SIDDHARTA

Ja ho diuen...els llibres sempre arriben en el moment just, bé, com tot. Quan sents la crida, quan alguna cosa dins teu es remou i et fa agafar aquell llibre i començar-lo a llegir. Com aquest cas, en què no podria haver-lo llegit en millor època de la meva vida, per tancar un cicle, per començar-ne un de nou...SIDDHARTA.

"tu ets com jo, ets diferent a la majoria de persones. Ets Kamala i res més. I dintre teu tens una pau i un refugi on pots acudir sempre, i trobar-hi la teva llar, com jo també ho puc fer. Poques persones tenen això, bé que tots ho podrien tenir."

"La majoria de persones, Kamala, són com una fulla que cau, que oneja i gira amb el vent, i canvia de direcció i cau caragolant-se a terra. N'hi ha d'altres, però són els pocs, que són com els estels i segueixen una via fixa, no els arriba cap vent, al seu interior reposa la seva llei i la seva òrbita."

"Tu no estimes a ningú, no és així? Potser és així, sóc com tu. Tu tampoc no estimes: com podries, sino, practicar l'amor com un art? Les persones de la nostra mena potser no poden estimar. Els homes infant sí que poden; aquest és el seu secret."

"És bo tastar un mateix tot el que ha de saber. Que el plaer mundà i la riquesa no són aconsellables, ja ho vaig aprendre de petit. Saber-ho, ja feia temps que ho sabia, viure-ho, tot just ho he fet ara. I ara ho comprenc, no ho sé solament amb la memòria, sinó amb els meus ulls, amb el meu cor, amb el meu estómac."

"Siddharta era efímer, totes les formes ho eren."

"Tot just estimo la pedra, el riu i totes les coses que observem i aquells de què podem aprendre. Puc estimar una pedra, i també un arbre o un troç d'escorça. Són coses i les coses es poden estimar. Les paraules, però, no puc estimar-les. Per això les doctrines no són res per a mi, no tenen ni duresa ni suavitat, ni colors, ni arestes, ni olor o gust: no tenen més que paraules. Tal vegada és això el que et priva de trobar la pau, tal vegada és l'excés de paraules. No faig gaire diferència entre paraules i pensaments. No faig gaire cas dels pensaments. Faig més cas de les coses."

"Durant molt de temps no va saber que cada vent, cada núvol, cada ocell, cada escarabat és igualment diví i savi, i pot ensenyar tant com el riu venerat. Però quan aquest sant se n'anà als boscos, llavors ja ho sabia tot, i sense mestres, sense llibres, només perquè havia cregut en el riu."

"Prefereixo els seus actes que les seves paraules"

"Si les coses són aparents o no, en tot cas jo també sóc aparent, i elles són contínuament els meus semblants. És això el que me les fa tan volgudes i venerables: que siguin els meus semblants. Per això puc amar-les. L'amor em sembla el més important de tot. Mirar el món al través, analitzar-lo o menysprear-lo pot ser cosa de grans pensadors. Però jo només tinc interès de poder-lo estimar i no menysprear-lo, ni odiar-lo a ell ni odiar-me a mi; vull poder contemplar tant el món, com jo i tots els éssers amb amor, admiració i respecte."

 

land of hopes and dreams

http://www.youtube.com/watch?v=Wgf4yR6EZdU&feature=youtu.be

I will provide for you and I'll stand by your side
you'll need a good companion now for this part of the ride
yeah, leave behind your sorrows, let this day be the last
Well, tomorrow there will be sunshine and all this darkness finish.

Què passaria si tots els dies de la nostra vida ens mostréssim vulnerables, despullats, digue-ho com vulguis? Què passaria si ni tan sols la meitat de la gent del planeta ho fes? 

Què passaria si enderroquéssim murs i féssim volar les pors pels aires?

Per què sempre hem d'esperar a que tot ha marxat per mostrar-nos així? Perquè el mal ja ens l'han fet i ara ja res té importància? Millor l'últim dia que el primer?

Per què carreguem tant...? Per què callem tant...?

Potser no ens adonem que...si ens mostrem despullats a aquella persona, o aquelles persones, potser sí que ens fan mal, per un moment, però que també ens sentirem més plens d'alguna altra cosa, potser de saber que tu ho has fet de la millor manera possible? Potser perquè confies en tu mateix una mica més i et sents més ple?

Necessito aterrar, caure de l'avió, petar la bombolla, cridar, córrer, plorar, seure davant del mar durant 3 hores i escoltar el mar, sentir el vent fred i mirar les estrelles. I plorar molt, moltíssim, per tot. Pels últims dos mesos, plorar d'alegria, satisfacció i felicitat; i plorar de tristesa, ràbia, i impotència. Les dues cares de la vida, les qual he experimentat en aquest intens estiu, gens mediocre, que m'ha canviat la vida 360º. Potser tantes emocions m'han fet estar aturdida, marejada, com un avió que fa zigazagues pel cel, a punt de caure...Vull caure, treure-ho tot, sola o amb algú al cantó, m'és igual, però no puc, no em surt...Vull i em mereixo estar trista, igual que em permeto assaborir la felicitat. Suposo que tinc massa por...de que si caic, el meu voltant es tambalegi encara més i no tingui on agafar-me, no ho sé. 

Que no em faci por estar perduda, estar trista, plorar, mostrar-me vulnerable...si us plau.

http://www.youtube.com/watch?v=_VEg0mVcEXQ&list=PLCCD7EEB7E50F831A

i've learnt...

-Segur que no vols que et vingui a buscar amb cotxe?
-Segur, em ve de gust caminar.
-D'acord, d'acord, fins ara.
-Fins ara!

De les últimes nits d'estiu, però freda, on de camí em vaig trobar un home gran amb bastó ajagut en un escaló d'una casa, davant la residència on s'hi està. No sé com vam començar a parlar, però ens hi vam estar una bona estona, comentant el temps, les sensacions qu li produïen aquell carrer, la residència, el que faríem després,els nostres noms, etc. Ens vam donar la mà amb un gran somriure i prometent-nos que ens tornaríem a veure aviat per allà, un altre vespre. Jo vaig seguir el meu camí i ell restà ajagut al mateix lloc, però amb els nostres cors molt més alegres que deu minuts enrere.

Estupidesa? Potser sí. Però aquella vivència em va revel·lar molt, moltíssim: estem tan acostumats a viure amb el mode ràpid les nostres vides que infinits detalls se'ns passen per alt. Si hagués anat amb cotxe aquell vespre fins a casa seva no m'hagués trobat aquell home i m'hagués fet somriure d'aquella manera. Sempre amb presses i competint per la velocitat, el més ràpid, el més curt, quan abans millor. Hem oblidat apreciar el slow mode de viure, fixar-se en els detalls del dia a dia, de les petites coses, de prestar atenció al present i gaudir-ne de veritat, encantar-se amb les coses més minimalistes. És com si busquéssim nosequè en el futur, alguna cosa que ens pogués omplir i no volguéssim aturar-nos i assaborir el present, potser perquè no ens agrada, potser perquè no ens omple. Però no és el present l'únic que tenim? L'única cosa que ens pot omplir? Llavors vaig entendre una de les coses més importants que he après fent el camino de Santiago: saber estar en el present, limitar-se a viure en aquell precís instant. 

Els primers dies només feia que pensar en la meta, en arribar a Santiago, en com seria la ciutat, amb qui arribaria, com, quan...pensar massa en el temps, en les etapes, en els dies, però al cap de res això va ser el que menys em va importar. Quan vaig anar construint la meva família vaig començar a ser conscient de que el millor era el dia a dia amb ells, des del moment en què ens aixecàvem a les 5.30 del matí fins que anàvem al llit a les deu la nit. No importava el dia següent, en absolut, només parlàvem, rèiem i ens sorpreníem amb el paisatge. Prestàvem atenció al nostre voltant, al nostre cos, als paisatges, a la gent...I pas a pas. Molts cops veia bicicletes, o cotxes, i nosaltres anàvem a peu, poc a poc (polai polai -swahili-), donant importància a cada passa. Tot es torna tan relatiu, tan bàsic i simple. Tot es redueix a tu, a caminar, a avançar, al present.

De fet, no pretenia buscar res...i ho he trobat tot.

He après a valorar el silenci.

He après que les persones canviem.

He après que pots oblidar el món sencer només mirant una persona.

He après que es pot parlar en silenci.

He après que per sobre de tota ideologia tots som iguals.

He après a valorar el més bàsic: aigua, menjar, natura, ombres, descans, comunicació, amor.

He après que a la vida no cal anar amb presses.

He après a estimar de debò."Queremos cuando sentimos un vacío y una carencia que creemos

que el otro debe llenar con su amor. En cambio, amamos cuando experimentamos abundancia y plenitud en nuestro interior, convirtiéndonos en cómplices del bienestar de nuestra pareja."

He après a no tenir por d'aturar-me i pensar.

He après que a la vida s'ha d'anar amb un equipatge lleuger.

He après que la vida ens posa a prova cada dia i que quan més flexibles siguem més feliços viurem.

He après que la germanor que crea la gent del teu voltant és la que dóna sentit a tot.

He après que només els teus peus et duran allà on vols arribar. "I saber que cada pas és teu, fruit del teu esforç, cada gota de suor, mirar enrere i somriure pels km que vas deixant, omplint-te de la immensitat dels paisatges que cada racó ofereix. La vida, què és sinó això?".

He après a viure per mi, a fer les coses perquè jo les vull fer. "El camino solo se hace para uno mismo"

He après a assaborir la llibertat, a saber que és un estil de vida...free soul, free spirit.

He après el valor que té fer un somriure a qualsevol desconegut, i a rebre'l.

He après a tancar els ulls i veure-ho tot.

He après a acceptar l'ajuda dels altres.

He après que jo també puc tenir dies pessimistes i sense energia. I que no passa res.

He après que el pessimisme es fa més lleuger quan es comparteix.

He après que la germanor i l'amor no entenen de fronteres, creences, política, edats ni diners.

He après a estar aturada.

He après a caminar millor per la vida.

He après a valorar el camí més que el destí.

He après a valorar el que tinc, i no el que no tinc.

He après que més val qualitat que quantitat.

He après que tot passa per algun motiu.

He après que en el fons tothom és bona persona.

He après que quan més vulnerables ens mostrem, més ens enriquim.

He après a estimar en altres idiomes.

He après que el que no surt des del cor, no val la pena dir-ho.

He après que a vegades la llibertat queda en segon terme per tal de no ferir els altres.

He après que amb sentit de l'humor la vida té més color.

He après que sóc capaç de fer el que em proposi.

He après que a la motxilla de cadascú hi ha molt més que roba i un necesser.

He après a sentir la crida de les coses abans de fer-les per "obligació".

He après que em queden moltes coses per aprendre.

He après que la música és el llenguatge universal.

A més de tot el que he après sobre geografia, religió, política, biologia, economia, anglès...he après que al cap i a la fi això és el de menys, els coneixements. Necessitem algo molt més simple per ser feliços: compartir. Amor. I fluir.

Steven, Carlos and Jerry.

Ari

Rodrigo, Ilyas, Laura, Laura, Inés, Agus, Elias, Roman, Bryan, Carlos, Laura, Ignasi, Logan.

M'he dedicat un mes complet a mi, exclusivament a mi, i ara tot el que he obtingut són, a més d'experiències inoblidables, eines per continuar la meva vida, eines molt valuoses que només les obtens quan t'endinses en una aventura així, un sol, convivint molts dies amb un mateix i amb situacions molt intenses. Aprofitar la sensació de pau interior que m'ha deixat l'experiència per usar-la a partir d'ara, i no tant per refugiar-m'hi. Sí, és cert, i complicat. A seguir caminant...

"Quan fas un viatge, experimentes de manera molt pràctica l'acte de renéixer: et trobes davant situacions completament noves, el dia passa més a poc a poc, moltes vegades no entens la llengua que parla la gent. Per això dones molta importància a les coses que t'envolten, perquè la teva supervivència en depèn. Et tornes més accessible a totes les persones, perquè elles potser et podran ajudar." -El peregrí de Compostel·la-

Fe, coratge, esforç, Déu, immensitat, germanor, història, perseverància, llibertat.

http://www.youtube.com/watch?v=AlKqu_uHJTM

"caminante son tus huellas el camino y nada más

caminante no hay camino, se hace camino al andar

al andar, se hace camino, y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar

caminante no hay camino, sino estelas en la mar".

GRÀCIES.

seguim

Peace: it's not about avoiding what causes you stress, fear and anxiety; but living amongst those things and being calm in your heart.

"El món era preciós si te'l miraves així, sense cercar, senzillament i infantilment". (Siddharta)

Etapa I

https://www.youtube.com/watch?v=mHeK0Cwr9sg

The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides The Camino provides...

I HOPE SO.
http://www.youtube.com/watch?v=MeW0Sl0tNS8

Never stop walking, Laura, never. Because everything happens for a reason. E v e r y t h i n g.

https://www.youtube.com/watch?v=Jz7wKhVa_VE

Peace in the middle of the storm. 

buen camino

Tant de bo amb els anys conservin totes aquelles característiques que els fa, un a un, AUTÈNTICS. Les seves passions, els seus talents, les seves pors, les seves maneres de ser. Com podem néixer tant diferents i únics i amb els anys anant-nos uniformitzant tant? 

"Tothom es creu especial, però tots som iguals", com diu la cançó ara tan posada de moda...doncs gran mentida. Hi ha una bola d'energia dins de tots nosaltres que brilla amb colors ben diferents però que molts cops ens la van apagant, o ens deixem que ens l'apaguin.

Com sempre, la de coses que he acabat aprenent de tots ells, malgrat tot lo negatiu que pugui haver hagut. Casal Casalet 2013.

***

Ara sí que sí...després de dos anys amb la idea al cap...som-hi: caminante no hay camino, se hace camino al andar...

***

...i jo que pensava que seria un estiu mediocre i apagat...però com la vida et sorprèn amb coses inesperades que et fan vibrar de nou...que et fan mirar al cel i somriure, cap endins. Que et tornen a fer sentir  allò que semblava enterrat, que et fan viure moments de pel·lícula, molt millor del que sempre havies imaginat. 

jo prefereixo surfejar

"¡Qué diferente es surfear la vida por encima de sus olas a vivir sumergido, siempre medio ahogado, vapuleado por las corrientes marinas! Gozar la vida o sufrirla como si fuera un mar hostil que nos domina".

I és que la clau per gaudir és anar lleuger per la vida, en tots els sentits. Necessitar en excés ens fa sentir dèbils emocionalment. Que tot flueixi, que tot vingui, corrents rere allò que sents que vols, res més. Lleuger, sentir-se lleuger de tota càrrega, però amb molta força interiorment.

La setmana passada un bon amic em va dir una frase que em va encantar: "l'estiu és temps de grans retrobades, d'acomiadaments, i de conèixer a gent nova". Què cert! L'estiu és emocionant i ho estic comprovant només començar. 

Retrobades familiars que m'han remogut tot per dins. Dies que hem passat tots junts empapant-nos de records, paraules maques, carícies, mil riures i de tot. Moments que marquen per la simple convivència intensa de tres setmanes, de 20 dies que s'esfumen d'allò més ràpid. Estar amb ella, tots junts, m'evadia de tot, a fora ja podia ploure a bots i a barrals que nosaltres estàvem sota un paraigües, refugiats sota l'escalfor familiar que havíem creat. Sobretaules amb mil riures i tonteries, sortides per tota la costa brava fent de guies turístics per racons increïbles del nostre país, moments que et fan sentir una gran calidesa a dins teu i et fan dibuixar un somriure inesborrable que sembla etern.

Encara que ja faci més d'una setmana que ja no hi és entre nosaltres, d'alguna manera la seva essència encara està present, les seves bromes, les seves tonteries, les seves abraçades, les seves frases, tot ens recorda a ella, igual que va passar quan jo vaig anar cap allà. La petjada és tan intensa que tot es torna emocioannt i tendre. Tot el que arriba, també se'n va, a vegades molt i molt lluny...Em sentia tan impotent...no volia ni mirar-la a la cara per despedir-me, les llàgrimes em rajaven com cascades i tenia ganes de cridar. Em sentia enfadada amb alguna cosa per haver fet que visquéssim tan lluny. La distància em derrotava. No volia permetre més despedides. Però com diu la frase del meu amic, l'estiu també és temps de despedides. Fer el cor fort, quedar-se amb els boníssims moments i fins la pròxima...

València, Guinea, Anglaterra...despedides de gent que en aquest últim any s'ha fet tan important per a mi. Envio cada dia pensaments i somriures en totes direccions del món, esperant que tot els vagi bé i anhelant veure'ls aviat, fer plans per la ciutat altre cop, però poc a poc, perquè ara encara no toca. Alguns serà més fàcil veure'ls en un parell de mesos, a ell no tant. Potser encara no sóc del tot conscient que ja no hi és, perquè és estiu, però el que se'm fa estrany és passar tants dies sense escoltar la seva veu pel telèfon i fer plans per la setmana vinent. Perquè no hi és, ja no viu a la ciutat. Sí, em posa una mica trista pensar en ell, i en tots 3 al cap i a la fi, però crec que estic començant a dibuixar un somriure sincer dins meu al alegrar-me de tenir-los en la meva vida, gent tan interessant i que amb els mesos ens hem demostrat grans coses. Són capítols que ara tenen el seu punt i a part, però no el final. Simplement, cal canviar de paràgraf.

I per últim, també és temps de conèixer gent nova. De moment s'està complint...i tinc la sensació que d'aquí dues setmanes això es farà cert del tot endinsant-me en una gran aventura.

"Al amigo que se acuerda de tu cumpleaños todos los años, no le pidas que venga a consolarte a las tres de la mañana porque te ha dejado el novio. Ése no vendrá porque es una persona metódica que suele acostarse temprano. Y, por el contrario, a la persona dispuesta a consolarte a cualquier hora de la noche, ¡no le pidas que se acuerde de tu cumpleaños! Ése no se acuerda ni del suyo propio.

Pero, con cuánta frecuencia hacemos todo lo contrario? No es cierto que, a menudo, exigimos a nuestros amigos que nos aporten todo, que sean perfectos? Bueno, a nuestros amigos, familiares, y a todo aquel a quien queremos! ¿No es absurdo pedir más a quien deberíamos perdonar más? En las relaciones humanas hay que aceptar más al otro y plantearse las relaciones como un collage, es decir, donde cada amigo te aporta alguna cosa diferente."

***

Amb l'escusa que estava la meva tieta fent-nos una agradable visita, vam recórrer moltíssims poblets de tota la Costa Brava, on molts dels quals feia anys que no hi anava. Em vaig quedar sorpresa de les meravelles que tenim a una hora de cotxe com a molt i lo poc que ho coneixem. Marxem a indrets paradisíacs de vacances quan tenim el paradís aquí mateix: Begur, Pals, Peratallada, Llafranc, Calella, Cadaqués, Port-Lligat, Tossa de Mar, el Cap de Creus...i totes les seves platges, i totes les seves places, i carrers, i botiguetes i olor de mar, olor d'estiu i de vitalitat. Indrets bohemis on la massificació i el turisme extrem no hi ha arribat. Natura salvatge i edificis amb història. El Baix i l'Alt Empordà, amb les seves carreteres secundàries on dóna gust perdre's qualsevol vespre mentre es pon el sol i un observa la posta de sol des de la finestra del cotxe, rumb a qualsevol poble perdut de la comarca. Per què apreciem tan poc el que tenim? De debò que és fantàstic...impregnar-se de l'essència de la Costa Brava i prendre's en sèrio la cançó tan coneguda de Sopa de Cabra. Perdre's caminant pel Cap de Creus, banyar-se en les cales i dormir sota una capa d'estrelles amb els peus gairebé tocant a l'aigua d'una platja de pel·lícula. "Això és vida", dèiem.

I no només la Costa Brava, sinó també els Pirineus...pujar i baixar muntanyes, creuar paisatges, fer cims i baixar a les valls, tot de colors vius, allà on hi falta l'oxigen i hi sobra bellesa. Sumat d'una bona companyia, les hores i els quilòmetres són el de menys per tenir un dia de plena felicitat...per omplir-te de senzillesa i somriure cap endins pensant que tot té un sentit, que necessitem ben poc per estar plens. I tenir la sensació que la naturalesa és algú, que hi ha un ordre diví incomprensible, però que hi és, i que tu ets algú i et cal molt poc per fer grans coses. Connectar amb la meva essència, sentir-me capaç de tot...malgrat caigui pluja, calamarsa o el que sigui.

Surfejar davant la vida...estimar, gaudir, aprofitar, atrevir-se.

http://www.youtube.com/watch?v=4H1h32vqDxE

saionara

l'última nit

http://www.youtube.com/watch?v=g8PrTzLaLHc

If you love somebody

better tell them while they're here 'cause

they just may run away from you.

A vegades pensem que amb el temps una amistat es va fent més i més forta, més vertadera, que va creixent en confiança i valors. De quant de temps parlem? mesos? Anys?

Deixeu-me posar tot això en dubte, i és que una bona amistat no entén de cap mesura, ni de temps ni de distància. En un parell de mesos pots arribar a estimar i valorar una persona més que cap altre amic de fa anys. El dia que se't creua una persona així a la teva vida, segurament no som prou conscients per esbrinar tot el que aquella persona significarà per a nosaltres, sinó que amb el dia a dia el llaç es va fent més fort. Però no calen gaires dies, de fet, des del primer moment saps si conectes o no amb una persona.

Però també té la seva part negativa i trista, i és que les coses canvien, els Erasmus són genials però quan t'hi endinses de debò, després costa deixar marxar aquelles persones amb qui has compartit 6 mesos. Es diu ràpid. Em vénen al cap imatges dels últims 6 mesos: la xerrada on ens vam conèixer, la primera conversa que vam tenir, el primer bar on vam anar, les excursions a la muntanya, les visites al meu poble, el viatge en autostop, els passeigs per la ciutat menjant-nos cada racó, els sopars a casa, les nits a plaça reial, les converses telefòniques gairebé impossible d'entendre'ns, les caigudes en bicicleta pels carrers, cada cançó que hem escoltat i ens hem ensenyat mútuament...impossible de recordar-ho tot. Crec que és amb la persona que més he viscut, intensament, coses per la ciutat, la que més viva m'ha fet sentir, amb una de les que més compartíem gustos i aficions. Com no puc estar trista després de tot el que m'ha fet viure i sentir estant al seu cantó? I que ara agafi les maletes i marxi a Anglaterra. No. Em sap greu no haver fet més coses, haver anat a encara més llocs, haver aprofitat encara més el temps, però som inconformistes, sempre volem més, i sé que no ens podem queixar.

Sentiments intensos que es barregen, impulsos que de cop tinc i que fan traspassar la línia de l'amistat. Sigui com sigui, estic contenta d'haver-li expressat, d'haver escoltat una resposta, d'haver trencat els nervis de feia molts dies. I és que el problema és que pensem que tenim temps per dir les coses importants. Per sort, amb ell he estat capaç de ser sincera la majoria de moments, fins al final, l'últim dia.

No cada dia connectem amb l'essència d'una persona, la majoria de vegades ens quedem a la part més superficial. Tant de bo sempre fos així, i amb ell ha estat d'aquesta manera. 

Com ell diu, això és només un capítol, que hem acabat de llegir, ara hem d'esperar als capítols que vindran, aquí, allà, a saber, en contextos diferents, però segurament amb la mateixa essència. El lloc és el de menys, Barcelona, França, Sheffield, Pitney, Vidreres, si les persones no canvien. Suposo que és la por de no saber del cert què serà de nosaltres, de no poder controlar la situació, de saber que ara no el podré trucar tan fàcilment ni podrem veure'ns quan ens vingui de gust ni podrem patejar-nos cada carrer del Gòtic i del Born de dia, de tarda i de nit. Ara toca guardar ben endins aquests records i seguir caminant, sabent que tinc una persona més a la meva vida molt important al meu cantó i que costarà molt que en surti. 

Com esborrar aquells ulls plorosos, tendres,

de l'última nit, en un racó enmig de la ciutat, 

un lloc en silenci on només les ànimes parlaven

amb paraules que eren flors

i mirades que es fonien?

Com guardar tanta intensitat i sinceritat,

tants dies viscuts exprimits al màxim

dins una ànima que només vol continuar vivint-ne de més?

http://www.youtube.com/watch?v=WcBfg4NmqzA

I'll miss you.

per fi

Són estranys aquells dies que plores d'emoció i de tristesa al llarg del mateix dia. 

Dies, setmanes, mesos esperant el moment en què les portes de la terminal 1 de l'aeroport del Prat s'obrissin i aparegués ella amb el seu somriure i una maleta carregada d'emocions, jo poder agitar la pancarta de benvinguda i difuminar-me entre els seus braços amb una càlida i esperada abraçada. Sí, així tal qual ha succeeit, però amb les emocions triplicades, més intenses que totes ens havíem imaginat. Plorar d'emoció no només per la seva arribada, sinó per tot el que m'ha transmès i m'ha fet recordar al veure-la i sentir-la altre cop, després de desenganxar-me dels seus braços plorant de tristesa aquell 14 de maig de l'any passat.

Pensava que la seva arriabda em mantindria eufòrica i alegre, no m'esperava que em remogués tant, que em fés recordar tants moments i sentiments que vaig viure quan era allà. Al explicar-me com estan tots, al dir-me tot de paraules que et fan engreixar 100kg, al recordar juntes moments i tot de coses, en part sentia alegria perquè la tenia davant meu, però en part també se m'omplia l'ànima d'impotència per no poder tornar a repetir aquells mesos més que increibles i estar amb la resta de cosins. Impotència, també, per saber que aquells records mai més es tornaran a repetir d'igual manera, que allò ja és ben nostre, i millor que sigui així, però també m'envaeix la por de que no els poguem tornar a repetir, que no sigui tan feliç com vaig ser-ho allà, a causa de la distància. D'alguna manera, s'ha com tornat a obrir la caixa que porta de títol Xile que guardo dins meu en un racó molt especial. I és clar, això remou. 

Plorar de tristesa per dir-li adéu, encara que sigui per només 5 dies, però saber que està aquí, a poc més de 90 km, i no poder estar amb ella, em fa massa mal i em fa por, por d'estar malgastant els dies sense estar al seu cantó. Por de no gaudir-la al màxim...La trobo a faltar inclús amb 90 km de distància.

Quan vius les coses realment importants a la vida, com la família i l'amor que l'envolta, tota la resta queda tant en segon terme...t'adones que no val la pena patir per segons quines coses, que tot és més senzill, que la vertadera felicitat és mooolt senzilla, molt propera i càlida, i que quan t'adones d'això, tens ganes d'estar feliç amb tothom, cap sentiment negatiu treu el cap per dins teu. Sentir pau amb un mateix i, per tant, amb els altres.Amb tothom.