If you are reading this then this warning is for you. Every word you read of this useless fine print is another second off your life. Don't you have other things to do? Is your life so empty that you honestly can't think of a better way to spend these moments? Or are you so impressed with authority that you give respect and credence to all that claim it? Do you read everything you're supposed to read? Do you think every thing you're supposed to think? Buy what you're told to want? Get out of your apartment. Meet a member of the opposite sex. Stop the excessive shopping. Quit your job. Start a fight. Prove you're alive. If you don't claim your humanity you will become a statistic. You have been warned...

dilluns, 23 de juliol del 2012

...and put it into ACTION

Piensa en una idea que pueda cambiar el mundo...y ponla en acción.

M'encanten aquells descobriments que fas en una tarda qualsevol, amb una simple pel·lícula després de barallar-te tres quarts d'hora amb les pàgines web pirates per poder-la mirar, o llibres que tenen pols i un dia qualsevol els agafes, i et transformen, t'obren la ment i et fan ser una mica més optimista, més humà. Sí, Cadena de favores és una d'aquestes pel·lícules. Sovint diem que el que es narra a les pelis és massa utòpic i irrealitzable, és a dir, fantasia, però és que jo sempre em quedo amb el regust de voler fer allò que el protagonista ha fet, copiar-ho i veure si té les mateixes conseqüències. Molts em titllaran de....no sé, anada de l'olla? Doncs si ho fés, no seria el primer cop que ho poso en pràctica. I que obtinc bons resultats.

diumenge, 22 de juliol del 2012

LOVE is the only way!

Ja siguin vacances o no, els diumenges sempre són...estranys. Atordidors. Almenys a mi em deixen sense forces, després de tota la setmana, per així començar el dilluns i la nova setmana al 100%.
Però quan portes una setmana eufòrica, donant el màxim de tu, aprofitant cada minut, cada experiència, cada oportunitat que se't presenti, donant estímuls als altres, transmetent energia i alegria que tens dins i vols compartir amb la resta, acabes esgotada, i més quan tota aquesta vitalitat no es canalitza de la millor manera.
Passar de sentir-se capaç de pujar i baixar la muntanya més alta corrents a sentir-se amb el cos pesant i amb prou forces avançar unes poques passes. I et preguntes per què, i les respostes vénen soles. Els diumenges són com el dia per agafar forces, per reflexionar sobre tota la setmana, per senitr-se una mica avall, però només per sentir-se amunt l'endemà, per qüestionar-se segons quines coses, per parar-se a pensar, per agafar-s'ho tot amb una mica més de calma. Abans això em torturava bastant, però quan aprens a estar a gust amb un mateix, a ser prou madur i valent com per posar les cartes sobre la taula i encarar-s'hi, a saber aprendre de les coses dolentes i a valorar les bones, a saber triar els camins on hi ha les fonts que et treuen la set i a saber esquivar els camins plens d'espines, llavors tot és més senzill.
D'una banda, et pares a pensar en tots els vídeos que has mirat, tot el que has llegit, tot el que has vist, sentit, escoltat, sentit a través de les persones. Tots aquests estímuls són dins teu, i ara els has d'assimilar i quedar-te amb aquells que et facin millor persona, més forta. Al principi sembla que tot sigui una pila de coses i fa marejar, però si t'ho prens amb calma, acaba sent divertit i enriquidor. P

D'altra banda, al sentir-te "buida" després de tota la setmana, després de donar-ho tot, necessites tornar-te a omplir, a recuperar estímuls de l'exterior. Com? Mirant pel·lícules, llegint, escribint, parlant, estimant, estant amb les persones, compartint, gaudint simplement de l'entorn, de la natura, del plaer de pedalar la teva bicicleta i sentir la brisa estiuenca per tot el teu cos. Coses que et facin vibrar per dins, sentir que no estàs mort. I penses que potser aquí no et pots omplir, que no ets gaire corresposta, que la teva vitalitat no arriba, sinó que es filtra pel subsòl i acaba a la immensitat del mar, però malgrat m'ho sembli, segur que una petita part la fas arribar. Jo, seguiré ballant.
Els nens neixen amb unes ganes enormes de descobrir i gaudir, però quan mires al teu voltant comproves que a l'altar del deure, adust i antipàtic, es consumeixen tantes vides adultes valuoses. Potser per aquest motiu m'encanta estar envoltada de nens, ja que són la mostra més pura de vitalitat i inocència, la mostra més pura de cada emoció, els nens són sensacions a flor de pell, són bafanades d'aire net, són sinceritat. T'abracen si en tenen ganes, et miren amb mala cara si no volen que els molestis o si els has renyat, normalment estan de bon humor, amb ganes de tot, de menjar-se el món, un fet que malauradament, anem perdent amb els anys, però que jo, m'hi resisteixo, i crec que tots hauríem de fer.
Molta gent es pregunta que és una bona vida, i és que per a casa persona, la definició és ben diferent. Avui he llegit una frase, amb la que coincideixo moltíssim: para mi la buena vida es contribuir a que la existencia de los demás sea un poquito mejor. No serà que per a les persones, és més satisfactori donar als demés que rebre? Malgrat ens posin al cap que l'hedonisme i l'egoisme són tendències naturals que ens otorguen les millors satisfaccions, la vida és paradoxal i no ens deixa ser realment feliços fins que aprenem a alimentar la necessitat innata de col·laborar i de compartir amb els demés. Aquesta idea l'he extreta d'un llibre, però era el que jo sempre he pensat, i si encara fos poc, ahir una persona em va fer arribar un article que parlava d'això mateix. "Los seres vivos, incluidos los seres humanos, tenemos la necesidad instintiva de conectarnos, prácticamente por encima de cualquier otro impulso e incluso arriesgando la vida por ello. Así es la vida, y no como nos la habían pintado". Aquesta frase em va marcar molt, moltíssim, i per dins pensava: Veus?? Toma! Tenia raó! Per què et miren com la típica hippie flower quan argumentes que els humans son realment bons, que estem fets per estimar-nos, compartir, transmetre, ajudar, cooperar? Que la societat ens hagi portat per camins completament antagònics és una altra cosa, però si mirem ben endins nostre, trobarem aquesta bondat, si mirem amb els ulls del cor. Mirar els altres per trobar-nos a nosaltres mateixos. L'altruisme és algo innat en nosaltres, sempre hem hagut de cooperar per sobreviure, és així de senzill. Per què costa tant acceptar que al món hi ha més amor que odi, més coses bones que dolentes? Per què ens deixem inlfuenciar tant pel que ens fan creure les notícies? Em ve al cap una frase que sempre em deia l'Ilyas: "Laura, la vida es una mierda!", ho deia amb la seva vitalitat enlluernadora, però les seves paraules tenien algo de veritat, de debò s'ho creia, per tot el que havia experimentat en els últims anys. Potser m'ho va dir, durant els 15 dies, com unes 10 vegades, però jo sempre li repetia el discurset que negava la seva afirmació, fins que els últims dies va deixar de repetir-ho i només deia coses positives. A vegades fa falta que ens obrin els ulls, que ens diguin les coses bones, que ens ho recordin, que ens despertin. Però per fer això, per sentir que el món és un lloc bonic i agradable, primer hem d'estar a gust amb nosaltres mateixos, no? Confiar en nosaltres, estimar-nos, llavors podrem repartir aquest amor. Hem de despertar les nostres ànimes, és l'hora de la vida en comú. Per això m'entra tanta ràbia i impotència quan miro les notícies i tot són coses desagradables, quan miro documentals que mostren la manipulació de la premsa, que sembren l'odi i la mentira a la gent, quan en realitat, tot és més senzill, més agradable. Però jo hi crec, i seguré creient, en tota la humanitat, en poder viure algun dia en pau, en què tots ens autoconeixem i llavors poguem repartir tot el nostre potencial, que ens llancem a descobrir i gaudir com els nens fan, com nosaltres vam fer i que per motius estúpids, vam deixar de fer en gran part.
És en aquests moments quan m'agradaria agafar un macromicròfon i fer que tot el món em sentís i donar aquest missatge, d'optimisme, d'energia, de força, una força que fa falta, un petit discurs per fer despertar la gent, per fer que confiin en ells, en la resta de la gent, que és possible viure en pau, en amor, que la vida és curta, senzilla, bonica, i l'hem d'aprofitar de la millor manera, aixecant-nos pensant que avui pot ser un gran dia, per aprendre, per compartir, per estimar la resta de gent. Cada dia, al despertar-nos, hauríem de veure el "discurs del gran dictador". Estic segura que tot aniria molt millor.

