Potser és massa agosarat dir que he sortit d'aquesta experiència com una Laura nova. Però sí que estic modificada, renovada, més plena d'alguna cosa que no sé definir. Potser és que he donat una gran passa cap a un camí fins ara bastant desconegut, incert, però que penso seguint-hi caminant.
Va ser molt improvitzat, inesperat, sobtat, però a les 8 del matí de dissabte em trobava meditant en una sala d'una casa al bell mig del parc natural del Montseny i ballant amb gent desconeguda. Qui mirés per la finestra ens hauria titllat de bojos. Però el boig seria ell per no unir-se i gaudir de l'instant tan dolç que entre tots construïem. No obstant, tot el dia de dissabte em vaig sentir com espectadora, com fora de la dinàmica de la trobada, observant a la gent, rumiant, una mica fora de tot. No m'acabava de creure ser allà? Em feia por? No estava gaire preparada? Vergonya de relacionar-me amb gent tan oberta de cor? No ho sé...
Tallers diversos: massatge tailandès, constel·lacions familiars, respiracions holorèniques...es diu ràpid, però ara m'hi paro a pensar i és brutal, és molt potent, i em sap greu haver estat tan distant, potser fins i tot escèptica. No m'havia preparat per sentir tot allò. I jo que pensava que era oberta de ment, flexible, sociable...esquemes meus que s'han trencat completament. Bé, moltes coses dins meu s'han mogut de lloc, i el que queda, perquè en vull més, vull descobrir-me més.
Conversatoris en petits grups sobre temes també ben diversos: la soletat dels joves, les relacions amb la família, el futur, etc. Ens reuníem en grups de 8 o 9 persones i xerràvem durant una hora, des del cor. No estic acostumada a escoltar gent parlant tan sincerament, i gent que no conec de res! Jo no podia...parlava des el cor i tenia ganes de plorar, i havia de parar i parlar més des del cap. Era fascinant. Veure la vulnerabilitat de tants joves i que al cap i a la fi tots sentim i pensem molt igual, Som joves, som persones.
Quan a ell li venia bé, ens feia reunir a la sala, pronunciava algunes paraules reflexives i tot seguit posava música i ballàvem, sense més, tots i totes, saltant, rient, somrient, fent coreografies. Això podia durar 10 minuts o bé una hora i mitja. Veure ballar gent sense efectes de l'alcohol o altres drogues, en ple dia, a la llum del sol, era meravellós!!!!!! Estava feliç en aquells instants. Com la música i el ball és capaç de despertar racons de l'ànima. El que jo molts cops faig a casa sola, ara ho compartia amb gent que cada cop sentia més apreci cap a ella.
Aquestes 48 hores han sigut com un oasis, sentia que el temps s'havia aturat allà baix, als pobles i ciutats, i que res més importava, només jo, aquella gent, aquella casa, aquell aire, aquella energia que ens envoltava. Volia seguir allà malgrat em sentia una mica desorientada, sensació que va anar desapareixent el dia següent. Era com viure en el mode "pause". Armonia seria un adjectiu que també quedaria bé. No ho sé...sensacions que no es poden explicar gaire amb paraules, que van molt, molt més enllà. Compartir, teixir paraules, mantenir un ordre amb la gent i amb l'univers, mostrar la nostra essència. Això és el que hem fet, i créixer, créixer moltíssim. Gràcies. Per fer-me enriquir, per conèixer gent que sé que mantindré el contacte, per confiar en la humanitat, per treure'm una mica més la por, per fer-me atrevir a mirar cap endins, per adonar-me de lo complicat que és, del llarg camí que queda, per fer-me descobrir més, per desmuntar-me creences, per entendre coses, per estar més confusa, per compartir estones d'aquest tipus. Màgic. Tot. Fins l'any que ve, sens dubte...
Humiltat, acceptació, no jutjar. Paraules que m'haig d'incrustar al cervell a partir d'ara.
