postcards from scarborough V

I'm going through a purple patch!! :))))))))))))))))))))))))

keep on moving
keep on dreaming
keep on fighting
and never never give up!

the countdown has started....5 days.

postcards from scarborough IV

Ja torno a ser aqui!!! Avui, en fred, torno a llegir l'escrit d'ahir i em sap greu...es massa catastrofic!!!!!!!!!! No es Laura!! ajajajajaj I nomes us vull fer saber....que tot va millor, everything is getting better.
Avui, sembla mentida, pero tot ha comensat tan be! He pogut dormir perfectament be, feia sol i tot, aquest mati, tot i que tots sabiem que no duraria gaire...I em sentia amb forces i energia. Despres de la dutxa d'ahir i prendre'm l'ibuprofe, tot es va esvair!
I a sobre..el tema d'avui a classe era.."The globalisation, the global economy". Ou yeah!!!!!!!!!!!!!! Ideal per mi!!! Tenia tantes coses a dir!! You look better today, Laura! Yeah! I'm much better! ajajaj And you smile!!! Good good!!!

Vinga va, a aprofitar!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Ara si, fins d'aqui un temps!!!!


http://www.youtube.com/watch?v=6QyVil0dwhk&feature=grec_index

postcards from Scarborough III

Perfecte...acavaba de fer un escrit desafogant-me del meu merda dia, i se m'ha borrat. Perfecte....ja no tinc ni ganes de tornar-lo a fer. Realment, les pitjors 24 hores des de que estic aqui. Ho resumire tot, em sap greu. Ahir arribo a casa a les 7 de la tarda, no tinc ni forces per sopar, m'estiro al llit i em quedo dormida, amb roba, amb el cap que em bull, i els ulls que em cremen, febre? no se...nomes volia dormir. Amb el costipat que portava...bueno, que porto. A la una de la matinada em desperto i em canvio la roba pel pijama, busco clinex i intento tornar a dormir. Fins al cap d'una o dues hores no puc. No podia ni respirar pel costipat. A les 7.35 sona el despertador, m'aixeco al cap d'uns 15 minuts i cap avall. Good morning!!!! Amagant la son rere un somriure. A classe, mai les hores m'havien passat tant lentes...son, cansanci, sense ganes de riure ni parlar, no puc ni pensar ni dir una sola paraula en angles. Deixeu-me en pau..si us plau...

Al break vaig als ordinadors, a veure les notes. Estic tremolant...entro...puta merda. Ciencies politiques, segona opcio, marcada en vermell. No pot ser! No si us plau!! Que m'ho he currat, vale? Que no demano gaire! Mai demano res! No soc avariciosa! Nomes vull aixo! M'agrada! Es el que vull aprendre, estudiar!!! No podria estar marcada la primera opcio en vermell?? No m'ho mereixo?? jodeer!!! Una pressio al pit que para quan em consola el fet de pensar que aixo no es la definitiva, que es la nota antiga, l'agonia s'allarga fins el 4 d'agost. Es injust....No puc pensar en res mes. Els 45 minuts restants de classe son mes qe eterns. horribles. No podia escoltar res del que deien. Quan acaben les classes, abans de tornar al computer room, el profe m'atura i em diu...Laura...all right? You look too quiet today? Because of the cold? "yeah yeah..". A busy week?? "yeah yeah..." He hagut de marxar sense poder dir res mes, corrents, tenia ganes de plorar, no se si perque estava trista, o be perque no m'esperava que algu que em fa classes des de fa una setmana, es preocupi per mi i em noti quan estic avall, nose, per tot. Em sap greu. Als ordinadors, torno a mirar la web, amb totes elles al meu canto. I exploto. No puc mes. Veure altre cop la segona opcio en vermell....quina impotencia...em sentia inutil, i mes al veure al facebook tots els estats dels teus amics que han arribat a allo que tant anhelaven! Menys tu. Tse....vaya puta merda. El meu somni penjant d'un fil...que cada cop veig mes lluny...pero sabeu?? Es el que m'agrada!! Crec que valc per aixo! Creieu-me!! Em sentiu???? Joder, que puc ser una bona periodista!!! No em deixeu a fora si us plau!!!! Pero les lletres de periodsime UPF se n'anaven volant cel enlla....mentre sentia de fons totes les paraules de consol de totes les noies...De fet, m'ha sorpres com s'han volcat en animar-me...no m'ho esperava. Fins a l'ultim moment s'han quedat al meu canto, donant-me anims, fent-me veure que encara puc entrar, que entrare. Soc optimista....pero esque ho veig fotut. Massa just. Gracies noies, de debo, se que la majoria mai llegireu aixo, pero es igual. Ja us ho he dit, mil gracies.

I despres a trucar la mama. I a sobre avui ha sigut el primer dia que ens hem vist per la cam. Sort que ella a mi no em veia, amb la cara que portava!!! S'hagues espantat! Li he aconseguit dir, entre llagrimes, pero s'ha camuflat per la veu de costipada. Ha sigut breu, pero....com la necessitava! I esque quan les coses no surten com esperem o volem...es quan mes necessitem els nostres a prop, tant moral com fisicament. Avui, si m'haguessin dit que sortia un avio per tornar, l'hagues agafat, hagues dit que volia tornar per primer cop. Fins ahir tot havia sigut pujada, euforia, tot anava tan i tan i tan be....que no em feia res quedar-me un mes mes...el temps m'estava passant volant...pero com a tot arreu, hi ha dies bons i dies no tan bons. I avui, es un d'aquests ultims. Obviament. Vull sentir els meus a prop, abrasarlos...que m'animin...potser escrivint aixo, avui, aqui, em sento mes a prop de casa, perque aquest es el meu raconet, i on sento que tinc la gent que estimo, una mica mes a prop meu. Necessitava desafogar-me, i no tenia suficient espai al diari de cada dia...alla tot son sensacions increibles i fets inoblidables. Pero avui, mes que de peus a terra, estic tocant fons. Necessito que algu m'escolti. El blog, els lectors. Simplement que sapiguen com em sento. Quan m'intenteu animar, segurament ja estare be, pero enfi, a vegades nomes necessitem algu que obri be les orelles i que tanqui be la boca.


Queda menys perque el dia acabi...a dutxar-me i a descansar. Bona nit a tots!!!!!!!!!!!! Prometo un escrit mes "laura" i mes vitalista d'aqui poc! Pero....creieu-me..si no escric (al blog), es que estic massa be!!!!!!!!!!!!! Pero ja fare arribar la meva veu very very very soon. Esperem que sigui bo! mai m'havia costat tant despedir-me d'una entrada!!! Em fa sentir a prop de tots vosaltres. Tancar l'ordinador i pujar a l'habitacio sera tornar a Anglaterra, ben lluny. Va...nomes us dic un...."see you later my friends". :)

postcards from Scarborough II

Quan viatges, et sents petit comparat amb tot el que t'envolta. El mon es enorme, i hi ha tants i tants raconets per trepitjar!! M'encanta recorrer km en tren, o bus, o cotxe, o moto, o bici, ja que vas rapid i tens l'oportunitat de veure molts paisatges en poc temps. I molts cops et pots parar i gaudir per uns moments mes llargs d'allo que tens davant teu. L'altre dia, mentre anavem en bus d'un poble a un altre, primer ens hem creuat amb dos nois (i quins nois!!) carregant una motxilla a l'esquena. Quants km deurien carregar en elles? Quantes aventures? Despres ens hem creuat amb una parella que anava en bici, amb les alforges, coberts per impermeables a causa de la forta pluja. Quan mes et mous i mes coses veus, mes ganes tens de moure't i veure encara mes coses!! Amb els teus amics, tu sola, es igual! Recorrer prats, ciutats, muntanyes, camins, pobles...no aturarse maai...

