Perfecte...acavaba de fer un escrit desafogant-me del meu merda dia, i se m'ha borrat. Perfecte....ja no tinc ni ganes de tornar-lo a fer. Realment, les pitjors 24 hores des de que estic aqui. Ho resumire tot, em sap greu. Ahir arribo a casa a les 7 de la tarda, no tinc ni forces per sopar, m'estiro al llit i em quedo dormida, amb roba, amb el cap que em bull, i els ulls que em cremen, febre? no se...nomes volia dormir. Amb el costipat que portava...bueno, que porto. A la una de la matinada em desperto i em canvio la roba pel pijama, busco clinex i intento tornar a dormir. Fins al cap d'una o dues hores no puc. No podia ni respirar pel costipat. A les 7.35 sona el despertador, m'aixeco al cap d'uns 15 minuts i cap avall. Good morning!!!! Amagant la son rere un somriure. A classe, mai les hores m'havien passat tant lentes...son, cansanci, sense ganes de riure ni parlar, no puc ni pensar ni dir una sola paraula en angles. Deixeu-me en pau..si us plau...
Al break vaig als ordinadors, a veure les notes. Estic tremolant...entro...puta merda. Ciencies politiques, segona opcio, marcada en vermell. No pot ser! No si us plau!! Que m'ho he currat, vale? Que no demano gaire! Mai demano res! No soc avariciosa! Nomes vull aixo! M'agrada! Es el que vull aprendre, estudiar!!! No podria estar marcada la primera opcio en vermell?? No m'ho mereixo?? jodeer!!! Una pressio al pit que para quan em consola el fet de pensar que aixo no es la definitiva, que es la nota antiga, l'agonia s'allarga fins el 4 d'agost. Es injust....No puc pensar en res mes. Els 45 minuts restants de classe son mes qe eterns. horribles. No podia escoltar res del que deien. Quan acaben les classes, abans de tornar al computer room, el profe m'atura i em diu...Laura...all right? You look too quiet today? Because of the cold? "yeah yeah..". A busy week?? "yeah yeah..." He hagut de marxar sense poder dir res mes, corrents, tenia ganes de plorar, no se si perque estava trista, o be perque no m'esperava que algu que em fa classes des de fa una setmana, es preocupi per mi i em noti quan estic avall, nose, per tot. Em sap greu. Als ordinadors, torno a mirar la web, amb totes elles al meu canto. I exploto. No puc mes. Veure altre cop la segona opcio en vermell....quina impotencia...em sentia inutil, i mes al veure al facebook tots els estats dels teus amics que han arribat a allo que tant anhelaven! Menys tu. Tse....vaya puta merda. El meu somni penjant d'un fil...que cada cop veig mes lluny...pero sabeu?? Es el que m'agrada!! Crec que valc per aixo! Creieu-me!! Em sentiu???? Joder, que puc ser una bona periodista!!! No em deixeu a fora si us plau!!!! Pero les lletres de periodsime UPF se n'anaven volant cel enlla....mentre sentia de fons totes les paraules de consol de totes les noies...De fet, m'ha sorpres com s'han volcat en animar-me...no m'ho esperava. Fins a l'ultim moment s'han quedat al meu canto, donant-me anims, fent-me veure que encara puc entrar, que entrare. Soc optimista....pero esque ho veig fotut. Massa just. Gracies noies, de debo, se que la majoria mai llegireu aixo, pero es igual. Ja us ho he dit, mil gracies.
I despres a trucar la mama. I a sobre avui ha sigut el primer dia que ens hem vist per la cam. Sort que ella a mi no em veia, amb la cara que portava!!! S'hagues espantat! Li he aconseguit dir, entre llagrimes, pero s'ha camuflat per la veu de costipada. Ha sigut breu, pero....com la necessitava! I esque quan les coses no surten com esperem o volem...es quan mes necessitem els nostres a prop, tant moral com fisicament. Avui, si m'haguessin dit que sortia un avio per tornar, l'hagues agafat, hagues dit que volia tornar per primer cop. Fins ahir tot havia sigut pujada, euforia, tot anava tan i tan i tan be....que no em feia res quedar-me un mes mes...el temps m'estava passant volant...pero com a tot arreu, hi ha dies bons i dies no tan bons. I avui, es un d'aquests ultims. Obviament. Vull sentir els meus a prop, abrasarlos...que m'animin...potser escrivint aixo, avui, aqui, em sento mes a prop de casa, perque aquest es el meu raconet, i on sento que tinc la gent que estimo, una mica mes a prop meu. Necessitava desafogar-me, i no tenia suficient espai al diari de cada dia...alla tot son sensacions increibles i fets inoblidables. Pero avui, mes que de peus a terra, estic tocant fons. Necessito que algu m'escolti. El blog, els lectors. Simplement que sapiguen com em sento. Quan m'intenteu animar, segurament ja estare be, pero enfi, a vegades nomes necessitem algu que obri be les orelles i que tanqui be la boca.
Queda menys perque el dia acabi...a dutxar-me i a descansar. Bona nit a tots!!!!!!!!!!!! Prometo un escrit mes "laura" i mes vitalista d'aqui poc! Pero....creieu-me..si no escric (al blog), es que estic massa be!!!!!!!!!!!!! Pero ja fare arribar la meva veu very very very soon. Esperem que sigui bo! mai m'havia costat tant despedir-me d'una entrada!!! Em fa sentir a prop de tots vosaltres. Tancar l'ordinador i pujar a l'habitacio sera tornar a Anglaterra, ben lluny. Va...nomes us dic un...."see you later my friends". :)
Laura m'agadaria fer-te arribar tots els ànims possibles, molt sincerament, tot i que no sé què dir-te més que no t'hagin dit ja no sé quants cops.. és injust saber que entraran persones amb més nota que tu, però segurament ni la meitat tindran la teva vocació, tu estàs feta per dedicar-te a això.. i no sé reina, res no està perdut, no et desesperis abans de temps. Molts petons d'una amiga que té moltes ganes de fer-te una forta abraçada:)
ResponElimina