Et vaig cridar amb totes les meves forces que t'obrissis, que confiessis en mi, que em diguessis què pensaves de mi, si era important o no per a tu....però mai no escoltava res, ni obserbava res, ni en les paraules ni en els fets. D'aquests últims, molt pocs, massa pocs. Per a mi "això d'aquests últims dos mesos" va ser com l'excusa per demostrar-te quant m'importaves, res més, i jo et demanava que ho fessis tu també, de la manera i la quantitat que volguessis, però no rebia res, cap senyal. És més...sempre retrocedies.Cobardia? Por? Inseguretat? No ho sé. Quan et buscava, no hi erets. No hi ets mai, sempre t'haig de buscar jo.
I el més trist és que encara no sé ben bé el que penses de mi, ni molts menys, el que sents. Només et demanava això, que t'obrissis...i m'he cansat d'esperar-ho. La veritat és que no estic dolguda, ni enfadada, ni enrabiada, simplement cansada, de que siguis incapaç de donar petites mostres d'afecte a qui dius que és la teva millor amiga. Per tant, només espero que tot torni a fluir com abans...perquè em vaig adonant que si tu no em valores, altres ho fan, i això em dóna forces. No ho sé....no penses que una amistat s'ha d'anar construint dia a dia? Amb una simple mirada, o un copet a l'esquena, o unes paraules de bon dia...pots arreglar o millorar el dia de la gent, com el meu. Sé que centres l'atenció a moltes altres persones, a moltres altres noies...ho veig en els teus comentaris, i jo només et demanava que algun d'aquests, anés per a mi...ni que fós 1 dels 20 que diguessis...però es veu que no. I ja no sé com dir-t'ho, perquè no em vull fer pesada.
Malgrat tot, no oblidis que continues sent el meu millor amic, una de les poques persones imprescindibles de la meva vida. :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada