"La posta és lenta;
li costa endur-se un dia
ple de desitjos."
Cada matí, a l'obrir els ulls, tenim l'oportunitat de triar com volem viure el dia que se'ns presenta, l'actitud amb què volem afrontar tot el que ens passi, només depèn d'un mateix. I si es fan coses malament, si es cometen errors, que serveixi per aprendre, per créixer, per madurar. Llavors...si són lliçons, els podem considerar errors? O simplement obstàcles que ens ajuden a seguir caminant? Quina utilitat té empensedir-se d'allò viscut? De fer-se preguntes i hipòtesis sobre com podrien haver estat les coses i com podries haver actuat? Sincerament, em costa molt "equivocar-me", fer les coses malament, no m'ho permeto, sempre sento que haig de complir amb els altres, que no haig de fer mal, que haig de fer-ho tot correcte. Per un cop que faig una cosa de la que em sento no gaire bé, espero que l'experiència em doni força i m'ajudi a continuar en aquest camí que estic recorrent. Quin sentit té perpetuar una cosa que saps que no és el camí correcte? A més d'enganyar a altres persones, t'autoenganyes, i aquest és l'error més greu, l'automentida, sentir amb el cap i no amb el cor.
Viatjar m'obre no només el cap, sinó també allò de més enllà, m'obre escletxes interiors i em fa plantejar moltíssimes coses, dubtar, qüestionar-me què és el que realment vull, escoltar-me. Una escletxa que acaba d'obrir-se i que m'ha d'ajudar a seguir obrint-ne de més, per quedar-me completament despullada, a desfer el gel en què me recobert des de fa quatre mesos, a tornar a la meva essència, a connectar-me amb els meus sentiments i fugir del cap. Serà per això que em fascinen tant les postes i sortides de sol, perquè són l'únic moment del dia en què podem mirar directament al sol sense que ens faci mal? Anhelo tornar a sentir el sol dins meu, brillar amb força, donar a aquelles persones que estimo el millor de mi, tornar-me a estimar a mi mateixa per sobre de tot, tenir temps per mi, ser sincera amb mi i amb els altres, ballar, cantar, plorar, cridar. Al menys m'he atrevit a escriure alguna cosa, per poc que sigui. Encara que sigui simbòlic, vull començar el nou any de la millor manera possible: neta per dins, mirant enrere per aprendre i endavant per seguir caient i aixecant-me amb esperança als ulls. Suposo que poc a poc, tot s'anirà posant a lloc...
Gràcies. A tu, al viatge, a tot el que hem passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada