M'encanta quan les més grans revel·lacions vénen per sorpresa i en el moment i la persona que mai t'hauries imaginat. Tinc la sensació que, en general, parlem massa i escoltem i sentim massa poc. Som incapaços de retenir llargues converses amb els amics o quedar-nos amb els detalls de qualsevol xerrada a la que assistim, només se'ns queden gravades algunes frases clau, en el moment en què potser més atenció posàvem i allò que inconscientment més necessitàvem escoltar de la boca d'un altre.
Sigui com sigui, des de que vaig escoltar aquell subtil apunt sobre mi de la seva boca que no he parat, sense voler-ho, de donar-hi voltes i reflexionar sobre allò: "Mai t'has sentit arrelada a cap lloc, no?". M'encanten les preguntes simples i directes que no es poden contestar sense abans parar, centrar-te i pensar en el significat de cada una de les paraules i el que hi ha darrera d'elles. Quantes respostes podria haver donat així com així per treure'm la pregunta de sobre, però volia verbalitzar la vertadera, sentir-la i escupir-la amorosament. No hi he parat de pensar després d'aquell dia, potser perquè em va arribar fa poc però també en el moment més clau, després de passar una setmana al pis de Barcelona amb la meva única companyia -bé, i la de visites esporàdiques al final del dia- i de plantejar-me aspectes de la meva vida sobre el lloc on viuen els meus amics i els meus pares, Vidreres, i on he viscut els primers 13 anys de la meva vida, Vilassar.
Estic convençuda que a tothom li agrada pertànyer a algun lloc, però pot variar aquest lloc al llarg de la vida? És més, pot ser més d'un? Pot no ser-ne cap en alguna etapa de la vida? Què fa que ens sentim part d'algun lloc? Només són llocs o poden també ser altres coses? La vertadera essència de l'ésser humà és pertànyer a algun lloc o és una invenció moderna per no tenir por de la soledat? Em ve al cap la vida a la prehistòria, el clan, la caverna, fent pinya per sobreviure, els homes anant a caçar i les dones cuidant de la casa i els fills i compartint entre elles el dia a dia. Senzill, tot i que la vida humana va començar en algun indret a l'est d'Àfrica, per tant, si el món ha acabat poblat gairebé a tot arreu, alguns d'aquest humans de la caverna van haver de moure's i caminar cap allò desconegut. Van canviar de lloc, el que no sabria dir és amb quina companyia ho van fer, potser sols? Amb tot el clan? Només els homes? No ho sé... El que sí considero que és intrínsicament humà és l'esperit de curiositat i descoberta per allò desconegut, en efecte des dels inicis dels nostres temps. I així és com em sento, tot i que a vegades em sembli que aquest esperit de curiositat sigui incompatible amb el fet de pertànyer a algun lloc.
Què hagués passat en un clan de la prehistòria en què, suposem, un grup de dos o tres persones haguessin caminat cap a nous llocs durant molt de temps, adaptant-se a cada moment a les noves circumstàncies i vivint noves experiències i, al cap d'un temps, haguessin tornat al lloc inicial on la resta del clan havia estat tot aquest temps? Tot seria igual per als que van marxar? Amb totes les vivències s'adaptarien altre cop a "la vida de sempre"? Sense buscar-ho potser he acabat arribant al conegut mite de la caverna de Plató, tot i que no sé si ell es referia tan concretament a això que estic intentant transmetre.
Des de ben petita m'ha interessat voltar pel món i descobrir llocs, gent i experiències noves. Provar coses diferents i seguir la bola de foc que sento dins meu que m'impulsa a viure donant el millor de mi. No obstant, el canvi en plena adolescència de Vilassar a Vidreres no em va fer cap gràcia durant molts mesos, però a la llarga em vaig adonar que va ser una de les coses que més m'han marcat i ajudat a ser com sóc i la immensa quantitat de coses que he après. Sense canviar molt la meva essència vaig anar renovant i modificant la meva personalitat, aficions i preferències en tots els sentits. A Vidreres m'he definit per primera vegada com a persona, passant per tota l'adolescència fins arribar als 22 anys. Amb els anys em vaig fer un lloc en aquest nou indret i amb la seva gent, un poble on tothom ja es coneixia i amb molta gent de ment més aviat tancada. Em vaig sentir molt lliure per desenvolupar-me, em sentia amb un avantatge respecte la majoria de gent: el fet d'haver viscut en un altre lloc i tenir bons amics allà, a Vilassar. L'oportunitat de viure en dos pobles i amb tot el que això comporta em va enriquir enormement i poc a poc vaig anar-me sentint més a gust i integrada. I arrelada. Van ser uns anys d'or en què coneixia a gairebé tothom i tenia més d'un grup d'amics i amigues d'edats ben diferents, formava part de col·lectius, feia desenes d'activitats i m'involucrava en tots els actes que podia a l'institut o al poble. Vaig arribar a estimar-me el poble molt fortament i crec que ell va fer el mateix amb mi, ja que fins i tot vaig sortir escollida pubilla. Em sentia acceptada i estimada i jo ho retornava a canvi de la millor manera que podia. M'he adonat que el que a vegades fa por i espanta per ser un gran canvi, després pots estar enormement agraïda d'aquell canvi, és a dir, sortir de la teva zona de comfort espanta moltíssim, però les recompenses són espectaculars. i em vaig aferrar a això al peu de la lletra. És clar que també hi ha hagut mals moments i en els quals no em sentia a gust, però no van ser la majoria i, aquests, també em van ajudar a créixer i reafirmar-me.
Els 18 anys van ser decisius, vaig sentir com em van créixer unes ales darrera l'esquena encara més fortes que em permetrien volar allà on volgués. I així va ser, des d'aleshores em vaig endinsar en tot d'aventures sense anar molt lluny però també per arreu del món que m'han fet veure'l des de moltes perspectives i he anat afegint experiències a la motxilla de la vida. La vida a Barcelona al pis de Poblenou, la universitat, primer fent polítiques i després magisteri, la gent (no molta, però real i duradera els que són), el viatge a Xile i la família, el primer viatge amb amics sols a Dublín i amb amigues a Mallorca, la immersió en anglès a Anglaterra, l'aventura del Camino de Santiago, el viatge al Marroc, les diferents relacions que he tingut, l'Akademia, portar una relació a distància, l'Erasmus a Vienna i totes les experiències, el viatge en autostop fins a Àmsterdam, els dos viatges a Amèrica, tots els cursos en els quals m'endinso, etc. Em tirava de cap a qualsevol experiència que em remogués per dins i em fés sentir viva, m'encanta sentir-me lliure per prendre aquestes decisions de fer el que vulgui i amb les responsabilitats que això comporta, agafar el que necessito i anar-hi, disposada a mirar i viure tot intensament per aprendre d'allò desconegut. I si és sola, molt millor, més enriquidor i més repte suposava perquè més oberta em sentia a donar el millor de mi i atraure a tota la gent tan increïble que he anat coneixent. Evidentment, amb els anys el meu contacte amb Vidreres ha anat perdent intensitat, perquè si una cosa he après és que l'energia que donem no es pot focalitzar d'igual manera a tot, sinó que sempre dones més a alguns aspectes i altres queden a la cua. Vidreres se'm va fer petit, vaig anar evolucionant a un nivell molt diferent al de la majoria dels meus amics. I cada cop que tornava em sentia diferent, sentia que cada cop pertenyia menys a tot allò, a la vida d'abans que seguia immòvil. Jo era diferent, i continuo canviant cada dia. He plorat, rigut, estimat, patit i viscut en molts indrets del món i en molts contextos i experiències diferents i he forjat unes amistats que ni la distància és capaç de borrar. Són les conseqüències de voltar i donar sempre el màxim d'un mateix, que a canvi reps molt de la gent i llocs increïbles i mai més tornes a ser el mateix.
És curiós quan et sents en armonia amb tu mateix però quan tornes al lloc que suposadament pertanys, no pots compartir aquesta armonia i tots els teus aprenentatges amb ningú, perquè ells n'han viscut alguns de molt diferents i distants. Però ho estimes i acceptes igual, encara que dins teu s'ha creat alguna cosa que no et deixa estar gaire temps quiet al mateix lloc, sinó que t'impulsa a endinsar-te en noves experiències (no cal sempre moure't físicament per créixer) i vas trobant gent pel camí amb qui comparteixes a la perfecció aquelles vivències i per tant ja no et sents tan sol. Però aquestes persones marxen físicament a altres llocs, a seguir el seu camí, encara que a un nivell més profund esteu i estareu conectats per molt de temps.
I és llavors quan aprenc la màgia del "deixar anar", de confiar en la vida perquè em pugui portar per camins nous amb el record de les experiències viscudes però sense aferrar-me a elles, perquè llavors no podré avançar. Tot està bé, i cada lloc on dono el millor de mi sento que pertanyo, d'alguna manera. Cada lloc on comparteixo amb gent que estimo i sóc estimada sento una connexió molt forta perquè ja no hi ha res desconegut. Tot es torna familiar perquè crees una família en petita escala. I m'adono que pertanyo allà on estimo. Però tampoc n'estic segura...només sé que em pertanyo a mi i als meus valors i a la meva gent, que no està concentrada en un únic o pocs llocs, com a la majoria de gent li passa, sinó que és un ampli ventall al qual se'm fa impossible estar present alhora. Per tant, només em queda deixar-ho anar i fins el proper cop que ens retrobem i ens tornem a sentir connectats compartint la màgia de la relació.
És clar que tot també té un preu i sentir-me tan lliure a vegades em fa dubtar de moltes coses, a vegades desconfio de mi per no tenir una vida com la majoria, perquè sento que no és així, però hi ha alguna cosa molt poderosa dins meu que m'impulsa a no tenir por i sortir de la meva zona de comfort per demostrar-me un cop més que val la pena. Que potser no estic a dins de cap associació de cap poble o potser no vaig a prendre algo al bar de sempre amb els de sempre regularment, però que tinc altres coses que em fan sentir viva. Perquè tot té el seu moment. I tot és equilibri. I és que també hi ha moments per estar quiet i sentir aquest equilibri en les petites coses del dia a dia, de la rutina i ser capaç d'exprémer-la amb força i sentir-te agraïda del que tens, i aquest, de fet, és el més gran i necessari descobriment de tots, el de sentir-te bé en un lloc durant un temps i gaudir del present, acceptant els dies més bons i també els més dolents com a part d'un tot. Només entenent això podré ser capaç de seguir volant allà on la bola de foc em porti. Perquè seran decisions preses des de l'amor i no des de la por de no pertànyer enlloc o de voler fugir d'alguna cosa.
Estic segura que els tres homes de la caverna que van marxar a descobrir món i viure experiències noves van sentir dins seu l'impuls de caminar, cada dia, uns passos més. I cada pas, contenia cada cop una mica menys de por i una mica més de llibertat.
https://www.youtube.com/watch?v=5QqVF5b_Pk4
Des de ben petita m'ha interessat voltar pel món i descobrir llocs, gent i experiències noves. Provar coses diferents i seguir la bola de foc que sento dins meu que m'impulsa a viure donant el millor de mi. No obstant, el canvi en plena adolescència de Vilassar a Vidreres no em va fer cap gràcia durant molts mesos, però a la llarga em vaig adonar que va ser una de les coses que més m'han marcat i ajudat a ser com sóc i la immensa quantitat de coses que he après. Sense canviar molt la meva essència vaig anar renovant i modificant la meva personalitat, aficions i preferències en tots els sentits. A Vidreres m'he definit per primera vegada com a persona, passant per tota l'adolescència fins arribar als 22 anys. Amb els anys em vaig fer un lloc en aquest nou indret i amb la seva gent, un poble on tothom ja es coneixia i amb molta gent de ment més aviat tancada. Em vaig sentir molt lliure per desenvolupar-me, em sentia amb un avantatge respecte la majoria de gent: el fet d'haver viscut en un altre lloc i tenir bons amics allà, a Vilassar. L'oportunitat de viure en dos pobles i amb tot el que això comporta em va enriquir enormement i poc a poc vaig anar-me sentint més a gust i integrada. I arrelada. Van ser uns anys d'or en què coneixia a gairebé tothom i tenia més d'un grup d'amics i amigues d'edats ben diferents, formava part de col·lectius, feia desenes d'activitats i m'involucrava en tots els actes que podia a l'institut o al poble. Vaig arribar a estimar-me el poble molt fortament i crec que ell va fer el mateix amb mi, ja que fins i tot vaig sortir escollida pubilla. Em sentia acceptada i estimada i jo ho retornava a canvi de la millor manera que podia. M'he adonat que el que a vegades fa por i espanta per ser un gran canvi, després pots estar enormement agraïda d'aquell canvi, és a dir, sortir de la teva zona de comfort espanta moltíssim, però les recompenses són espectaculars. i em vaig aferrar a això al peu de la lletra. És clar que també hi ha hagut mals moments i en els quals no em sentia a gust, però no van ser la majoria i, aquests, també em van ajudar a créixer i reafirmar-me.
Els 18 anys van ser decisius, vaig sentir com em van créixer unes ales darrera l'esquena encara més fortes que em permetrien volar allà on volgués. I així va ser, des d'aleshores em vaig endinsar en tot d'aventures sense anar molt lluny però també per arreu del món que m'han fet veure'l des de moltes perspectives i he anat afegint experiències a la motxilla de la vida. La vida a Barcelona al pis de Poblenou, la universitat, primer fent polítiques i després magisteri, la gent (no molta, però real i duradera els que són), el viatge a Xile i la família, el primer viatge amb amics sols a Dublín i amb amigues a Mallorca, la immersió en anglès a Anglaterra, l'aventura del Camino de Santiago, el viatge al Marroc, les diferents relacions que he tingut, l'Akademia, portar una relació a distància, l'Erasmus a Vienna i totes les experiències, el viatge en autostop fins a Àmsterdam, els dos viatges a Amèrica, tots els cursos en els quals m'endinso, etc. Em tirava de cap a qualsevol experiència que em remogués per dins i em fés sentir viva, m'encanta sentir-me lliure per prendre aquestes decisions de fer el que vulgui i amb les responsabilitats que això comporta, agafar el que necessito i anar-hi, disposada a mirar i viure tot intensament per aprendre d'allò desconegut. I si és sola, molt millor, més enriquidor i més repte suposava perquè més oberta em sentia a donar el millor de mi i atraure a tota la gent tan increïble que he anat coneixent. Evidentment, amb els anys el meu contacte amb Vidreres ha anat perdent intensitat, perquè si una cosa he après és que l'energia que donem no es pot focalitzar d'igual manera a tot, sinó que sempre dones més a alguns aspectes i altres queden a la cua. Vidreres se'm va fer petit, vaig anar evolucionant a un nivell molt diferent al de la majoria dels meus amics. I cada cop que tornava em sentia diferent, sentia que cada cop pertenyia menys a tot allò, a la vida d'abans que seguia immòvil. Jo era diferent, i continuo canviant cada dia. He plorat, rigut, estimat, patit i viscut en molts indrets del món i en molts contextos i experiències diferents i he forjat unes amistats que ni la distància és capaç de borrar. Són les conseqüències de voltar i donar sempre el màxim d'un mateix, que a canvi reps molt de la gent i llocs increïbles i mai més tornes a ser el mateix.
És curiós quan et sents en armonia amb tu mateix però quan tornes al lloc que suposadament pertanys, no pots compartir aquesta armonia i tots els teus aprenentatges amb ningú, perquè ells n'han viscut alguns de molt diferents i distants. Però ho estimes i acceptes igual, encara que dins teu s'ha creat alguna cosa que no et deixa estar gaire temps quiet al mateix lloc, sinó que t'impulsa a endinsar-te en noves experiències (no cal sempre moure't físicament per créixer) i vas trobant gent pel camí amb qui comparteixes a la perfecció aquelles vivències i per tant ja no et sents tan sol. Però aquestes persones marxen físicament a altres llocs, a seguir el seu camí, encara que a un nivell més profund esteu i estareu conectats per molt de temps.
I és llavors quan aprenc la màgia del "deixar anar", de confiar en la vida perquè em pugui portar per camins nous amb el record de les experiències viscudes però sense aferrar-me a elles, perquè llavors no podré avançar. Tot està bé, i cada lloc on dono el millor de mi sento que pertanyo, d'alguna manera. Cada lloc on comparteixo amb gent que estimo i sóc estimada sento una connexió molt forta perquè ja no hi ha res desconegut. Tot es torna familiar perquè crees una família en petita escala. I m'adono que pertanyo allà on estimo. Però tampoc n'estic segura...només sé que em pertanyo a mi i als meus valors i a la meva gent, que no està concentrada en un únic o pocs llocs, com a la majoria de gent li passa, sinó que és un ampli ventall al qual se'm fa impossible estar present alhora. Per tant, només em queda deixar-ho anar i fins el proper cop que ens retrobem i ens tornem a sentir connectats compartint la màgia de la relació.
És clar que tot també té un preu i sentir-me tan lliure a vegades em fa dubtar de moltes coses, a vegades desconfio de mi per no tenir una vida com la majoria, perquè sento que no és així, però hi ha alguna cosa molt poderosa dins meu que m'impulsa a no tenir por i sortir de la meva zona de comfort per demostrar-me un cop més que val la pena. Que potser no estic a dins de cap associació de cap poble o potser no vaig a prendre algo al bar de sempre amb els de sempre regularment, però que tinc altres coses que em fan sentir viva. Perquè tot té el seu moment. I tot és equilibri. I és que també hi ha moments per estar quiet i sentir aquest equilibri en les petites coses del dia a dia, de la rutina i ser capaç d'exprémer-la amb força i sentir-te agraïda del que tens, i aquest, de fet, és el més gran i necessari descobriment de tots, el de sentir-te bé en un lloc durant un temps i gaudir del present, acceptant els dies més bons i també els més dolents com a part d'un tot. Només entenent això podré ser capaç de seguir volant allà on la bola de foc em porti. Perquè seran decisions preses des de l'amor i no des de la por de no pertànyer enlloc o de voler fugir d'alguna cosa.
Estic segura que els tres homes de la caverna que van marxar a descobrir món i viure experiències noves van sentir dins seu l'impuls de caminar, cada dia, uns passos més. I cada pas, contenia cada cop una mica menys de por i una mica més de llibertat.
https://www.youtube.com/watch?v=5QqVF5b_Pk4
.jpg)
