"Cuando les hablé de las fiestas de cumpleaños, me escucharon atentamente. Hablé del pastel, de las canciones, de les regalos y de la nueva vela que se incorpora cada año.
- Para qué lo hacéis? - Me preguntaron. Para nosotros una celebración significa algo especial. Pero no hay nada de especial en hacerse viejo. No exige ningún esfuerzo. Simplemente ocurre.
-Si no celebráis que os hacéis mayores- dije yo- qué celebráis?
-Que nos hacemos mejores- fue la respuesta-. Lo celebramos si este año somos mejores personas y más sabias que el año pasado. Solo uno mismo puede saberlo, así que eres tu quien debe decirle a los demás cuándo ha llegado el momento de celebrar la fiesta."
Penso sovint en com era fa uns anys, en el coratge, la valentia i la confiança que tenia en seguir sempre el que el cor em dictava, en acceptar la muntanya russa per la que els meus sentiments em portaven, vivint al màxim, escrivint moltíssim, expressant sentiments i pensaments, compartint, intentant entrar cap a dins meu per veure què hi havia...
Alguns cops m'he sentit nostàlgica de tot allò, de la meva actitud, però fins divendres no vaig entendre el que ha passat des d'aleshores fins ara. D'alguna manera, tot això es va aturar quan vaig tornar de fer el Camino. Els dies en què vaig estar en aquesta immensa aventura van ser els últims en què em sentia amb aquesta actitud tan lluminosa i connectada amb mi mateixa. Perquè al cap i a la fi, expressar des del cor és estar connectada amb una mateixa i fer brollar pensaments i sentiments de llum i amor. Al tornar, amb la separació dels meus pares, hi havia tantes emocions, persones, llocs i canvis dins meu i al meu voltant, que tot allò era massa complex d'aguantar. Vaig optar, inconscientment, per refugiar-me, congelar-me, desconnectar-me de mi...feia massa mal tot plegat, no entenia, no trobava res, ni a mi mateixa. Va començar llavors el camí real, havia d'aplicar, llavors, tot el que el camí de Santiago m'havia ensenyat. El camí de tornar a trobar la pau interior, de tornar-me a connectar amb mi mateixa, de tornar a sentir aquella felicitat.
-Laura, no sóc feliç, i no sé què em falta per ser feliç.- em van dir l'altre dia.
Aquesta confessió d'ella em va ajudar a entendre que fins aquell dia no havia estat feliç al 100%, m'hi acostava, m'hi allunyava...però no era feliç en absolutament tots els aspectes de la meva vida. Per a mi ser feliç és estar satisfet i content i agraït amb tot allò que ets i tens. Si hi ha alguna aspecte que no acceptes, estàs condemnar a patir, si hi ha alguna cosa de la teva vida que no t'agrada, no pots ser 100% feliç. I estem parlant d'actitud, perquè només cal una cosa per ser feliç: la teva actitud davant el que tens.
Les setmanes en què torno a casa des de Barcelona els divendres tarda, després de formacions o el que sigui, quan ja estic sola anant cap al tren, m'envaeix el cansament a més no poder, el pes de la motxilla a l'esquena s'accentua de tal manera que sento que m'arrossego pel metro. No tinc ni forces per somriure, de fer cap expressió a la cara, però un cop m'assec al tren, no em sento malament, la no expressió facial ni corporal no són res més que un indicador que ara és temps per mi, per estar tranquil·la, per donar-me energies cap a mi després de tota la setmana amb nens i gent i amb milers d'estímuls. Només tinc forces de posar-me els auriculars i escoltar la meva música, la qual m'ajuda a parar qualsevol pensament i posar el focus cap a dins meu. Aquesta ha estat una bona setmana a l'escola, he trobat, per fi, el meu lloc en l'aula i la confiança amb els nens i nenes, la tutora i la resta de persones ha augmentat molt, tot em feia sentir molt bé i inclús tenia ganes de tornar-hi l'endemà per veure'ls a tot un altre cop, malgrat fos dissabte! Vaig començar a anar cap endins i més endins meu...sentia l'escalfor del meu cor cada cop més intensa, i estava sorpresa. La música que escoltava m'agradava i m'ajudava a sentir encara més els meus pensaments i sentiments. Reflexionava sobre tots els aspectes de la meva vida, tenia unes ganes boges d'escriure i plasmar tot el que m'estava passant per dins, però estava tan esgotada que no tenia forces per agafar la llibreta i un boli i escriure, així que vaig esperar poder guardar totes les reflexions en algun racó de la meva ment o de qualsevol altre lloc dins meu. De sobte, tenia ganes de plorar, no ho vaig poder reprimir i llàgrimes van sortir dels meus ulls, discretes, però sense poder parar. Vaig tancar els ulls i dissimuladament em netejava la cara amb la màniga del jersei.
