aprenent.

Sergipe, nordeste del Brasil: Paulo Freire inicia una nueva jornada de trabajo con un grupo de campesinos muy pobres, que se están alfabetizando.
- Cómo estás, Joao?
Joao calla. Estruja su sombrero. Largo silencio y por fin dice:
- No pude dormir, toda la noche sin pegar los ojos.
Más palabras no le salen de la boca, hasta que murmura:
- Ayer yo escribí mi nombre por primera vez.

Quatre línies són suficient per clavar-se, com una fletxa de foc, en l'ànima i tocar-te la sensibilitat. Dient poca cosa, però dient moltíssim, si llegeixes bé.



Un dilluns que es fa pesat, però amb moltes incrustacions de somriures, cares d'il·lusió, abraçades, jocs, cançons i riures. Que me'l fan un pèl més lleuger al recordar-ho. Més simple. Tot es simplifica al seu cantó, d'alguna manera et redescobreixes a tu també, et sorprens, ja sigui positiva o negativament. Com es pot arribar a estimar tant, en poc més de 24 hores, a 7 persones tan petites però alhora tan grans per dins? Crec que fins a dia d'ahir no vaig ser totalment conscient de què és ser monitora i de lo meravellosa que és aquesta tasca.



Aprenent a viure. A estar sola, a gaudir de les petites coses, a valorar i a valorar-me, a afrontar, a autocriticar-me, a corregir-me, a admetre, a ser sincera sobretot amb mi, a lluitar, a ser conscient, a no tenir por, a parar-me a pensar durant hores...aïllada, fins que el cap sembli que m'exploti. I que no pari mai, si us plau.