I estar al bus, mirant per la finestra, veient tot de paisatges que et treuen la respiracio, escoltant musica, pensant en tot de persones que aquella canso et fa pensar, sentir com una pressio al pit, emocio? alegria? No se!!!! Tot!!! Sentirse perfecte, amb el que tens davant els teus ulls, i amb tot el que tens dins teu, tota la teva gent.

postcards from Scarborough I

Son tantes emocions, sensacions i pensaments que circulen per totes les autopistes Laura Mares, que quan em disposo a escriure, no se que posar ni com comensar. Estic vivint tot de coses noves, coneixent gent, coneixent-me mes a mi mateixa, aprenent un munt de coses, veient tot de racons i detalls increibles, etc. Em sento com una esponja, pero si l estrenys, ENCARA no deixa anar aigua. Sort del diari que tinc a ma, on vaig escribint les petites sensacions del dia a dia. L ambient es propici: una habitacio per a mi sola al tercer pis, molt amplia, acollidora, amb una gran finestra per on entren debils raigs de sol i se sent el remor de les gavines. Ah, i el sostre inclinat, com sempre he somiat tenir la meva habitacio. Pensant que podria escriure al blog, he decidit que totes les sensacions que em passen per dins el cap i el cos trigaran una mica a arribar a terres catalanes. I sense proposarmho....la bombeta reflexiva s ha iluminat...

"Que desitges per al futur?" I una de les respostes mes tipiques es "ser felis". La gran meta, el major objectiu, la rao de viure. Fer el que a un li agrada, sentir-se be. Doncs no ho entenc. Ser felis es una meta a assolir? Un desig a cumplir? Per que ens compliquem tant? Es com aquella frase..."Al final del cami no es troba la pau, la pau es el cami". Ser felis es mes facil del que imaginem. Podem trobar espurnes de felicitat cada dia, cada hora, a cada indret, tot es questio d estar atent al que ens envolta. Igual que podem trobar infinitat de detalls durant el dia a dia que ens poden fer sentir com una merda. Per que vols ser felis en un futur i no ara? Si ja ho ets i el que demanes es continuar siguento sempre, vale. Pero si no ho ets, canvia les coses, en gran part depen de tu.  Si cada dia o gairebe cada dia et sents felis, no caldra que sigui una meta, sino un estil de vida. Havia oblidat que som avariciosos i volem el que no tenim o volem MES del que tenim. L'essencia de la vida, de la felicitat, crec que esta en la qualitat, no en la quantitat, es a dir, en els valors que tu dipositis sobre les coses. Les coses mes simples, poden ser les millors. La qualitat la poses tu :) Ah, pero...que es ser felis per a tu? Estem tan acostumats a demanar i demanar que...acabem cecs i lerdus.

M'alegra adonar-me que el que mes he valorat sempre (la meva familia, els amics, la natura, les coses simples...) es el que em fa felis, ja que quan no tinc alguna d'elles al meu canto, es el que mes trobo a faltar. Pero, afortunadament, aixo ja ho sabia, i no em cal perdre-ho per adonar-me.

Cal discutir-ho tot! Tot! La coincidència ens deixa en repòs, però és
la contradicció allò que ens fa productius. (Goethe)

:)

see you later!

I la pressió de la panxa que no se'n va! Nervis? Estrés? Por? Alegria? Toooooooooooooooot!!!!!!
En fi, mai he estat tant de temps fora de casa, però sempre hi ha un primer cop, no? I de ganes no me'n sobren!
A viure, a aprofitar-ho, a aprendre de l'experiència.
Tinc mitja maleta per fer, encara, però no podia marxar sense escriure. No em puc concentrar gaire, però això és el que hi ha. 
Quan més s'acosta el gran dia per marxar, més sents el caliu dels teus i del teu ambient, i les ganes de quedar-te es fan més grans. Però no és un adéu, sinó un see you later, ja que vindré carregada d'anecdotes i històries per explicar!


Ho deixo aquí, amb unes quantes fotos d'aquests últims dies, en què tot ha sigut, més que perfecte.

Se us trobarà a faltar, molt. ADÉEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEU!!!!!!

http://www.youtube.com/watch?v=fVUD2pvytQ4&feature=related

"yo no soy como ellas. y no sé si no te has dado cuenta o estás fingiendo que no te has enterado.
ahora lo que me da miedo es que tú sí seas como ellos"