Què noto? ulls que em piquen de la son, esquena i espatlles adolorides, agulletes a la panxa de tan riure.
Què sento? satisfacció, alegria, positivisme i energia que m'han transmès tots, també nostàlgia perquè ja ha acabat tot i un sentiment molt fort que no puc posar-li nom però que creix cada dia més a mesura que passo més temps amb tots ells, els nens i l'esplai en general. Serà que cada cop em sento més segura i unida al sentiment de l'esplai, o que simplement me l'estimo cada cop més i es va fent més important en la meva vida.
Què penso? que mlagrat tot, passi el que passi, som molt grandes i podem fer coses molt fortes tots junts si treiem tot lo bo nostre. I és que som capaços de crear oasis on no hi ha lloc per a les precoupacions i puguis començar la setmana amb mil frases al cap i mil imatges de cada moment. No té preu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada