És un d'aquells matins de diumenge en què els passeigs marítims de tots els pobles de costa per on passa el tren estan concorreguts per esportistes, nens petits, pares, mares, avis...tots ells amb un aire desenfadat i despreocupat, només gaudint de la tranquil·litat i la pau que el mar, el sol i els seus estimats els transmet. Els ulls se m'omplen de llàgrimes i el cor de records quan el tren passa per aquell poble on vaig créixer. Sí, avui és un d'aquells dies sensibles en què per qualsevol cosa ploraria, en què m'haig d'aguantar les ganes que tinc d'explotar i passar-me el dia plorant sota una manta pensant sobre la vida i sobre mi. Tot i que de seguida qualsevol cosa també és capaç de fer-me riure i sentir bé. La sensibilitat a flor de pell que ha fet que des de fa uns dies, tingui un nus de tristesa i nostàlgia. Per moltes coses, però sobretot per ell.
No sóc de pedra i per molt forta que sigui o em faci, per molt que digui que estic bé, que encara que sigui una situació complicada a causa de la distància es pot portar bé, que tinc paciència, que sento amor i no m'importa res més que donar-li i transmetre'l tot el que tinc dins, sense esperar res a canvi, bla bla bla...no puc evitar trobar-lo moltíssim a faltar. La seva imatge i tot ell el tinc incrustat dins meu dia i nit. Cada cosa que faig, veig, penso en ell, en com m'agradaria trucar-lo, quedar, veure'ns, abraçar-nos, fer-nos petons, passejar, posar els peus al mar, jugar a la sorra, imaginar la família que tindrem, pensar què farem per dinar, barallar-nos, mirar-nos, riure, reconciliar-nos, fer l'amor...simplement caminar al seu costat. Simplement tenir-lo al meu cantó per compartir-ho tot, sobretot els dies en què no vull parlar, només vull sentir. Estirar el braç i saber que és allà, al meu cantó, i que amb una carícia ens ho diguem tot. Acariciar-li els seus suaus i rossos cabells, fer-li un massatge d'aquells que tant li agraden, resseguir-li la silueta facial, acariciar-li la galta, i fer-li un petó. I que em miri amb aquells ulls color mar, plens d'innocència, bondat i espontaneïtat.
Mai escric sobre ell, potser perquè em fa mal no tenir-lo, perquè si no el menciono no se'm fa tan dura la seva absència, malgrat el tingui present les 24 hores. Dies en què em gastaria tots els estalvis per comprar un vol a Amèrica, anar on sigui ell, abraçar-lo i tornar.
http://www.youtube.com/watch?v=1F5LSuS8Go8
"They made the sunrise for people like us
so we have an excuse as to why we're still up"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada