saquejar, saquejar i saquejar....

“Es la ley de la selva, el más fuerte se queda con los recursos y, está claro, que el europeo es más fuerte que el africano”. Sincerament, és una de les frases que més em va cridar l’atenció del documental, entre moltes altres. Després d’això, jo em pregunto si, realment, en aquest planeta hi ha persones més fortes, més privilegiades, més importants, més intel·ligents que d’altres. La meva resposta és negativa, però es veu que no tothom pensa com jo. Sinó, com s’expliquen les riqueses de la gent del Nord i la fam del Sud? Com s’explica que els del Nord fem pagar un absurd deute extern als països del Sud? Com s’explica que mentre els habitants de l’Àfrica, per exemple, es barallin per un miserable tros de pà, els europeus comprin i comprin i comprin més i més coses supèrflues? Com s’explica que mentre els nens d’algun país en vies de desenvolupament s’estiguin preparant per lluitar en la guerra del seu país, els americans o els europeus ens comprem l’últim model de telèfon mòvil? Veient això, ningú diria que el món està ben repartit. Sens dubte, una realitat indignant, que amb la globalització no para d’incrementar-se. Pel que fa a la frase inicial, jo penso que aquesta es pot aplicar als animals, tal com Darwin va afirmar, però no als humans. La nostra capacitat d’adaptar el medi a nosaltres ens ha permès produir uns recursos que cobririen a dos o tres planetes com la Terra, la qüestió, i el problema, és com estan repartits aquests recursos.

Amb l’excusa de la perca del Nil, aquest documenal ens proposa una visió sobre les misèries de la globalització. No obstant, aquesta visió també es podria haver fet a Sierra Leone tot substituint els peixos per diamants i en molts altres indrets d’Àfrica sota l’explotació dels europeus. I és que això ja ve del colonialisme i l’època d’esclavitud cap els africans, època en que els europeus, eufòrics per conquerir més i més territori, van explotar les seves terres i els van deixar sense res. Però el més trist és que aquest cruel aprofitament de riqueses continua present avui en dia.

A La pesadilla de Darwin, els protagonistes són els propis habitants dels voltants del llac Victòria que, sota la seva mirada impotente, expliquen la seva situació vers les barbaritats que els europeus exerceixen sobre el seu propi terreny. Avions d’Europa arriben als països propers al llac, carreguen tonelades de peix i s’ho emporten tot cap als països rics, allà on comprar i consumir són els verbs predominants. Però amb l’avarícia dels europeus, no creureu que els avions que aterren a aquests països venen amb les mans buides? Tot i que els pilots ho neguin o ho camuflin, en realitat aquests avions venen carregats de material de guerra per lliurar-les a la població africana que està en guerra. I aquesta és una altra qüestió, la multitut de guerres que coexisteixen. I jo em pregunto…si tots aquests diners malgastats per crear armes i propiciar la guerra, fossin utilitzats per combatre la pobresa i altres problemes que involucrin a tot el planeta, com ambientals, el món no aniria una mica millor?

La veritat, quan penso en la desnutrició que pateixen més de 10 milions de persones que viuen al voltant del llac mentre els europeus anem i els “robem” tot el peix que tenen al seu llac, se’m cau la cara de vergonya de pertànyer a un país del Nord. Aquesta gent s’alimenta, i amb prou forces, de les espines i del que sobra del seu propi peix, ja que no el poden pagar; alguns treballen gairebé com esclaus en les fàbriques d’aquest; les dones s’han de prostituir, els nens sobreviuen com poden i moltes vegades es conerteixen en soldats, mentre que nosaltres anem, robem, deixem sense res, venem i consumim aquest peix com un aliment qualsevol. Pura ironia entre Nord-Sud.

Un veritable intercanvi desigual, i és que aquest món està replet de desigualtats, però el problema esdevé quan la gent es fa la despistada i, alhora d’ajudar, fan la vista grossa.

Amb tot això, no és d’estranyar que els africans estiguin d’acord amb el brutal significat que té la frase inicial d’aquest comentari.

He quedat impressionada amb la brillant delicadesa i facilitat que el director del documental s’acosta a la gent que pateix diàriament aquesta situació: pilots, polítics, propietaris de fàbriques, africans que viuen en la misèria, etc. Mica en mica cada persona va explicant la seva versió, sota una mirada gairebé de resignació i dignitat.

Els diferents punts de vista permeten experimentar la brutalitat de les injustícies a través de persones "normals", i sembla que totes tinguin un objectiu comú: sobreviure.