fent camí

Al final sí que serà cert que tot el nostre voltant influeix en el nostre estat d'ànim. I no em refereixo a persones, això és evident. Sinó al clima, als astres, al cosmos, a algo més profund, més enllà, a allò que potser no percebem sensorialment. A tothom li afecta per igual? Jo sóc més propensa? Sigui com sigui, el sol i el bon temps d'aquests dies m'ha fet reviure encara més, tenir ganes de tot i més, no parar...córrer, saltar, ballar, riure, dormir poc...Inclús posar els peus al mar i al riu! Com si cada part del meu cos revifés amb aquesta agradable brisa càlida!
Anar a córrer durant una bona estona amb l'MP3 carregat al 100% i un paisatge fascinant sota un sol més que radiant. Sí, per fi he aconseguit un dels grans reptes, córrer, després de mig any sense fer-ho. Sentia que el sol que m'escalfava la pell m'animava des d'allà dalt, em feia fins i tot cantar les cançons al mateix temps que esbufegava, em feia venir ganes de córrer més i més, de saltar, de jugar amb la sorra de la platja, de tirar-me al mar i nedar fins on pogués! Mar en calma, amb una capa d'or, un sol ben amunt i un cel més que blau, d'aquells tan dolços. Gent passejant, fent esport...vida. Sentia molta vida en observar tot allò...tot el que m'anava creuant a cada passa. Però el millor, sens dubte, asseure'm a descansar a la sorra, treure'm els mitjons, les bambes, la jaquta, arramangar-me els pantalon i posar direcció el mar...a l'escriure-ho encara sento la sensació de l'aigua glaçada per entre els dits que pujava fins gairebé els genolls. Més que recomfortant! Caminar, jugar amb la sorra, saltar...i asseure'm altre cop, només mirant el mar i escoltant la música que sonava a mig volum. Podia percebre també el so de les onades i algun murmuri de fons d'algun camió o gent rient. Tancar els ulls i sentir només l'aspra sorra sota els peus i el sol acariciant-me cada racó del cos. Sublim.

~ ~ ~

Sí que és cert que detesto bastant els cotxes, que molts cops els faria desaparèixer, que em fan sentir insegura, que pateixo, que els intento evitar...però alguns cops...em fan sentir més que bé: quan no hi ha cap tipus de pressa, no hi ha gaires cotxes al nostre voltant i els paisatges són dignes de ser observats, i la ràdio està en marxa. Per exemple travessar per tots els poblets de l'Empordà, passant per totes les llargues i poc transitades carreteres amb arbres a banda i banda, per aquestes dates, quan tot està verd i frondós. Quedar-me embadalida mirant per la finestra les muntanyes de fons, des de la muntanya del Bisbe fins les Guilleres, gràcies als cels tan nítids en què pots fins i tot veure les "arrugues" de les muntanyes a mesura que t'hi acostes! O els extensos camps de ves a saber quin conreu, els petits poblets que només olorar-los saps que són de Girona. La tranquil·litat, sí, palpable a cada moment. I, a més, amb una bona companyia al cantó. Senzillament, donar importància al trajecte, per insignificant que sigui, més que no pas al destí, ja es tracti d'anar a entrenar un partit de volei a Sant Pere Pescador o a fer una volta corrents pel passeig marítim.

Sentir la primavera més a prop. Sentir-me més a prop de la capa més profunda i també de la més alta de la Terra...Aquesta és la sensació. Ingredients: bona música, sol, paisatges naturals, ment relaxada i oberta.