les seves paraules tenien algo de veritat, de debò s'ho creia, per tot el que havia experimentat en els últims anys. Potser m'ho va dir, durant els 15 dies, com unes 10 vegades, però jo sempre li repetia el discurset que negava la seva afirmació, fins que els últims dies va deixar de repetir-ho i només deia coses positives. A vegades fa falta que ens obrin els ulls, que ens diguin les coses bones, que ens ho recordin, que ens despertin. Però per fer això, per sentir que el món és un lloc bonic i agradable, primer hem d'estar a gust amb nosaltres mateixos, no? Confiar en nosaltres, estimar-nos, llavors podrem repartir aquest amor. Hem de despertar les nostres ànimes, és l'hora de la vida en comú. Per això m'entra tanta ràbia i impotència quan miro les notícies i tot són coses desagradables, quan miro documentals que mostren la manipulació de la premsa, que sembren l'odi i la mentira a la gent, quan en realitat, tot és més senzill, més agradable. Però jo hi crec, i seguré creient, en tota la humanitat, en poder viure algun dia en pau, en què tots ens autoconeixem i llavors poguem repartir tot el nostre potencial, que ens llancem a descobrir i gaudir com els nens fan, com nosaltres vam fer i que per motius estúpids, vam deixar de fer en gran part.
És en aquests moments quan m'agradaria agafar un macromicròfon i fer que tot el món em sentís i donar aquest missatge, d'optimisme, d'energia, de força, una força que fa falta, un petit discurs per fer despertar la gent, per fer que confiin en ells, en la resta de la gent, que és possible viure en pau, en amor, que la vida és curta, senzilla, bonica, i l'hem d'aprofitar de la millor manera, aixecant-nos pensant que avui pot ser un gran dia, per aprendre, per compartir, per estimar la resta de gent. Cada dia, al despertar-nos, hauríem de veure el "discurs del gran dictador". Estic segura que tot aniria molt millor.
L'altre dia, parlant amb una gran amiga, em va comentar que un cop havia conegut una noia que tenia la capacitat de treure les coses bones i resaltar-les de tothom a qui es trobés al seu camí. És a dir, anava més enllà de prejudicis i primeres impressions, intentava fixar-se en les virtuts de la gent i potenciar-les, malgrat abundessin els defectes. Llavors aquella persona resaltava per ella mateixa les seves virtuts, les coses bones. Com em va dir ella, quan estaves amb aquesta persona capaç de fer això, era tot màgic. Us imagineu què passaria si tothom fes això? Provem-ho doncs.
http://www.youtube.com/watch?v=py9luC_SHvw
Una cançó que resumeix tot això, que em fa sentir feliç, que em fa venir ganes de ballar. A cas ballem quan estem tristos?
Love, love, love, is the only way! cause fort he world you are someone but for someone you are the world!
