l'última nit

http://www.youtube.com/watch?v=g8PrTzLaLHc

If you love somebody

better tell them while they're here 'cause

they just may run away from you.

A vegades pensem que amb el temps una amistat es va fent més i més forta, més vertadera, que va creixent en confiança i valors. De quant de temps parlem? mesos? Anys?

Deixeu-me posar tot això en dubte, i és que una bona amistat no entén de cap mesura, ni de temps ni de distància. En un parell de mesos pots arribar a estimar i valorar una persona més que cap altre amic de fa anys. El dia que se't creua una persona així a la teva vida, segurament no som prou conscients per esbrinar tot el que aquella persona significarà per a nosaltres, sinó que amb el dia a dia el llaç es va fent més fort. Però no calen gaires dies, de fet, des del primer moment saps si conectes o no amb una persona.

Però també té la seva part negativa i trista, i és que les coses canvien, els Erasmus són genials però quan t'hi endinses de debò, després costa deixar marxar aquelles persones amb qui has compartit 6 mesos. Es diu ràpid. Em vénen al cap imatges dels últims 6 mesos: la xerrada on ens vam conèixer, la primera conversa que vam tenir, el primer bar on vam anar, les excursions a la muntanya, les visites al meu poble, el viatge en autostop, els passeigs per la ciutat menjant-nos cada racó, els sopars a casa, les nits a plaça reial, les converses telefòniques gairebé impossible d'entendre'ns, les caigudes en bicicleta pels carrers, cada cançó que hem escoltat i ens hem ensenyat mútuament...impossible de recordar-ho tot. Crec que és amb la persona que més he viscut, intensament, coses per la ciutat, la que més viva m'ha fet sentir, amb una de les que més compartíem gustos i aficions. Com no puc estar trista després de tot el que m'ha fet viure i sentir estant al seu cantó? I que ara agafi les maletes i marxi a Anglaterra. No. Em sap greu no haver fet més coses, haver anat a encara més llocs, haver aprofitat encara més el temps, però som inconformistes, sempre volem més, i sé que no ens podem queixar.

Sentiments intensos que es barregen, impulsos que de cop tinc i que fan traspassar la línia de l'amistat. Sigui com sigui, estic contenta d'haver-li expressat, d'haver escoltat una resposta, d'haver trencat els nervis de feia molts dies. I és que el problema és que pensem que tenim temps per dir les coses importants. Per sort, amb ell he estat capaç de ser sincera la majoria de moments, fins al final, l'últim dia.

No cada dia connectem amb l'essència d'una persona, la majoria de vegades ens quedem a la part més superficial. Tant de bo sempre fos així, i amb ell ha estat d'aquesta manera. 

Com ell diu, això és només un capítol, que hem acabat de llegir, ara hem d'esperar als capítols que vindran, aquí, allà, a saber, en contextos diferents, però segurament amb la mateixa essència. El lloc és el de menys, Barcelona, França, Sheffield, Pitney, Vidreres, si les persones no canvien. Suposo que és la por de no saber del cert què serà de nosaltres, de no poder controlar la situació, de saber que ara no el podré trucar tan fàcilment ni podrem veure'ns quan ens vingui de gust ni podrem patejar-nos cada carrer del Gòtic i del Born de dia, de tarda i de nit. Ara toca guardar ben endins aquests records i seguir caminant, sabent que tinc una persona més a la meva vida molt important al meu cantó i que costarà molt que en surti. 

Com esborrar aquells ulls plorosos, tendres,

de l'última nit, en un racó enmig de la ciutat, 

un lloc en silenci on només les ànimes parlaven

amb paraules que eren flors

i mirades que es fonien?

Com guardar tanta intensitat i sinceritat,

tants dies viscuts exprimits al màxim

dins una ànima que només vol continuar vivint-ne de més?

http://www.youtube.com/watch?v=WcBfg4NmqzA

I'll miss you.

per fi

Són estranys aquells dies que plores d'emoció i de tristesa al llarg del mateix dia. 

Dies, setmanes, mesos esperant el moment en què les portes de la terminal 1 de l'aeroport del Prat s'obrissin i aparegués ella amb el seu somriure i una maleta carregada d'emocions, jo poder agitar la pancarta de benvinguda i difuminar-me entre els seus braços amb una càlida i esperada abraçada. Sí, així tal qual ha succeeit, però amb les emocions triplicades, més intenses que totes ens havíem imaginat. Plorar d'emoció no només per la seva arribada, sinó per tot el que m'ha transmès i m'ha fet recordar al veure-la i sentir-la altre cop, després de desenganxar-me dels seus braços plorant de tristesa aquell 14 de maig de l'any passat.

Pensava que la seva arriabda em mantindria eufòrica i alegre, no m'esperava que em remogués tant, que em fés recordar tants moments i sentiments que vaig viure quan era allà. Al explicar-me com estan tots, al dir-me tot de paraules que et fan engreixar 100kg, al recordar juntes moments i tot de coses, en part sentia alegria perquè la tenia davant meu, però en part també se m'omplia l'ànima d'impotència per no poder tornar a repetir aquells mesos més que increibles i estar amb la resta de cosins. Impotència, també, per saber que aquells records mai més es tornaran a repetir d'igual manera, que allò ja és ben nostre, i millor que sigui així, però també m'envaeix la por de que no els poguem tornar a repetir, que no sigui tan feliç com vaig ser-ho allà, a causa de la distància. D'alguna manera, s'ha com tornat a obrir la caixa que porta de títol Xile que guardo dins meu en un racó molt especial. I és clar, això remou. 

Plorar de tristesa per dir-li adéu, encara que sigui per només 5 dies, però saber que està aquí, a poc més de 90 km, i no poder estar amb ella, em fa massa mal i em fa por, por d'estar malgastant els dies sense estar al seu cantó. Por de no gaudir-la al màxim...La trobo a faltar inclús amb 90 km de distància.

Quan vius les coses realment importants a la vida, com la família i l'amor que l'envolta, tota la resta queda tant en segon terme...t'adones que no val la pena patir per segons quines coses, que tot és més senzill, que la vertadera felicitat és mooolt senzilla, molt propera i càlida, i que quan t'adones d'això, tens ganes d'estar feliç amb tothom, cap sentiment negatiu treu el cap per dins teu. Sentir pau amb un mateix i, per tant, amb els altres.Amb tothom. 

bicicletes

http://www.youtube.com/watch?v=2Dv4bBSQ_7A

Més sola i gran davant la vida...

Més pors.

Més contradiccions.

Diuen que darrera la ràbia s'hi amaga el dolor...

Ser capaç de no deixar-me endur per la corrent dels "petits" problemes.

Ser capaç de ser sincera primer amb mi mateixa.

Atrevir-me a ser desordenada.

Bicicletes, mar, nit de quasiestiu, música, jo. Gran combinació per fer fora l'estrés acadèmic i no acadèmic.

llegim per...

Llegim per saber que no estem sols. Escrivim per desmentir-ho. -Marius Serra-

No es pot explicar millor el plaer que produeixen aquestes dues accions en la meva vida quotidiana. És al·lucinant com algú totalment extern a tu pot plasmar tan bé allò que tu sents però que no li pots posar nom. 

Una de les parts més difícils de la vida és decidir si allunyar-te o intentar-ho una mica més, diuen. L'únic que em reté en intentar-ho una mica més és l'esperança de poder trobar la recepta màgica, perfecta. I que curi els mals per sempre, uns mals que no sé si ja es produeixen per inèrcia, si tenen algun sentit o no, si són inútils. Sento com la desesperació, el desànim, la decepció, la impotència s'apoderen de mi, sento que camino cap a un indret motl lluminós però tinc com una cama encadenada enrere. Tallar-la? Continuar caminant amb ella? Fer-la més lleugera? Lluita constant, semblant al temps, en què a estones surt el sol, i a estones es posa a ploure...Que desgasta l'ànima i cos. 

http://www.youtube.com/watch?v=xYbTQmk8uys&feature=artistob&playnext=1&list=TL9NOojpHpqDk

40 1.

http://www.youtube.com/watch?v=FodfkqfJrhQ

Algun dia m'acostumaré a baixar del cotxe amb els meus pares i la meva germana a dins i posar rumb a un indret llunyà de tots ells, sense cap mirament ni neguit a la panxa? I saber que fins d'aquí una setmana no els veuràs? Hi ha lligams massa forts que perduren més enllà de l'edat i qualsevol circumstància. Llei de vida, en diuen alguns, però no hi ha res com passar una tarda de diumenge al sofà amb els pares comentant cada anunci, notícia o partit de tenis. No hi ha res com passar un matí de dissabte mandrejant al llit amb la teva germana parlant de tot i fent tonteries. No hi ha res com l'atmosfera familiar dels caps de setmana tan càlida i que a vegades costa apreciar pel ritme vertiginós de la rutina dels últims dos dies se la setmana, que la majoria de vegades són massa intensos. Aquest ha estat diferent...ha estat com més íntim, sincer...feia temps que no m'emportava aquestes vibracions, m'ha fet recordar moltes coses del passat, m'ha fet recordar que ells 3, són els meus pilars, els que mai em fallaran i sempre m'acceptaran tal i com sóc.

Els vespres dels diumenges, just en el moment en què el meu pare em porta en cotxe a l'estació, el que més predomina són llargs silencis, potser estem tot el trajecte en silenci, gens incòmode. No estem tristos, no sé què estem. I en el moment en què jo entro dins l'estació amb la motxilla i un somriure i dic adéu amb la mà, la seva cara sempre és la mateixa, des del cotxe amb la finestra baixada, just després d'haver-nos abraçat: barreja de tristesa, d'orgull, de satisfacció, d'impotència, de tendresa. Compro el bitllet, surto, em trobo a algú conegut, fem una hora de trajecte, agafo la bici i fins al carrer Pallars. Allà comença la meva "altra vida", que m'agrada anomenar. On no hi ha atmosfera familiar, ni compromisos on haig d'avisar si vinc o no a sopar, ni llargues xarreres explicant el dia a ningú, ni res d'això, sinó altres coses, ben diferents i que em toca viure. 

No és la família perfecta, és la meva família, i això és suficient. S'acosten dies intensos, especials, familiars...que seran emocionants i inoblidables....i estic impacient!

http://www.youtube.com/watch?v=tjQP9931NhU

400

Fa dos anys, l'evidència que tenia per saber si el sol de dins meu brillava i em sentia amb força, plena d'energia i feliç, era un detall molt petit: la lleugeresa amb què pedalejava la bici direcció el poble, la plaça en concret, la rapidesa i fluidesa amb què pujava el pont i enfilava la pujada del carrer que desemboca a la plaça. Sentia que volava, que no em cansava gens, que alguna força molt bèstia dins meu m'empenyia cap endavant i que era caçaç de pujar un cim corrents i baixar. Com si alguna cosa molt important o preuada m'estigués esperant allà dalt...Em sentia esplèndida, radiant, eufòrica...sentiments que de tant en tant tornen a aparèixer, sort que no sempre, sinó perdrien el seu valor. Aquesta setmana he sentit tota aquesta força, però les evidències de què disposo ara són molt més grans, a la ciutat. L'energia que m'empeny cap endavant no només dura el tram de la pujada, sinó que dura tot un trajecte en bici sencer, creuant la ciutat, o tota una tarda, o una caminada pel passeig, una tarda fent treball a la uni, o el que sigui. He sentit el sol dins meu, juntament amb l'essència de l'ara, del moment, de gaudir del que tinc i amb qui estic i esperant amb pau interior el que vindrà, sense expectatives. M'encanta la frase que sempre em repeteix ell "és genial saber quan surts de casa però no saber quan tornaràs, tens previst a les 3 però acabes tornant a les 9 de la nit perquè et van sortint coses durant el dia". I així ha estat, activitats, persones esperades i inesperades, trucades, quedades improvitzades, plans, que van fluint quan deixes de controlar-ho tot, quan deixes que tot flueixi. 

He sentit aquesta energia durant uns quants dies, aixecant-me d'hora i dormint poques hores, treballant de valent -per fi- en treballs grupals finals, també activitats per la tarda, i fent plans a les nits, respirant la brisa marina i les olors estiuenques, no volent que acabi el dia i amb energia per a mi i per a donar als altres. Serà el clima, el bon temps, el llibre que estic llegint, la música, la gent coneguda i desconeguda, la ciutat amb colors d'estiu, l'exercici interior que busco dia rere dia, l'actitud....el que em porta a saborejar una cosa molt propera a la felicitat, i que únicament depen de mi, de com m'aixequi i em prengui la vida cada matí. Em sento viva. Caminar per la platja descalça de nit, observant les llums llunyanes, sentint la roba enganxant-se pel meu cos, la brisa marina que m'encrespa els cabells, estar present; observar les vistes des de la terrassa d'un hotel, gaudir de la companyia del cantó, obrir els ulls i empapar-te del vent estiuenc, ballar al so de la música, somriure, estar present; riure amb les companyes durant hores intenses de treball, xerrar, compartir, pensar, aprendre mútuament, imaginar un futur però...estant present; submergir-te en noves sensacions, noves cultures, sense jutjar, aprenent, estant present; passejar, terrasses, bars, gent, turistes, biblioteques, mar, anglesos, universitat, gent nova, nous horitzons...el meu dia a dia, que sempre és únic si m'ho proposo. La meva vida. El meu present, ara, on el passat i el futur no tenen res a dir.

Aquesta és l'entrada #400 del blog. M'alegra veure que l'essència del que escric continua sent la mateixa que la del principi, que la llum interior no s'ha apagat i amb el temps no veig el món més gris, eus al contrari, crec que cada paraula és més madura i conscient del que significa viure. Però també m'entristeix veure que no dedico tant de temps com voldria a escriure, inventar, crear, imaginar, descriure...per falta de temps o del que sigui, i que inverteixo més hores fent vida d'estudiant universitària de ciutat, vivint, al carrer, sense preocupacions. Les coses canvien...excepte l'essència d'un mateix.

Juny. M'encanta viure't.

http://www.youtube.com/watch?v=Lp1fQ51YZMM

lliçons

No puc ser feliç en el futur, tampoc puc ser-ho en el passat. Només puc trobar el que busco i ser feliç en el present. És l'únic que tinc a la meva vida. Tendència compulsiva de comparar el moment present. Per tant, si vull sentir la felicitat, haurà de ser ara. Els que són conscients de la seva felicitat no la busquen. En aquesta búsqueda generem patiment, en nosaltres i en els demés. El que importa és com em relaciono en l'instant present amb l'entorn i amb els altres. No implica fer res, sinó més aviat Ser, deixar-se portar per la vida.
És un salt al buit.

Un obstàcle que m'impedeix endinsar-me en aquesta aventura és el fet de creure que el dolor i el patiment que jo sento ara no puc transformar-lo, no em puc deslliurar d'ell perquè correspon a fets passats i aquests no els puc canviar perquè pertanyen al passat.

Tota la meva vida ha d'estar passant en l'ara, perquè és el que tinc. tinc la possibilitat de transformar aquell patiment passat, els records passats en el present, passen a ser simples records, pensaments, i jo sóc qui els pensa i els puc transformar i canviar.

Me lo contaron y lo olvidé,
lo vi y lo entendí,
lo hice y lo aprendí.

Confucio

like a river

Somriure al bon temps i que ell et somrigui a tu, però adonar-te que no és ell qui condiciona el teu estat d'ànim, que només el reforça i t'empeny una mica més enllà. Tu, només tu, tens a dins teu tota la força del cabal del riu, i quan et deixes portar, riu avall, fluint per entre les pedres arrodonides, tot cobra sentit, tot apareix sense ser cridat, sense ser forçat. M'encanta. Fluir, fluir, fluir. Deixar de tenir-ho tot controlat, sortir de casa i no saber què faràs després de classes, tornar a casa a la nit, improvitzar amb el que em vaig trobant. Estar cada cop més conscient de viure el present, l'ara, la cosa més complicada però més vital de totes. Per molts cops que ho hagi escrit al blog, no sé si havia arribat a entendre el real significat d'això.

~ ~ ~

"Si de verdad nos preocupara la sociedad, viviríamos con menos. Si nos preocupara el otro, viviríamos con menos. Si nos preocupara el medio ambiente, viviríamos con menos. Si digo “hay que ser honesto”, no generaré con mi frase interés alguno, dado que, es algo completamente evidente que no debería llamar la atención, mas si viviera en una sociedad donde todos son deshonestos y la deshonestidad fuera la regla, mi afirmación sí generaría revuelo. José Mujica es una excepción, en circunstancias que debería ser la regla general.

¿Por qué admiramos a Mujica? Porque es lo que queremos ser y no nos atrevemos, porque es el reflejo de nuestras falencias. Por eso no deberíamos admirarlo. Por eso no quiero admirarlo."


~ ~ ~

"Jamás se ha planteado los interrogantes que torturan a las parejas humanas: me ama?, ha amado a alguien más que a mi?, me ama más de lo que yo le amo a él? Es posible que todas estas preguntas que inquieren acerca del amor, que lo miden, lo analizan, lo investigan, lo interrogan, también lo destruyen antes de que pueda germinar. Es posible que no seamos capaces de amar precisamente porque deseamos ser amados, porque queremos que el otro nos dé algo (amor), en lugar de aproximarnos a él sin exigencias y querer sólo su mera presencia."

La insoportable levedad del ser

http://www.youtube.com/watch?v=VmfZDt8wvcs

màgic

Potser és massa agosarat dir que he sortit d'aquesta experiència com una Laura nova. Però sí que estic modificada, renovada, més plena d'alguna cosa que no sé definir. Potser és que he donat una gran passa cap a un camí fins ara bastant desconegut, incert, però que penso seguint-hi caminant.

Va ser molt improvitzat, inesperat, sobtat, però a les 8 del matí de dissabte em trobava meditant en una sala d'una casa al bell mig del parc natural del Montseny i ballant amb gent desconeguda. Qui mirés per la finestra ens hauria titllat de bojos. Però el boig seria ell per no unir-se i gaudir de l'instant tan dolç que entre tots construïem. No obstant, tot el dia de dissabte em vaig sentir com espectadora, com fora de la dinàmica de la trobada, observant a la gent, rumiant, una mica fora de tot. No m'acabava de creure ser allà? Em feia por? No estava gaire preparada? Vergonya de relacionar-me amb gent tan oberta de cor? No ho sé...
Tallers diversos: massatge tailandès, constel·lacions familiars, respiracions holorèniques...es diu ràpid, però ara m'hi paro a pensar i és brutal, és molt potent, i em sap greu haver estat tan distant, potser fins i tot escèptica. No m'havia preparat per sentir tot allò. I jo que pensava que era oberta de ment, flexible, sociable...esquemes meus que s'han trencat completament. Bé, moltes coses dins meu s'han mogut de lloc, i el que queda, perquè en vull més, vull descobrir-me més.
Conversatoris en petits grups sobre temes també ben diversos: la soletat dels joves, les relacions amb la família, el futur, etc. Ens reuníem en grups de 8 o 9 persones i xerràvem durant una hora, des del cor. No estic acostumada a escoltar gent parlant tan sincerament, i gent que no conec de res! Jo no podia...parlava des el cor i tenia ganes de plorar, i havia de parar i parlar més des del cap. Era fascinant. Veure la vulnerabilitat de tants joves i que al cap i a la fi tots sentim i pensem molt igual, Som joves, som persones.

Quan a ell li venia bé, ens feia reunir a la sala, pronunciava algunes paraules reflexives i tot seguit posava música i ballàvem, sense més, tots i totes, saltant, rient, somrient, fent coreografies. Això podia durar 10 minuts o bé una hora i mitja. Veure ballar gent sense efectes de l'alcohol o altres drogues, en ple dia, a la llum del sol, era meravellós!!!!!! Estava feliç en aquells instants. Com la música i el ball és capaç de despertar racons de l'ànima. El que jo molts cops faig a casa sola, ara ho compartia amb gent que cada cop sentia més apreci cap a ella.

Aquestes 48 hores han sigut com un oasis, sentia que el temps s'havia aturat allà baix, als pobles i ciutats, i que res més importava, només jo, aquella gent, aquella casa, aquell aire, aquella energia que ens envoltava. Volia seguir allà malgrat em sentia una mica desorientada, sensació que va anar desapareixent el dia següent. Era com viure en el mode "pause". Armonia seria un adjectiu que també quedaria bé. No ho sé...sensacions que no es poden explicar gaire amb paraules, que van molt, molt més enllà. Compartir, teixir paraules, mantenir un ordre amb la gent i amb l'univers, mostrar la nostra essència. Això és el que hem fet, i créixer, créixer moltíssim. Gràcies. Per fer-me enriquir, per conèixer gent que sé que mantindré el contacte, per confiar en la humanitat, per treure'm una mica més la por, per fer-me atrevir a mirar cap endins, per adonar-me de lo complicat que és, del llarg camí que queda, per fer-me descobrir més, per desmuntar-me creences, per entendre coses, per estar més confusa, per compartir estones d'aquest tipus. Màgic. Tot. Fins l'any que ve, sens dubte...

Humiltat, acceptació, no jutjar. Paraules que m'haig d'incrustar al cervell a partir d'ara.

repte fefes 6.0

Què noto? ulls que em piquen de la son, esquena i espatlles adolorides, agulletes a la panxa de tan riure.

Què sento? satisfacció, alegria, positivisme i energia que m'han transmès tots, també nostàlgia perquè ja ha acabat tot i un sentiment molt fort que no puc posar-li nom però que creix cada dia més a mesura que passo més temps amb tots ells, els nens i l'esplai en general. Serà que cada cop em sento més segura i unida al sentiment de l'esplai, o que simplement me l'estimo cada cop més i es va fent més important en la meva vida.

Què penso? que mlagrat tot, passi el que passi, som molt grandes i podem fer coses molt fortes tots junts si treiem tot lo bo nostre. I és que som capaços de crear oasis on no hi ha lloc per a les precoupacions i puguis començar la setmana amb mil frases al cap i mil imatges de cada moment. No té preu.