Quan arriba l'estiu els peus són la primera part del cos a notar-ho. Surten a l'exterior després d'estar 8 mesos engabiats, respiren, adopten una tonalitat més fosca, més bruna, moltes ens pintem les ungles, que fa estiu, són els primers en notar la fredor dels primers banys, en entrar en contacte amb l'aspra sorra de la platja. També es tornen més actius, més inquiets, volen saltar i moure's per tot arreu, segueixen les ordres del cap d'anar aquí, allà, on sigui. I malgrat toquin el terra, estan amunt, molt més amunt que qualsevol altra part del cos. Són ells els que et recorden que som estiu. Ho transmeten a les cames, a les cuixes, als braços, a la panxa, al coll, al cap, als cabells...a l'ànima. Cada part es torna més lliure, més volàtil. Deixes anar el cap i et deixes portar pel sol, l'aigua i el cel. Observes les gotes d'aigua que rellisquen per tot el teu cos, sobre aquella pell bruna i llisa i suau. Això és vida, això és estiu, penses. Com a molt la distracció d'un ocell, o l'entreteniment d'un llibre. Res més.
A l'estiu...tot sembla molt més simple, és molt més fàcil omplir-se de pau interior, sentir-se radiant, tant per fora com per dins, tot i que és ben difícil sentir-s'hi al 100%. Cada decisió té les seves conseqüències, moltes d'elles desagradables, malgrat que esperades. Però, a cas ha de ser agradable una cosa que ja sabies que passaria? Per molt que t'hagis mentalitzat, les emocions són emocions, part inconscient del nostre cervell. Sempre tens la fe absurda de que tot vagi millor, més ràpid, més senzill. Una fe que després es converteix en por, per xocar contra la realitat, per comprovar que no sempre pot anar tan bé. Gires el cap i beus d'una aigua que t'omple molt, però si t'inclines cap a l'altra, aquesta no t'omple. Haurem de seguir el camí on hi hagi les fonts d'aigua que ens omplin, i esperar a que amb el temps, les altres també ho facin.
Sentir pau interior...perquè quan ho sents...tot es torna més senzill.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada