I és que la clau per gaudir és anar lleuger per la vida, en tots els sentits. Necessitar en excés ens fa sentir dèbils emocionalment. Que tot flueixi, que tot vingui, corrents rere allò que sents que vols, res més. Lleuger, sentir-se lleuger de tota càrrega, però amb molta força interiorment.
La setmana passada un bon amic em va dir una frase que em va encantar: "l'estiu és temps de grans retrobades, d'acomiadaments, i de conèixer a gent nova". Què cert! L'estiu és emocionant i ho estic comprovant només començar.
Retrobades familiars que m'han remogut tot per dins. Dies que hem passat tots junts empapant-nos de records, paraules maques, carícies, mil riures i de tot. Moments que marquen per la simple convivència intensa de tres setmanes, de 20 dies que s'esfumen d'allò més ràpid. Estar amb ella, tots junts, m'evadia de tot, a fora ja podia ploure a bots i a barrals que nosaltres estàvem sota un paraigües, refugiats sota l'escalfor familiar que havíem creat. Sobretaules amb mil riures i tonteries, sortides per tota la costa brava fent de guies turístics per racons increïbles del nostre país, moments que et fan sentir una gran calidesa a dins teu i et fan dibuixar un somriure inesborrable que sembla etern.
Encara que ja faci més d'una setmana que ja no hi és entre nosaltres, d'alguna manera la seva essència encara està present, les seves bromes, les seves tonteries, les seves abraçades, les seves frases, tot ens recorda a ella, igual que va passar quan jo vaig anar cap allà. La petjada és tan intensa que tot es torna emocioannt i tendre. Tot el que arriba, també se'n va, a vegades molt i molt lluny...Em sentia tan impotent...no volia ni mirar-la a la cara per despedir-me, les llàgrimes em rajaven com cascades i tenia ganes de cridar. Em sentia enfadada amb alguna cosa per haver fet que visquéssim tan lluny. La distància em derrotava. No volia permetre més despedides. Però com diu la frase del meu amic, l'estiu també és temps de despedides. Fer el cor fort, quedar-se amb els boníssims moments i fins la pròxima...
València, Guinea, Anglaterra...despedides de gent que en aquest últim any s'ha fet tan important per a mi. Envio cada dia pensaments i somriures en totes direccions del món, esperant que tot els vagi bé i anhelant veure'ls aviat, fer plans per la ciutat altre cop, però poc a poc, perquè ara encara no toca. Alguns serà més fàcil veure'ls en un parell de mesos, a ell no tant. Potser encara no sóc del tot conscient que ja no hi és, perquè és estiu, però el que se'm fa estrany és passar tants dies sense escoltar la seva veu pel telèfon i fer plans per la setmana vinent. Perquè no hi és, ja no viu a la ciutat. Sí, em posa una mica trista pensar en ell, i en tots 3 al cap i a la fi, però crec que estic començant a dibuixar un somriure sincer dins meu al alegrar-me de tenir-los en la meva vida, gent tan interessant i que amb els mesos ens hem demostrat grans coses. Són capítols que ara tenen el seu punt i a part, però no el final. Simplement, cal canviar de paràgraf.
I per últim, també és temps de conèixer gent nova. De moment s'està complint...i tinc la sensació que d'aquí dues setmanes això es farà cert del tot endinsant-me en una gran aventura.
"Al amigo que se acuerda de tu cumpleaños todos los años, no le pidas que venga a consolarte a las tres de la mañana porque te ha dejado el novio. Ése no vendrá porque es una persona metódica que suele acostarse temprano. Y, por el contrario, a la persona dispuesta a consolarte a cualquier hora de la noche, ¡no le pidas que se acuerde de tu cumpleaños! Ése no se acuerda ni del suyo propio.
Pero, con cuánta frecuencia hacemos todo lo contrario? No es cierto que, a menudo, exigimos a nuestros amigos que nos aporten todo, que sean perfectos? Bueno, a nuestros amigos, familiares, y a todo aquel a quien queremos! ¿No es absurdo pedir más a quien deberíamos perdonar más? En las relaciones humanas hay que aceptar más al otro y plantearse las relaciones como un collage, es decir, donde cada amigo te aporta alguna cosa diferente."
***
Amb l'escusa que estava la meva tieta fent-nos una agradable visita, vam recórrer moltíssims poblets de tota la Costa Brava, on molts dels quals feia anys que no hi anava. Em vaig quedar sorpresa de les meravelles que tenim a una hora de cotxe com a molt i lo poc que ho coneixem. Marxem a indrets paradisíacs de vacances quan tenim el paradís aquí mateix: Begur, Pals, Peratallada, Llafranc, Calella, Cadaqués, Port-Lligat, Tossa de Mar, el Cap de Creus...i totes les seves platges, i totes les seves places, i carrers, i botiguetes i olor de mar, olor d'estiu i de vitalitat. Indrets bohemis on la massificació i el turisme extrem no hi ha arribat. Natura salvatge i edificis amb història. El Baix i l'Alt Empordà, amb les seves carreteres secundàries on dóna gust perdre's qualsevol vespre mentre es pon el sol i un observa la posta de sol des de la finestra del cotxe, rumb a qualsevol poble perdut de la comarca. Per què apreciem tan poc el que tenim? De debò que és fantàstic...impregnar-se de l'essència de la Costa Brava i prendre's en sèrio la cançó tan coneguda de Sopa de Cabra. Perdre's caminant pel Cap de Creus, banyar-se en les cales i dormir sota una capa d'estrelles amb els peus gairebé tocant a l'aigua d'una platja de pel·lícula. "Això és vida", dèiem.
I no només la Costa Brava, sinó també els Pirineus...pujar i baixar muntanyes, creuar paisatges, fer cims i baixar a les valls, tot de colors vius, allà on hi falta l'oxigen i hi sobra bellesa. Sumat d'una bona companyia, les hores i els quilòmetres són el de menys per tenir un dia de plena felicitat...per omplir-te de senzillesa i somriure cap endins pensant que tot té un sentit, que necessitem ben poc per estar plens. I tenir la sensació que la naturalesa és algú, que hi ha un ordre diví incomprensible, però que hi és, i que tu ets algú i et cal molt poc per fer grans coses. Connectar amb la meva essència, sentir-me capaç de tot...malgrat caigui pluja, calamarsa o el que sigui.
Surfejar davant la vida...estimar, gaudir, aprofitar, atrevir-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada