mama

Crec que per mi encara estàs com de "vacances llargues", de viatge o alguna cosa semblant. Encara hi ha alguna porció de fe i esperança dins meu que creu que tornaràs aviat, que el teu buit a taula, al meu cantó, és temporal. Igual que l'absència dels teus despertars amb carícies i petons dels dissabtes i diumenges; que les llargues xarreres de sobretaula dels divendres nit; que els teus consells sobre els meus petits problemes; que l'olor a tu a l'obrir l'armari del despatx; que la teva presència a la cadira del despatx, amb l'esquena ben recta i amb les ulleres posades, recolzada a la taula i treballant a l'ordinador mentre contestes als clients amb el teu típic "Hola bon dia"; que les teves abraçades maternals els diumenges a la tarda; que les teves paraulotes chilenes quan et fas mal; que les teves orelles quan et faig un discurs sobre les meves teories ideològiques o et llegeixo algun text meu i tu m'escoltes atentament; que els nostres jocs rebolcant-nos pel sofà amb la Clàudia; que les teves crítiques cap al meu vestuari quan em poso el xandal cutre per anar al poble; que els nostres balls al menjador amb els passos de sempre i que no canvien mai; que el teu perfecte somriure que il·lumina tota la casa. Em fa por no veure't com canvies, com et fas gran, perdre'm coses de tu. I que tu te les perdis de mi. 

Sabia que el Nadal seria dur, però pensava ingènuament que ho sabria portar bé, després de tot. Però la teva absència en una nit com la d'avui, 24 de desembre, en què el menjador s'omplia de felicitat, tendresa, menjar bo, família, encara que només fóssim nosaltres quatre...plenitud, avui ha estat diferent, més buida, més trista. M'ha sorprès la tristesa que m'ha envait durant tot el sopar, ni la fantàstica setmana que porto al darrera ha pogut fer-hi front, se m'ha derrumbat tot i només tinc ganes de caure als teus braços, tancar els ulls, plorar, que em diguis que tot passarà i que les festes acabin ràpid. No vull regals, només vull una persona d'Amèrica al meu cantó i que tu estiguis amb mi, i no cal que sigui en aquest ordre. 

No sóc de pedra, així que és inevitable que em vinguin records de tots els anys passats, és inevitable sentir-me trista quan estic en un centre comercial per aquestes dates i veig pares i mares comprant, mares i filles de compres, decoracions nadalenques,etc. Mai he sigut materialista, però ara encara ho sóc menys, al pensar: no us adoneu que totes aquestes compres que feu, tota l'ornamentació que poseu a les vostres llars, tot l'esperit nadalenc que busqueu, no servirà de res si no valoreu el més important? Què és el més important? Doncs la relació humana entre pares fills i demés familiars, tot i que els primers són els més importants. Prefereixo un Nadal pobre de decoració, menjar i regals però ple de calidesa, amor i felicitat entre la meva germana, els meus pares, la meva àvia...que viceversa. 

És el primer Nadal que sento que estic ferida, que tinc tristor dins meu, que no gaudiré al 100% d'aquestes dates que per mi no són més que una escusa per dir coses boniques i tenir el temps suficient per dedicar als teus éssers estimats. És el primer Nadal que em passa pel cap la idea de gaudir del Nadal amb fills...ja que sento que amb els pares, com a filla, no el puc gaudir, com si només pogués tornar a recuperar la felicitat i la il·lusió d'aquests dies, dels regals, dels dinars, del muntatge de l'arbre i el pessembre, de cagar el tió...amb els meus futurs fills. No vull deixar de ser cuidada, per tu...tinc por, molta por. 

Per mi, sempre estaràs entre aquestes parets.