rain.

Per què els dies de pluja ens fan posar tan...melancòlics, tendres, romàntics, sensibles? Et vénen ganes d'escoltar cançons tranquil·les, pausades, seure a la vora del llit i no fer res més que contemplar com cau l'aigua des de dalt i entra en contacte amb el terra. De fons, les muntanyes estan emboirades i el seu tamany es multiplica, semblen més imponents. Et vénen ganes de llegir mentre escoltes el goteig continu de la pluja caient per les finestres i el sostre. Et vénen ganes d'esatr amb algú abraçat, perdent el temps, jugant als interminables jocs de fer carícies, tocant la guitarra, sentint simplement el seu respirar al teu cantó. La pluja no és només aigua...ens evoca records, ens canvia l'estat d'ànim d'alguna o altra manera.

I surts al carrer, agafant aquell paraigües que gairebé estava cobert de pols, el fred et fa encongir les espatlles,  somrius...i comences a caminar. Olor a humitat, olor a mullat, olor a net, olor a llar de foc, olor a poble. Només algunes cares rere les finestres, alguns nens jugant silenciosament als balcons, i és que a més d'aigua, sembla que la pluja porti alguna substància pacificadora, perquè tot es converteix en calma. La vegetació sembla més viva, més verda, tot sembla que revifi, que es renovi.

És una sensacó semblant a quan arriba el Nadal...que sents la fredor per tot arreu, menys a dins teu, on tens un raconet ben càlid i tendre. Potser és l'efecte que té una bona pluja després d'un llaaarg estiu. Ja ho deia la frase..pots descobrir molt sobra una persona si saps com s'enfronta a u dia de pluja. I és que a vegades, la gent es pensa que l'aigua porta alguna substància tòxica! És aigua...és vital, essencial, com a molt quedarem una mica molls, res més.

http://www.youtube.com/watch?v=fo5cOrtahMs

dejarse llevar, suena demasiado bien

Dues setmanes, gairebé. Que em considero en una nova etapa de la meva vida, un nou capítol. Canvi de gent, de rutina, de ciutat. Divendres, amb una amiga al cantó, minuts abans que comencés el concert que anàvem a veure, em va dir una cosa....que no crec que pugui oblidar i que és ben encertada: "Laura, aquí la vida avança, hi ha tants trens per pujar-te, la ciutat és cultura, canvi, bullici, moviment. Tot es cou aquí, pots estar obert a tot". Pensava en el meu petit poble, que tant estimo, però que sento que se'm queda petit. A vegades fins i tot m'ofega i sento que haig de sortir corrents per respirar aire net i nou. Aquí a la ciutat, és inevitable no sentir-te petita, però després de molt pensar-hi, crec que la clau està en sentir-te enorme per dins, i petit per fora, és a dir, sense por per menjar-te el món i estar obert a cada experiència.
L'altre dia em va tocar una bicicleta del bicing on hi havia escrit un missatge "Pensa en totes les coses que avui t'han fet somriure. PD Passa la cadena". O bé l'altre dia, a la mostra d'associacions, un stand on feien un intercanvi de frases, de pensaments. Vaig escollir "caure està permès, aixecar-se és obligatori". No ho sé...estàs exposat a milions d'estímuls que t'arriben de totes parts, gent, olors, sensacions, sorolls...I al final del dia acabes esgotat, a la 1 de la nit ja no pots més, per poc que hagis fet durant el dia. Voler captar-ho tot et deixa sense energia. Tot és gran, llunyà.
Anar passejant i trobar-te, enmig del parc, un escenari on fan classes de salsa i unir-te. Desenes de cosetes així que et mantenen viu, que et fan somriure. Es pot pensar que enmig de tot aquest bullici hi ha poc temps per un mateix, però a mi em passa el contrari, tinc més temps per mi, per pensar. Ahir el meu cap estallava, no podia més, hi havia coses que necessitava treure en una llibreta, que no podia escriure aquí al blog, simplement perquè parlava amb noms i cognoms, literalment. Coses que des de feia potser anys que portava arrossegant per dins...pors, dubtes, sobre la meva manera de ser, sobre gent que estimo, sobre errors, sobre gent que ja no tinc, sobre tot. Però és com si sempre m'hagués fet vergonya treure tot això, com si no m'ho pogués permetre perquè sempre haig d'estar fent bona cara, feliç, arreglant les coses, lluitant fins al final, i pocs cops m'havia parat a descansar. Sempre fent sprints. I des de fa un dies...tinc ganes de caminar lentament, intensa però lentament, enfadar-me amb el que no m'agrada, ser més egoista, acceptar les coses que em fan por, acceptar les meves inseguretats, perquè també en tinc, escriure-les i llegir-les. De moment he fet el primer pas, ara em falta el segon. Des de que vaig deixar d'escriure al meu diari verd, que no escric tant per a mi, tal com raja, amb noms i cognoms. Per això potser aquest blog estarà una mica deixat, per reformes internes, perquè he arribat a moltes conclusions que si les posés per aquí, acabaríem malament.
Vull estar sola, amb la vida que acabo de començar, res més. No sé gaire el motiu pel qual em sento així, simplement perquè em vaig atrevir a acceptar que hi havia coses a la meva vida que no m'agradaven, ho vaig posar per escrit, i ara necessito temps per assimilar-ho i veure com tot flueix. Necessito temps per mi, per donar-me coses només a mi, per superar pors, per desconnectar totalment (per un temps) de coses passades, per fer realment el que jo vull, per no tenir gaire en compte si el que faig és el correcte o el més ètic. Bé, difícil d'entendre. Tampoc busco que sigui comprensible. Fins aviat!

http://www.youtube.com/watch?v=Mw2cy_7rWF0

"El valor para marcharse,
el miedo a llegar.

Dejarse llevar, suena demasiado bien,
jugar al azar,
nunca saber donde puedes terminar...
o empezar."

déu i ajuda arribar fins aquí

Simplificant moltíssim, un dels meus grans objectius a la vida, aquell que és el meu referent, el que m'omple, el que em guia i pel qual em moc, és fer d'aquest, un món millor. Això ho tinc molt clar, no des d'ara, sinó des de que era ben petita, un gran sentit de la sensibilitat i la responsabilitat habita en mi des de sempre. Amb els anys, vas perfilant aquest objectiu, li poses cara i ulls, reps influències de l'exterior, a dies et desanimes, altres et motives, busques com apropar-te a mesura que passen els anys i has d'anar canviant d'etapes, etc. I sempre hi ha la por a allunyar-te, a perdre aquest fil conductor, la flama, de la teva vida. I és que aquest objectiu és molt, massa ampli. Durant tota la infantesa vaig pensar que la millor manera seria convertint-me en metge. Primer pediatra, després metge sense fronteres. Però estava clar que les ciències no eren el meu camí. Llavors vaig descobrir més a fons el món de les ONGs, i vaig pensar que podria treballar en una d'elles, o crear la meva pròpia. Però arribes a l'ESO, a l'últim any, tens clar que vols anar pel camí de les lletres, perquè m'omple i em motiva més, però què coi voldràs estudiar després? Quina carrera estudies per "treballar en una ONG"? L'altre problema era que a l'agradar-me tantes coses, com les llengües, la història, la geografia, la filosofia, o tot lo relacionat amb el medi ambient, per exemple, no saps ben bé per on tirar. Et planteges fer alguna filologia, història, geografia....però per molt que m'agradi, no acabaria de sentir-me realitzada, plena. Amb què contribueixes a fer un món millor? Més enllà dels teus hàbits i comportaments, està clar. Com fas aquest pas de més? Llavors va sorgir el periodisme. Estava claríssim, m'agrada escriure, investigar, reflexionar...i amb l'escriptura pots arribar a la gent, pots viatjar, contrarestar, inlfuenciar-te, criticar, divulgar, opinar, difondre, canviar! Era perfecte....però la vida a vegades et porta per altres camins. El segon camí era la política. Però va ser un fracàs, no era el meu món, no podia fer un món millor a través de la política, per molt que molta gent em mengés el cap argumentant que la política ho és tot. Para gustos, colores.

I on acaba tot això? Doncs a dia d'avui, exactament a la primera classe que he fet en el primer curs del grau d'Educació Primària. Perquè per primer cop després de molt de temps...he sentit que torno a anar pel camí correcte. I pensant en tot això enmig de les presentacions de la professora, m'han vingut ganes de plorar, de felicitat...perquè era allà on volia ser, era allò el que volia escoltar, el que volia estudiar, el que volia viure durant 4 anys. Tot és tal qual m'ho imaginava des de feia mesos: classes acollidores, professors motivats, propers, un piló de treballs de reflexió i lectures i debats, i no resums ni monotonies. I el contingut que ens han explicat que tindrem al llarg del curs....tot el que portava mesos desitjant aprendre. I llavors he vist tan clar la ironia de la vida....que a vegades costa deu i ajuda arribar on som, a vegades el camí està ple de pedres i fa pujada, però les vistes quan arribes al cim....et revifen. Fins avui no ho havia sentit. Estava eufòrica, no volia que la classe acabés, volia fer tot el temari ja, avui! I tot i semblar que el dia començava amb mal peu, dormint-me i no podent assistir a la primera classe, fent el paperet amb la dona del metro perquè em pensava que la màquina s'havia empassat la meva tarja, quan en realitat m'havia equivocat jo, equivocant-me de classe uns tres cops...però bé, que tot acaba sortint bé si t'ho prens amb optimisme i bon humor. Aixecar-se cada matí impacient per aprendre i ansiosa per saber què diran de cada matèria. Crec que això és tot el que puc demanar ara per ara.

Per tant, m'atreveixo a dir que faré el possible per assolir el meu gran objectiu a la vida, mitjançant el camí de l'educació. Que no és pas poc. Potser ho és tot. La Laura de fa 10 anys segurament estaria orgullosa de la Laura del present, i amb això ja em conformo.

Ja es pot comprovar que avui ha sigut el primer dia enserio, de classes, de parlar una mica més amb la gent...i estic tan sorpresa...de mi. És ben cert allò de que en aquest tipus de situacions, quan estàs  sol davant un repte, que t'has d'obrir, relacionar-te, preguntar, anar aquí, allà...et mostres tal com ets, doncs sí. M'ha sorprès com tenia la vergonya ben lluny de mi i m'atrevia a parlar i a preguntar a qualsevol. És com si una faceta meva m'empenyés a fer tot allò, a parlar, a riure, a preguntar...quan jo acostumo a ser més reservada els primers dies. Però em sento amb tanta confiança i força...i que no s'aturi, si us plau.

http://www.youtube.com/watch?v=h_L4Rixya64

~ ~ ~

L'altre dia vam veure una peli, Revolutionary Road, d'en Di Caprio i la Kate Winslet, la famosa parella feliçment retrobada després del Titanic, i evidentment, una fantàstica actuació per part dels dos, molt molt bona. La pel·lícula no era de grans complicacions, sense gaires canvis de paisatges, gaires accions...era més...psicològica, diria jo, amb molta filosofia de la simple darrera. No desvetllaré gaire més, només que tot gira al voltant dels somnis, entesos com a motors de les nostres vides, com a empentes que ens han d'ajudar a construir un camí al nostre gust, a lluitar per arribar allà on volem arribar, a seguir caminant per sentir-nos plens, a no conformar-se amb la mediocritat. Però potser això ja sona massa tòpic. El que em va sobtar va ser la reacció dels veïns quan els protagonistes expliquen els seus plans de futur, altrament anomenats somnis, i aquests adopten vàries posicions. La majoria els titlla de bojos inconscients i els donen tot de respostes negatives, mentre que només un que està mig boig, els felicita i s'alegra per ells i els anima a lluitar sempre d'aquesta manera. I dóna per pensar...no creieu que aquells que no s'alegren quan et passa alguna cosa bona o prens una decisió que tu has cregut que et pot omplir molt, és que estan buits per algun cantó i tenen enveja de que hagus sigut prou valent per endinsar-te en una decisió així. Enveja que tu t'hagis omplert d'alguna essència que ells no han trobat encara, o molt pitjor: que tenen por de sortir-la a buscar. Pures reflexions.

Avui dinant hem vist un dels capítols del programa Latituds, un sobre Costa Rica i la manca d'exèrcit. Recordo haver dit això en alguna entrada anterior de fa bastant temps. I és que sempre m'ha sobtat aquest païs per aquest fet, crec que és un model a seguir, no només per el fet d'abolir l'exèrcit fa anys, sinó per tota la cultura de pau que hi ha darrera, sensibilització i consciència. Els policies que hi ha pràcticament només fan actes de prevenció, més que no pas actuacions pròpiament de seguretat directa. Fins i tot hi ha la Universitat de la Pau de les Nacions Unides, tot i que aquest fet seria altament discutible. Inverteix un 7% del seu PIB en educació (Espanya un 4'5% i Dinamarca un 3%), garantint una educació universal, fet que està provocant que tothom creixi amb uns valors inculcats i es redueixin les classes baixes i marginals. Tenen, també, un alt índex de felicitat i inverteixen molt també en sanitat. Som el que ens envolta, si els nens ja creixen en un ambient de pau, ni se'ls passarà pel cap actuar diferent i veure la guerra i les armes com algo intrínsec en l'ésser humà. És per això que poso molt en dubte la poca influència dels videojocs de guerra en els nens i nenes. Tot el que veiem i percebem se'ns queda gravat, i més a la infància, així que després no ens sobtem si veiem nens al parc jugant a matant-se amb pistoles i que usin la violència com a algo la mar de normal. Perquè no ho és....
Una altra dada: amb només el 2% del que s'inverteix mundialment en defensa, es podria eradicar la fam. No cal dir gaire més...qüestió de preferències.

http://blogs.tv3.cat/latituds.php?itemid=40924
"A vegades ens hauríem de treure la jaqueta de la nacionalitat i dedicar-nos simplement a ser més persona"

no deixis de caminar

És curiós....com tot arriba. Tot el que imaginava un any enrere, ara està arribant. Viure en un pis amb altres estudiants i tot el que això suposa: llibertat, independència, maduresa, joventut; fer berenars i xerrar durant hores amb totes elles, noies, sí, per fi! Fent plans, xerrant sobre temes que sempre havia imaginat que es parlarien als pisos d'estudiants, rient...I només fa un any que les conec, però hi ha alguna cosa bastant forta que ens uneix moltíssim, potser al tenir una filosofia semblant de vida, de la societat i del nostre món, es plasmava a l'ambient d'avui tarda.
Quan estàvem totes cinc parlant...m'he adonat que sóc una persona diferent a l'estar amb elles, potser sóc més jo, em sento més relaxada, que quan estic amb els nois. Potser amb ells, com moltes vegades em diuen, faig com molt de mama, encara que inconscient, que tots estiguem units i bé i feliços, malgrat tot el que hagi passat. Però amb elles...puc començar de nou, parlar de coses que mai havia compartit amb ells, desconnectar de mals rotllos. Més o menys com em passa quan vaig a Vilassar. Però bé, són com dues vides que em complementen en part igual i que em fan ser com sóc, no les canviaria per res del món.
Sento com si tingués davant meu un paper en blanc, on hagués de començar a escriure un nou capítol de la meva vida. Al principi espanta, veus el paper tan gros i blanc que no saps per on començar! Però tinc ganes d'escriure, sobre ell, encara que el tingui una mica lluny, sobre les sensacions de viure al pis, sobre les meves companyes, sobre la vida a la universitat, sobre la gent que coneixeré, sobre la carrera, sobre cada aventura que viuré a la meva ciutat...Em sento capaç d'agafar el bolígraf amb força i començar a redactar, després d'uns mesos tempestuosos, però és que hem de seguir....sempre endavant.

És curiós, també, com els prejudicis són tan presents en nosaltres! Primer dia d'uni, tot de gent nova....primeres sensacions, primeres impressions...però sembla mentida com estic més impacient per aprendre coses de la carrera que no per conèixer i encaixar amb la gent....ja arribarà tot, em sento molt segura, relaxada i confiada en mi mateixa. Suposo que a l'estar tan a gust al pis i amb les noies...et fas com una mena de coixí. Poder arribar a casa i explicar les sensacions a una companya/amiga, és simplement genial. Tot el que feia temps que buscava...ara ho estic trobant. Demà, més i millor.

http://www.youtube.com/watch?v=UrMmr1oMPGA

tgn m'esborrona

"Ompliu-vos d'infinit,
deixeu entrar l'espai per la finestra"

Les coses més importants no són coses. La frase no és meva, la vaig trobar l'altre dia mentre passejava pels carrers del casc antic de Tarragona, una ciutat que m'ha sorprès molt agradablement.    He passat el cap de setmana en aquesta ciutat, on he rigut, dormit, llegit, cantat, ballat, pensat moltíssim. Aquestes són les accions que més he fetm sobretot la primera i la última. Moments morts en què perds el temps amb els amics, estirades a l'habitació després de més d'una odissea, escoltant música que es filtra per cada racó del teu cos, fent volar el cap al més enllà, moments d'immensa calma després de nits indescriptibles en què només fas que recordar, preguntar, dubtar, pensar, llegir la revista que hi ha per allà sobre...i acabes sense cap resposta. Però plena, viva. Són moments en què notes que el temps s'ha aturat, o més ben dit, que ha perdut tot el sentit, moments en què no et cal res més....les tinc a elles al meu cantó, amb música de fons, a punt per col·leccionar més anècdotes de les nostres, alhora que recordem moments del passat. Quan saps el que tens, el que vols, el que estimes i el que no, tota la resta de coses perden tanta importància! Són moments en què no sents la necessitat d'estar connectada al món, via facebook, via mòvil, via el que sigui....sinó que esperes a que el món es conecti a tu, d'alguna o altra manera. Podria dir que són moments de pau.
Doncs bé, en una d'aquestes revistes que vaig estar llegint estirada al llit, parlava sobre les xarxes socials, internet, les noves tecnologies de la comunicació i blablabla. Em va fer gràcia perquè últimament penso moltíssim en tot això, concretament des de que l'altre dia, mentre esperava el tren a l'estació de Clot, vaig fixar-me en el que feia la gent. Per no saber els horaris, vaig arribar 50 minuts abans que arribés el tren, i és clar, tenia temps per fer alguna altra cosa a part de llegir. Vaig mirar al meu voltant, i de 8 persones, 6 estaven "enxufats" al seu telèfon mòvil, o més o menys era una proporció així. Jo vaig seure entre algunes persones d'aquestes, i sorprenentment, em va sobtar moltíssim el fet que absolutament ningú es dignés a alçar la vista per veure qui arribava a seure al banc de l'estació. Accions que normalment fem per matar el temps, observar cada moviment nou que passa pel nostre davant. Doncs res. Ningú. Uns estaven escoltant música, altres embobats mirant fotos, altres whatsapejant, etc. Em va semblar tan trist......Què pobres que som. Passem més temps mirant aquestes pantalletes que no pas la gent, els arbres, els edificis, els ocells, el vent, el nostre entorn. Ja no escoltem, ni mirem, ni sentim...ens estem atrofiant, no ho veieu? Cada cop ens costa més sorprendre'ns, valorar els detalls del cada dia, meravellar-nos, fer de cada dia algo insòlit i diferent! Ens estem deshumanitzant i ens estem maquinitzant, i el que negui això és que no viu en aquest segle.
La revista en qüestió que estava llegint en aquells plàcids moments, parodiava tot aquest món del facebook, blogs, xats i merdes, en forma d'articles i historietes inventades o no que generalment criticaven aquest excés de connexió virtual. Hi havia vàries d'aquestes històries que s'emmarcaven en un futur inventat, on la gent ja no sentia, ja no es relacionava entre sí, en un món contaminat i destruit, crisi ecològica i crisi social i de valors....molt pitjors que la econòmica, al meu gust. Describia uns personategs freds, sense vida, morts, endollats a les xarxes socials, amb milers d'amics virtuals però cap de real....és a dir, tot molt exagerat, però que fa por pensar en la mínima possibilitat que molts acabem així, perquè no anem pas desencaminats.
I és que aquesta manera de fer ens fa tornar individualistes, éssers inanimats, insensibles. Ens fa creure que és més important parlar de la nostra vida de cara als altres que viure-la per nosaltres mateixos. Al llegir coses així vaig pensar en aquest blog, on descric moltes coses de la meva vida. La qüestió és si ho faig per mi o pels altres. Estic segura que hi ha gent que escriu per tal que els altres la llegeixin i se sentin millor, que tenen necessitat de sentir-se estimats per mitjà de les xarxes socials, que tenen la necessitat de dir en tot moment quà fan i què no fan i amb qui van i amb qui ja no van, per demostrar alguna cosa que ni ells mateixos saben què és. Vaig dubtar si jo era una d'aquestes persones....diria que no. Primer escric per a mi, perquè m'encanta, m'omple, em desafogo, em proposo reptes per fer-ho cada dia millor, perquè crec que amb l'escriptura es poden canviar moltes coses, perquè m'agrada transmetre, compartir segons què. El que menys m'importa és tenir 50 seguidors, prefereixo tenir-ne 5 i queel que llegeixin, els agradi i els emocioni com a mi, i relfexionin (quan escric sobre temes per reflexionar). A vegades s'escapa algun que altre escrit més personal, suposo que també fa la funció una mica de diari, no ho puc evitar.
Sigui com sigui, cada vegada hi ha més gent que se sent buida i creu que amb aquestes noves maneres de relacionar-se se sentirà més plena...sempre mirant a fora, quan les respostes estan totes dins nostre. És hora que invertim les perspectives, no creieu?

~ ~ ~

Quants anys té?
Què estudia?  De què treballa?

Us heu fixat que sempre qe coneixem algú ens fixem en l'edat i en el que estudia i treballa primer? I si t'hi pares bé a pensar....això és el menys important. Hi ha preguntes que ens poden dir moltíssim més d'una persona, per exemple on voldria viatjar, de què li agradaria treballar, quina és la seva gran virtut, què faria per fer un món millor, quines són les seves aficions, etc. I si les respostes s'assemblen bastant a la realitat, llavors és que és una persona que val la pena. Transparent, autèntica, que va darrera dels seus somnis. Però, com sempre, fa massa vergonya preguntar tot això...què pensaran de nosaltres? Intimidarem massa? Millor preguntar coses supèrflues...més superficials, no? La resta ja vindran...però molts cops esperem massa temps a preguntar el que realment és important, i perdem l'oportunitat d'haver conegut a aquella persona magnífica que teníem davant nostre.

Com diu el títol del post, Tarragona m'esborrona. He intentat plasmar alguns dels molts pensaments que aquests dies han anat visitant el meu cervell, però me'n deixo moltíssims. Quan tens tantes coses a dir, acabes per no dir-ne moltes. Espero no estar tant de temps sense escriure, la veritat és que em relaxa com res ho pot fer. Vaig a dormir que les cames em fan mal...no pot ser altra cosa que de nervis. Demà comença l'aventura, estic més que preparada!

I recordeu......

setembre

Des de fa tres anys que el mes de setembre és un mes....convuls, complicat, de transició, de canvis, de prendre grans decisions. El 2009 va ser el primer, el més dur...començar el batxillerat i deixar-ho amb en Pol, després de 8 mesos. El 2010 començava 2n de batxillerat, i començava també una de les coses més importants de la meva vida, ara fa dos anys just, un 8 de setembre, entre sms, llunes, sofàs i l'escusa del llatí. Recordo cada moment com si fos ahir, cada moviment, cada mirada, paraula...perfectament. Començava una història que ja mai més tindrà fi, simplement va evolucionant, i a dia d'avui passa per un moment més que difícil, tant, que espanta només començar a enfrontar-lo. I tinc por, molta por i tristesa, no ens enganyarem. I molts cops em sento molt sola al no poder compartir tantes sensacions amb algú que em pugui entendre, busco orelles i boques per escoltar consells....segurament tot hagués sigut molt més fàcil si hagués demanat més ajuda, si hagués tingut alguna d'elles al meu cantó. Però no em sento pas decepcionada, al contrari, ja que m'he fet forta, molt forta, lluitadora, i jo abans no era així. Et donaré les gràcies per com m'has fet canviar, per tot el que hem passat, per tot el que ens hem fet, bo i dolent, per tot el que ens hem donat, pel que ens hem convertit, per arribar fins aquí, per tot el que ens queda. "I els dos siguem prou valents.." Recordes? Haig de parar perquè em cauen les llàgrimes, perquè em fa molt de mal veure'ns ara com estem, perquè tinc por, perquè ens estimem però d'alguna manera tot s'ha desequilbrat. Ens hem dit tantes coses a partir d'aquest blog, del teu, de missatges de facebook, gmail, converses cara a cara, a Vidreres, a Girona, a Barcelona....a tot arreu. Hem passejat el nostre amor, la nostra amistat, el que sigui, per tants llocs....I sí, tot això que tu i jo sabem va començar ara fa dos anys. Potser si haguéssim sabut que a dia d'avui estaríem aixi no ens haguéssim fet aquell petó. Mentida, ens l'haguéssim fet igual, què importa el futur? Res ni ningú hagués impedit aquell moment, n'estic segura.
El mes de setembre de l'any passat va tornar a sorgir un altre amor, com diem els dos, va ser el punt final a la nostra història, però també van començar els desequilibris amb l'altra part, que van culminar al gener. Sumat dels maldecaps de començar una vida universitària una mica desastrosa.

I arribem al setembre del 2012. Que com em sento? Dividida seria la paraula. Per una part feliç d'estar amb qui estic, de començar la vida universitària, i per l'altra impotent, trista.

I avui he tornat a anar al meu racó, aquell racó on feia molt de temps que no hi anava...entre arbres i la brisa càlida que els mou les fulles. Crec que hi he anat cada mes de setembre, per veure si aquelles fulles em podien donar alguna resposta als meus embolics emocionals. Sí, crec que feia un any que no hi anava...allà desconnecto, ploro, penso, busco, trobo, miro, respiro....i marxo altre cop amb la bici una mica més buida de preocupacions i una mica més plena de calma. Ja vaig parlar d'aquesta mena de refugi en una entrada del blog de fa temps.

Sense saber molt bé per on tirar, sense saber molt bé què pensar...així em trobo, distanciada amb dues persones massa importants per a mi, però sense sentir-me culpable, simplement impotent. No crec que sigui qüestió de triar, sinó d'esperar i actuar amb compte. El que cadascun d'ells dos em dóna no m'ho dóna ningú més, per això els trobo tant a faltar, i això és el que més mal fa, guanyar coses per un costat però perdre'n per l'altra. Voler viure la vida...però trobar-te amb barreres, amb senyals que et diuen que has de renunciar a certes coses....i no ho vull.
 Som egoïstes en el fons, eh? Els sentiments són simples, no volem compartir allò que algú altre també té. Només puc deixar les cartes a l'aire...seguir lluitant cada dia pel que m'importa, ser una mica egoïsta, aprendre del passat, valorar-lo, mirar endavant i buscar allò que m'omple. Em sap greu el mal que pugui estar fent, em sap greu, de debò.
http://www.youtube.com/watch?v=PUjnO2kyj9g

bones vibracions

Deixar-se sorprendre per la vida...de la manera més simple. I navegar al compàs del vent, sota un mar de núvols. Sense parar atenció al destí.
Miro al meu voltant, fins i tot em miro a mi...i penso..."per què ens costa tant deixar-nos estimar?" Ja sé la resposta, perfectament, però no m'agrada, no hi estic d'acord.


Tenim companya de pis! Sooom-hi....

soldadito marinero

Diumenge de festa major. Recordo exactament cada sentiment que em recorria pel cos ara fa un any, una de les nit més màgiques que he viscut mai! Ara, amb una lluna plea i preciosa de fons, escric aquestes línies abans de sortir per últim de festa durant aquesta festa major. I em sento igual que la lluna, plena. Em retumben pel cap mil i un pensaments d'aquests dies, persones, converses, mirades, riures, imatges, cançons, petons... http://www.youtube.com/watch?v=28uhZZEE6cw
i elles han fet que aquests dies siguessin encara millor. M'omplen tant! M'han fet feliç....he estat feliç, contenta, d'estar on estic, amb qui estic, com sóc. Aquests dies he pensat sovint amb mi, sobretot en els punts dèbils que tinc...i quan em paro a pensar racionalment en el que sóc i tinc, m'adono que hauria de tenir més confiança en mi mateixa, molta més, i no patir per coses absurdes que no mereixen la meva atenció, sí...molts cops sento que m'ofeguen coses innecessàries, però no hi ha ningú que m'ho faci veure. Només elles em fan adonar. Hauria de ser més forta emocionalment, no deixar-me emportar pels altres, pel que pensin o sentin, preocupar-me més del que sento jo que no pas el que sentin els altres i deixar que m'afecti tant. No em refereixo a ser una insensible, sinó a trobar l'equilibri. I quan aconsegueixo fer-ho, els resultats són sorprenents.... :) Expressar el que em fa por, la meva tristesa, sense por, perquè també tinc dret a estar malament, demanar ajuda...I intentar no pensar malament de la gent ni criticar-la, que pel poc que ho faig, no m'agrada, perquè vol dir que dins meu alguna cosa no va bé i necessito culpar-ho als altres. Tot ha de fluir.
Em menjaré aquest curs, el mes de setembre ja ha començat, i amb boníssim peu, primers tastets de gent nova, del piset, de nous aires....els necessito.

Voldria escriure tantes coses més.....però tinc son, només he dormit mitja hora al tren, massa son per expressar amb claredat tot el que em passa per dins, estic espessa.

Tancaré els ulls, sentiré la música, l'aire, alçaré els braços, sentiré el tacte dels amics i el gust de felicitat per tot el cos.... Viu per tu, Laura.

tipus de saviesa...

