Escriure és de valents

Avui precisament començaria la tardor a Catalunya, aquella època en què sempre m'entra la nostàlgia perquè s'han de deixar moltes vivències enrere; la fi de l'estiu i tot el que aquest comporta per a mi: vitalitat, energia, calor, viatges, gent nova, dies que saps com comencen però no com acaben, desconnexió, platja, olor a mar, tranquil·litat, plans improvitzats, etc. Cada estiu és diferent i m'esforço perquè aixi sigui, però aquestes serien les constants de la majoria d'ells. 

Pel que fa al d'aquest any, el que tot just deixem enrere, el dividiria en tres parts: el viatge a Amèrica durant el mes de juliol; fer de monitora al camp de treball internacional de Vidreres durant les primeres dues setmanes d'agost i la meva reconnexió amb el poble durant les últimes setmanes. No sé per què tinc la necessitat de marcar molt les dates dels esdeveniments de la meva vida i alhora també saber les que passen a la vida dels altres del meu voltant i m'afecten. No sé què significa aquest èmfasi en saber quan comencen i acaben les coses, les dates importants, les transicions. Potser m'ajuden a digerir la realitat i posar una mica de punt i seguit a una vida que sempre la vull escriure sense moltes pauses, i els punts són necessaris per a mi pel motiu de tenir la sensació de saber quan acaba una cosa i quan comença la següent...si no ho faig així m'arribo a empatxar de tot el que visc i se'm barreja tot. 

El 30 de juny va ser l'últim dia de feina a l'escola on havia estat treballant els últims nou mesos, la feina que m'havia permès viure a Barcelona de manera permanent i sobreviure en el meu dia a dia, pagar-me una habitació i palpar el que és ser econòmicament independent al 100% per primera vegada. Aquell mes de juny van acabar moltes coses...no només la feina, sinó una gran, molt gran etapa que havia durat 4 anys: l'etapa d'estudiant universitària. Hi penso i em sembla que va passar fa anys llum. Una etapa que va estar marcada pel fet de la vida a Barcelona més que pel que vaig gaudir a la carrera, per totes les activitats que vaig fer tan diverses, la gent que vaig conèixer en els llocs i moments més inesperats, les diferents companyes de pis, l'etapa d'Erasmus a Vienna, la visualització de somnis referents a l'educació, tots els dubtes envers el meu futur professional, el descobriment del meu món interior, etc. No puc resumir ni plasmar quatre anys en quatre línies. Sigui com sigui, quan vaig acabar de posar l'última caixa al cotxe de la meva mare, vaig pujar a l'habitació i ja estava tot buit, sabia que allò era el final. Estava graduada, només hi havia el meu cos a Barcelona i el meu contracte laboral acabava l'endemà. Només tenia el passaport i la motxilla per marxar a Estats Units a veure'l.

Ja era estiu aleshores, l'havia celebrat amb tot de gent estimada el dia del meu aniverari i per això n'era molt conscient, malgrat la vida m'havia frenat el ritme que portava amb l'accident en bicicleta tres dies abans del meu aniversari, el qual m'havia deixat coixa per uns dies. 

Aquell 1 de juliol a la matinada vaig pujar a l'autobús que em portaria a l'aeroport sabent que no tornaria a trepitjar Barcelona mai més de la mateixa manera, però l'excitació que portava era més forta que la nostàlgia i la tristesa i no era realment conscient del que significava allò. Les meves companyes van ser les últimes persones que vaig veure, a la porta de l'autobús, aquelles amb qui havia compartit els moments de la convivència en un meravellós pis. Tenia els nervis per cada partícula de sang del meu cos per embarcar-me ja a l'avió i abraçar-lo després de 9 mesos. Tot era tan incert...però tan necessari. Però això només ho sabríem un cop m'embarqués a l'avió de tornada a Barcelona.

Quina sort que el cervell guardi només els bons moments i experiències del passat i aquells més mediocres o dolents no els tingui en compte, o siguin bastant superficials i al final nomes recordi com te'n vas ensortir d'allò més negatiu. Almenys el meu així funciona. Em quedo amb tot allò que m'ha fet créixer de cada etapa o experiència i amb el temps gairebé sempre aconsegueixo trascendir aquelles experiències més desagradables en quelcom positiu. Què privilegiada em sentia allà dalt de l'avió, sense poder dormir, pensant en tota la gent meravellosa que tinc al meu cantó, aquells que no veuré en molt de temps però que allà estaran quan torni; pensant en què ja tinc una carrera a la butxaca i tot l'esforç emocional que m'ha costat, però és una carrera al cap i a la fi; la vida a Barcelona que tant anhelava des de que era petita; quant havia crescut en tots els nivells per totes les experiències que havia tingut i els aprenentatges que cada persona havia deixat en mi. I ara allà estava, rumb Estats Units per tercer cop a veure una de les persones més especials per a mi, després de tres anys, sense objectiu, sense rumb, només amb amor per donar-li i amb ganes de compartir, parlar, planificar...o desplanificar; de parlar-li des del cor com sempre hem sabut fer sobre les meves intencions i la manera de creuar els nostres camins si és que així ho volíem.

Vam ser capaços d'anar-nos traient les capes de por i dubtes que ens havíem anat posant aquests mesos d'incertesa que havíem estat sense veure'ns i on tantes coses havien passat pel mig... Vam ser capaços d'això i més, de ser valents per parlar des del cor i ser sincers respecte el que volem d'un mateix i de l'altre, de confiar en la vida i en nosaltres i fluir. Potser no es tractava de creuar camins ara per ara, sinó de fer més forts els propis i de tant en tant mirar al nostre cantó, veure'ns i seguir. Sempre estem allà, hi ha una força molt gran que ens manté units i ens ajuda a confiar per qui sap quan la vida ens farà tornar a estar junts físicament. Per primer cop des del camino, el tornava a estimar des de l'amor més que des de la por, des de la meva part més completa. 

Vaig aterrar a Barcelona amb moltíssim amor dins meu, tot i que també el dolor volia treure el cap de tant en tant i preguntava per què no m'havia quedat allà, on segurament tot seria més fàcil. Però tenia ganes de fer el workcamp i seguir els meus plans, tenia molt bones vibracions. I així va ser, com al cap de tres dies, encara amb jet lag i nostàlgia per no dormir més al seu cantó, vaig conèixer 24 persones increïbles a qui jo i els meus companys havíem de fer-los de monitors. Dels nervis i inseguretats dels primers tres dies a la màxima esplandor del meu ser. Així va ser l'evolució que vaig sentir amb aquella feina tan intensa que em va atrapar durant dues setmanes. Tots els dubtes per si ho estava fent bé, per si els agradava com a monitora, per si sabia fer la meva feina ben feta o no, van anar marxant...el punt culminant va ser la nit on vaig fer l'activitat de relaxació i meditació i l'èxit que va tenir. Encara recordo les veus dels participants quan ens vam asseure en cercle per compartir l'activitat, tan sinceres i reals, tan profundes. Em va sobtar també la meva actitud, la meva veu, com em sortia des de dins, tan segura, tan ferma, amb tanta llum! Què fàcil semblava tot aleshores! Confiar...en tu i en els altres i en el que passa, i tots els dubtes se'n van ben lluny. 

A partir d'aquell moment em vaig deixar anar i vaig poder mostrar com era jo realment, vaig intentar conèixer una miqueta a cadascun d'ells i gaudir al màxim amb els monitors, amb qui tot va ser increïble i els estic immensament agraïda per poder compartir amb ells l'experiència. Vaig poder veure el meu poble amb uns altres ulls, amb una altra perspectiva, inclús me'l va fer apreciar més. Em sentia tant al meu lloc, fent aquella feina em sentia plena: interactuar amb persones, fer activitats, conviure, aprendre, compartir, tot tan intensament, tal com m'agrada. Però en part així va ser perquè tenia la seva fi al cap de 15 dies i tot necessita ser tancat, o almenys experiències d'aquest tipus, encara que jo molts cops m'hi aferri perquè duri una mica més i tenir aquella sensació al cos més dies. Altre cop, m'és impossible plasmar en quatre linies tots els records que se'm passen ara mateix pel cap i com m'ha enriquit aquesta experiència. M'emporto molta connexió amb gent ben diferent, amics de llarga durada, punts de vista diferents sobre la vida, aprenentatges de tot tipus, molts balls, molts riures, molta energia, llum i humanitat.

Per últim, la tercera part del meu estiu és segurament la que al mateix temps fa de tancament i la més necessària de totes des de feia molt de temps. Em quedaven tres setmanes justes per marxar a l'aventura d'Islàndia i no tenia absolutament cap pla ni en volia tenir. La idea de visitar amics a Oviedo o al Marroc va quedar descartada per falta de diners i realment no era el que volia, dins meu sabia que necessitava tranquil·litat, estar a casa i compartir amb la família i els amics del poble. I aixi va ser. La primera setmana vaig estar vivint més dels records del workcamp i anyorant cada persona i moment que no pas vivint el present. Amb visites a Barcelona per veure alguns dels participants que encara rondaven per aquí i veient totes les fotos només feia que trobar a faltar aquells dies. No obstant, després de la decaiguda d'aquell diumenge nit, el dilluns següent tot va fer un gir bastant important. Encara no sé quina força va fer que em quedés a passar la nit a Vidreres, no sé per quin motiu vaig dir-li a la meva mare que aturés el cotxe tan bon punt va arrancar-lo per portar-me a l'estació i anar a Girona. La qüestió és que aquell dilluns nit ja estava assaguda a una de les taules del sopar que van organitzar els veïns de casa la meva mare. Sabia que hi havia un noi d'Au Pair a la casa de davant però no m'havia interessat gaire fins aquell dia, quan el vaig conèixer i em va semblar molt bon noi amb bastantes coses en comú. Vam estar tota la nit parlant i ens vam intercanviar els telèfons, ja que ell volia conèixer gent jove del poble i poder fer coses a les tardes i jo, precisament, buscava gent amb qui fer coses aquells dies per no estar tot el dia a casa. Em quedaven dues setmanes per marxar.

Els dies següents vaig estar a Girona i Vilassar, veient amics, despedint-me, passant estones amb el meu pare i la Clàudia, amunt i avall entre Girona i Vidreres sempre. Vaig tornar a connectar amb la Claudia com feia temps que no ho fèiem, al coincidir que les dues estàvem soles, en un lloc nou i sense molt a fer. Simplement vam compartir, tot xerrant sobre el nostre present i futur, projectes, intencions, sentiments, riures, tot descobrint una mica més la nostra nova ciutat. La sentia tan a prop i m'agradava tant aquell sentiment! Havíem estat molt de temps separades i sense molts moments així, i tornaríem a estar separades durant un bon temps al cap de res. És i sempre ho serà la meva confident preferida, mai em jutjarà i té unes orelles d'or. Li veig als ulls com es preocupa i interessa per tot el que li dic i això no tothom ho sap fer/ser. 

Em sentia tan despreocupada, tan relaxada, només mirava pel·lícules, documentals, llegia, m'organitzava el viatge, somiava, anava a la platja, veia gent estimada, estava a casa...i sobretot tenia ganes d'estar a casa la meva mare, amb ella, on m'havia creat el meu espai a l'habitació de dalt, ja que havia deixat allà totes les meves pertinences de Barcelona, no eren moltes, tampoc gaire necessàries, però en aquells moments em sentia molt fora de lloc a tot arreu després d'estar voltant i movent-me de lloc, i un petit refugi amb la meva roba, la meva decoració i els meus llibres i papers s'agraïa. I, a més, només feia que mirar per la finestra per si el veia. Aquell cap de setmana vam compartir molt amb ell, el vaig introduir al meu grup d'amics de Vidreres i tot va anar molt rodat. Només tenia ganes de veure'l i estar amb ell, riure i parlar amb la seva companyia, i així va ser durant aquella última setmana. Compartia aquests sentiments amb la meva mare i estava feliç d'estar allà amb ella, gaudint del poble, estimant-lo, estimant la meva mare altre cop i abraçant-la sense rencors o pors. Tornava a ser jo amb ella. Això és el regal més gran que m'emporto d'aquest estiu i segurament en part li dec a aquest noi, que em va fer recuperar la il·lusió per Vidreres d'alguna manera, em va fer veure que és possible conèixer gent nova inclús en el poble de "tota la vida", de tornar als llocs on feia molt que no hi anava per ensenyar-los i valorar la bellesa d'aquests. El workcamp també havia fet molt en aquest aspecte, donar una onada de vitalitat i renovació als llocs i la gent de sempre. 

Reconec que tenia com una petita espina clavada dins meu i sé que havia començat a desagradar-me el poble perquè en aquest m'hi van fer mal i em van treure d'un dia per l'altre el que jo considerava "casa, amb la família. Molt lenta i inconscientment havia anat intentant desfer-me de la idea de Vidreres com casa meva, ho rebutjava. Però aquella última setmana abans de marxar vaig entendre que és una part de mi i no la puc esborrar per molt mal que m'hi hagin fet allà. I més si encara hi viu gent que estimo tant, com la meva mare o amics. Sé que sempre hi puc tornar, i això és una definició de casa. El fet que el que abans considerava casa a Vidreres (casa del meu pare) ja no hi fos, també va ajudar a passar més temps al carrer Tramuntana i a acceptar la realitat.

I sense buscar-ho, el dia de marxar va coincidir amb l'últim dia de la Festa Major, la qual no l'havia anhelat molt, més aviat creia que aquest any potser ni hi aniria. I és que quan vaig comprar el vol cap a Islàndia, fins i tot el volia comprar per abans de la festa major, però coses de la vida, al final va ser aquell diumenge, tal com havia de ser. Va ser un grandíssim cap de setmana per acomiadar-me de tot allò per una llarga temporada, encara feia bon temps, vaig veure a tothom a qui volia veure i vaig gaudir com feia anys que no gaudia la festa major. Potser la seva companyia va fer que tot fos més especial, però compartir amb els amics i veure a moltíssima gent que feia mesos i mesos que no veia em va omplir molt. Va ser una festa major molt diferent, molt més relaxada i em vaig deixar portar per la despreocupació, no m'havia de fer càrrec de ningú, com mai abans havia passat (sempre venia algú a passar la festa major a casa) i em vaig limitar a gaudir cada moment amb la gent i sobretot amb ell, que va fer que tot fos increïble i molt, molt bonic i especial. Instants que encara ara recordo amb intensitat i m'envaeix un sentiment de molta dolçor. Instants com el tacte de la seva pell, o aquella escena de la tempesta de llams i trons que vam observar mentre tornàvem del llac en bicicleta, o els sucs que ens fèiem amb l'escusa de veure'ns, o com jugàvem a amagar-nos enmig de la gent durant els concerts de festa major. 

Un estiu amb històries ben diferents, moltes d'amor de diferents tipus, de molt compartir, de coses molt quotidianes però que m'han omplert molt i suposo que les necessitava, passar estones amb la família, amb els amics, de gaudir del que tinc, de veure les meves pors i ser capaç de deixar-les enrere i parlar i actuar des del cor i l'amor, passar-ho bé, estar amb gent molt diferent i estimada, els de sempre i també moltíssima gent nova que ara guardo en un racó del meu cor de llocs ben diferents, excursions immillorables pel meu poble i país, riures, molts riures, transicions i posada en marxa per una nova gran etapa que sé quan ha començat però no tinc ni idea de quan acabarà i com evolucionarà. La primera vegada en què decideixo total i lliurement el que vull, com ho vull i on ho vull, sense gairebé cap lligam, tocant de peus a terra i amb la mirada cap al més enllà per menjar-me el món de la manera que més m'agrada i millor sé fer. Gràcies a tots aquells que han estat esmentats en aquest escrit, perquè m'han fet tornar a sentir amb moltíssima energia o, si més no, despertar la que estava mig dormint en mi i fer-me treure la millor versió de mi tot compartint amb tots ells i elles. Gràcies.

La meva intenció era escriure sobre Islàndia i els seus paisatges, fer només una petita introducció de l'estiu i per què estic aquí, però veig que necessitava primer escriure sobre COM he arribat fins aquí i COM estic, after all. Necessitava tancar la porta de l'estiu, tan oberta de pam a pam i tot el que m'ha enriquit. Necessito escriure per tancar i omplir-me de la meva energia. Feia temps, massa temps, que no m'atrevia a escriure amb el cor als dits i deixar caure llàgrimes per allò que penso i no escric i per allò que escric i també somriure entre línia i línia, sentint un nus a la gola i anar-lo desfent a mesura que la pantalla s'omple de lletres i més lletres. Posar les coses a lloc, amb dates i paraules, suposo que m'ajuda a digerir la immensa realitat que sempre vull atrapar de ple. Escriure és de valents, ho sabíeu? Però escriure des del cor. Si ho fas sabràs la diferència.