definicions

Te amo - dijo el principito. Yo también te quiero - dijo la rosa. No es lo mismo - respondió él… Querer es tomar posesión de algo, de alguien.

Es buscar en los demás eso que llena las expectativas personales de afecto, de compañía…

Querer es hacer nuestro lo que no nos pertenece, es adueñarnos o desear algo para completarnos, porque en algún punto nos reconocemos carentes.

Querer es esperar, es apegarse a las cosas y a las personas desde nuestras necesidades. Entonces, cuando no tenemos reciprocidad hay sufrimiento.

Cuando el “bien” querido no nos corresponde, nos sentimos frustrados y decepcionados. Si quiero a alguien, tengo expectativas, espero algo.

Si la otra persona no me da lo que espero, sufro. El problema es que hay una mayor probabilidad de que la otra persona tenga otras motivaciones, pues todos somos muy diferentes.

Cada ser humano es un universo.

Amar es desear lo mejor para el otro, aún cuando tenga motivaciones muy distintas.

Amar es permitir que seas feliz, aún cuando tu camino sea diferente al mío.

Es un sentimiento desinteresado que nace en un donarse, es darse por completo desde el corazón.

Por esto, el amor nunca será causa de sufrimiento.

Cuando una persona dice que ha sufrido por amor, en realidad ha sufrido por querer, no por amar. Se sufre por apegos. Si realmente se ama, no puede sufrir, pues nada ha esperado del otro.

Cuando amamos nos entregamos sin pedir nada a cambio, por el simple y puro placer de dar. Pero es cierto también que esta entrega, este darse, desinteresado, solo se da en el conocimiento. Solo podemos amar lo que conocemos, porque amar implica tirarse al vacío, confiar la vida y el alma. Y el alma no se indemniza.

Y conocerse es justamente saber de ti, de tus alegrías, de tu paz, pero también de tus enojos, de tus luchas, de tu error.

Porque el amor trasciende el enojo, la lucha, el error y no es solo para momentos de alegría. Amar es la confianza plena de que pase lo que pase vas a estar, no porque me debas nada, no con posesión egoísta, sino estar, en silenciosa compañía.

Amar es saber que no te cambia el tiempo, ni las tempestades, ni mis inviernos.

Amar es darte un lugar en mi corazón para que te quedes como padre, madre, hermano, hijo, amigo y saber que en el tuyo hay un lugar para mí. Dar amor no agota el amor, por el contrario, lo aumenta. La manera de devolver tanto amor, es abrir el corazón y dejarse amar. Ya entendí - dijo la rosa. No lo entiendas, vívelo - dijo el principito.

mama

Crec que per mi encara estàs com de "vacances llargues", de viatge o alguna cosa semblant. Encara hi ha alguna porció de fe i esperança dins meu que creu que tornaràs aviat, que el teu buit a taula, al meu cantó, és temporal. Igual que l'absència dels teus despertars amb carícies i petons dels dissabtes i diumenges; que les llargues xarreres de sobretaula dels divendres nit; que els teus consells sobre els meus petits problemes; que l'olor a tu a l'obrir l'armari del despatx; que la teva presència a la cadira del despatx, amb l'esquena ben recta i amb les ulleres posades, recolzada a la taula i treballant a l'ordinador mentre contestes als clients amb el teu típic "Hola bon dia"; que les teves abraçades maternals els diumenges a la tarda; que les teves paraulotes chilenes quan et fas mal; que les teves orelles quan et faig un discurs sobre les meves teories ideològiques o et llegeixo algun text meu i tu m'escoltes atentament; que els nostres jocs rebolcant-nos pel sofà amb la Clàudia; que les teves crítiques cap al meu vestuari quan em poso el xandal cutre per anar al poble; que els nostres balls al menjador amb els passos de sempre i que no canvien mai; que el teu perfecte somriure que il·lumina tota la casa. Em fa por no veure't com canvies, com et fas gran, perdre'm coses de tu. I que tu te les perdis de mi. 

Sabia que el Nadal seria dur, però pensava ingènuament que ho sabria portar bé, després de tot. Però la teva absència en una nit com la d'avui, 24 de desembre, en què el menjador s'omplia de felicitat, tendresa, menjar bo, família, encara que només fóssim nosaltres quatre...plenitud, avui ha estat diferent, més buida, més trista. M'ha sorprès la tristesa que m'ha envait durant tot el sopar, ni la fantàstica setmana que porto al darrera ha pogut fer-hi front, se m'ha derrumbat tot i només tinc ganes de caure als teus braços, tancar els ulls, plorar, que em diguis que tot passarà i que les festes acabin ràpid. No vull regals, només vull una persona d'Amèrica al meu cantó i que tu estiguis amb mi, i no cal que sigui en aquest ordre. 

No sóc de pedra, així que és inevitable que em vinguin records de tots els anys passats, és inevitable sentir-me trista quan estic en un centre comercial per aquestes dates i veig pares i mares comprant, mares i filles de compres, decoracions nadalenques,etc. Mai he sigut materialista, però ara encara ho sóc menys, al pensar: no us adoneu que totes aquestes compres que feu, tota l'ornamentació que poseu a les vostres llars, tot l'esperit nadalenc que busqueu, no servirà de res si no valoreu el més important? Què és el més important? Doncs la relació humana entre pares fills i demés familiars, tot i que els primers són els més importants. Prefereixo un Nadal pobre de decoració, menjar i regals però ple de calidesa, amor i felicitat entre la meva germana, els meus pares, la meva àvia...que viceversa. 

És el primer Nadal que sento que estic ferida, que tinc tristor dins meu, que no gaudiré al 100% d'aquestes dates que per mi no són més que una escusa per dir coses boniques i tenir el temps suficient per dedicar als teus éssers estimats. És el primer Nadal que em passa pel cap la idea de gaudir del Nadal amb fills...ja que sento que amb els pares, com a filla, no el puc gaudir, com si només pogués tornar a recuperar la felicitat i la il·lusió d'aquests dies, dels regals, dels dinars, del muntatge de l'arbre i el pessembre, de cagar el tió...amb els meus futurs fills. No vull deixar de ser cuidada, per tu...tinc por, molta por. 

Per mi, sempre estaràs entre aquestes parets.

postcards from Morocco

"La posta és lenta;

li costa endur-se un dia

ple de desitjos."

Cada matí, a l'obrir els ulls, tenim l'oportunitat de triar com volem viure el dia que se'ns presenta, l'actitud amb què volem afrontar tot el que ens passi, només depèn d'un mateix. I si es fan coses malament, si es cometen errors, que serveixi per aprendre, per créixer, per madurar. Llavors...si són lliçons, els podem considerar errors? O simplement obstàcles que ens ajuden a seguir caminant? Quina utilitat té empensedir-se d'allò viscut? De fer-se preguntes i hipòtesis sobre com podrien haver estat les coses i com podries haver actuat? Sincerament, em costa molt "equivocar-me", fer les coses malament, no m'ho permeto, sempre sento que haig de complir amb els altres, que no haig de fer mal, que haig de fer-ho tot correcte. Per un cop que faig una cosa de la que em sento no gaire bé, espero que l'experiència em doni força i m'ajudi a continuar en aquest camí que estic recorrent. Quin sentit té perpetuar una cosa que saps que no és el camí correcte? A més d'enganyar a altres persones, t'autoenganyes, i aquest és l'error més greu, l'automentida, sentir amb el cap i no amb el cor.

Viatjar m'obre no només el cap, sinó també allò de més enllà, m'obre escletxes interiors i em fa plantejar moltíssimes coses, dubtar, qüestionar-me què és el que realment vull, escoltar-me. Una escletxa que acaba d'obrir-se i que m'ha d'ajudar a seguir obrint-ne de més, per quedar-me completament despullada, a desfer el gel en què me recobert des de fa quatre mesos, a tornar a la meva essència, a connectar-me amb els meus sentiments i fugir del cap. Serà per això que em fascinen tant les postes i sortides de sol, perquè són l'únic moment del dia en què podem mirar directament al sol sense que ens faci mal? Anhelo tornar a sentir el sol dins meu, brillar amb força, donar a aquelles persones que estimo el millor de mi, tornar-me a estimar a mi mateixa per sobre de tot, tenir temps per mi, ser sincera amb mi i amb els altres, ballar, cantar, plorar, cridar. Al menys m'he atrevit a escriure alguna cosa, per poc que sigui. Encara que sigui simbòlic, vull començar el nou any de la millor manera possible: neta per dins, mirant enrere per aprendre i endavant per seguir caient i aixecant-me amb esperança als ulls. Suposo que poc a poc, tot s'anirà posant a lloc...

Gràcies. A tu, al viatge, a tot el que hem passat.

what would I do without you?

"Darrera la irritació sovint hi trobem una tristesa profunda. Una aflicció disfressada de ràbia i incapaç d'aflorar, que ens confon i ens fa sentir furiosos. Però si ens prenem el temps suficient, ens adonarem que les emocions no són sempre com semblen i que potser, quan creiem estar enfadats, el que amaguem és realment pena."

http://www.youtube.com/watch?v=Pyue2N1XZ0M

Cansada...de sentir-me perduda, trista i cansada -valga la redundància- d'estar descentrada dels meus sentiments.

No m'atreveixo ni a escriure, ni en paper ni enlloc....No m'atreveixo ni a estar trista, no m'atreveixo ni a enfadar-me amb qui toca.

http://www.youtube.com/watch?v=ox5ffsUnK3M