Impotència és el que sento amb ell...no hi ha manera. Em sap greu dir-ho però llenço la tovallola. En teoria és l'alumne que més coneixo, però el que menys avança, i no sé com fer-ho. Surto desanimada de la classe al veure com es pren els estudis, la poca gana i esforç que hi posa, desmotivació, passotisme, i a sobre ara està començant a posar-se xulo i plantar-me cara. És agobiant, tota la feina que hi ha i tant poc temps, tanta poca predisposició per part seva, tantes coses que ha d'aprendre...i ´s horrorosa la sensació que et queda quan veus que no pots fer res, que res serveix....i sap greu, pels diners que s'està gastant la mare i per dubtar de les meves capacitats. En canvi, els altres tres són una meravella si ho comparem amb aquest cas. Almenys donen optimisme!
Aixecar-te cada dia a les 9 del matí amb ganes de transmetre coneixements deu ser una bona senyal que vaig pel bon camí...i comprobar que cada dia és millor, cada dia en saps més, com controlar el més inquiet de tots, com inventar-te jocs relacionats amb la matèria perquè faci cas i no se li faci pesat, etc.

~ ~ ~

Sovint penso que em caldrien tres o quatre vides per fer tot el que m'agradaria fer, per conèixer totes les persones fantàstiques que hi ha al món, per estudiar totes les coses que m'agraden, per visitar tots els països del món, per llegir tots els llibres que s'han escrit i mirar totes les pel·lícules que m'agradaria mirar. I pensar això em fa ràbia. Però ahir un amic em va dir una cosa que...em va fer canviar d'opinió. I és que si ens donessin mil anys per viure, segurament aquestes ansies de viure disminuirien molt i ens ho prendríem tot amb tanta calma que acabaríem per no assaborir el present. És la vida, i aquesta efimeritat és la que li dóna sentit! Saber que com a molt podràs viure 100 anys, però no saber quan marxaràs de la vida, potser et queda un dia a la terra. I tot són decisions, triar què vols estudiar, quins llibres llegir d'entre tots els que existeixen, quines pel·lícules mirar d'entre totes, quina països veure, etc. I ben mirat...això és el més fascinant. Així que ara aquesta ràbia s'ha convertit, poc a poc, amb un sentiment de satisfacció, em sento privilegiada. Per tenir l'oportunitat de viure almenys un cop en aquesta vida. Seria una pena malgastar-la, no? Amb totes les coses que hi ha per fer, tots els llibres, països, carreres, gent, pel·lícules....!! No creieu que val la pena aixecar-se quan caus i continuar caminant? No creieu que val la pena viure al màxim i aprofitar cada dia, fer el que vingui de gust? No creieu que val la pena ser valent i atrevir-se a ser feliç? No creieu que val més ser optimista i estimar? No creieu que val més la pena perdonar? És per això que no entenc la mediocritat d'algunes persones...que viuen la vida de la forma més avorrida i monòtona possible, sense motivacions ni somnis ni aspiracions...l'estan malgastant! I és gent que ho té tot, té amics, família, una casa, menjar, cotxe, roba....així doncs?
M'encanten les converses i els riures a la platja de nit, amb l'únic soroll del trencament de les onades de fons, amb l'única llum de les estrelles com a sostre, amb l'únic moment present, l'ara, gaudint de l'estiu, els amics i la immensitat del mar i l'univers. Sentir-se diminuts però alhora grans, plens.

"Exagera los "activadores" del buen humor: come chocolate, haz deporte, baila, sal con los amigos, ve al cine...y elimina o limita lo que te desgasta: la crítica interna, las personas amargadas, las limitaciones que te impones, las luchas de poder, todo lo que supone perder tiempo y energía. Reemplázalo con situaciones y personas positivas. Reparte contagio positivo!
Nos educan para imitar y obedecer. Tú vas a ser tu principal referente, que vas a aceptarte como eres, porque estás a gusto con la vida que has elegido. Necesitamos herramientas que nos ayuden a cerrar las heridas, a hacer elecciones inteligentes y a retomar fuerzas para seguir el camino."

I per mala sort, aquestes eines de què parla el text, no ens les ensenyen ni a l'escola, ni a l'institut, ni a la universitat. I creixem com creixem, sabent abans com fer integrals que com entendre els altres una mica més. Sabem abans analitzar una subordinada que analitzar les nostres emocions. Per què no ensenyen tot això? És cosa de la família? Però si als pares ningú els ha ensenyat, com ho sabran? Només es troba en llibres de filòsofs, d'autoconeixement, d'autoajuda....hauria de ser bàsic! Una matèria més. Sempre ens oblidem de la part humana, com si fóssim robots! I és vital algun que altre coneixement per caminar sobre el camí de la vida. Saber per què actuem com actuem en les diverses situacions de la vida, què podríem fer per millorar-ho, com podríem viure més feliçment, etc. I no crec que això tragués sentit i emoció a la vida, tot el contrari, aniríem més segurs, ens seria més fàcil estimar, pensaríem més en els altres, ens coneixeríem més, seríem més savis humanament.

et portaré crusanets!

Quan trenques amb la monotonia d'un dia que sembla la mar de normal, et sents més viva! Fa cinc anys que passo pel mateix carrer per arribar al poble, aquell carrer que sempre hi ha gent a fora, prenent la fresca, sobretot a l'estiu, aquell carrer que haig de canviar de marxes perquè fa pujadeta i els veïns veuen com esbufegues per l'esforç.
Des de fa un temps que ja ens saludem, jo passo i ells fan un tímid "hola!" i em miren i s'amaguen. I a mi em roben un petit somriure i arribo a l'Estanc més feliç. Però avui aquest hola ha anat acompanyat de la pregunta: "com et diiiiiiiius?" Jo he mirat enrere i he cridat el meu nom, sense parar de pedalejar, i de fons sentia com em saludaven altre cop: "adéu Laura!! Adéu Laura bonica!". I avui encara he arribat més feliç que els altres dies.
Torno cap a casa, pel mateix camí, òbviament! Però ara sí que m'he aturat. Doncs bé, després d'una llarga xarrera, m'han acabat convidant a casa seva, una oferta que he hagut de rebutjar per l'hora que era, m'han demanat que un dia els agradaria venir a casa meva, m'han fet un repàs de cada complement del meu cos, pulseres, collarets, m'ho tocaven tot, es sorprenien per cada cosa que tenia i deia, em preguntaven si tenia germana, mare, què faria avui....i ja ens hem fet amics, i ja mai més passaré per aquest carrer sense saludar aquestes preciositats que fins a dia d'avui eren desconegudes. I si algun dia tinc pressa, me'n recordaré del dia d'avui!
M'estic referint a un grupet de nens i nenes petits africans que viuen al carrer que porta del pavelló a l'Estanc. M'encanten aquestes coses.................m'encanta la gent, els nens, la senzillesa. Què tendre.

~ ~ ~
http://www.youtube.com/watch?v=j2pj03YZ7u8
get lost and then get found.

Una frase que resumeix bastant a la perfecció la nit d'ahir. Get found....with your friends' help, afegiria jo. Tinc les vostres cares, els vostres ulls, la vostra emoció clavada dins meu. Crec que mai havia vist el significat de la nostra amistat tan ben plasmat, era allà, en l'aire d'aquell racó al cantó d'un camió, un lloc insignificant, i també dins els vostres ulls. Sanglotar i riure a ple pulmó amb uns minuts de diferència...amb la mateixa gent, en el mateix lloc, potser és això, el secret. La bombeta torna a brillar per si sola, amb més força que mai, torna a estar segura, convençuda, serena, amb confiança, amb amor i ple de sentiments a repartir. I és que no és dolent demanar ajuda, consells, per què em costa tant? Com si creiés que ningú em pot ajudar. Per què sempre ha d'anar tot bé i m'ho haig de carregar tot a les espatlles? De tant de pes, acaben sortint butllofes. Vosaltres heu sigut la meva tirita. Gràcies... . .
I per fi arribes tu avui! Prepara't per l'abraçada.............t'asfixiaré!

És curiós, els dos llibres que he llegit aquest estiu són del mateix estil, però de dues persones molt diferents, i és que acaben dient exactament el mateix! El post d'ahir vaig dir algo sobre que les persones o bé viuen amb por o bé amb amor. Fa una estona estava llegint un d'aquests, i es torna a repetir la mateixa idea de viure entre aquestes dues forces. "Hay dos maneres de vivir: una se basa en el miedo, la otra se basa en el amor. En una vida basada en el miedo permaneces asustado, y no puedes dejar que la otra persona entre en ti. Le dejas que entre hasta cierto punto, y entonces surge una pared y todo se detiene. La persona que tiende al amor es alguien que no teme al futuro, que no teme al resultado y a la consecuencia, que vive aquí y ahora. Simplemente permanece aquí y actúa totalmente. No calcules. un hombre basado en el miedo está siempre calculando, planeando, disponiendo, protegiendo. Toda su vida se pierde de esa forma."
Més endavant diu que obrir-se totalment, viure la vida amb amor, és un perill constant, és com el mode de vida més arriscat, que no tothom s'atreveix a fer, és molt més fàcil tancar-se, perquè ningú té una profunda influència dintre teu, i aquesta gent mediocre sol criticar la gent que viu la vida dalt una muntanya russa. No entenen que quant més gran és l'anhel de créixer, major és el perill que s'ha d'acceptar. L'home vertader accepta el perill com el seu mateix estil de vida. Els que viuen amb por són una llavor, els que viuen amb amor, són una flor. I les flors estan més exposades al perill: el vent les pot doblegar, les abelles van a elles i després marxen, els cau la pluja a sobre, algú les pot trepitjar, etc. Però la flor és vida, és amor, sempre ofereix, sempre es torna a recuperar. La llavor sempre viu tancada, inalterable....i malauradament, abunden les llavors en aquest món. Fem que cada dia, siguem més i més flors, obrim-nos. El major anhel d'aquesta vida hauria de ser voler convertir-se en flor.
"Qualquier relación que se cree a causa del miedo, a causa del infierno interno de quedarse solo, no puede ser satisfactoria".