Cinc de la tarda. Per fi el sol es deixa veure, després d'estar un 3 dies amagat. Després de contemplar durant llargs minuts la caiguda lliure de les infinites gotes al carrer, als edificis i als cotxes; després d'adormir-me durant tres nits seguides al ritme del goteig de la pluja a la barana del balcó i provocant-me un somriure intern. Agafo la bici amb molta mandra i la panxa encara plena i poso direcció Arc de Triomf per afrontar dues intenses hores de deures, nens, joves i suculent esforç. Fa poc més d'una hora que ha cessat de ploure i el terra està ben moll, ple de bassals i ben resplandent. De fet, tot llueix, tot sembla netíssim, brillant, renovat! Vaig creuant els carrers amb la bici amb una brisa gens freda, amb un sol que té energia guardada dins seu i que contagia. De tant en tant em trobo bassals i no dubto en trepitjar-los amb les rodes. Són preciosos, reflecteixen el cel blau i uns núvols ben blancs però de seguida s'esborra la imatge amb la meva intrussió. El verd de la gespa també està en el seu color més viu, cada element és com si hagués resorgit d'una llarga hivernació. És com la sensació que et queda al sortir de la dutxa: revitalitzant de ment i cos, per dins i per fora.
Tant de bo la pluja netegés algunes mentalitats i hàbits de vida i ens retornés el sentit comú i tants de valors que sembla que el vent s'hagi emportat.
Dies en què desitjaries que aquests tinguessin més de 24 hores...! Llevar-se quan tothom encara dorm i anar-se'n a dormir quan tots són al llit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada