If you are reading this then this warning is for you. Every word you read of this useless fine print is another second off your life. Don't you have other things to do? Is your life so empty that you honestly can't think of a better way to spend these moments? Or are you so impressed with authority that you give respect and credence to all that claim it? Do you read everything you're supposed to read? Do you think every thing you're supposed to think? Buy what you're told to want? Get out of your apartment. Meet a member of the opposite sex. Stop the excessive shopping. Quit your job. Start a fight. Prove you're alive. If you don't claim your humanity you will become a statistic. You have been warned...

dijous, 2 de desembre del 2010

I torne-m'hi

I tornen aquells dies, aquells dies que no m'agraden en absolut...que els intento evitar, però sempre acaben sortint d'on no m'ho esperes. Dies que fan qüestionar-me tot: on estàs, amb qui estàs, com estàs.....I no t'agrada. Et sents dèbil, indefensa, sola, buida i només fas que cridar, però són crits muts. Tot allò que vols dir i no dius, tot allò que vols fer i no fas...es converteixen en això, en crits muts.
Són dies en què trobes a faltar el teu passat amb elles. En què només veig defectes en el present i dubtes en el futur. Al sentir-me dèbil, els records s'apoderen de mi, i com aquí no he trobat persones com elles, em sento buida. Tinc a persones increïbles, especials i imprescindibles, però són nois. No són elles. M'agradaria tenir el meu grup de noies, com abans tenia, amb qui poder riure de tonteries, amb qui parlar sobre nois, amb qui explicar-los els meus sentiments i que m'ajudessin, a escoltar els seus problemes, a trucar-nos per les tardes.....M'agradaria tenir-les a prop. Aquí no ho trobo, mai ho he trobat, tot i que més feliç no puc ser. Els meus amics són una part molt molt gran de la meva felicitat...però no puc fer el que acabo de descriure unes línies més amunt, impossible. Ells fan els seus comentaris, són simples, parlen de noies, no s'acomiaden, no es truquen, van a la seva bola....i jo estic al mig. A vegades em sento perduda enmig del seu món. No els puc demanar que es transformin en personatges femenins, tampoc ho vull. M'agraden com són, però en els dies fluixos, em sento sola, perquè no s'adonen de res. I només necessitaria una abraçada, o que m'escoltessin, o que em diguessin que els importo...les noies necessitem sentir-ho!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! I acabo ofegant els meus pensaments i sentiments en llibretes, blogs, o llàgrimes que es confonen en el coixí.
I quan em sento així, només desitjo que passin els dies el més ràpidament possible, perquè m'agrada estar aquí, m'agraden els meus amics, sóc feliç, molt feliç, però fins i tot la persona més alegre i feliç té dret a decaure de tant en tant.
Publicat per a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)