gràcies a tots vosaltres.

Sóc una privilegiada....sí. Per molts motius, però per un sobretot. Pels amics que tinc. Per uns bons i enormes amics. I avui, dinant amb la meva mare i una amiga seva, m'ho han fet veure tan clar...que m'han fet adonar de la sort que tinc, de tenir tots aquests amics.

Alguns de vosaltres llegiu aquest petit blog, i potser sou els més especials; d'altres algun dia sabran l'existència d'aquest, i d'altres segurament no la sabran mai. De totes maneres, tant si el llegeixen o no, ocupen un lloc ben gros a la meva vida, dins meu. I avui tinc ganes de dir els noms, d'anomenar-los personalment i dir perquè són importants per a mi!

Les primeres, indubtablement, són elles. Les amigues amb les quals he crescut. L'Ada, la persona amb la que més temps porto sent amiga, des de P-3. Èrem inseparables, no cal dir res més. Després, a 4t, vam coincidir amb la Mimi i l'Àngela a la mateixa habitació de les colònies. Allà ens vam conèixer més, i des d'aleshores, vam ser les 4. Anàvem sempre juntes, ho fèiem tot juntes! A vegades em pregunto si haguéssim sigut tan amigues si no haguéssim coincidit a la mateixa habitació...mai ho sabrem! Aquí vaig descobrir el valor d'una bona amistat...tot i que molt sovint ens enfadàvem i teníem temporades dolentes....però...només cal mirar-nos ara, després de 8 anys, seguim juntes. Simplement, són les millors. Les millors amigues que pots tenir, les millors en tot, en com són, en com t'ajuden, en com es diverteixen, en com pensen...perquè entre nosaltres som bastant diferents, però ens entenem, i crec que sempre ho farem. Són....incanviables, i ho he comprovat. Prou, perquè d'elles escriuria 498989 línies al blog. Tampoc cal dir res més, son úniques.

De Vilassar també hi ha les altres, l'Anna, la Ivette, la Cris, la Raquel, la Maria i la Vero. Potser no són tan especials com elles 3, però sé que sense elles, quan baixés a Vilassar no seria el mateix, omplen aquell buit que falta. I totes elles són uns sols. I a Vilassar també hi ha nois...tot i que, que siguin especials per a mi, ben pocs. Crec que només en Pol, sí, el meu amor d'infància, el noi que em va agradar des de 2n de primària fins a 2n d'ESO. Fins i tot vam estar "sortint" uns mesos quan fèiem 5è! I, per sort, encara mantenim el contacte.

Pel que fa a la gent de Vidreres. M'han ensenyat tots tant. He conegut a tanta gent...i cadascú ha anat modelant la tímida i tancada Laura que acabava d'arribar. Primer de tot estan ells. En Pol, en Toni, en Pere, l'Arià i l'Angel. Són el meu pilar aquí. Són nois, i van a la seva bola, i molts cops m'agradaria que em diguessin que m'estimen, que sóc important per ells, que m'aprecien o que em fessin una abraçada!!! Però ells això ja ho donen per suposat. I els entenc. En Pol...és en Pol. Per algun motiu em vaig enamorar d'ell...és i sempre ho serà, una persona super especial per a mi...malgrat el que pensi la gent i que se'n fotin d'ell. És una increïble persona. Dels altres tres, potser l'Arià és el més important, bé, segur. No sé com s'ho ha fet, ni com han anat les coses....però la qüestió és que s'ha convertit en el meu millor amic. No puc estar gaires dies sense parlar amb ell, sense saber de la seva vida, i sense explicar-li jo la meva. A vegades em vénen unes ganes boges d'abraçar-lo i cridar-li que l'estimo amb totes les meves forces, però hi ha alguna cosa que em fa enrere, potser per no confondre coses. I és que és tan difícil tenir aquestes mostres d'apreci sense que signifiquin res. O potser sóc jo la complicada! jajaja En resum....com li dic tants cops...és indispensable per a mi :)
I em va prometre que estaria sempre al meu cantó, tant se me'n fotia com amics o alguna cosa més, només m'importa estar al seu cantó. Hi ha alguna cosa dins d'ell, que, tot i que no ho demostri (perquè sé com és) hi és...és difícil d'explicar, però sé que és diferent a com demostra, i potser això és el que veig i el que el fa tant especial. Però ja n'hi ha prou de parlar d'ell. :)
En Pere és l'altre element especialíssim....un noi tan....preciós. Amb ell sí que puc estar sense parlar-me uns dies...però s'acaba notant el buit quan no hi és.

També hi ha tooooooots els altres....l'Andreu, en Marçal, en Carles....aquest és un noi tan natural, tan senzill...és un encant! I també està en Sergi....per mi és com l'home perfecte....educat, amable, responsable, madur, excel·lent persona, intel·ligent, sensat, atent, lleial, bon amic....cada dia em demostra que tenir-lo a prop és un gran tresor. I a vegades aquest fil que ens uneix perilla.....i sembla que es desfaci una mica...per precaucions....però és impossible que es trenqui. No sé com ens ho fem però sempre l'acabem reforçant...sempre acabem de bon humor....no podem estar sense parlar-nos. També és un encant, un gran tresor. I, el que més valoro, sempre hi és...quan necessito que m'animin, allà hi és ell, i no tothom ho sap veure. S'agraeix tantíssim.....

I de noies d'aquí, hi ha la Yeimy, l'Anna, l'Eva. Aquestes són les més importants.....entre nosaltres hi ha hagut distanciaments...però sabem que ens tenim, i de tant en tant ens posem al dia. Totes tres són especials...i s'han fet un bon forat dins meu. La primera que vaig conèixer va ser l'Eva. Som diferents, però ens entenem, i quan estem juntes riem i conectem la mar de bé. La veritat és que quan més ho necessito, treu el cap i allà hi és, i només parlar amb ella, ja em sento millor, és el punt que falta, l'ingredient que dóna el toc. Després va venir l'Anna...vam ser tan tan amigues durant bastant temps...vam fer-nos íntimes...ens agradaven les mateixes coses, fèiem un munt de coses plegades...no sé...va ser un temps perfecte. I no sé ben bé per què va acabar...les dues vam anar tirant per camins diferents...ella té un caràcter molt fort, i suposo que a mesura que ens anàvem fent grans, els nostres interessos es diferenvciaven cada cop més. Vam estar uns mesos sense dirigir-nos paraula alguna, però ara farà un any, ho vam arreglar. Des d'aleshores no ha sigut el mateix, però ens tenim. Som molt diferents...però també és aquesta la gràcia de la nostra amistat. La Yeimy és amb la que, actualment, tinc més contacte. Fa poc d'un any que tenim contacte....i encara menys temps fa que és important per a mi. Sempre, sempre, sempre hi és. Els meus amics no confien en ella, però tant se me'n fot, no la coneixen en absolut. És una noia tan sensible i alegre, que sempre està disposada a ajudar-te, a fer-te veure les coses bones que tens quan tu només veus les dolentes. Quan més ho he necessitat, ha sigut ella la que m'ha estirat cap endavant. Quan m'he sentit sola, ella m'ha recordat que tinc tots aquests amics al meu cantó, ella inclosa. M'alegro d'haver-la conegut, molt.

Per últim, estan ells dos. Ja els he esmentat en altres ocasions al blog. Sí, en Cesc i la Deni. Són la parella més perfecta que conec. Tenen 25 anys, però congeniem tant bé!!!!!! Ell és....bé, és que fa uns anys vaig gastar fulls i fulls del meu diari escribint sobre ell. Crec que mai m'he obsessionat tant amb una persona com amb ell. El buscava a cada cantonada, somiava amb ell cada nit, tremolava dels nervis quan el veia, repassava cada paraula i gest que havia fet quan el veia, etc. És el meu entrenador de tenis, és el millor. És alegre, divertidíssim, senzill, natural, inocent, bon esportista, xerraire, bona persona, entregat......i, a sobre, guapo. La veritat és que em quedo en blanc quan haig de parlar d'ell....crec que amb la cara de tonta que se'm queda ho dic tot. I a sobre, amb la relació que tenim ara, que ens enviem correus, música, em truca perquè em conecti per parlar, etc. Tot i que ara només el veig com un gran amic. Més tard vaig conèixer la seva xicota, la Deni...i és un encant. És una dona 10, en tots els sentits, i m'hi porto molt molt molt bé. Hem quedat varies vegades per anar a jugar a tenis, etc. Un dia em van convidar a sopar, però al final no hi vaig anar, i va quedar pendent...és a dir, que ja els considero com dos amics més, més que dos persones només relacionades amb el tenis. Són molt més que això, són uns bons amics, amb els quals és impossible no riure.

Hi ha molta més gent coneguda que podria haver inclòs a l'entrada d'avui. Però només ells són els que, quan els veig, em fan sentir alegre i, amb els quals, si em quedés tancada a un ascensor durant unes hores a soles amb cadascun d'ells i elles, no em sentiria incòmode i podria parlar de qualsevol cosa.

Per tot això em sento privilegiada....per tenir tant bons amics....els de sempre i els que he anat fent. Amics que són millors que tot l'or del món. Amics que molta gent no té i no valora. O que els té i no les aprecia.

GRÀCIES A TOTS, PEL SIMPLE FET DE FER-ME TREURE UN SOMRIURE I PER FORMAR PART DE LA MEVA VIDA.