L'altre dia, parlant amb una gran amiga, em va comentar que un cop havia conegut una noia que tenia la capacitat de treure les coses bones i resaltar-les de tothom a qui es trobés al seu camí. És a dir, anava més enllà de prejudicis i primeres impressions, intentava fixar-se en les virtuts de la gent i potenciar-les, malgrat abundessin els defectes. Llavors aquella persona resaltava per ella mateixa les seves virtuts, les coses bones. Com em va dir ella, quan estaves amb aquesta persona capaç de fer això, era tot màgic. Us imagineu què passaria si tothom fes això? Provem-ho doncs.

http://www.youtube.com/watch?v=py9luC_SHvw

Una cançó que resumeix tot això, que em fa sentir feliç, que em fa venir ganes de ballar. A cas ballem quan estem tristos? Love, love, love, is the only way! cause fort he world you are someone but for someone you are the world!

divendres, 20 de juliol del 2012

I feel it in my tous



Quan arriba l'estiu els peus són la primera part del cos a notar-ho. Surten a l'exterior després d'estar 8 mesos engabiats, respiren, adopten una tonalitat més fosca, més bruna, moltes ens pintem les ungles, que fa estiu, són els primers en notar la fredor dels primers banys, en entrar en contacte amb l'aspra sorra de la platja. També es tornen més actius, més inquiets, volen saltar i moure's per tot arreu, segueixen les ordres del cap d'anar aquí, allà, on sigui. I malgrat toquin el terra, estan amunt, molt més amunt que qualsevol altra part del cos. Són ells els que et recorden que som estiu. Ho transmeten a les cames, a les cuixes, als braços, a la panxa, al coll, al cap, als cabells...a l'ànima. Cada part es torna més lliure, més volàtil. Deixes anar el cap i et deixes portar pel sol, l'aigua i el cel. Observes les gotes d'aigua que rellisquen per tot el teu cos, sobre aquella pell bruna i llisa i suau. Això és vida, això és estiu, penses. Com a molt la distracció d'un ocell, o l'entreteniment d'un llibre. Res més. 

A l'estiu...tot sembla molt més simple, és molt més fàcil omplir-se de pau interior, sentir-se radiant, tant per fora com per dins, tot i que és ben difícil sentir-s'hi al 100%. Cada decisió té les seves conseqüències, moltes d'elles desagradables, malgrat que esperades. Però, a cas ha de ser agradable una cosa que ja sabies que passaria? Per molt que t'hagis mentalitzat, les emocions són emocions, part inconscient del nostre cervell. Sempre tens la fe absurda de que tot vagi millor, més ràpid, més senzill. Una fe que després es converteix en por, per xocar contra la realitat, per comprovar que no sempre pot anar tan bé. Gires el cap i beus d'una aigua que t'omple molt, però si t'inclines cap a l'altra, aquesta no t'omple. Haurem de seguir el camí on hi hagi les fonts d'aigua que ens omplin, i esperar a que amb el temps, les altres també ho facin. 

Sentir pau interior...perquè quan ho sents...tot es torna més senzill.

diumenge, 15 de juliol del 2012

"cuéntame algo Laura!"

Tinc mono d'escriure, no ho faig des de fa dues setmanes, ni en paper, ni ordinador, ni en res. Així que estic impacient per treure totes les sensacions d'aquests intensos dies, malgrat l'enorme cansanci que porti a sobre.

Les parpelles se'm tanquen, però el cos, la pell, els pensaments, estan massa exaltats, assimilant cada moment. Només ara, quan ha passat, pots aturar-te, mirar enrere i començar a sentir el que ha significat aquesta gran experiència, només ara que ja la carregues a les espatlles. També és cert que quan mires enrere, el camí sembla molt més planer del que realment ha estat. Ha sigut un camí ple d'altibaixos, des de voler plorar i marxar fins a sentir els núvols entre els dits i voler estar en aquell moment i amb aquella gent eternament.
Era la primera vegada que m'enfrontava a un repte així, no sé si ho he fet bé o malament, només que he donat el millor de mi, tot i que a vegades costava treure la meva essència, la confiança s'amagava en algun racó i no la trobava.

Ara mateix em sento..feliç. Per haver viscut una experiència així, com a monitora, per haver après d'uns monitors increïbles, d'aquells que saben com fer gaudir als nois i noies i fer-los feliços, d'aquells que fan que l'experiència sigui inoblidable amb tot de riures, bromes, frases, abraçades... Admirable. Han fet que per molts, siguin uns 15 dies excepcionals, irrepetibles, els millors de les seves vides, com va dir algú. Segurament algo he contribuit, però em considero aprenent, en el primer esglaó d'aquest camí. Feliç per haver entrat a la universitat i carrera que havia demanat. Feliç per haver llegit la carta de la família de Xile. Feliç per estar aquí, ara, amb tot el que porto a l'esquena, amb el que imagino per un futur. Feliç per deixar entrar gent a la meva vida increïble, d'aquells que et modelen. Durant aquests dies pensava molt...sobretot en els canvis d'aquest any. I els que m'esperen. Bé, potser més que els canvis, les experiències a les quals m'hi estic llançant de cap. Deixar la carrera i marxar dos mesos a Xile, conèixer per fi la meva família i emportar-me uns records bellíssims que estan presents en mi les 24 hores del dia; endinsar-me a fer de monitora en un camp de treball, on el primer any és una mica dur, però lluitar i esforçar-te per donar el millor, per gaudir i fer gaudir. I l'aventura que em ve d'aquí un parell de mesos: anar a la ciutat altre cop, amb elles, en un món nou, on el podré construir completament al meu gust, com vulgui. I això em fa sentir lliure, bé. Amb ganes de fer coses, de conèixer, d'aprendre. Sí, créixer, aprendre. Omplir-me amb cada aventura. Així és com vull viure la meva vida, i estic feliç perquè ho estic fent. Superar petits entrebancs de tot tipus, per després gaudir de fruits molt dolços. Agafar aire a cada passa, i omplir-se no només d'oxigen, sinó de milers de partícules de petits moments brillants.

Qui m'anava a dir que durant aquests dies coneixeria gent que t'escriu la seva marca al teu cor, et toca, t'arriba, estimes. Però és una estima especial, d'admiració, d'amistat, de compenetració. No ho sé...Dels 22 m'emporto coses bones, poques de dolentes, he gaudit amb tots ells, però és inevitable connectar i agafar més apreci amb alguns d'ells, molts cops amb qui menys esperes. I malgrat siguis tu la monitora, acabes aprenent molt més tu d'ells.




Escoltar les seves vides, les seves històries, les seves pors, els seus somnis. Sorprendre't, emocionar-te, aprendre, valorar. Sobretot amb ell, la seva vida m'ha commocionat, bé, potser la manera com l'afronta després de separar-se de la seva família als 16 anys per trobar un futur millor per ella en un altre país. Amb energia, sinceritat, vitalitat, optimisme, alegria...no l'he vist mai serio, sempre apareix per darrera de tothom amb un somriure, deixant anar alguna de les seves, però després, més calmat, et demana que li expliquis coses, et pregunta sobre l'amor, l'amistat, la família, el país, la gent. Té ansies d'aprendre, de créixer com a persona, un simple consell és el més valuós per ell, el pots fer emocionar amb qualsevol explicació, tot contemplant les estrelles. És impossible descriure-ho tot, ni la meitat. Un dels millors descobriments que es poden fer en aquest món és conèixer una persona com ella, que et diu les coses sense embuts, tal com raja, que s'esforça per ser millor persona cada dia, perquè quan ho fas, quan et trobes una persona així, recuperes aquella fe amagada en la bondat de l'ésser humà. "Quiero tener una hermana como tu, Laura, eres como mi hermana mayor". "Esas 4 estrellas son la gente que más quiero, mi madre, mi hermano, mi novia y tu Laura". "Cuéntame algo Laura! Eres monitora, sabes muchas cosas!" "Tienes un corazón muy grande, ti lo juro!". SABES COMO TE DIGO LAURA?

"No sabes como te voy a echar de menos, mucho mucho mucho mucho, así!!".

I jo.....jo també et trobaré a faltar. Sé que és un fins aviat. 

http://www.youtube.com/watch?v=VcT2lH6LWDw

http://www.youtube.com/watch?v=yJH6dk6PB30

http://www.youtube.com/watch?v=_KSyWS8UgA4&feature=related

GRÀCIES A TOTS...PARTICIPANTS I MONITORS.