A vegades em paro a pensar atentament i m'adono que moltes coses que durant molt de temps havia desitjat o viure, poc a poc es van fent realitat. Això sí, arriben en el moment en el que han d'arribar, just, amb el seu temps. Són petits detalls, però són els que enriqueixen el dia a dia i donen forma a la meva vida. Precisament aquests dies de finals d'any no m'he parat a reflexionar molt sobre l'any viscut, sinó que he estat molt en el present i gaudint de tots els aconteixements que m'han anat apareixent, però sí que he estat molt reflexiva durant tots els mesos anteriors. Però necessito deixar-ho per escrit i que em vagin surtint coses mentre escric, sí, com una forma de teràpia, de buidatge intern.
L'any va començar molt lluny de casa meva, a casa uns gairebé desconeguts al cantó d'en Logan, sense menjar raïm, sense els amics de sempre, sense la família, i felicitant l'any nou en una llengua no meva. Ara hi penso i va ser simbòlic aquest fet, és a dir, començar l'any allunyada de tot i, poc a poc, anant acostan-me, físicament, a casa. A finals de gener va acabar l'erasmus a Viena i vaig tornar carregada a casa, després de 5 mesos en què creia estar renovada i amb tots els embolics emocionals superats. Però no va ser ben bé així... després de l'euforia de la tornada va venir la calma i el xoc amb la realitat. Començar una rutina bastant dura cada dia durant tres mesos que començava a les 6.30 del matí i acabava a les 9 de la nit, amb la tornada a Vidreres. Van ser tres mesos en què vaig estar immersa en una experiència molt gran sobre el tema el qual gira la meva vida professionalment: l'educació. Amb 5 referedats en 3 mesos ja es veu l'estrés i cansanci que governava la meva vida, però endavant vaig seguir, sempre amb la companyia d'ella, la qual es va convertir en la emva ombra i com de feliç em fa que així fos. No hagués estat la mateixa experiència sense ella, tot el que vam compartir, tots els dubtes, anècdotes, inconformitats, aprenentatges, alegries, riures, converses...que sense adonar-nos ens feien més grans en tots els sentits. Una rutina de gairebé 12 hores amb ella dins l'escola, a la feina i al curs de Mindfulness que ens va apropar com mai. Sempre recordaré, especialment, aquell matí en què ens vam trobar, com de costum, al carrer amb els nostres patinets prop de l'estació i vaig començar a plorar per tot el que portava a dins i necessitava treure-ho. Va ser especial perquè em vaig obrir sense pensar-m'ho i vaig deixar que ella accedís al meu món interior no molt bonic que tenia en aquell moment, vaig ser capaç de confiar-li també tristeses i pors des de la meva obscuritat i això a mi em costa molt.
Com tota la gent que estimo, ella és de lo millor que m'ha passat aquest any, forjar aquesta complicitat fins al punt de comunicar-nos sense haver de parlar, de sentir-nos i escoltar-nos, d'entendre'ns mútuament en tots els moments, de no jutjar-nos, d'ajudar-nos sense condició alguna. És or i sense ella tot se'm faria més avorrit i complicat, així que espero compartir la vida amb ella durant moltíssims anys més. Gràcies per estar i ser com ets!
Un altre viatge per Setmana Santa a Amèrica em va fer desconnectar d'aquesta rutina i gaudir unes setmanes amb ell, i va ser genial. Sense presses, rutines ni horaris, vam gaudir-nos i gaudir de la ciutat de Portland, tot i que al tornar, tot va canviar lleugerament. Vaig començar a dubtar de tot el que estava fent fins aleshores: la carrera, el futur, tot. Em vaig enfonsar i em vaig perdre...la por es va apoderar de mi molt profundament i vaig apartar molta gent del meu cantó i jo inclús vaig apartar-me i aillar-me, amb tristesa i por dins meu que no em deixava veure clarament. La meva rutina s'anava fent més lleugera quan vam acabar les pràctiques a La Maquinista, però no em faltaven activitats per fer. L'estiu va ser un gran aprenentatge per confirmar tot allò que no m'agradava de la meva vida i el que no volia. Va tenir moltes parts: concert a Bilbao, treballar al casal, visita d'en Logan, casament a Madrid, convivència amb ell durant els següents mesos, viure a Vidreres, búsqueda d'un pis a Barcelona, etc. Un estiu on l'objectiu era estalviar quants més diners millor per poder viure a Barcelona l'any vinent. Tot aquell esforç, tot l'estrés per fer que en Logan es quedés i alhora buscar-me jo la vida no van ser fàcils, recordo aquells mesos amb molta intensitat i amb tot cap per avall, sense saber on focalitzar la meva energia. Em sentia esgotada la majoria de dies i sovint em preguntava on estaria al cap d'un mes, perquè realment no tenia ni idea. I aferrar-me als plans mai acaba sortint bé, aixi que la vida em va donar una altra sacsejada que va fer tornar en Logan a Amèrica i a mi a tocar de peus a terra, concretament a Barcelona, estudiar, treballar i vivint en un pis fantàstic. Quan tot lo exterior es va posar en ordre, el meu interior va començar a trontollar i de cop em sentia buida, perduda i trista. Ella em va fer tornar a mi, recordo aquell moment, un altre moment clau que el tinc gravat molt a dins, en què em vaig deixar caure i vaig treure tot aquell malestar amb 4 frases i ella em va fer una bufetada que em va donar vida un altre cop. Des d'aleshores ja no m'importa en quin dia estem ni compto els dies que queden per tornar a veure en Logan, ni per a que siguin vacances, ni res d'això.
Torno a sentir-me realment plena des de fa dos anys, plena de veritat, amb ganes de fer coses, sortir, conèixer gent, donar, rebre i compartir. Però el millor de tot, torno a tenir curiositat per la vida, a voler donar el millor de mi, a centrar-me en el que estic fent, a voler aquella llibertat d'esperit que tant em caracteritza i que l'havia deixat arraconat. Tots aquests mesos havien estat tan útils i necessaris per arribar on sóc ara, a l'inici d'un nou any amb moltes coses clares però també amb moltes incerteses pel que fa a la meva vida, amb molta gent nova a la meva vida, amb els de sempre, i amb els que queden. Perquè la por ja ha estat present en mi molts mesos, ara li vull donar veu un altre cop a l'amor i fer-ho tot per mi, sense dependències ni repressions ni pors. Vull viure plenament com sempre he fet i créixer de tots els moments i de tothom. Vull compartir moments amb aquells que estimo i seguir somiant amb petits detalls perquè sé que s'acabaran complint quan la vida vulgui. Està clar que no sóc la mateixa, estic renovada i amb molts aprenentatges sobre el meu interior, sobre al vida i sobre el que m'envolta, amb moltes experiències, però ara és temps d'acabar el que fa 4 anys vaig començar, la carrera, somiar amb futurs projectes professionals, viure a Barcelona i gaudir de totes les experiències que aquesta increïble ciutat m'ofereix cada dia, treballar amb els nens i nenes que tant em donen i aprenc amb ells. Estar present. I gaudir.
Gràcies 2015, per tot el que m'has fet viure, però ara et deixo anar per poder mirar amb plenitud el nou any i focalitzar tots els meus desitjos i projectes i energia en ell!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada