aprenent.

Sergipe, nordeste del Brasil: Paulo Freire inicia una nueva jornada de trabajo con un grupo de campesinos muy pobres, que se están alfabetizando.
- Cómo estás, Joao?
Joao calla. Estruja su sombrero. Largo silencio y por fin dice:
- No pude dormir, toda la noche sin pegar los ojos.
Más palabras no le salen de la boca, hasta que murmura:
- Ayer yo escribí mi nombre por primera vez.

Quatre línies són suficient per clavar-se, com una fletxa de foc, en l'ànima i tocar-te la sensibilitat. Dient poca cosa, però dient moltíssim, si llegeixes bé.



Un dilluns que es fa pesat, però amb moltes incrustacions de somriures, cares d'il·lusió, abraçades, jocs, cançons i riures. Que me'l fan un pèl més lleuger al recordar-ho. Més simple. Tot es simplifica al seu cantó, d'alguna manera et redescobreixes a tu també, et sorprens, ja sigui positiva o negativament. Com es pot arribar a estimar tant, en poc més de 24 hores, a 7 persones tan petites però alhora tan grans per dins? Crec que fins a dia d'ahir no vaig ser totalment conscient de què és ser monitora i de lo meravellosa que és aquesta tasca.



Aprenent a viure. A estar sola, a gaudir de les petites coses, a valorar i a valorar-me, a afrontar, a autocriticar-me, a corregir-me, a admetre, a ser sincera sobretot amb mi, a lluitar, a ser conscient, a no tenir por, a parar-me a pensar durant hores...aïllada, fins que el cap sembli que m'exploti. I que no pari mai, si us plau.

fent camí

Al final sí que serà cert que tot el nostre voltant influeix en el nostre estat d'ànim. I no em refereixo a persones, això és evident. Sinó al clima, als astres, al cosmos, a algo més profund, més enllà, a allò que potser no percebem sensorialment. A tothom li afecta per igual? Jo sóc més propensa? Sigui com sigui, el sol i el bon temps d'aquests dies m'ha fet reviure encara més, tenir ganes de tot i més, no parar...córrer, saltar, ballar, riure, dormir poc...Inclús posar els peus al mar i al riu! Com si cada part del meu cos revifés amb aquesta agradable brisa càlida!
Anar a córrer durant una bona estona amb l'MP3 carregat al 100% i un paisatge fascinant sota un sol més que radiant. Sí, per fi he aconseguit un dels grans reptes, córrer, després de mig any sense fer-ho. Sentia que el sol que m'escalfava la pell m'animava des d'allà dalt, em feia fins i tot cantar les cançons al mateix temps que esbufegava, em feia venir ganes de córrer més i més, de saltar, de jugar amb la sorra de la platja, de tirar-me al mar i nedar fins on pogués! Mar en calma, amb una capa d'or, un sol ben amunt i un cel més que blau, d'aquells tan dolços. Gent passejant, fent esport...vida. Sentia molta vida en observar tot allò...tot el que m'anava creuant a cada passa. Però el millor, sens dubte, asseure'm a descansar a la sorra, treure'm els mitjons, les bambes, la jaquta, arramangar-me els pantalon i posar direcció el mar...a l'escriure-ho encara sento la sensació de l'aigua glaçada per entre els dits que pujava fins gairebé els genolls. Més que recomfortant! Caminar, jugar amb la sorra, saltar...i asseure'm altre cop, només mirant el mar i escoltant la música que sonava a mig volum. Podia percebre també el so de les onades i algun murmuri de fons d'algun camió o gent rient. Tancar els ulls i sentir només l'aspra sorra sota els peus i el sol acariciant-me cada racó del cos. Sublim.

~ ~ ~

Sí que és cert que detesto bastant els cotxes, que molts cops els faria desaparèixer, que em fan sentir insegura, que pateixo, que els intento evitar...però alguns cops...em fan sentir més que bé: quan no hi ha cap tipus de pressa, no hi ha gaires cotxes al nostre voltant i els paisatges són dignes de ser observats, i la ràdio està en marxa. Per exemple travessar per tots els poblets de l'Empordà, passant per totes les llargues i poc transitades carreteres amb arbres a banda i banda, per aquestes dates, quan tot està verd i frondós. Quedar-me embadalida mirant per la finestra les muntanyes de fons, des de la muntanya del Bisbe fins les Guilleres, gràcies als cels tan nítids en què pots fins i tot veure les "arrugues" de les muntanyes a mesura que t'hi acostes! O els extensos camps de ves a saber quin conreu, els petits poblets que només olorar-los saps que són de Girona. La tranquil·litat, sí, palpable a cada moment. I, a més, amb una bona companyia al cantó. Senzillament, donar importància al trajecte, per insignificant que sigui, més que no pas al destí, ja es tracti d'anar a entrenar un partit de volei a Sant Pere Pescador o a fer una volta corrents pel passeig marítim.

Sentir la primavera més a prop. Sentir-me més a prop de la capa més profunda i també de la més alta de la Terra...Aquesta és la sensació. Ingredients: bona música, sol, paisatges naturals, ment relaxada i oberta.

la resta, per mi

A vegades és difícil apreciar la bellesa minimalista quotidiana d'una ciutat. Tot és més gran, més impersonal, més abundant, més estressant. I aquests adjectius molts cops ens fan ennuvolar la vista, la mirada més profunda cap a les coses. Més atenta al present.

Cinc de la tarda. Per fi el sol es deixa veure, després d'estar un 3 dies amagat. Després de contemplar durant llargs minuts la caiguda lliure de les infinites gotes al carrer, als edificis i als cotxes; després d'adormir-me durant tres nits seguides al ritme del goteig de la pluja a la barana del balcó i provocant-me un somriure intern. Agafo la bici amb molta mandra i la panxa encara plena i poso direcció Arc de Triomf per afrontar dues intenses hores de deures, nens, joves i suculent esforç. Fa poc més d'una hora que ha cessat de ploure i el terra està ben moll, ple de bassals i ben resplandent. De fet, tot llueix, tot sembla netíssim, brillant, renovat! Vaig creuant els carrers amb la bici amb una brisa gens freda, amb un sol que té energia guardada dins seu i que contagia. De tant en tant em trobo bassals i no dubto en trepitjar-los amb les rodes. Són preciosos, reflecteixen el cel blau i uns núvols ben blancs però de seguida s'esborra la imatge amb la meva intrussió. El verd de la gespa també està en el seu color més viu, cada element és com si hagués resorgit d'una llarga hivernació. És com la sensació que et queda al sortir de la dutxa: revitalitzant de ment i cos, per dins i per fora.

Tant de bo la pluja netegés algunes mentalitats i hàbits de vida i ens retornés el sentit comú i tants de valors que sembla que el vent s'hagi emportat.

Dies en què desitjaries que aquests tinguessin més de 24 hores...! Llevar-se quan tothom encara dorm i anar-se'n a dormir quan tots són al llit.

los hijos de los días

Desaparecidos: los muertos sin tumba, las tumbas sin nombre.
Y también:
los bosques nativos,
las estrellas en la noche de las ciudades,
el aroma de las flores,
el sabor de las frutas,
las cartas escritas a mano,
los viejos cafés donde había tiempo para perder el tiempo,
el fútbol de la calle,
el derecho a caminar,
el derecho a respirar,
los empleos seguros,
las jubilaciones seguras,
las casas sin rejas,
las puertas sin cerradura,
el sentido comunitario
y el sentido común.

Eduardo Galeano

~ ~ ~

Querido hermano blanco:

Cuando yo nací, era negro,
cuando crecí, era negro,
cuando me da el sol, soy negro,
cuando estoy enfermo soy negro,
cuando muera, seré negro.

Y mientras tanto, tú:

cuando naciste, fuiste rosado,
cuando creciste, fuiste blanco,
cuando te da el sol, eres rojo,
cuando sientes frío, eres azul,
cuando sientes miedo, eres verde,
cuando estás enfermo, eres amarillo,
cuando mueras, serás gris.

Entonces, cuál de nosotros dos es un hombre de color?

Léopold Senghor, poeta senegalès