Per què ploro? Estic trista? Què m'està fent mal?
No. Res d'això. Estava emocionada. Perquè després d'haver estat pensant i reflexionant sobre els aspectes de la meva vida actualment i també com havia arribat fins allà i també tots els plans futurs que somiava, estava feliç amb el que tenia. Veure i sentir que tots els aspectes de la meva vida anaven molt bé, per fi. La relació amb la meva germana, amb el meu pare, amb la meva mare, amb la meva parella, amb els plans de futur, amb la meva nova rutina a l'escola, la relació amb la tutora, la meva actuació a l'aula, la feina amb els nens dels dilluns i dimecres, el curs dels dijous, les formacions dels divendres i dissabtes. Jo. Tot el que conforma la meva vida a dia d'avui. Sentia pau, agraïment, felicitat. Per fi. No em sentia així des del Camino, i no exagero, ja que sempre hi havia algun aspecte que no anava bé: o la universitat, o a casa, o trobar massa a faltar la meva parella, qualsevol cosa. Em sentia molt connectada i contenta amb mi mateixa. Però sincerament, m'ho havia currat per arribar a sentir tot això, altra vegada. No ha estat un camí gens gens gens fàcil l'últim any i mig. 17 mesos d'estar més desconnectada que connectada, amb més por que amor dins meu. Però sabia que ho aconseguiria. Com? Sent sincera amb mi, fent l'esforç d'entendre'm i de fer un treball interior, de demanar ajuda a professionals, de prendre'm el meu temps i espai i marxar durant 5 mesos per agafar perspectiva. Fent que el necessitava en cada moment. Qüestionant-me cada sentiment que em passava per dins, tenint la valentia de canviar allò que no m'agradava, millorar, fer-me gran i millor. Escoltar la meva veu interior per sobre de qualsevol altra veu o judici que altres poguessin fer sobre mi. Només jo em podia sanar a mi mateixa. Entenent que primer sóc jo, i després tots els altres. Donant-me amor a mi per poder repartir més amor i de millor qualitat als altres. I tantes altres coses que he anat aprenent...i espero no oblidar.
He vist marxar gent del meu voltant per no donar prou energia ni estar al màxim, però també he vist entrar nous aires i noves persones a la meva vida que m'han ajudat a fer-me més gran. He acceptat que tot canvia, i que passi el que passi, tingui el que tingui, tot està bé. Que més val qualitat que quantitat. He portat a la pràctica tot el que és molt fàcil dir i que deia anys enrere quan escrivia sobre un mateix i sobre la vida. He vist que aquest canvi ha estat el més important que he fet mai, quan realment he patit però me n'he ensortit, quan m'he sabut connectar altre cop amb mi mateixa i connectar amb la vida des de l'amor malgrat a vegades la vida posi obstàcles. Estic agraïda amb tot el que m'ha passat, perquè m'ha portat a ser on sóc i com sóc. I ara sóc feliç. I segurament perdi el rumb alguna altra vegada, però tindré més força per tornar-me a trobar. Com he fet fins ara. Així que no envejo la Laura d'abans, perquè ara sóc la mateixa, però en versió millorada, amb moltíssimes experiències que m'han fet créixer i millor. I ansiosa per viure tot el que m'espera, per saltar més obstàcles, caure, i tornar-me a aixecar.
Avui celebraré el meu aniversari. Celebraré que sóc millor persona i més savia. Ha arribat el moment de celebrar la festa.
Penso sovint en com era fa uns anys, en el coratge, la valentia i la confiança que tenia en seguir sempre el que el cor em dictava, en acceptar la muntanya russa per la que els meus sentiments em portaven, vivint al màxim, escrivint moltíssim, expressant sentiments i pensaments, compartint, intentant entrar cap a dins meu per veure què hi havia...
Alguns cops m'he sentit nostàlgica de tot allò, de la meva actitud, però fins divendres no vaig entendre el que ha passat des d'aleshores fins ara. D'alguna manera, tot això es va aturar quan vaig tornar de fer el Camino. Els dies en què vaig estar en aquesta immensa aventura van ser els últims en què em sentia amb aquesta actitud tan lluminosa i connectada amb mi mateixa. Perquè al cap i a la fi, expressar des del cor és estar connectada amb una mateixa i fer brollar pensaments i sentiments de llum i amor. Al tornar, amb la separació dels meus pares, hi havia tantes emocions, persones, llocs i canvis dins meu i al meu voltant, que tot allò era massa complex d'aguantar. Vaig optar, inconscientment, per refugiar-me, congelar-me, desconnectar-me de mi...feia massa mal tot plegat, no entenia, no trobava res, ni a mi mateixa. Va començar llavors el camí real, havia d'aplicar, llavors, tot el que el camí de Santiago m'havia ensenyat. El camí de tornar a trobar la pau interior, de tornar-me a connectar amb mi mateixa, de tornar a sentir aquella felicitat.
-Laura, no sóc feliç, i no sé què em falta per ser feliç.- em van dir l'altre dia.
Aquesta confessió d'ella em va ajudar a entendre que fins aquell dia no havia estat feliç al 100%, m'hi acostava, m'hi allunyava...però no era feliç en absolutament tots els aspectes de la meva vida. Per a mi ser feliç és estar satisfet i content i agraït amb tot allò que ets i tens. Si hi ha alguna aspecte que no acceptes, estàs condemnar a patir, si hi ha alguna cosa de la teva vida que no t'agrada, no pots ser 100% feliç. I estem parlant d'actitud, perquè només cal una cosa per ser feliç: la teva actitud davant el que tens.
Les setmanes en què torno a casa des de Barcelona els divendres tarda, després de formacions o el que sigui, quan ja estic sola anant cap al tren, m'envaeix el cansament a més no poder, el pes de la motxilla a l'esquena s'accentua de tal manera que sento que m'arrossego pel metro. No tinc ni forces per somriure, de fer cap expressió a la cara, però un cop m'assec al tren, no em sento malament, la no expressió facial ni corporal no són res més que un indicador que ara és temps per mi, per estar tranquil·la, per donar-me energies cap a mi després de tota la setmana amb nens i gent i amb milers d'estímuls. Només tinc forces de posar-me els auriculars i escoltar la meva música, la qual m'ajuda a parar qualsevol pensament i posar el focus cap a dins meu. Aquesta ha estat una bona setmana a l'escola, he trobat, per fi, el meu lloc en l'aula i la confiança amb els nens i nenes, la tutora i la resta de persones ha augmentat molt, tot em feia sentir molt bé i inclús tenia ganes de tornar-hi l'endemà per veure'ls a tot un altre cop, malgrat fos dissabte! Vaig començar a anar cap endins i més endins meu...sentia l'escalfor del meu cor cada cop més intensa, i estava sorpresa. La música que escoltava m'agradava i m'ajudava a sentir encara més els meus pensaments i sentiments. Reflexionava sobre tots els aspectes de la meva vida, tenia unes ganes boges d'escriure i plasmar tot el que m'estava passant per dins, però estava tan esgotada que no tenia forces per agafar la llibreta i un boli i escriure, així que vaig esperar poder guardar totes les reflexions en algun racó de la meva ment o de qualsevol altre lloc dins meu. De sobte, tenia ganes de plorar, no ho vaig poder reprimir i llàgrimes van sortir dels meus ulls, discretes, però sense poder parar. Vaig tancar els ulls i dissimuladament em netejava la cara amb la màniga del jersei.
Per què ploro? Estic trista? Què m'està fent mal?
No. Res d'això. Estava emocionada. Perquè després d'haver estat pensant i reflexionant sobre els aspectes de la meva vida actualment i també com havia arribat fins allà i també tots els plans futurs que somiava, estava feliç amb el que tenia. Veure i sentir que tots els aspectes de la meva vida anaven molt bé, per fi. La relació amb la meva germana, amb el meu pare, amb la meva mare, amb la meva parella, amb els plans de futur, amb la meva nova rutina a l'escola, la relació amb la tutora, la meva actuació a l'aula, la feina amb els nens dels dilluns i dimecres, el curs dels dijous, les formacions dels divendres i dissabtes. Jo. Tot el que conforma la meva vida a dia d'avui. Sentia pau, agraïment, felicitat. Per fi. No em sentia així des del Camino, i no exagero, ja que sempre hi havia algun aspecte que no anava bé: o la universitat, o a casa, o trobar massa a faltar la meva parella, qualsevol cosa. Em sentia molt connectada i contenta amb mi mateixa. Però sincerament, m'ho havia currat per arribar a sentir tot això, altra vegada. No ha estat un camí gens gens gens fàcil l'últim any i mig. 17 mesos d'estar més desconnectada que connectada, amb més por que amor dins meu. Però sabia que ho aconseguiria. Com? Sent sincera amb mi, fent l'esforç d'entendre'm i de fer un treball interior, de demanar ajuda a professionals, de prendre'm el meu temps i espai i marxar durant 5 mesos per agafar perspectiva. Fent que el necessitava en cada moment. Qüestionant-me cada sentiment que em passava per dins, tenint la valentia de canviar allò que no m'agradava, millorar, fer-me gran i millor. Escoltar la meva veu interior per sobre de qualsevol altra veu o judici que altres poguessin fer sobre mi. Només jo em podia sanar a mi mateixa. Entenent que primer sóc jo, i després tots els altres. Donant-me amor a mi per poder repartir més amor i de millor qualitat als altres. I tantes altres coses que he anat aprenent...i espero no oblidar.
He vist marxar gent del meu voltant per no donar prou energia ni estar al màxim, però també he vist entrar nous aires i noves persones a la meva vida que m'han ajudat a fer-me més gran. He acceptat que tot canvia, i que passi el que passi, tingui el que tingui, tot està bé. Que més val qualitat que quantitat. He portat a la pràctica tot el que és molt fàcil dir i que deia anys enrere quan escrivia sobre un mateix i sobre la vida. He vist que aquest canvi ha estat el més important que he fet mai, quan realment he patit però me n'he ensortit, quan m'he sabut connectar altre cop amb mi mateixa i connectar amb la vida des de l'amor malgrat a vegades la vida posi obstàcles. Estic agraïda amb tot el que m'ha passat, perquè m'ha portat a ser on sóc i com sóc. I ara sóc feliç. I segurament perdi el rumb alguna altra vegada, però tindré més força per tornar-me a trobar. Com he fet fins ara. Així que no envejo la Laura d'abans, perquè ara sóc la mateixa, però en versió millorada, amb moltíssimes experiències que m'han fet créixer i millor. I ansiosa per viure tot el que m'espera, per saltar més obstàcles, caure, i tornar-me a aixecar.
Avui celebraré el meu aniversari. Celebraré que sóc millor persona i més savia. Ha arribat el moment de celebrar la festa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada