No m'agrada tornar a la normalitat, no vull caure en la possibilitat de la monotonia, vull viure, viatjar i comprendre, sentir, influenciar-me dels altres, aprendre de tot, córrer, tocar la guitarra, pujar altes muntanyes per veure les vistes, riure amb els meus, ajudar a aquells que tenen poc però alhora molt, estirar-me a la platja de nit i mirar les estrelles, xerrar pels descosits, contemplar com surt el sol al cantó d'aquella persona especial, submergir-me al mar i veure un nou món, abraçar la meva família, vull estimar-te, tocar-te, fer-te mil carícies fins que ens adormim mirant una pel·lícula, però el que no vull mai, mai, mai, és perdre les ganes de fer totes aquestes coses, serà llavors quan la meva vida ja no tingui sentit.
Perquè per a mi, existir significa saber apreciar allò que ens ofereix la vida, sense diners ni coses materials pel mig, simplement amb allò més simple i humà: nosaltres mateixos i els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada