"Però el cent existeix
l'infant és fet de cent.
L'infant té cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent, sempre cent
maneres de pensar
de sorprendre, d'estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent maneres de descobrir
cent maneres d'inventar
cent maneres de somiar.
L'infant té cent llengües
(i encara cent, i cent i cent)
però li'n roben noranta nou.
L'escola i la cultura
li separen el cap del cos.
Li diuen:
de pensar sense mans
de fer sense cap
d'escoltar i de no parlar
de comprendre sense joia
d'estimar i sorprendre's
només per Pascua i Nadal.
Li diuen:
de descobrir el món que ja existeix
i de cent,
li'n roben noranta-nou.
Li diuen que el joc i la feina,
la realitat i la fantasia,
la ciència i la imaginació
el cel i la terra,
la raó i els somnis,
són coses
que no van plegades.
Li diuen en definitiva,
que el cent no existeix.
L'infant diu:
però el cent existeix."
Loris Malaguzzi
Mentre feia fotocòpies a la sala del cantó de secretaria, entre còpia i còpia vaig trobar aquest petit gran poema penjat a la paret, just davant la fotocopiadora. És un punt estratègic, segur, perquè els mestres se'l trobin de cara mentre esperen totes les còpies pels seus alumnes i ho puguin llegir una i altra vegada.
L'escola és un indret ple de petits detalls però que alhora són enormes i molt significants, és l'indret on la transformació, el canvi és possible, on, si es fa bé, s'hi troba innocència, bondat i amor. L'escola Thau ja mai més em sonarà com una escola més, hi he format part i ella forma una petita part de mi. Ha estat on he tingut la meva primera experiència com a mestra, en una classe increïble i amb una mestra d'un nivell excepcional. Em sento afortunada i em fa ràbia no aixecar-me demà al matí ben d'hora per anar fins allà....
Em llevo d'hora, encara és de nit, i amb pocs minuts em vesteixo, vaig al lavabo, vaig a la cuina i agafo alguna cosa per menjar al metro i també per menjar al pati. Agafo la bossa que tinc feta des d'ahir, amb la llibreta d'apunts, l'agenda, un bolígraf, etc. Surto de casa amb un somriure, molts cops literalment, agafo la bici i enfilo carrer amunt cap a Glòries. Les boques del metro sempre plenes a aquella hora del matí, igual que l'interior d'aquest, a vessar de gent, em faig un lloc entre la multitud i simplement observo i espero. Poques vegades em vénen ganes de llegir. Faig el transbord en un moment i em planto a la línia verda, ara ja directa cap a Zona universitària. Ara que ja estic més desperta menjo alguna cosa. Quan surto del metro encara em queda una puajda d'uns 10 minutets fins a l'avinguda Esplugues. M'encanta el que veig...els primers raigs de sol comencen a il·luminar la ciutat i jo sembli que m'escapi d'ells amagant-me rere el "cuartel del Bruch" direcció la muntanya. Els cotxes de sempre, la gent de sempre; la furgoneta verda de cada dia, l'home de les escombraries de cada dia. Ni el fred vent em fa parar de suar, però finalment arribo davant l'escola, em creuo amb aquella que fan un pèl tard i saludo a en Josep Lluis amb un "Bon dia!" que ell sempre em retorna. Entro per la porta i m'envaeix aquella olor tan peculiar, a escola, a nens, que tant m'agrada.M'entendreix aquella entrada, i encara s'endolça més quan acabo de pujar les escales i em trobo amb alguns d'ells, amb els que encara no han entrat, i estan penjant les seves jaquetes a fora, als seus penjadors. Els saludo amb un "holaaaaaa!!", que molts cops és retornat amb una abraçada d'algun d'ells i d'altres cops passa desaparcebut. Deixo les meves coses a la tutoria de primer i entro cap a la classe on l'Anna està intentant fer-los seure a tots. La saludo i la intento ajudar, però és difícil, no em prenen gaire en serio, més aviat se'm tiren a sobre i m'abracen tendrament dient-me un càlid "hola Lauraaaa!!".
Quan per fi tots som a les cadires i amb la bata posada, després que l'Arnau, ell, el que ha estat el meu company de taula, a la fila última de la classe, m'agafa del braç i m'explica breument alguna anècdota del dia anterior o alguna cosa que el té emocionat que farà aquell dia, llavors tots prenem el llibre de lectura per centrar-nos i comencem a llegir. La majoria de dies, en aquest moment, és quan torno a marxar de la classe per començar les activitats de lectura a l'ordinador, on crido als que més dificultats tenen. Em fa una mica de mandra a vegades, però un cop m'hi poso i aconsegueixo que llegeixin i s'esforcin i veig els seus progressos, em sento realitzada i satisfeta. M'agrada animar-los, dir-los les coses positives, preguntar-los per la seva vida, interessar-me per ells, que ells em preguntin, jo respondre, fer tractes amb els exercicis...escoltar les seves veus, com pronuncien aquella lletra, com miren la pantalla i s'esforcen, com es cansen, com s'avorreixen...m'encanten. En Bernat i les seves esses i els seus mocs, l'Alejandro i la seva inventiva, la Berta i la seva tendresa i parsimònia, la Blanca i la seva innocència i competitivitat, l'Ona i la seva motivació i energia, en Jan i el seu interès en tot menys en l'exercici, i la Mariona i els seus enfados. Com poc a poc me'ls vaig coneixent més i més. I ells a mi. Quan ja ho han fet els set, torno cap a la classe i prenc apunts del que estan fent, de com ho transmet la mestra, de com aprenen, de tot el que succeeix a l'aula, en definitiva. La curiositat de tots per la meva llibreta taronja és brutal...per ells deu ser com màgica, no entenen el que escric i per què escric tant, me la volen agafar i mirar-la, dibuixar-hi...quan fan feines alguns s'aixequen i dissimuladament passen per davant meu i em diuen alguna cosa...jo em vaig passejant per la classe i vaig ajudant aquells que m'ho demanen, amb la mestra ens mirem i molts cops, poc a poc, amb una mirada de complicitat ens entenem. I així fins arribar a l'hora del pati, en què surten disparats amb els seus entrepans o fruites.
Què errada anava al pensar que només era aquest espai el de pati... quan al migdia vaig anar a descobrir la zona i vaig topar-me amb 6 camps de futbol i dos de bàsquet, una zona de bosquet, unes fonts, etc. Encara estic al·lucinant amb aquelles instal·lacions...però aquest és el que més vaig veure, ja que és el pati de 1r i de 2n. Només dos dies vaig anar a l'aula de mestres, preferia estar al pati amb els nens o bé pel passadís llegint i desconnectant. L'hora entre el pati i el menjador sempre em passa volant..dilluns toca matemàtiques, dimarts plàstica, diemecres llengua i dijous música. No es pot resumir cada dia dient el mateix, òbviament. M'encanta aprendre de cada una de les professores, amb estils diferents i ben interessants, i veure també la motivació dels nens i nenes respecte les diferents assignatures.
A les 12.15 acaba la classe i els nens es dirigeixen a posar-se els tovallons, rentar-se mans i fer fila davant les escales per anar al menjador. Les baralles de sempre per ser els primers. Un cop a dalt, s'asseuen al seu lloc de sempre, en aquella fila tan llarga en què les safates ja estan servides amb aquell menjar tan sa i esquisit. Fins a dos quarts estem nosaltres amb ells, ajudant-los, fent que mengin, etc. M'agrada aquesta estona més lúdica amb ells, en què em demanen acudits o que els ajudi a tallar el tros de carn. A dos quarts vénen els monitors de menjador, tots joves, exalumnes, i amb els que ràpidament vaig conectar. Sobretot amb ella. Ni ella ni jo sabem ben bé el motiu i com vam començar a parlar i intercanviar mirades tan còmplices des del primer dia, com vam pposar-nos a jugar a futbol amb els nens i com gaudiem les dues. En fi...la màgia de les conexions. Llavors els mestres ens dirigim a la nostra taula a dinar, on puc escollir entre 4 o 5 plats diferents, tot boníssim i variat. M'assec entremig de tots ells i mentre dino, gairebé sempre sense dir res, escolto les seves interessantíssimes converses sobre anècdotes d'alumnes. És una de les estones que més m'agraden i on més aprenc.Qui ho diria. I també és el moment en què em vaig quedant amb les cares de tots els mestres de primària.
A les dues tornem cap a classe, la mestra els va a buscar a les vidrieres i jo els espero a la porta. Abraçada amunt abraçada avall i tornem a seure. Les tardes són amenes i cap al final, a les 4, és també un dels millors moments, quan l'assignatura en qüestió acaba i tenim una estona lliure, repartim el berenar i llegim contes o mirem un vídeo. Els nens van marxant depenent de la seva activitat de tarda (permanències, piscina, rítmica, música...) i els que no fan res comencen a pujar les cadires i fer la fila per marxar. Jo pujo la meva, em quedo parlant amb alguns, vaig a buscar les meves coses a la tutoria i em vaig a acomiadar d'ells a la fila amb un "Fins demà! adéu Anna que vagi bé!" I ella em respon amb un dolç "Adéu carinyu fins demà! Gràcies!". I així és com surto de l'escola amb el berenar a la mà i molt, molt carregada de bona energia, satisfeta del meu dia, feliç.
Gràcies a 25 grans personetes he recobrat moltes coses que havia mig perdut...la vitalitat, el somriure, les ganes d'escriure, de moure'm, de córrer, de ballar, d'abraçar, d'ensenyar, de transmetre, de plorar, de donar. M'encantava estar asseguda a l'última fila i mirar-me'ls a tots, com s'asseien a la cadira, com es movien, com parlaven amb el company, com escoltaven la professora, com pintaven, com escrivin, com es barallaven, com jugaven entre ells silenciosament, com llegien en veu alta, com es giraven de tant en tant per veure si encara hi era allà i jo els tornava la mirada i els somreia. Potser sí que visc tot molt intensament, però m'agrada, fer de pocs dies una experiència intensa i guanyar-me l'afecte de professors, del director i dels nens. Suposo que quan gaudeixes amb el que fas i et sents bé en el moment i el lloc on ets, els altres ho noten. És un cercle de positivitat. Així m'he sentit jo. Amb ells, amb nens inclus de l'altre classe que em volien conèixer i m'abraçaven sense motiu, amb el director, amb l'Anna, amb la resta de mestres, amb els nois i noies de menjador, etc.
No oblidaré mai l'experiència, tot el que he rebut de tots ells, no oblidaré, sobretot, aquella última tarda de dijous explicant-los una història real, amb un punt de fantasia, amb contingut, amb valors, amb màgia...les seves cares, les seves preguntes, la seva atenció, la seva innocència. La complicitat amb l'Anna, els vídeos, les fotos, les històries que van escriure sobre la meva història, els seus dibuixos... I la despedida de l'últim dia, tota l'emoció que sentia a causa de tant d'amor. Mai m'havia sentit així d'estimada, de simple, d'humana, era un sentiment diferent a tot el que havia sentit fins ara, amb 20 anys. Rebre 25 abraçades, petons, frases d'admiració, de tristesa, per part de tots ells, que em provocava una calor interna brutal, sentia foc dins meu, sentia amor, en estat pur, agraïment, puresa, satisfacció, gratitud, em quedo curta per molt que intenti descriure-ho. Va ser un dels moments més càlids que he visctu mai. Com persones tan petites poden crear aquesta màgia?? Me'ls he arribat a estimar, s'han colat dins el meu cor sense pretendre-ho, i compto els dies que falten per veure'ls un altre cop.
Gràcies a tots: Natàlia, Martí, Arnau, Landry, Pol R, Paula, Raquel, Claudia, Marc, Ivo, Berta Ru., Pol M, Blanca, Jan F, Gerard, Emma, Mariona, Rita, Pau, Ona, Berta Ri, Jan B, Bernat, Alexandra i Alejandro. També a l'Anna, i a l'Agustí.
Gràcies, gràcies, gràcies.
